El desarrelament

Simone Weil

(1943)

L’arrelament és potser la necessitat més important i més desconeguda de l’ànima humana. És una de les més difícils de definir. El ser humà té una arraïl per la seua participació real, activa i natural en l’existència d’una col·lectivitat que conserva vius certs tresors del passat i certs pressentiments del futur. Participació natural, és a dir, comportada automàticament pel lloc, el naiximent, la professió o l’entorn. Tot ser humà té necessitat de tindre’n unes quantes, d’arraïls, poques o moltes; té necessitat de rebre la quasi totalitat de la seua vida moral, intel·lectual i espiritual a través dels medis de què forma part naturalment.

Els intercanvis d’influències entre medis molt diferents no són menys necessaris que l’arrelament en l’entorn natural. Ara, un medi determinat cal que reba la influència exterior no com una aportació, sinó com un estimulant que el faça viure més intensament. Només s’ha d’alimentar de les aportacions exteriors després d’haver-les digerides, i els individus que el componen només les han de rebre a través d’ell. Quan un pintor de valor real entra a formar part del contingut d’un museu, se’n confirma així l’originalitat. Cal que la mateixa cosa s’esdevinga amb les diverses poblacions del globus terrestre i els diferents medis socials.

Sempre que hi ha hagut conquista militar hi ha desarrelament, i en este sentit la conquista és quasi sempre un mal. El desarrelament és mínim quan els conqueridors són immigrants que s'instal·len al país conquerit, es mesclen amb la població i hi fan arraïls. És el cas dels hel·lens a Grècia, dels celtes a la Gàl·lia, dels moros a Espanya. Però quan el conqueridor es manté estrany al territori de què s’ha fet posseïdor, el desarrelament és, per a les poblacions sotmeses, una malaltia quasi mortal. Ateny el grau més alt quan hi ha deportacions massives, com a l’Europa ocupada per Alemanya o en el meandre del Níger, o quan hi ha supressió brutal de totes les tradicions locals, com en les possessions franceses d’Oceania (si ens hem de creure a Gauguin i Alain Gerbault).

Fins sense haver-hi hagut conquista militar, el poder dels diners i la dominació econòmica poden imposar la influència estrangera fins al punt de provocar la malaltia del desarrelament.

Finalment, les relacions socials en un mateix país poden ser factors molt perillosos de desarrelament. A les nostres comarques, hui, a part de la conquista, hi ha dos verins que propaguen esta malaltia. L’un, els diners. Els diners destruïxen les arraïls, arreu on penetren, reemplaçant tots els mòbils pel desig de guany. I predominen fàcilment sobre els altres mòbils, perquè demanen un esforç d’atenció molt més menut. Res no hi ha tan clar i simple com una xifra.

El desarrelament obrer

Hi ha una condició social depenent enterament i perpètuament dels diners: el treball assalariat, sobretot després que el treball a preu fet obliga l’obrer a tindre l’atenció sempre fixa en el cèntim. És la condició social que patix la malaltia de desarrelament més aguda. Bernanos ha dit que els nostres obrers, a pesar de tot, a diferència dels de Mr. Ford, no són immigrats. La principal dificultat social de la nostra època ve del fet que, en cert sentit, sí que ho són. Tot i mantindre’s geogràficament al seu lloc, han sigut moralment desarrelats, exiliats, i tornats a admetre, com per tolerància, a títol de carn de treball. L’atur és, certament, un desarrelament a la segona potència. No es troben a casa enlloc, llavors, ni a la fàbrica, ni a sa casa, ni en els partits i sindicats que es diuen fets per a ells, ni en els llocs d’esbargiment, ni en la cultura intel·lectual si és que proven d’assimilar-la.

Car el segon factor de desarrelament és la instrucció tal com hui es concep. El Renaiximent provocà arreu una separació entre la gent cultivada i la massa; però almenys, en separar la cultura de la tradició nacional, la submergia alhora en la tradició grega. Després, els lligams amb les tradicions nacionals ja no es reprengueren, i Grècia s’oblidà. N’ha resultat una cultura desenvolupada en un medi molt reduït, separat del món, en una atmosfera reclosa, una cultura considerablement orientada a la tècnica i influïda per ella, molt tenyida de pragmatisme, extremament fragmentada per l’especialització, i del tot desproveïda alhora de contacte amb l’univers i d’obertura a l’altre món.

En els nostres dies, un home pertanyent als medis dits cultivats pot ser que no tinga cap concepció del destí humà ni sàpia, per exemple, que no totes les constel·lacions són visibles en tota estació. Se sol creure que un fill de llaurador de hui, alumne de l’escola primària, sap més que Pitàgores perquè repetix dòcilment que la terra gira al voltant del sol. Però, al capdavall, no les mira, les estreles. Este sol de què li parlen a classe no té, per a ell, cap relació amb res del que veu. Este fill de llaurador l’arranquen de l’univers que l’envolta, així com als xiquets polinesis els arranquen del seu passat forçant-los a repetir “Els nostres avantpassats els gals tenien els cabells rossos.”

El que hui se’n diu instruir les masses consistix a prendre esta cultura moderna, elaborada en medi tan tancat, avariat i indiferent a la veritat, treure’n tot el que encara puga contindre d’or pur, operació dita vulgarització, i ficar-ne el que en queda a la memòria dels desgraciats que volen aprendre, com si alimentàrem a culleradetes uns ocells.

D’altra banda, les ganes d’aprendre per aprendre, el desig de veritat, han esdevingut molt rars. El prestigi de la cultura s’ha tornat quasi exclusivament social, tant en el llaurador que somia tindre un fill mestre o en el mestre que somia tindre un fill professor, com en la gent de món que ensabonen els savis i els escriptors reputats.

Els exàmens exercixen sobre la joventut que estudia el mateix poder obsessiu que els diners del sou sobre els obrers que treballen a preu fet. Un sistema social està profundament malalt si el llaurador treballa la terra amb el pensament que, si és llaurador, és perquè no és prou intel·ligent per a poder estudiar de mestre.

La mescla d’idees confuses i més o menys falses anomenada marxisme, mescla en què amb prou faenes hi ha hagut més que mediocres intel·lectuals burgesos que hi hagen tingut part després de Marx, és per als obrers una aportació completament estranya, inassimilable i, a més, desproveïda en si de valor nutritiu, car se l’ha buidada de quasi tota la veritat continguda en els escrits de Marx. A vegades s’hi afegix una vulgarització científica de qualitat encara més baixa. Tot plegat només pot dur el desarrelament dels obrers al punt més alt.

El desarrelament és, de lluny, la més perillosa malaltia de les societats humanes, car es multiplica tot sol. Els sers verament desarrelats no tenen a penes més que dos comportaments possibles: o caure en una inèrcia de l’ànima quasi equivalent a la mort, com la major part dels esclaus en temps de l’Imperi romà, o llançar-se a una activitat sempre tendent a desarrelar, sovint amb els mètodes més violents, els qui encara no estan desarrelats o només ho estan en part.

Els romans eren una colla de fugitius que s’aglomeraren artificialment en una ciutat, i privaren les poblacions mediterrànies de la seua vida pròpia, de la seua pàtria, de la seua tradició, del seu passat, fins a un grau tal, que la posteritat els ha pres, creient-se’ls al peu de la lletra, pels fundadors de la civilització en aquells territoris. Els hebreus eren esclaus evadits, i exterminaren o reduïren a la servitud a totes les poblacions de Palestina. Els alemanys, en el moment en què Hitler se’n va fer l’amo, eren verament, com repetia Hitler sense parar, una nació de proletaris, és a dir, de desarrelats; la humiliació de 1918, la inflació, la industrialització a ultrança i, sobretot, l’extrema gravetat de la crisi d’atur havien dut en ells la malaltia moral al grau d’acuïtat [agudesa] que du a la irresponsabilitat. Els espanyols i els anglesos que, a partir del segle XVI, massacraren o subjugaren poblacions de color eren aventurers quasi sense contacte amb la vida profunda del seu país. Igual ocorre en una part de l’Imperi francés, constituït a més en un període en què la tradició francesa tenia la vitalitat debilitada. El desarrelat desarrela. L’arrelat no ho fa.

Sota el nom de revolució, i sovint sota mots d’orde i temes de propaganda idèntics, s’hi oculten dos concepcions absolutament oposades. L’una consistix a transformar la societat de manera que els obrers hi puguen fer arraïls; l’altra consistix a estendre a tota la societat la malaltia de desarrelament patida pels obrers. No hem de dir ni pensar que la segona operació puga ser mai cap preludi de la primera, perquè és fals. Són dos direccions oposades, que no es troben.

La segona concepció és hui molt més freqüent que la primera, tant entre els militants com en la massa dels obrers. No cal ni dir que tendix cada vegada més a predominar, com més el desarrelament es prolonga i augmenta els seus estralls. És fàcil de comprendre, per tant, que, un dia per altre, el mal pot arribar a ser irreparable.

De la banda dels conservadors, hi ha un equívoc anàleg. Un petit nombre d’ells vol realment el rearrelament dels obrers; simplement, però, el seu desig s’acompanya d’imatges la major part de les quals, en compte d’apuntar al futur, són tretes d’un passat en part fictici. Els altres desitgen purament i simplement mantindre o agreujar la condició de matèria humana a què el proletariat és reduït.

Així, els qui desitgen realment el bé, ja poc nombrosos que són, es debiliten encara més en repartir-se en dos camps hostils que no tenen res en comú.

L’afonament sobtat de França, que ha sorprés a tot el món, simplement ha mostrat fins a quin punt el país estava desarrelat. L’arbre d’arraïls quasi del tot rosegades cau al primer xoc. Si França, dels països d’Europa, és el que ha presentat l’espectacle més trist, és perquè la civilització moderna, amb els seus verins, s’hi havia instal·lat més prompte que enlloc, tret d’Alemanya. Però a Alemanya el desarrelament havia pres la forma agressiva, i a França la de la letargia i l’estupor. La diferència prové de causes més o menys amagades, de les quals, però, de segur que en podríem trobar unes quantes, si les buscàvem. I, inversament, el país que, de lluny, davant de la primera onada de terror alemany ha aguantat més bé és aquell on la tradició és més viva i més ben preservada, Anglaterra.

A França, el desarrelament de la condició proletària havia reduït gran part dels obrers a un estat d’estupor inert, i a d’altres els havia llançat a una actitud contrària a la societat. Els mateixos diners que havien tallat brutalment les arraïls en els medis obrers, en els burgesos les havien rosegades, car la riquesa és cosmopolita; la feble estimació pel país que devia quedar-hi intacta havia estat en gran mesura superada per la por i l’odi pels obrers, sobretot després de 1936. Els camperols, també els camperols, estaven, després de la guerra de 1914, quasi desarrelats, desmoralitzats pel paper de carn de canó que hi havien jugat, pels diners, que en la seua vida hi prenien un paper cada vegada més gran, i pels contactes cada vegada més freqüents amb la corrupció de les ciutats. Pel que fa a la intel·ligència, quasi s’havia apagat.

Esta malaltia general del país prengué la forma d’una mena de son, l’únic que impedí la guerra civil. França odiava la guerra, llavors, perquè amenaçava d’impedir-li dormir. Mig apallissada pel colp terrible de maig i juny de 1940, es llançà en braços de Pétain per a poder continuar dormint amb una aparença de seguretat. Després, l’opressió enemiga ha transformat el son en un malson tan dolorós, que s’agita i espera ansiosament els socors exteriors que la desvetlen.

Sota l’efecte de la guerra, la malaltia del desarrelament ha pres a tota Europa una tal acuïtat que ens en podem ben bé legítimament espantar. L’única indicació que permet alguna esperança és que el sofriment ha revifat fins a cert punt records abans quasi morts, com a França els de 1789.

Quant als països d’Orient, [...]

Font: L'Enracinement, Prélude à une déclaration des devoirs envers l'être humain, Lire en ligne [archive], 1a ed. París, Gallimard, coll. «Espoir», 1949..