Abelard Saragossà i Alba
Filòleg, acadèmic de l'Acadèmia Valenciana de la LlenguaPer una raó clara, Jesús Belda és una persona molt adequada per a dirigir Cresol: perquè sap demanar temes interessants als qui col·laborem en la revista. Ara, m’ha proposat una qüestió que jo no hauria tractat mai per mi mateix: el que apareix en el títol. I no és que no siga un tema important. És creure (potser per comoditat) que seria apropiat per a unes altres persones. Però, quan ell t’ho demana, no tens més remei que furgar en la teua consciència per vore si pots aportar informació i elaborar reflexions.
Tots tenim la convicció que llengua, persona, comunitat i coneiximent són realitats molt vinculades, i és fàcil aportar dades empíriques com a suport. Però, gràcies al mallorquí que sintetitza tan bé les dos cames de la persona (el sentiment i la raó, la religió i la filosofia), és factible descriure un enfocament suggestiu. Ramon Llull rectificà una proposta d’Aristòtil: no tindríem cinc sentits, sinó sis, i «lo sisé seny» seria el llenguatge. En efecte, els sentits capten impressions del món físic; però eixes dades no són res sense la interpretació que fa la raó o capacitat d’entendre. I alhora que interpretem anem creant conceptes, classificats en objectes (noms), en qualitats i quantitats d’objectes (adjectius), en relacions locatives entre objectes (preposicions) i en canvis i permanències dels objectes (verbs). És la substància i els accidents d’Aristòtil. Eixa descripció ja mostra la conseqüència de creure que l’espècie humana té la mateixa raó: la convicció que les estructures bàsiques de les llengües són universals.
Però les llengües no són només una conceptualització del món físic. Amb les paraules vinculades al món físic, les persones elaborem conceptes per a representar sentiments (com ara la tendror d’una persona); i també creem conceptes purament abstractes, que ja estan fora del món físic (com ara la causa). Insistim en la paraula subratllada: les llengües són tan extraordinàries, que partint de conceptes físics (El llibre està per l’estudi, Ha vingut per la senda), permeten crear (causa: Ho ha fet per tu). Hem passat de la natura a la cultura (sentiments i conceptes abstractes). A més, la part abstracta de les llengües (que és immensa) justifica l’afirmació que un idioma és inseparable de la civilització que l’usa, de tal manera que la degradació d’una llengua té repercussions importants en la seua societat.
Per una altra banda, els conceptes que conté el llenguatge ajuden a les persones a interpretar les seues sensacions i emocions i, per tant, afavorixen la reflexió i l’autoconeiximent, informació que l’emissor pot comunicar. Si els sentits d’Aristòtil tenen la finalitat d’aportar informació des del món físic fins a la persona, una de les finalitats del llenguatge és fer conéixer al receptor la subjectivitat de l’emissor. A més, l’aprenentatge de les nostres experiències es pot acumular i conservar històricament (com ara creant costums, educant els jóvens o elaborant lleis). Estem davant de la formació de les civilitzacions. Sense història, sense memòria, no és possible contruir cap civilització.
Realment, l’emmarcament del Doctor Il·luminat és suggestiu. El llenguatge és un sentit per la raó que és l’instrument que facilita a l’infant la interpretació del món físic que l’envolta; i li permet accedir al coneiximent de la cultura, l’assimilació de la qual comporta la integració social i el potenciament de la persona. El llenguatge torna a ser un sentit perquè facilita l’anàlisi dels nostres sentiments. Des del punt de vista social, és un instrument creat i desplegat per la raó humana paral·lelament a la formació i el creiximent de les comunitats, en el funcionament de les quals és omnipresent i indispensable.
El marc descrit és aplicable a la societat valenciana. La llengua que els valencians hem construït al llarg de la història és inseparable de la cultura valenciana i de la nostra manera de viure i interactuar entre nosaltres. I, com en tota civilització, és un saber acumulat segle a segle: ple de memòria. Un poble que valora poc la seua llengua és un poble que es valora poc a ell mateix. D’orgull, gens. En canvi, d’autoestima molta.
Gràcies a la paciència i la constància de la Renaixença, els valencians hem començat el procés de recuperar la consciència de ser un poble i la voluntat de dirigir el nostre destí, sempre d’una forma solidària: individualment (entre persones) i comunitàriament (entre pobles). La consciència necessita la memòria o coneiximent del passat, de la mateixa manera que la voluntat es projecta cap a on volem anar. La desconsideració interna (que devia ser forta en l’època de Teodor Llorente) ha anat reduint-se i, correlativament, ha augmentat la consciència i l’autoestima.
Certament, durant el segle xx hem tingut vaivens importants. Però, hui en dia, la societat valenciana té molta vida. No hi han hagut mai tants valencianistes com ara, ni hem tingut mai tants mitjans com actualment. És veritat que l’ús social del valencià topa amb problemes grossos i que, fins ara, l’administració ha fet poc per a contribuir a solucionar- los. També és cert que la qualitat de la llengua parlada patix per la pressió enorme dels mitjans de comunicació en castellà. Però, si el sentiment de valencianitat creix, facilitarem que a la llarga es recupere l’ús social del valencià i, també, que augmente la qualitat de la llengua parlada.
Després de quaranta anys de democràcia i de recuperació de la Generalitat (1977), una part majoritària i creixent dels valencians consideren que es senten tan valencians com espanyols, de manera que el futur està obert. La qüestió decisiva és si el valencianisme sabrà lligar amb el sentiment de valencianitat, que es palpa en una bona part dels valencians. Per a aconseguir eixe objectiu, el valencianisme hauria de focalitzar els tres factors dits: la consciència de ser valencians, la voluntat de dirigir la societat valenciana i el desig de ser just i solidari.
Publicat en Cresol, 142 (2018 gener-febrer), pp. 56s.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada