Sant Jordi

Vicent Sorribes i Gramatge

Rector de Rocafort

(23 d’abril) 

Sant Jordi, segons fonamentada opinió, va nàixer a Diòspolis, anomenada pels jueus Lidda, situada en el camí de Joppe a Jerusalem. Va ésser soldat a Capadòcia i morí, probablement, en l'última persecució contra els cristians decretada per l'emperador Dioclecià, l’any 303. 

Taula central del Retaule del Centenar de la Ploma
(datat entre 1401 i 1405), que representa la batalla
del Puig, el 1237. Atribuït inicialment a Marçal
de Sax, i amb posterioritat a Miquel Alcanyís.
Londres: Victoria and Albert Museum.

Per l'ajut de sant Jordi, ens diu la tradició, Guillem d'Entença, oncle del rei en Jaume el Conqueridor, va obtindre una gran victòria contra el rei moro de València, Zeyan, la diada del 15 d'agost de 1237, en la planura del Puig. Zeyan, amb 40.000 soldats infants i 600 genets volgué atacar sobtosament la fortalesa de Guillem, defensada per 80 cavallers i 2.000 soldats, però se n'adonà Guillem de la maniobra i atacà primer; al fort de la lluita, s’aparegué sant Jordi i encoratjà els soldats de Guillem que, a tota ultrança, perseguiren l'exèrcit del rei moro i el varen fer recular del Puig fins al barranc del Carraixet. 

Al lloc on s’aparegué sant Jordi, fou col·locada una gran creu de fusta, creu que l'any 1574 fon substituïda per una de pedra cisellada, veritable joia d’art; també s'aixecà una xicoteta capella en honor del sant. 

Sant Jordi és el perfecte model de la noblesa, de l’heroisme i de la cavallerositat cristianes. 

Sant Vicent Ferrer, en parlar de les virtuts heroiques de sant Jordi, ens diu, en el sermó que predicà el dia 25 d'abril de 1413, a la plaça de la Seu de València: Baldament ésser Sant Jordi d'una bellesa extraordinària, «talment semblava Sant Miquel devallat del cel», no tenia gens de supèrbia: «Si algun cavaller ha fet algun bon colp, ¡com va per la ciutat! No cap en les carreres». Sant Jordi tanmateix «jamés no entrà en batalla, que no hagués victòria»; lloa després la seua puresa i virginitat: Monsenyor sant Jordi, «com entrava alguna ciutat per força d’armes, ell s’emparava de les dones, que, sots pena de mort, no gosàs tocar algú dona; venien a ell les dones dients: Senyor, siam guardades sots vostra guarda». Finalment ens conta la fi del sant amb estes paraules: «E Dacià féu portar falles de foc, e cremaven-lo, e ell deia: ¡Senyor, ajuda’m!», i pregava al senyor Jesucrist «que volgués ajudar als cavallers que en armes justes lo invocarien».(1) 

Al volt de la poderosa intercessió del sant, la imaginació popular ha creat no poques i extraordinàries llegendes. El Concili romà de l'any 596 essent pontífex Gelasi hagué de censurar «l'atribució que es feia al sant de fets apòcrifs». 

Sant Jordi és l'antic patró del Regne de València, molt celebrat encara en Alcoi i moltes poblacions valencianes. També és patró de Catalunya. 

Vicent Sorribes Gramatge: Eucologi valencià, pp. 437s.

(1) Corregim les cites del sermó de sant Vicent d’acord amb l’edició de M. Sanchis Guarner: Sermons de Quaresma, vol. II, València, Albatros, 1973, pp. 188-194.

---

Enllaços relacionats:

• J.M. Bausset: Sant Jordi (2015)
• Lluís de Manuel: La vergonyosa mistificació de Sant Jordi (2014)
• Confraria de Banyeres: Sant Jordi.