De pobres, en teniu sempre amb vosaltres

«De pobres, en teniu sempre amb vosaltres» (Mc 14,7)

Missatge del papa Francesc

per a la V Jornada Mundial dels Pobres 2021

14 de novembre de 2021

1. «De pobres, en teniu sempre amb vosaltres» (Mc 14,7). Jesús va pronunciar estes paraules en el context d’un àpat a Betània, a casa d’un tal Simó, anomenat «el leprós», uns dies abans de la Pasqua. Segons narra l’evangelista, una dona va entrar amb una ampolleta d’alabastre plena d’un perfum molt valuós i la va buidar sobre el cap de Jesús. Este gest va suscitar una gran sorpresa i va provocar dos interpretacions diferents.

La primera va ser la indignació d’alguns dels presents, inclosos els deixebles, que, considerant el valor del perfum —uns 300 denaris, equivalents al salari anual d’un obrer— van pensar que hauria estat millor vendre’l i donar als pobres el que s’haguera recaptat. Segons l’Evangeli de Joan, va ser Judes qui es va fer intèrpret d’esta opinió: «¿Per què no venen este perfum per tres-cents denaris i donen els diners als pobres?» I l’evangelista assenyala: «Açò ho va dir no perquè s’interessara pels pobres, sinó perquè era un lladre i, com que tenia la bossa dels diners, robava el que hi tiraven» (12,5-6). No és casualitat que esta dura crítica isca de la boca del traïdor, és la prova que els qui no reconeixen els pobres traïxen l’ensenyament de Jesús i no poden ser els seus deixebles. Referent a això, recordem les paraules contundents d’Orígenes: «Judes semblava que es preocupava pels pobres […]. Si ara encara hi haguera algú que tinguera la bossa de l’Església i parlara a favor dels pobres com Judes, però després prenguera el que hi posaren a dins, aleshores que tinga la seua part com Judes» (Comentari a l’Evangeli de Mateu, XI, 9).

La segona interpretació la va donar Jesús i permet captar el sentit profund del gest realitzat per la dona. Ell va dir: «Deixeu-la! Per què la molesteu? Ha fet amb mi una bona acció» (Mc 14,6). Jesús sabia que la seua mort estava prop i va vore en este gest l’anticipació de la unció del seu cos sense vida abans de ser dipositat en el sepulcre. Esta visió va més enllà de qualsevol expectativa dels comensals. Jesús els recorda que el primer pobre és ell, el més pobre entre els pobres, perquè els representa a tots. I és també en nom dels pobres, de les persones soles, marginades i discriminades, que el Fill de Déu va acceptar el gest d’aquella dona. Ella, amb la seua sensibilitat femenina, va demostrar ser l’única que va comprendre l’estat d’ànim del Senyor. Esta dona anònima, destinada potser per això a representar tot l’univers femení que al llarg dels segles no tindrà veu i patirà violència, va inaugurar la significativa presència de les dones que participen en el moment culminant de la vida de Crist: la seua crucifixió, mort i sepultura, i la seua aparició com a Ressuscitat. Les dones, sovint discriminades i mantingudes al marge dels llocs de responsabilitat, en les pàgines dels Evangelis són, en canvi, protagonistes en la història de la revelació. I és eloqüent l’expressió final de Jesús, que va associar esta dona a la gran missió evangelitzadora: «En veritat vos dic que, quan l’evangeli serà anunciat per tot el món, també recordaran esta dona i explicaran açò que ha fet» (Mc 14,9).

2. Esta forta «empatia» entre Jesús i la dona, i la manera com ell va interpretar la seua unció, en contrast amb la visió escandalitzada de Judes i altres, obri un camí fecund de reflexió sobre el vincle inseparable que hi ha entre Jesús, els pobres i l’anunci de l’Evangeli.

El rostre de Déu que ell revela, de fet, és el d’un Pare per als pobres i pròxim als pobres. Tota l’obra de Jesús afirma que la pobresa no és fruit de la fatalitat, sinó un signe concret de la seua presència entre nosaltres. No el trobem quan i on voldríem, sinó que el reconeixem en la vida dels pobres, en el seu sofriment i indigència, en les condicions a vegades inhumanes en què es veuen obligats a viure. No em canse de repetir que els pobres són verdaders evangelitzadors perquè van ser els primers a ser evangelitzats i cridats a compartir la benaurança del Senyor i el seu Regne (cf. Mt 5,3).

Els pobres de qualsevol condició i de qualsevol latitud ens evangelitzen, perquè ens permeten redescobrir de manera sempre nova els trets més genuïns del rostre del Pare. «Ells tenen molt per a ensenyar-nos. A més de participar del sensus fidei, en els seus dolors coneixen el Crist sofrent. És necessari que tots ens deixem evangelitzar per ells. La nova evangelització és una invitació a reconéixer la força salvadora de les seues vides i a posar-los al bell mig del camí de l’Església. Som cridats a descobrir Crist en ells, a prestar-los la nostra veu en les seues causes, però també a ser els seus amics, a escoltar-los, a interpretar-los i a recollir la misteriosa saviesa que Déu vol comunicar-nos a través d’ells. El nostre compromís no consistix exclusivament en accions o en programes de promoció i assistència; allò que l’Esperit mobilitza no és un excés d’activisme, sinó abans que res una atenció posada en l’altre "considerant-lo com un amb si mateix”. Esta atenció amant és l’inici d’una verdadera preocupació per la seua persona, a partir de la qual vullc buscar efectivament el seu bé» (Exhort. ap. Evangelii gaudium, 198-199).

3. Jesús no sols està de part dels pobres, sinó que compartix amb ells la mateixa sort. Esta és una lliçó important també per als seus deixebles de tots els temps. Les seues paraules «de pobres, en teniu sempre amb vosaltres» també indiquen que la seua presència enmig nostre és constant, però que no ha de conduir-nos a una habitud que es convertisca en indiferència, sinó a involucrar-nos en una compartició de vida que no admet delegacions. Els pobres no són persones «externes» a la comunitat, sinó germans i germanes amb els quals compartir el sofriment per a alleujar el seu malestar i marginació, per a retornar-los la dignitat perduda i assegurar-los la necessària inclusió social. Per altra banda, és conegut que una obra de beneficència pressuposa un benefactor i un beneficiat, mentre que la compartició genera fraternitat. L’almoina és ocasional, mentre que la compartició és duradora. La primera corre el risc de gratificar qui la realitza i humiliar qui la rep; la segona reforça la solidaritat i fixa les bases necessàries per tal d’assolir la justícia. En definitiva, els creients, quan volen veure i palpar Jesús en persona, saben on dirigir-se, els pobres són sagrament de Crist, representen la seua persona i remeten a ell.

Tenim molts exemples de sants i santes que han fet de la compartició amb els pobres el seu projecte de vida. Pense, entre altres, en el pare Damià de Veuster, sant apòstol dels leprosos. Amb gran generositat va respondre a la crida d’anar a l’illa de Molokai, convertida en un gueto accessible només per als leprosos, per a viure i morir amb ells. Es va posar mans a l’obra i va fer tot el possible perquè la vida d’aquells pobres, malalts i marginats, reduïts a l’extrema degradació, fos digna de ser viscuda. Es va fer metge i infermer, sense prendre en consideració els riscos que corria, i en aquella «colònia de mort», com era anomenada l’illa, va portar-hi la llum de l’amor. La lepra el va afectar també a ell, signe d’una compartició total amb els germans i germanes pels quals havia donat la vida. El seu testimoni és molt actual en els nostres dies, marcats per la pandèmia de coronavirus. La gràcia de Déu actua certament en el cor de molts que, sense destacar, es desgasten pels més pobres en una concreta compartició.

4. Necessitem, per tant, adherir-nos amb plena convicció a la invitació del Senyor: «Convertiu-vos i creieu en la bona nova» (Mc 1,15). Esta conversió consistix, en primer lloc, a obrir el nostre cor per a reconéixer les múltiples expressions de la pobresa i manifestar el Regne de Déu mitjançant un estil de vida coherent amb la fe que professem. Sovint els pobres són considerats com persones separades, com una categoria que requerix un particular servici caritatiu. Seguir Jesús implica, en este sentit, un canvi de mentalitat, és a dir, acollir el repte de compartir i participar. Convertir-nos en els seus deixebles implica l’opció de no acumular tresors a la terra, que donen la il·lusió d’una seguretat en realitat fràgil i efímera. Per contra, requerix la disponibilitat per a alliberar-se de qualsevol vincle que impedisca assolir la verdadera felicitat i benaurança, per a reconéixer el que és durador i que no pot ser destruït per res ni per ningú (cf. Mt 6,19-20).

L’ensenyament de Jesús també en este cas va a contracorrent, perquè promet el que només els ulls de la fe poden vore i experimentar amb absoluta certesa: «I tot aquell qui pel meu nom haja deixat cases, germans, germanes, pare, mare, fills o camps, en rebrà cent vegades més i posseirà la vida eterna» (Mt 19,29). Si no s’escull convertir-se en pobres de les riqueses efímeres, del poder mundà i de la vanaglòria, mai no es podrà donar la vida per amor; es viurà una existència fragmentària, plena de bons propòsits, però ineficaç per a transformar el món. Es tracta, per tant, d’obrir-se amb decisió a la gràcia de Crist, que pot fer-nos testimonis de la seua caritat sense límits i retornar credibilitat a la nostra presència en el món.

5. L’Evangeli de Crist impulsa a estar especialment atents als pobres i demana reconéixer les múltiples formes de desorde moral i social que generen sempre noves formes de pobresa. Sembla que s’està imposant la idea que els pobres no sols són responsables de la seua condició, sinó que constituïxen una càrrega intolerable per a un sistema econòmic que posa en el centre els interessos d’algunes categories privilegiades. Un mercat que ignora o selecciona els principis ètics crea condicions inhumanes que s’abaten sobre les persones que ja viuen en condicions precàries. S’assistix així a la creació de trampes sempre noves d’indigència i exclusió, produïdes per actors econòmics i financers sense escrúpols, mancats de sentit humanitari i de responsabilitat social.

L’any passat, a més, es va afegir una altra plaga que va produir ulteriorment més pobres: la pandèmia, la qual continua tocant a les portes de milions de persones i, quan no porta amb ella mateixa el sofriment i la mort, és de totes maneres portadora de pobresa. Els pobres han augmentat desproporcionadament i, per desgràcia, continuaran augmentant en els pròxims mesos. Alguns països, a causa de la pandèmia, estan patint gravíssimes conseqüències, de manera que les persones més vulnerables estan privades dels béns de primera necessitat. Les llargues files enfront dels menjadors per als pobres són el signe tangible d’este deteriorament. Una mirada atenta exigix que es troben les solucions més adequades per a combatre el virus a escala mundial, sense apuntar a interessos partidistes. En particular, és urgent donar respostes concretes als qui patixen la desocupació, que colpeja dramàticament molts pares de família, dones i jóvens. La solidaritat social i la generositat de la qual moltes persones són capaces, gràcies a Déu, unides a projectes de promoció humana a llarg termini, estan aportant i aportaran una contribució molt important en esta conjuntura.

6. Això no obstant, resta obert l’interrogant, que no és obvi en absolut: ¿com és possible donar una solució tangible als milions de pobres que sovint només troben indiferència, o fins i tot enuig, com a resposta? ¿Quin camí de justícia s’ha de recórrer perquè se superen les desigualtats socials i es restablisca la dignitat humana, moltes vegades xafada? Un estil de vida individualista és còmplice en la generació de pobresa, i sovint descarrega damunt dels pobres tota la responsabilitat de la seua condició. Això no obstant, la pobresa no és fruit del destí sinó conseqüència de l’egoisme. Per tant, és decisiu donar vida a processos de desenvolupament en els quals es valoren les capacitats de tots, perquè la complementarietat de les competències i la diversitat de les funcions donen lloc a un recurs comú de participació. Hi ha moltes pobreses dels «rics» que podrien ser guarides per la riquesa dels «pobres», si només es trobaren i es conegueren! Ningú no és tan pobre que no puga donar un poc de si mateix en la reciprocitat. Els pobres no poden ser només els que reben; cal posar-los en condicions de poder donar, perquè saben bé com poden correspondre. ¡Quants exemples de compartició hi ha davant dels nostres ulls! Els pobres ens ensenyen sovint la solidaritat i la compartició. És cert, són persones a les quals els falta alguna cosa, sovint els falten moltes coses i fins i tot el més necessari, però no els falta tot, perquè conserven la dignitat de fills de Déu que res ni ningú els pot prendre.

7. Per això es requerix un enfocament diferent de la pobresa. És un repte que els governs i les institucions mundials han d’afrontar amb un model social previsor, capaç de respondre a les noves formes de pobresa que afecten el món i que marcaran les pròximes dècades de manera decisiva. Si es margina els pobres com si foren els culpables de la seua condició, aleshores el concepte mateix de democràcia es posa en crisi i tota política social es convertix en fracàs. Amb gran humilitat hauríem de confessar que pel que fa als pobres som sovint incompetents. Es parla d’ells en abstracte, ens parem en les estadístiques i es pensa a provocar commoció amb algun documental. La pobresa, per contra, hauria de suscitar una planificació creativa, que permeta augmentar la llibertat efectiva per a poder realitzar l’existència amb les capacitats pròpies de cada persona. Pensar que la llibertat es concedix i incrementa per la possessió de diners és una il·lusió de la qual cal allunyar-se. Servir eficaçment els pobres impulsa a l’acció i permet trobar els mitjans més adequats per a alçar i promoure esta part de la humanitat, massa vegades anònima i sense veu, però que té impresa en ella mateixa el rostre del Salvador que demana ajuda.

8. «De pobres, en tindreu sempre amb vosaltres» (Mc 14,7). És una invitació a no perdre mai de vista l’oportunitat que se’ns oferix de fer el bé. En el fons es pot entrevore l’antic manament bíblic: «Quan en una de les ciutats del país que el Senyor, el teu Déu, et dona, hi haja un pobre entre els teus germans, no endurisques el cor, no tanques la mà al teu germà pobre. Obri-li la mà i presta-li generosament tot el que li faça falta. […] Dona-li generosament i no a contracor. Així el Senyor, el teu Déu, et beneirà en tots els teus treballs i en tot el que emprengues. Mai no faltaran pobres en el país» (Dt 15.7-8.10-11). L’apòstol Pau se situa en la mateixa línia quan exhorta els cristians de les seues comunitats a socórrer els pobres de la primera comunitat de Jerusalem i a fer-ho «no de mala gana ni per força, perquè Déu estima el qui dona amb alegria» (2Co 9,7). No es tracta d’alleugerir la nostra consciència donant alguna almoina, sinó més aviat de contrastar la cultura de la indiferència i la injustícia amb què tractem els pobres.

En este context també és bo recordar les paraules de sant Joan Crisòstom: «El qui és generós no ha de demanar comptes de la conducta, sinó només millorar la condició de pobresa i satisfer la necessitat. El pobre només té una defensa: la seua pobresa i la condició de necessitat en què es troba. No li demanes res més; però encara que fora l’home més malvat del món, si li falta l’aliment necessari, alliberem-lo de la fam. […] L’home misericordiós és un port per a qui està en necessitat: el port acull i allibera del perill a tots els nàufrags; siguen malvats, bons, o siguen com siguen aquells que es troben en perill, el port els protegix dins de la seua cala. Per tant, també tu, quan veges en terra un home que ha patit el naufragi de la pobresa, no jutges, no demanes comptes de la seua conducta, sinó allibera’l de la desgràcia» (Discursos sobre el pobre Llàtzer, II, 5).

9. És important que s’augmente la sensibilitat per a comprendre les necessitats dels pobres, sempre en moviment com ho són les condicions de vida. De fet, hui, a les zones econòmicament més desenvolupades del món, s’està menys disposat que en el passat a enfrontar-se a la pobresa. L’estat de relatiu benestar al qual s’està acostumat fa més difícil acceptar sacrificis i privacions. S’és capaç de tot, per tal de no perdre el que ha estat fruit d’una conquesta fàcil. Així, es cau en formes de rancúnia, de nerviosisme espasmòdic, de reivindicacions que porten a la por, a l’angoixa i, en alguns casos, a la violència. No és este el criteri sobre el qual construir el futur; amb tot, però, estes també són formes de pobresa de les quals no es pot apartar la mirada. Hem d’estar oberts a llegir els signes dels temps que expressen noves modalitats per a ser evangelitzadors en el món contemporani. L’ajuda immediata per a satisfer les necessitats dels pobres no ha d’impedir-nos ser previsors a l’hora de posar en pràctica nous signes de l’amor i de la caritat cristiana com a resposta a les noves formes de pobresa que experimenta la humanitat de hui.

Desitge que la Jornada Mundial dels Pobres, que arriba a la cinquena edició, arrele cada vegada més en les nostres Esglésies locals i s'òbriga a un moviment d’evangelització que en primera instància isca a l’encontre dels pobres, allí on estiguen. No podem esperar que toquen a la nostra porta, és urgent que anem nosaltres a trobar-los a sa casa, als hospitals i a les residències assistencials, als carrers i als racons foscos on a vegades s’amaguen, als centres de refugi i acolliment… És important entendre com se senten, què senten i quins desitjos tenen en el cor. Fem nostres les urgents paraules de Primo Mazzolari: «Voldria demanar-los que no em pregunten si hi ha pobres, qui són i quants són, perquè em fa por que estes preguntes no siguen una distracció o el pretext per apartar-se d’una indicació precisa de la consciència i del cor. […] Mai no he comptat els pobres, perquè no es poden comptar: als pobres se’ls abraça, no se’ls compta» (Adesso, n. 7, 15 d’abril de 1949). Els pobres estan enmig de nosaltres. Com en seria, d’evangèlic, que poguérem dir amb tota certesa: també nosaltres som pobres, perquè només així aconseguirem reconéixer-los realment i fer-los part de la nostra vida i instruments de salvació.

Francesc

Roma, Sant Joan del Laterà, 13 de juny de 2021, memòria litúrgica de sant Antoni de Pàdua.

[Versió valenciana de F. Xavier Martí]

Ajuda humanitària i acció política

Ximo Garcia Roca

Sociòleg i teòleg

La cultura cientificotècnica va ser el repte més gran del catolicisme en la segona meitat del segle XX; en l'actualitat, els reptes no procedixen primàriament de l'àmbit de la cultura, sinó que estan amagats en l'escenari de l'acció. Preocupa menys el conflicte entre civilitzacions que la construcció d'un món comú i comunicat; no preocupa tant el diàleg entre religions com les seues aportacions a una vida feliç, a una societat justa i a una terra saludable. L'eliminació del sofriment evitable canalitza les millors energies de la ciència, de la tècnica i de les savieses mundials, inclòs el catolicisme.

Les transformacions actuals de la política, que dissolen els actors únics, reconeixen la complexitat de la realitat i reclamen major participació social, desafien de nou la dimensió política de l'Evangeli, que gira entorn de la justícia, la pau i alliberament. Requerix, en primer lloc, desprendre's decididament de l'espiritualisme, que reduïx la salvació a un afer interior, i del dualisme, que es preocupa per un avenir únicament espiritual. Suposa, així mateix, que l'acció política no se situa fora, a dalt o darrere del catolicisme, sinó que recrea la relació fe i justícia, amor i dret, justícia i misericòrdia i en l'actualitat ajuda humanitària i racionalitat política; el samarità de l'evangeli no solament va tindre sentiments humanitaris sinó que va procurar portar el ferit a institucions sanitàries. Però sobretot traure les conseqüències derivades de «la política és l'expressió suprema de la caritat»; amb molta freqüència l'acció humanitària davant de drames humans i la gestió política de processos estructurals caminen per raïls contraris i infranquejables, com ha evidenciat la recent crisi dels migrants nàufrags al Mediterrani. A la política sense humanisme, li falta cor, i l'humanisme sense política no té raó. ¿Què de cor i quant de raó?

No ajuden a articular l'acció humanitària amb la política, aquells actors socials que des d'una suposada superioritat moral es pronuncien sobre el bo i el mal sense albergar cap mena de dubte. Mentre l'acció política és, per a ells, erràtica, ineficaç i lenta, l'acció altruista és sempre innocent, ajustada i immune a tota crítica. Tampoc ajuden els actors polítics quan creuen que per a afrontar el desafiament migratori «amb l'Estat n'hi ha prou» i ignoren que no hi ha obligació pública que no siga també social. Té més raó el papa Francesc en suggerir que cada parròquia, convent o comunitat religiosa a Europa aculla una família de refugiats, que qui rebutja la iniciativa social en la governació de les migracions.

No afavorixen la relació sinèrgica els qui desconeixen la racionalitat pròpia i autònoma de cada àmbit. Mentre l'acció humanitària requerix temps curts i intervenció ràpida, la política necessita temps mesurats i intervencions sotmeses a llei. No ha de sorprendre que ONG intenten salvar els nàufrags migrants, sense condicions ni reserves, però tampoc hauria d'escandalitzar que les Administracions públiques atenguen els efectes col·laterals. Per ventura, en rescatar els nàufrags, ¿no és raonable enviar el missatge que el mar no és Xauxa i no sempre hi haurà algú que t'espera? ¡Quantes persones hauran mort convençudes que algú les esperaria en alta mar! La presència de punts morts anònims al Mediterrani confirma esta presumpció. Ni una ni cent barques ni mil flotes de salvament són capaces de custodiar l'ample mar. Esta pràctica perversa és un efecte probable quan un salvament es convertix en espectacle televisat.

Cada vegada que el sector social desacredita arbitràriament el sector polític, o viceversa, es destruïxen les bases d'una societat decent. Sembla que alguns sectors necessiten l'afonament del sector públic perquè florisca el catolicisme. Esta dialèctica de suma zero –a més drets menys caritat, a més estat menys iniciativa social– és un repte al catolicisme realment existent, que no presagia cap futur per a ningú. ¿No seria més raonable i humà que la solidaritat fora incumbència alhora dels subjectes polítics que exercixen drets –solidaritat política–, i dels actors socials que creen relacions de proximitat –solidaritat social? ¡Tan difícil és imaginar que el rescat en alta mar corresponga a les flotes dels Estats com a exercici del dret de ciutadania mundial, i en arribar a la costa, associacions cíviques, organitzacions solidàries i confessions religioses responguen a les seues fams de comunicació i d'amistat, que no poden ser administrades en els Centres d'internament (CIES)!

Esta relació cooperant, no implica renunciar al debat cultural i a la lluita ideològica. Darrere de tota pràctica, hi ha una representació cultural; en este cas s'enfronten dos relats migratoris irracionals i injustos; la visió conservadora considera que les immigracions són un problema de seguretat que només exigix mesures de control i defensa de les fronteres, i que els immigrants són sers perillosos que venen a destruir el benestar i a pertorbar la Pau social. Qualsevol connivència del catolicisme amb este discurs, li farà perdre la qualitat evangèlica. Més subtil, però igualment denigrant, és certa visió progressista que reduïx els immigrants a la condició de víctimes, que no decidixen emigrar sinó que la patixen a causa de la pobresa, la violència o el canvi climàtic. En identificar-los com a víctimes se'ls expropia la seua decisió i subjectivitat i només requerixen generositat i assistència. En la meua llarga experiència he pogut confirmar que les persones immigrants ni són perilloses ni són víctimes; en la major part són persones amb coratge i creativitat, portadores de grans capacitats individuals i socials; a més d'immigrants són treballadors, llauradors, amants, pares, empresaris o socis del club del seu poble.

Quan s'ignora que la política es desplega en mediacions històriques i concretes que sempre són ambigües, complexes, provisionals i progressives, es nega que la política siga l'expressió suprema de la caritat. Tot el que no siga políticament possible, va en contra de la solidaritat real. Quan es proposa l'obertura indiscriminada de fronteres, es neutralitza l'acció, ja que mai serà real. Ho denuncien els bisbes africans quan advertixen que els grans perdedors en la migració africana és Àfrica en robar-los als seus països un potencial humà transformador. Si perden les comunitats d'origen, ¿qui guanya? Guanya la indústria migratòria que ha convertit l'acte de migrar en un mercat, en mans de comerciants i mercaders de sers humans; guanyen els països receptors que augmenten el capital humà sense costos previs; guanyen els països envellits que ni tan sols poden garantir el reemplaçament generacional. Guanyen els que cobriran les seues necessitats peremptòries com el treball agrícola, la construcció, l'assistència domèstica, o l'acompanyament a majors. La immigració és així el salconduit més gran del capitalisme més salvatge i l'últim pillatge al Sud. ¿A qui pot sorprendre que humanistes i polítics coincidisquen que «val més ajudar les persones a créixer en la seua cultura que provocar vindre a una Europa en plena decadència»?

¿És que haurem de patir perquè s'han salvat els nàufrags, s'ha aconseguit alhora el compromís de diversos estats europeus i, fins i tot, s'ha provocat la caiguda d'un ministre sens dubte xenòfob i despietat? Quan s'asserenen els politiquejos, potser no sorprén que un cristià li escriga alguna vegada a un polític reconeixent-li algun èxit en la seua gestió, sense ser acusat de col·laboracionista o de perdre la qualitat evangèlica.

Publicat en Cresol (2019) 152, Unió Apostòlica de València, pp. 14-15.

L'Evangeli sí que diu!

Josep Espasa Signes

Prevere (Dénia 1914-1980)

Avui l'home creient —cristià i no cristià— qüestiona l'Església i, per consegüent, qüestiona igualment la fe, sobre les noves situacions, els problemes i els treballs de la humanitat. Qüestiona l’Esglesia sobre la guerra i la fam, sobre la violència instituïda i la violència contra la injustícia establerta, sobre el poder i l'opressió. L'home d'avui —i el cristià amb més força— pregunta a l'Església quina és la paraula, quin és el judici de l'Evangeli i de la fe sobre aquestes situacions horroroses, que semblen traficar amb la por, la fam i la misèria d'una gran part de la humanitat. No contestar aquestes preguntes equivaldria a reconèixer que els homes de l'Església no hi tenim res a dir, perquè de fet no ho diem! Equival a confessar públicament que l'Evangeli no té res a dir al món actual i que, per tant, ja no serveix per a res. En aquestes circumstàncies, callar és donar la raó als poderosos. Tanmateix l'Evangeli sí que diu!, la fe sí que diu!...

Josep Espasa: Què cal creure?, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona 1976.

Justícia i veritat, obra de Déu

Martín Gelabert Ballester, OP

La crisi sanitària que hem patit ha provocat una crisi econòmica. Moltes persones han perdut els seus mitjans de subsistència. Cert, el Govern d'Espanya ha pres alguna mesura destinada a pal·liar esta crisi econòmica, com la implantació d'un salari bàsic universal. Cal donar la benvinguda a estes mesures, però sense oblidar que no poden ser permanents, perquè llavors convertirien moltes persones en «dependents permanents», i estes dependències solen afavorir l'aparició de governs totalitaris. El que cal fer és crear llocs de treball. El treball és un dret, que dignifica la persona i procura estabilitat social.

La paraula de Déu ens recorda que la justícia i la veritat són l'obra de les mans de Déu (salm 110), d'un Déu que actua i es fa present a través d'aquells sers humans que treballen per la justícia i viuen en la veritat. A vegades u té la impressió que els nostres polítics no estan molt interessats ni en la justícia ni en la veritat, sinó que es mouen per altres criteris menys confessables, com la manera de mantindre's en el poder o d'aconseguir-lo. La política necessita un cert poder, un poder controlat i contrapesat per altres instàncies de poder (poder executiu, legislatiu i judicial), però el criteri de la política no és el poder. El criteri és la busca de justícia i benestar per als ciutadans. Si este fora el criteri que guiara als nostres polítics ens evitaríem espectacles vergonyosos, en forma d'insults i desqualificacions mútues. És normal que hi haja diferents maneres de gestionar els assumptes econòmics i socials. Però si tots ens guiem pel criteri superior del bé i de la veritat, llavors estes maneres diferents no creen enemics, sinó col·laboradors. I on no és possible la col·laboració, sempre és possible el respecte mutu. Si el criteri és la cerca del poder, llavors apareixen enemics irreconciliables, perquè el poder que té un, impedix que el tinga l'altre, que també ambiciona tindre'l.

L'Església com a tal no té com a missió oferir solucions concretes als problemes socioeconòmics i polítics, la seua missió no és gestionar la ciutat ni oferir programes alternatius. Però el seu missatge té incidència en la manera de buscar solucions i de gestionar els programes. Ella, des de la humilitat i el diàleg, pot oferir llums i criteris. I en molts casos, a través de les seues institucions de caritat, també oferix solucions, precisament en aquells llocs i a aquelles persones que no solen interessar als polítics. Per a l'Església la justícia és una de les herències més sagrades de la religió. Jo afegiria: per a tots els sers humans, la justícia és una de les herències més sagrades de la cultura. Per això, la justícia es convertix en lloc privilegiat per a la trobada de la fe amb tota cultura que es pree de tal. Hi ha dos aspectes de la reflexió cristiana que tenen a vore amb la justícia, interpel·len a tota cultura i mostren la capacitat humanitzadora de l'Evangeli a tota persona de bona voluntat.

El primer troba el seu fonament en la doctrina cristiana de la creació. Davant del repte de construir un món més humà i, per tant, més just, la Revelació cristiana ens recorda que Déu ha entregat la terra i quant hi conté a «tots» els sers humans i que, per tant, allí on els béns no són accessibles a tots, no es complix la voluntat de Déu. S'amplia així el concepte de justícia, que entén que cal donar a cadascú allò seu, però entén este «seu» en clau individualista. Per contra, la Revelació afirma la clau social i universal del que correspon a cadascú. De manera que la presència de pobres entre nosaltres és la prova palpable de la nostra injustícia i de la nostra llunyania de l'Evangeli.

L'altre aspecte que convé destacar té el seu fonament en allò més original de la predicació de Jesús: el manament de l'amor. El concepte d’«allò seu» és el dret que cal atorgar a cadascú i que està en l'origen de la justícia. En este donar a cadascú allò seu, l'accent no està posat en les intencions (ni de qui dona ni de qui rep), sinó en el dret de qui rep. Esta és la força, però també el límit de la virtut de la justícia. D'ací el perill que una justícia aplicada rígidament resulte inhumana, com indicava la màxima de Ciceró: "summum ius, summa iniuria". Precisament Jesús contesta esta actitud, posada de manifest en les paraules: «ull per ull, dent per dent» (Mt 5,38). Tant en els seu temps com en l’actual, molts models de justícia s'inspiren ací. De manera que en nom d'una presumpta justícia (històrica o de classe, per exemple), tal vegada s'aniquila el proïsme, se'l mata, se'l priva de la llibertat, se'l despulla dels drets humans elementals.

Queda així manifest que la justícia sola, si no es deixa impregnar per l'amor, no és suficient per a l'assoliment d'una autèntica humanitat. En obrir la vida humana a l'amor, l'Evangeli eleva tota justícia i ens obri a la gratuïtat i a la misericòrdia com a autèntica dimensió de l'humà. Hi ha obligacions que cap codi de justícia pot prescriure. Cap codi ha arribat a persuadir un pare perquè estime els seus fills, ni a cap marit perquè mostre afecte a la seua dona. Els tribunals de justícia poden obligar a proporcionar el pa del cos, però no poden obligar a ningú a donar el pa de l'amor. En este sentit, el samarità misericordiós (Lc 10,29-37) representa la consciència de la humanitat, perquè va més enllà de tota justícia, elevant-la des de l'amor. En esta línia afirma el Vaticà II: «No hi ha llei humana que puga garantir la dignitat personal i la llibertat de l'home amb la seguretat que comunica l'Evangeli de Crist».

Editat en Cresol, 156 (2020, juliol-setembre), pp. 8 i 9.

Recrear la justícia

Ximo Garcia Roca

Sociòleg i teòleg

La pandèmia ha posat a prova les exigències de justícia i s'ha convertit en aprenentatge de pràctiques justes. Escrivia Júlia a son pare Joan de setanta-cinc anys mort de Covid-19: «Seguisc sense entendre com t'hem perdut, de manera injusta, complint el que se'ns demanava des dels centres sanitaris». «No et vam vore, no t'acariciàrem, no t'escoltàrem. Ens vam perdre perdre't», li diu Montserrat a l'amic de trenta-sis anys. «La teua marxa va ser com un esgarro en el pit, a traïció», diuen de Joan Antoni amb els seus cinquanta-un anys.

La justícia des de la rereguarda

En la pandèmia, les exigències de justícia han passat de ser declaracions ideals sobre la bondat i la rectitud a través de principis ètics i institucions perfectament justes, a ser exigències mínimes orientades a millorar simplement el comportament real de les institucions i les condicions en què es viu i es mor. Els partits polítics suspenen els seus programes de màxims, les organitzacions solidàries es limiten a repartir aliments, les Esglésies tanquen provisionalment els seus temples i la població s'acontenta a sobreviure al virus. La justícia deixa d'aspirar a una societat perfectament justa per a comprometre's per una societat simplement decent. El compromís amb la justícia va destronar la imaginació utòpica de les avantguardes i es va orientar a recollir les víctimes en la rereguarda.

Què es veu des de la rereguarda? S'observa que les mesures dissenyades per a sobreviure al virus, han estat dissenyades d'esquena a les persones despenjades dels dinamismes socials, als habitatges xicotets i insalubres, als habitants del carrer que no poden confinar-se, als assentaments urbans sense aigua ni llum, als camps d'internament per a refugiats, immigrants indocumentats i poblacions desplaçades. El confinament suposa que la casa és més segura que el carrer, que els estalvis arriben per a comprar màscares i gel desinfectant; que es pot garantir el futur de les famílies sense eixir a treballar cada dia.

En este context de naufragi col·lectiu, de la justícia s'espera que garantisca els mínims vitals a través del dret i dels béns públics. No és just anteposar els interessos econòmics, ni el dèficit pressupostari ni les exigències del mercat de treball a la garantia dels mínims requerits per una vida digna. Des de l'enfocament de la justícia, no es pregunta si hi haurà diners per a sostindre l'ingrés mínim sinó com es distribuiran els diners donada la centralitat del dret a protegir. Garantir este dret és prioritari a altres exigències legítimes. No es comprén que en lloc de celebrar estos mínims vitals com un desplegament de la caritat política, suscite en uns certs mitjans eclesiàstics retrets i reserves, fins a ser considerat una «coartada ideològica» (sic!).

Creditors i deutors

La justícia de mínims s'ocupa dels efectes immediats i posposa les causes que els produïxen, cosa que suposa un dèficit de justícia. D'esta manera, l'emergència sanitària ha emfatitzat els efectes visibles del virus i la gestió de les conseqüències mentre ignora la mercantilització i privatització dels servicis sanitaris, sotmesos a la llei del guany; la destrucció de la naturalesa i la falta de seguretat alimentària; la globalització de la producció, el consum i la mobilitat laboral induïda pel capital. L'enfocament de justícia intenta atendre els efectes sense descuidar les causes, cosa que demana temps llargs i resultats sostinguts.

Des de la rereguarda s'observa que la pandèmia ha creat grans desigualtats quant a la prevenció del contagi, a l'extensió de la malaltia, a les conseqüències individuals i familiars. Va entrar com un exèrcit vencedor en les residències de majors, en els camps de refugiats, en els centres d'internament d'immigrants, en els barris amuntegats, en les vivendes precàries, en els treballs informals, en les persones sense llar. Als qui hagen perdut l'ocupació, no hi haurà un treball esperant-los; a qui per falta d'ordinador haja perdut el ritme educatiu, l'espera la desigualtat escolar. Les desigualtats augmenten en temps de crisi: molts rics s'han fet més rics. Els pobres han augmentat només a Espanya en 700.000 persones, segons les dades d'Oxfam.

En l'enfocament de justícia tots som deutors. Mentre els creditors tendixen a buscar responsables cap a fora i davant de la mort en residències de majors, les famílies culpabilitzen els directors dels centres, estos a les administracions autonòmiques, i estes als governs centrals. L'enfocament de justícia no es conforma a ser només creditors, sinó que ens declara també deutors per haver depositat el pare en un Centre sense vigilància.

Vulnerabilitat i vulnerades

«Quedar vençut pel maleït virus. No pot ser! No te n'has pogut anar, encara no, i aixina no!» li deia un fill a son pare de seixanta-cinc anys. «Quedar vençut» és el crit de la impotència. «Aixina no!» és el crit de la injustícia. Al costat de la vulnerabilitat com un tret general i constitutiu del ser humà, fràgil i contingent, s'ha viscut l'experiència real de ser vulnerat, ferit i danyat per unes circumstàncies històriques. Si la vulnerabilitat requerix protecció i cura, el ser vulnerat -ferit i danyat- demana justícia reparativa, que interpel·la a un cert model de creiximent depredador i a un estil de vida sense vincles comunitaris. Si el primer jutja a Déu ‒per què ens va fer tan fràgils i mortals‒, el segon jutja els sers humans ‒per què hi ha persones que no mereixen ser plorades quan perden el valor per a la producció i el consum. A diferència d'altres pandèmies, Déu no ha sigut jutjat com a acusat, sinó que l'acusat ha sigut l'actual orde social, polític i econòmic que crea espais vulnerats per l'amuntegament poblacional, que mercantilitza els servicis públics, que reclou persones en centres inhòspits, que promou un cert darwinisme social desatenent persones per falta d'interés econòmic, per càrrega econòmica o per insignificança social.

Així ho ha entés Joan, que es considera en deute i li demana a son pare de huitanta anys que «perdone esta societat, per haver estat només els últims dies i no haver pogut donar-te la mà cap a eixe viatge final. També perdona els qui, d'una manera o d'una altra, van decidir no traslladar-te a la UCI de l'hospital 12 d'Octubre i haver-te deixat morir en una fosca habitació, aixina, sense més».

Publicat en Cresol, 156 (2020), pp. 10 i 11.

El Déu de la llibertat

Josep Miquel Bausset

Monjo de Montserrat

De tant en tant s'afirma que l'Església ha estat una desgràcia per al nostre món. Hi han hagut filòsofs, científics i pensadors, que han negat la validesa i la necessitat de l'Església, degut, en bona part, als despropòsits i bestieses que els mateixos cristians hem fet al llarg de la història: inquisicions, pederàstia, el cas Galileu... La campanya sobre l'existència o la no existència de Déu, present als carrers per mitjà dels anuncis als autobusos a Londres, Barcelona, Madrid, amb el seu eslògan "probablement Déu no existeix..." també ha posat el dit a la nafra sobre aquest tema.

Certament que, tal com deia el P. Josep Ma Soler, abat de Montserrat, "els cristians no creiem en un Déu sense entranyes, que condemna sense misericòrdia". Nosaltres no creiem en un Déu que espia o treu la llibertat de l'home. El Déu de Jesús que l'Església anuncia, és un Déu que és Pare de tendresa, de consol, de llibertat i d'esperança. El Déu en qui creiem no és un Déu "opiaci", que ens abstreu de la realitat o que aliena la nostra consciència, sinó que és un Déu que ens desvetla, per tal de viure compromesos en la lluita a favor de la justícia, de l'alliberament i de la dignitat dels hòmens i de les dones, i dels pobles. El Déu en qui creiem els cristians, no és un Déu que ens embena els ulls i ens fa viure en la nebulosa, sinó que il·lumina el nostre cor i empeny la nostra solidaritat a favor dels més desvalguts. El Déu dels cristians no és el Déu de les prohibicions, de les amenaces, de la por! El Déu de Jesús és el Déu compassiu i ple de bondat, amic de la vida, que acull, que estima i que cura aquells que tenen el cor ple de ferides.

El Déu en què creiem els cristians és el Déu del bisbe Òscar Romero, assassinat pels paramilitars d'El Salvador per la seua defensa dels pobres i dels desvalguts. És el Déu del bisbe Hélder Câmara, enfrontat a la dictadura brasilera i defensor de la llibertat i dels marginats de les faveles. És el Déu del bisbe Pere Casaldàliga, veu profètica de l'Església a favor dels desheretats i oprimits de la terra. És el Déu del pastor Dietrich Bonhoeffer, empresonat i assassinat pels nazis, pel seu compromís cívic i cristià. És el Déu de Samuel Ruiz, bisbe emèrit de Chiapas, ànima dels acords de pau entre la guerrilla zapatista i el govern mexicà i defensor dels drets dels indígenes. És el Déu de José Luis Azcona, bisbe de Marajó, al Brasil, amenaçat de mort per la seua defensa dels Drets Humans i per la crítica a les màfies que trafiquen amb dones i amb xiquets per explotar-los sexualment. És el Déu del bisbe auxiliar de Buenos Aires, Enrique Eguía Seguí, que ha denunciat amb valentia la corrupció institucionalitzada que existeix a l'Argentina. És el Déu del bisbe Añoveros que va saber enfrontar-se a la dictadura franquista. És el Déu del capellà de Xàbia Antoni Llidó, assassinat pel règim dictatorial de Pinochet, pel seu compromís amb els pobres de Xile. És el Déu del P. Ángel García, president dels Missatgers de la Pau, que l'endemà del terratrémol d'Haití se'n va anar a aquell país amb un carregament d'ajuda solidària. És el Déu de tants i tants laics cristians, capellans i religioses que acullen els malalts de sida, drogoaddictes, o gent que viu al carrer sense mitjans de subsistència. L'Església ha de ser, sobretot, el conjunt d'hòmens i de dones que treballen per la pau, per la justícia, per la defensa dels Drets humans i dels més desvalguts, i per l'alliberament dels pobles oprimits.

Sovint, els cristians no sempre transparentem ni donem a conéixer el veritable rostre de Déu! Desgraciadament, moltes vegades els cristians, amb la nostra vida, amb els nostres actes o les nostres paraules, prostituïm i amaguem l'autèntica imatge de Déu, i presentem un ídol que no és el Déu de Jesús, el Déu Abbà, Pare de tendresa, de llibertat, de consol i de misericòrdia. Tots els cristians hauríem d'aprendre a ser un reflex, en l'Església i en el món, de l'amabilitat i la bondat d'un Déu que estima els hòmens i les dones amb passió. I l'Església hauria de saber transmetre, amb delicadesa, llibertat i respecte, sense crispacions ni imposicions, la imatge d'un Déu que en paraules del teòleg José Antonio Pagola no és un "Déu vigilant de la Llei, atent a les ofenses, que castiga cadascú com es mereix i no concedeix el seu perdó, si abans no s'han complert escrupolosament unes condicions". Aquest no és el Déu dels cristians!! "Quan Déu és captat (i d'això en tenim molta culpa els cristians) com un poder absolut que governa i s'imposa per la força de la seua Llei, emergeix una religió (que no és la nostra!) rígida pel rigor, els mèrits i els càstigs. Déu no aterreix pel seu poder i la seua grandesa, sinó que sedueix per la seua bondat i proximitat".

I és que el nostre Déu allibera de pors generades per un mal concepte de religió, fa créixer la llibertat, no la servitud i ens encoratja a l'amor i al perdó, no al ressentiment ni a la venjança. Per això la nostra fe ha de fer impossible la confrontació entre Déu i l'home. Com deia el professor Armand Puig, degà de la Facultat de Teologia de Catalunya, "pensar en un Déu policia, en un Déu enemic de la vida, és una aberració". La preocupació del nostre Déu és la d'alliberar-nos de tot el que ens deshumanitza i ens fa patir. I és que el Déu de Jesús no ve a destruir les persones, sinó el mal que està a l'arrel de tot i envileix la vida. Desgraciadament no és la fe la que posa en qüestió la credibilitat de l'Església, sinó l'actuació dels cristians que amaguem, desfigurem o prostituïm el missatge d'alliberament de l'Evangeli.

Com deia el P. Josep Ma Soler, abat de Montserrat, "alguns creuen que Déu i la persona humana són incompatibles, i per això arriben a negar Déu. Com si Déu anul·lara la llibertat humana, oprimira la consciència i empetitira la personalitat del creient". I continuava el P. Josep Ma Soler: "Déu no és enemic de l'home i per això no té cap sentit contraposar el Creador a la criatura".

En un fòrum sobre Religió i Pau, el teòleg Leonardo Boff li va preguntar al Dalai Lama: "Quina és la millor religió?" El Dalai Lama, somrient, li respongué: "Aquella que et fa millor" Boff continuà: "I què és allò que em fa millor?" El Dalai Lama li digué: "Allò que et fa més sensible, més compassiu, més humà, més responsable". Si la nostra Església no ens ajuda a ser així, sí que no tindrà cap sentit la seua existència!

Vicent Ferrer mort fa uns mesos a Anantapur deia: "Déu és al cor del món". Tant de bo que els cristians sapiguem oferir a la nostra societat la imatge d'un Déu Pare de tots, que estima i ens ensenya a estimar, que perdona, i ens urgeix a perdonar. I tant de bo que els cristians, amb les nostres paraules i els nostres actes, sapiguem fer de l'Església una mare que estima i una llar que acull tothom, i no una madrastra que renya, condemna i exclou aquells que se li acosten, o una presó que esclavitza i anul·la la llibertat dels hòmens. I és que, com diu un proverbi xinés, "fa més soroll un arbre que cau, que un bosc que creix". I algunes declaracions o actuacions dels cristians, certament, fan un soroll que desprestigia l'Església. Però és molt més important l'actuació de tants i tants cristians que, en silenci, treballen per la dignitat de les persones i per la lluita contra la pobresa i a favor de la pau.

Editat en Cresol, 93 (2010, febrer), pp. 10 i 11.