Cridats a sembrar l'esperança i a construir la pau

MISSATGE DEL SANT PARE FRANCESC

PER A LA 61a JORNADA MUNDIAL

D'ORACIÓ PER LES VOCACIONS

21 d'abril de 2024

Cridats a sembrar l'esperança i a construir la pau

Benvolguts germans i germanes:

Cada any la Jornada Mundial d'Oració per les Vocacions ens convida a considerar el preciós do de la crida que el Senyor ens dirigix a cada u de nosaltres, el seu poble fidel en camí, per a poder ser partícips del seu projecte d'amor i encarnar la bellesa de l'Evangeli en els diversos estats de vida. Escoltar la crida divina, lluny de ser un deure imposat des de fora, fins i tot en nom d'un ideal religiós, és, en canvi, el mode més segur que tenim per a alimentar el desig de felicitat que portem dins. La nostra vida es realitza i arriba a la plenitud quan descobrim qui som, quines són les nostres qualitats, en quins àmbits podem fer-les fructificar, quin camí podem recórrer per a convertir-nos en signes i instruments d'amor, d'acollida, de bellesa i de pau, en els contextos en què cada u viu.

Per això, esta Jornada és sempre una ocasió bona per a recordar amb gratitud davant del Senyor el compromís fidel, quotidià i sovint amagat d'aquells que han abraçat una crida que implica tota la seua vida. Pense en les mares i en els pares que no anteposen els seus interessos i no es deixen portar pel corrent d'un estil superficial, sinó que orienten la seua existència, amb amor i gratuïtat, a la cura de les relacions, obrint-se al do de la vida i posant-se al servici dels fills i del seu creiximent. Pense en els que porten avant el seu treball amb entrega i esperit de col·laboració; en els que es comprometen, en diversos àmbits i de diferents maneres, a construir un món més just, una economia més solidària, una política més equitativa, una societat més humana; en tots els hòmens i dones de bona voluntat que es desgasten pel bé comú. Pense en les persones consagrades, que oferixen la seua existència al Senyor tant en el silenci de l'oració com en l'acció apostòlica, a vegades en llocs de frontera i d'exclusió, sense escatimar energies, portant avant el seu carisma amb creativitat i posant-lo a disposició d'aquells que troben. I pense en els qui han acollit la crida al sacerdoci ordenat i es dediquen a l'anunci de l'Evangeli, i oferixen la seua vida, juntament amb el Pa eucarístic, pels germans, sembrant esperança i mostrant a tots la bellesa del Regne de Déu.

Als jóvens, especialment a tots aquells que se senten allunyats o que desconfien de l'Església, vullc dir-los: deixeu-vos fascinar per Jesús, plantegeu-li les vostres inquietuds fonamentals. A través de les pàgines de l'Evangeli, deixeu-vos inquietar per la seua presència, que sempre ens posa beneficiosament en crisi. Ell respecta la nostra llibertat, més que ningú; no s'imposa, sinó que es proposa. Doneu-li cabuda i trobareu la felicitat en el seu seguiment i, si vos ho demana, en l'entrega total a Ell.

Un poble en camí

La polifonia dels carismes i de les vocacions, que la comunitat cristiana reconeix i acompanya, ens ajuda a comprendre plenament la nostra identitat com a cristians. Com a poble de Déu que camina per les sendes del món, animats per l'Esperit Sant i inserits com a pedres vives en el Cos de Crist, cada u de nosaltres es descobrix com a membre d'una gran família, fill del Pare i germà i germana dels seus semblants. No som illes tancades en elles mateixes, sinó que som parts del tot. Per això, la Jornada Mundial d'Oració per les Vocacions porta imprés el segell de la sinodalitat: molts són els carismes i estem cridats a escoltar-nos mútuament i a caminar junts per a descobrir-los i per a discernir a què ens crida l'Esperit per al bé de tots.

A més, en el present moment històric, el camí comú ens conduïx cap a l'Any Jubilar del 2025. Caminem com a pelegrins d'esperança cap a l'Any Sant per tal que, redescobrint la nostra vocació i posant en relació els diversos dons de l'Esperit, sigam en el món portadors i testimonis de l'anhel de Jesús: que formem una sola família, unida en l'amor de Déu i sòlida en el vincle de la caritat, de la compartició i de la fraternitat.

Esta Jornada està dedicada a l'oració per a invocar del Pare, en particular, el do de vocacions santes per a l'edificació del seu Regne: «Preguen a l'amo dels sembrats que envie segadors als seus sembrats» (Lc 10,2). I l'oració —ho sabem— es fa més amb l'escolta que amb paraules dirigides a Déu. El Senyor parla al nostre cor i vol trobar-lo disponible, sincer i generós. La seua Paraula s'ha fet carn en Jesucrist, que ens revela i ens comunica plenament la voluntat del Pare. En este any 2024, dedicat precisament a l'oració en preparació al Jubileu, estem cridats a redescobrir el do inestimable de poder dialogar amb el Senyor, de cor a cor, convertint-nos en pelegrins d'esperança, perquè «l'oració és la primera força de l'esperança. Mentres tu reses l'esperança creix i avança. Jo diria que l'oració obri la porta a l'esperança. L'esperança està ací, però amb la meua oració li òbric la porta» (Catequesi, 20 maig 2020).

Pelegrins d'esperança i constructors de pau

Però, ¿què significa ser pelegrins? Qui comença una peregrinació procura abans de res tindre clara la meta, que porta sempre en el cor i en la ment. Però, al mateix temps, per a aconseguir eixe objectiu cal concentrar-se en l'etapa present, i per a afrontar-la cal anar lleugers, desfer-se de càrregues inútils, portar l'essencial i lluitar cada dia per tal que el cansament, la por, la incertesa i les tenebres no obstaculitzen el camí iniciat. D'esta manera, ser pelegrins significa tornar a començar cada dia, recomençar sempre, recuperar l'entusiasme i la força per a recórrer les diferents etapes de l'itinerari que, a pesar del cansament i les dificultats, obrin sempre davant de nosaltres horitzons nous i panorames desconeguts.

El sentit de la peregrinació cristiana és precisament este: ens posem en camí per a descobrir l'amor de Déu i, al mateix temps, per a conéixer-nos a nosaltres mateixos, a través d'un viatge interior, sempre estimulat per la multiplicitat de les relacions. Per tant, som pelegrins perquè hem sigut cridats. Cridats a estimar a Déu i a estimar-nos els uns als altres. Així, el nostre caminar en esta terra mai es resol en un cansar-se sense sentit o en un vagar sense rumb; per contra, cada dia, responent a la nostra crida, intentem fer els passos possibles cap a un món nou, on es visca en pau, amb justícia i amor. Som pelegrins d'esperança perquè tendim cap a un futur millor i ens comprometem a construir-lo al llarg del camí.

Este és, en definitiva, el propòsit de tota vocació: arribar a ser hòmens i dones d'esperança. Com a individus i com a comunitat, en la varietat dels carismes i dels ministeris, tots estem cridats a "donar cos i cor" a l'esperança de l'Evangeli en un món marcat pels desafiaments de l'època: l'avanç amenaçador d'una tercera guerra mundial a trossos; les multituds de migrants que fugen de les seues terres en busca d'un futur millor; l'augment constant del nombre de pobres; el perill de comprometre de mode irreversible la salut del nostre planeta. I a tot això s'agreguen les dificultats que trobem quotidianament i que, a vegades, amenacen de deixar-nos en la resignació o l'abatiment.

En el nostre temps és decisiu que nosaltres, els cristians, cultivem una mirada plena d'esperança, per a poder treballar de manera fructífera, responent a la vocació que ens ha sigut confiada, al servici del Regne de Déu, Regne d'amor, de justícia i de pau. Esta esperança —ens assegura sant Pau— «no enganya» (Rm 5,5), perquè es tracta de la promesa que el Senyor Jesús ens ha fet d'estar sempre amb nosaltres i d'involucrar-nos en l'obra de redempció que Ell vol realitzar en el cor de cada persona i en el "cor" de la creació. Esta esperança troba el seu centre propulsor en la Resurrecció de Crist, que «comporta una força de vida que ha penetrat el món. On sembla que tot ha mort, pertot arreu tornen a aparéixer els brots de la resurrecció. És una força imparable. És cert que moltes vegades sembla que Déu no existixca: veem injustícies, maldats, indiferències i crueltats que no cedixen. Però també és cert que enmig de la foscor sempre comença a brollar una cosa nova, que tard o d'hora produïx un fruit» (exhort. ap. Evangelii gaudium, 276). Fins i tot l'apòstol Pau afirma que «en esperança» nosaltres «estem salvats» (Rm 8,24). La redempció realitzada en la Pasqua dona esperança, una esperança certa, segura, amb la qual podem afrontar els desafiaments del present.

Ser pelegrins d'esperança i constructors de pau significa, per tant, fundar la nostra existència en la roca de la resurrecció de Crist, sabent que cada compromís contret, en la vocació que hem abraçat i portem avant, no cau en sac foradat. A pesar dels fracassos i els contratemps, el bé que sembrem creix de manera silenciosa i res pot separar-nos de la meta conclusiva, que és l'encontre amb Crist i l'alegria de viure en fraternitat entre nosaltres per tota l'eternitat. Esta crida final hem d'anticipar-la cada dia, perquè la relació d'amor amb Déu i amb els germans i germanes comença a realitzar des d'ara el projecte de Déu, el somni de la unitat, de la pau i de la fraternitat. ¡Que ningú se senta exclòs d'esta crida! Cada u de nosaltres, dins de les nostres possibilitats, en l'específic estat de vida pot ser, amb l'ajuda de l'Esperit Sant, sembrador d'esperança i de pau.

La valentia d'involucrar-se

Per tot això vos dic una vegada més, com durant la Jornada Mundial de la Joventut a Lisboa: "Rise up! – Alceu-vos!". Despertem-nos del somni, isquem de la indiferència, obrim les reixes de la presó en què tantes vegades ens tanquem, per tal que cada u de nosaltres puga descobrir la seua vocació en l'Església i en el món i es convertixca en pelegrí d'esperança i artífex de pau. Apassionem-nos per la vida i comprometem-nos en la cura amorosa d'aquells que estan al nostre costat i de l'ambient on vivim. Vos ho repetisc: ¡tingueu la valentia d'involucrar-vos! Oreste Benzi, un infatigable apòstol de la caritat, sempre en favor dels últims i dels indefensos, solia repetir que no hi ha ningú tan pobre que no tinga res a donar, ni hi ha ningú tan ric que no tinga necessitat d'alguna cosa a rebre.

Alcem-nos, per tant, i posem-nos en camí com a pelegrins d'esperança, a fi que, com va fer Maria amb santa Isabel, també nosaltres portem anuncis d'alegria, generem vida nova i sigam artesans de fraternitat i de pau.

Roma, Sant Joan del Laterà, 21 d'abril de 2024, IV Diumenge de Pasqua.

FRANCESC

[Versió valenciana de F. Xavier Martí]