MISSATGE DEL SANT PARE FRANCESC
PER A LA QUARESMA DE 2024
A través del desert Déu ens guia cap a la libertat
Benvolguts germans i benvolgudes germanes:Quan el nostre Déu es revela, comunica la llibertat: «Jo soc el Senyor, el teu Déu, que t'he fet eixir de la terra d'Egipte, el lloc on eres esclau» (Ex 20,2). Així s'obri el Decàleg donat a Moisés a la muntanya del Sinaí. El poble sap bé de quin èxode parla Déu; l'experiència de l'esclavitud encara està impresa en la seua carn. Rep les deu paraules de l'aliança en el desert com un camí cap a la llibertat. Nosaltres les anomenem "manaments", subratllant la força de l'amor amb el qual Déu educa el seu poble. La crida a la llibertat és, en efecte, una crida vigorosa. No s'esgota en un esdeveniment únic, perquè madura durant el camí. De la mateixa manera que Israel en el desert porta encara Egipte dins d'ell ―en efecte, sovint troba a faltar el passat i murmura contra el cel i contra Moisés―, també hui el poble de Déu porta dins d'ell lligams opressors que ha de decidir-se a abandonar. Ens adonem d'això quan ens falta l'esperança i vaguem per la vida com per un erm desolat, sense una terra promesa cap a la qual encaminar-nos junts. La Quaresma és el temps de gràcia en què el desert torna a ser ―com ho anuncia el profeta Osees― el lloc del primer amor (cf. Os 2,16-17). Déu educa el seu poble per tal que abandone les seues esclavituds i experimente el pas de la mort a la vida. Com un espòs ens atrau novament cap a ell i murmura paraules d'amor als nostres cors.
L'èxode de l'esclavitud a la llibertat no és un camí abstracte. A fi que la nostra Quaresma siga també concreta, el primer pas és voler vore la realitat. Quan en l'albarzer que cremava el Senyor va atraure Moisés i li va parlar, es va revelar immediatament com un Déu que veu i sobretot escolta: «He vist l'opressió del meu poble a Egipte i he sentit com clama per culpa dels seus explotadors. Conec els seus patiments; per això he baixat a alliberar-lo del poder dels egipcis i a fer-lo pujar des d'Egipte cap a un país bo i espaiós, un país que regala llet i mel» (Ex 3,7-8). També hui arriba al cel el crit de molts germans i germanes oprimits. Preguntem-nos: ¿ens arriba també a nosaltres? Ens sacseja? Ens commou? Molts factors ens allunyen els uns dels altres i neguen la fraternitat que ens unix des de l'origen.
En el meu viatge a Lampedusa, davant de la globalització de la indiferència, vaig plantejar dos preguntes, que són cada vegada més actuals: «On estàs?» (Gn 3,9) i «¿On està el teu germà?» (Gn 4,9). El camí quaresmal serà concret si, en escoltar-les de nou, confessem que continuem sota el domini del Faraó. És un domini que ens deixa exhaustos i ens torna insensibles. És un model de creiximent que ens dividix i ens roba el futur; que ha contaminat la terra, l'aire i l'aigua, però també les ànimes. Perquè, si bé amb el baptisme ja ha començat el nostre alliberament, queda en nosaltres una enyorança inexplicable per l'esclavitud. És com una atracció cap a la seguretat del ja s'ha vist, en detriment de la llibertat.
Vullc assenyalar-vos un detall de no poca importància en el relat de l'Èxode: és Déu qui els veu, qui es commou i qui els allibera, no és Israel qui ho demana. El Faraó, en efecte, destruïx fins i tot els somnis, roba el cel, fa que semble immodificable un món on la dignitat és xafada i es neguen els vincles autèntics. És a dir, aconseguix mantindre-ho tot sotmés a ell. Preguntem-nos: ¿desitge un món nou? ¿Estic disposat a trencar els compromisos amb el món vell? El testimoni de molts germans bisbes i d'una gran quantitat de persones que treballen per la pau i la justícia em convenç cada vegada més que el que cal denunciar és un dèficit d'esperança. És un impediment per a somiar, un crit mut que arriba fins al cel i commou el cor de Déu. S'assembla a aquella enyorança per l'esclavitud que paralitza Israel en el desert i l'impedix avançar. L'èxode pot interrompre's. D'una altra manera no s'explicaria que una humanitat que ha arribat al llindar de la fraternitat universal i nivells de desenvolupament científic, tècnic, cultural i jurídic, capaços de garantir la dignitat de tots, camine en la foscor de les desigualtats i els conflictes.
Déu no es cansa de nosaltres. Acollim la Quaresma com el temps fort en què la seua Paraula es dirigix de nou a nosaltres: «Jo soc el Senyor, el teu Déu, que t'he fet eixir de la terra d'Egipte, el lloc on eres esclau» (Ex 20,2). És temps de conversió, temps de llibertat. Jesús mateix, com recordem cada any el primer diumenge de Quaresma, va ser conduït per l'Esperit al desert per a ser provat en la llibertat. Durant quaranta dies anirà davant de nosaltres i amb nosaltres: és el Fill encarnat. A diferència del Faraó, Déu no vol súbdits, sinó fills. El desert és l'espai on la nostra llibertat pot madurar en una decisió personal de no tornar a caure en l'esclavitud. En Quaresma, trobem nous criteris de judici i una comunitat amb la qual podem emprendre un camí que mai havíem recorregut.
Açò implica una lluita, que el llibre de l'Èxode i les temptacions de Jesús en el desert ens narren clarament. A la veu de Déu, que diu: «Tu eres el meu Fill, el meu amat» (Mc 1,11) i «No tingues altres déus fora de mi» (Ex 20,3), s'oposen de fet les mentides de l'enemic. Més temibles que el Faraó són els ídols; podríem considerar-los com la seua veu en nosaltres. Sentir-se omnipotents, reconeguts per tots, prendre avantatge sobre els altres: tot ser humà sent en el seu interior la seducció d'esta mentida. És un camí gastat. Per això, podem aferrar-nos als diners, a certs projectes, idees, objectius, a la nostra posició, a una tradició i també a algunes persones. Eixes coses en lloc d'impulsar-nos, ens paralitzaran. En lloc d'unir-nos, ens enfrontaran. Hi ha, no obstant això, una nova humanitat, la dels xicotets i humils que no han sucumbit a l'encant de la mentida. Mentres que els ídols tornen muts, cecs, sords, immòbils els qui els servixen (cf. Sal 115,8), els pobres d'esperit estan immediatament oberts i ben disposats; són una força silenciosa del bé que sana i sosté el món.
És temps d'actuar, i en Quaresma actuar és també detindre's. Detindre's en oració, per a acollir la Paraula de Déu, i detindre's com el samarità, davant del germà ferit. L'amor a Déu i al proïsme és un únic amor. No tindre altres déus és detindre's davant de la presència de Déu, en la carn del proïsme. Per això l'oració, l'almoina i el dejuni no són tres exercicis independents, sinó un únic moviment d'obertura, de buidament: fora els ídols que ens atabalen, fora les inclinacions que ens empresonen. Aleshores el cor atrofiat i aïllat es despertarà. Per tant, desaccelerar i detindre's. La dimensió contemplativa de la vida, que la Quaresma ens farà redescobrir, mobilitzarà noves energies. Davant de la presència de Déu ens convertim en germanes i germans, percebem els altres amb una nova intensitat; en lloc d'amenaces i enemics trobem companyes i companys de viatge. Este és el somni de Déu, la terra promesa cap a la qual anem quan eixim de l'esclavitud.
La forma sinodal de l'Església, que en estos últims anys estem redescobrint i cultivant, suggerix que la Quaresma siga també un temps de decisions comunitàries, de menudes i grans decisions a contracorrent, capaces de canviar la quotidianitat de les persones i la vida d'un barri: els hàbits de compra, la cura de la creació, la inclusió dels invisibles o els menyspreats. Convide a totes les comunitats cristianes a fer açò: oferir als seus fidels moments per a reflexionar sobre els estils de vida; donar-se temps per a verificar la seua presència en el barri i la seua contribució per a millorar-lo. Ai de nosaltres si la penitència cristiana fora com la que entristia a Jesús. També a nosaltres Ell ens diu: «No poseu cara trista, com fan els hipòcrites, que desfiguren el seu rostre per tal que es note que dejunen» (Mt 6,16). Més aviat, que es veja l'alegria en els rostres, que se senta la fragància de la llibertat, que s'allibere eixe amor que fa noves totes les coses, començant per les més menudes i pròximes. Açò pot passar en cada comunitat cristiana.
En la mesura en què esta Quaresma siga de conversió, aleshores, la humanitat extraviada sentirà un impuls de creativitat; el centelleig d'una
nova esperança. Vullc dir-vos, com als jóvens que vaig trobar a Lisboa l'estiu passat: «Busqueu i arrisqueu, busqueu i arrisqueu. En este moment històric els desafiaments són enormes, els gemecs dolorosos —estem vivint una tercera guerra mundial a trossos—, però abracem el risc de pensar que no estem en una agonia, sinó en un part; no en el final, sinó al començament d'un gran espectacle. I fa falta coratge per a pensar açò» (
Discurs als universitaris, 3 d'agost de 2023). És la valentia de la conversió, d'eixir de l'esclavitud. La fe i la caritat conduïxen a esta xicoteta esperança. L'ensenyen a caminar i, al mateix temps, és ella la que les mou cap avant. [1]
Vos beneïsc a tots i al vostre camí quaresmal.
Roma, Sant Joan del Laterà, 3 de desembre de 2023, I Diumenge d'Advent.FRANCESC
[1] Cf. Ch. Péguy, El pórtico del misterio de la segunda virtud, Madrid 1991, 21-23.
(Versió valenciana de F. Xavier Martí)
