La teologia recorda Ortega

Ramon Arnau i Garcia (†)

Degà de la Seu de València

El passat dia 18 de l'actual mes d'octubre [del 2005] s'han complit els cinquanta anys de la mort de José Ortega y Gasset. El millor de la intel·lectualitat i la premsa a Espanya han commemorat esta data, i també la teologia ha d'alçar la seua veu, sense que jo m'arrogue la representació de ningú, per a meditar sobre l'ocasió perduda, que ha suposat l'oblit de tan gran intel·lectual per a elaborar un pensament cristià modern en l'Església.

Per desgràcia, en compte d'escoltar-lo, els dits intel·lectuals cristians d'ahir van clamar contra Ortega. No és este el moment de repetir què ocorria entorn del 1945. Qui desitge informar-se pot recórrer al llibre de Julián Marías: Ortega y tres antípodas. Un ejemplo de intriga intelectual. El meu propòsit de hui és molt distint. Intente, amb brevetat, insinuar els punts del pensament d'Ortega que es presten per a una formulació teològica moderna i atraient. Però abans desitge recordar unes paraules del mateix Ortega, perquè tan cert és reconéixer que no va abordar directament la reflexió sobre Déu, com admetre que sempre va ser respectuós amb els principis transcendents. Un sol text ens podrà servir per a comprovar-ho.

En El hombre y la gente escriu: «Aparte de señalarnos el cielo todos esos cambios útiles –climas, horas, días, años, milenios–, útiles pero triviales, nos señala, por lo visto, con su nocturna presencia patética, donde tiemblan las estrellas, no se sabe por qué estremecidas, la existencia gigante del Universo, de sus leyes, de sus profundidades y la ausente presencia de alguien, de algún Ser prepotente que lo ha calculado, creado, ordenado, aderezado… Comprendemos muy bien a Heine cuando nos insinúa que las estrellas son pensamientos de oro que tiene la noche. Su parpadeo, a la vez, minúsculo en cada una e inmenso en la bóveda entera, nos es una permanente incitación a trascender desde el mundo que es nuestro contorno al radical Universo». Certament, Ortega no empra el terme Déu, però ningú pot dubtar que el seu plantejament ací exposat s'obri cap a la transcendència per mitjà d'un llenguatge que s'acosta al sublim. Es necessitava tindre gran dosi de sensibilitat espiritual per a escriure estes paraules.

Qui s'acosta al pensament d'Ortega a la recerca de pressuposts amb què elaborar una construcció teològica, els troba i molt útils. En primer lloc, la història com a situació en què està instal·lat i es realitza l'home, i a la història ha de recórrer no sols el teòleg sinó tot creient, perquè història és Jesucrist, el Verb Encarnat que es va fer carn i habità entre nosaltres. Premissa fonamental en Ortega és l'opció com a disposició perquè l'home realitze la seua vida, i en l'opció davant del bé i el mal, davant de la gràcia i el pecat, està col·locat l'home segons la doctrina cristiana. L'obertura a l'altre constituïx un principi fonamental en Ortega, i també en el cristianisme que té com a norma suprema la comunicació servicial amb l'altre per la caritat. I finalment, a Ortega cal vincular la revaloració del signe com a mitjà de comunicació de l'home, i en l'àrea del signe es desenvolupa tota la teologia sacramental.

Les possibilitats que al teòleg li oferix el pensament d'Ortega són moltes. En cas d'haver-se acostat en el seu dia els teòlegs a tal manera de pensar, hui la teologia espanyola podria oferir a l'Església una renovació en el plantejament de les veritats de fe, al mateix temps que deixaria oberta la capacitat de dialogar amb el món contemporani. Per què no ho van fer? Deixe la resposta en l'aire, però recorde un fet. Un arquebisbe de València, que Déu el tinga en la seua glòria, li va prohibir al meu íntim amic Eduardo Poveda defendre en la Universitat la seua tesi doctoral sobre Ortega. Amb el que he dit basta per a enjudiciar un moment, que desitge no torne mai més.

Cresol, 60 (2005)