Regular els mercats financers

Enrique Lluch Frechina

Professor de la Universitat CEU Cardenal Herrera

M'envien la intenció de pregària per al mes de maig del papa Francesc que diu així: "Intenció universal: El món de les finances. Preguem perquè els responsables del món financer col·laboren amb els governs, a fi de regular els mercats financers per a protegir els ciutadans del seu perill".

Per a entendre bé esta intenció de pregària, és bo matisar algunes qüestions. La primera la faig respecte a la regulació dels mercats financers. El primer que caldria dir és que, com qualsevol mercat (fins i tot els informals), han de tindre una sèrie de normes que els regisquen. Estes poden ser establides per les autoritats competents o pels participants en el mercat, però han d'existir, ja que sense elles no podria existir el mercat. Per tant, quan parlem de regular els mercats financers, estem parlant d'alguna cosa que ja es fa, d'una cosa que és una realitat.

No obstant això, escoltem amb freqüència la cantarella que cal desregular els mercats. Llevar determinades normes que regixen els mercats no és més que regular-los d'una altra manera. Sense eixa regulació no podrien existir. Quan diem que desregulem, el que realment estem fent és donar unes normes diferents a un mercat que poden oferir més oportunitats a qualsevol dels seus agents perquè posen o no en pràctica uns determinats comportaments. Però no ens enganyem, no hi ha mercats financers desregulats, sempre tenen unes normes o altres, siguen estes més o menys permissives per a uns agents o altres.

Per tant, regular els mercats no és una cosa mala o bona, sinó necessària i sense la qual estos mercats no existirien. A més, en esta regulació solen col·laborar els responsables del món financer amb els governs. Açò també és una cosa habitual que no solament succeïx en este sector sinó que és una pràctica habitual en l'organització econòmica.

¿On està, per tant, la novetat d'esta intenció de pregària? No es tracta de demanar que es regulen els mercats i que els responsables del món financer ho facen, perquè açò ja ocorre habitualment. La verdadera intenció de la pregària és la direcció en què es demana que es regulen estos mercats: "protegir els ciutadans del seu perill".

Però ¿per què uns mercats financers poden arribar a ser un perill per als ciutadans? ¿No haurien d'estar al seu servici? La seua existència ¿no és una cosa beneficiosa per a la societat i l'organització econòmica? Pensar que els mercats financers són perillosos per a les persones sembla contraposat a la necessitat que té tot sistema econòmic que existisca un sistema financer que permeta els ciutadans aconseguir diners prestats quan els necessiten i estalviar amb seguretat quan tenen fons que no utilitzaran en eixe moment.

Però esta afirmació té les seues causes perquè, quan els mercats financers es regulen de manera que es reduïx el control de riscos i es creen instruments poc segurs, quan les entitats financeres poden transmetre els riscos als estalviadors sense que estos en siguen conscients, quan s'eleven els tipus d'interés d'una manera desorbitada o es cobren altes comissions per servicis financers estàndards, quan s'afavorix l'endeutament, quan la compravenda de molts instruments financers s'assembla més al joc que a una activitat d'intermediació, quan la seguretat del sistema financer es clevilla en conjunt i s'incrementa la inseguretat, els ciutadans poden vore que l'esquema financer de l'economia en lloc de facilitar-los el dia a dia els produïx problemes econòmics.

Al mateix temps, un sistema financer que en lloc d'estar al servici de l'economia real se sobredimensiona i fa que tota la societat estiga massa endeutada, comporta un risc de crisi que també pot acabar repercutint negativament en els ciutadans, en les empreses i en el conjunt de l'economia (com va succeir en la primera dècada d'este segle). Les recurrents crisis financeres que hem observat en molts països i a escala mundial des de meitat del segle XIX no fan sinó confirmar este temor.

Per això cal que la regulació busque assegurar que el sistema financer complisca la seua funció, que no és una altra que facilitar que qui es gasta més del que ingressa puga tindre l'oportunitat de finançar-se per a aconseguir-ho i que qui gasta menys del que ingressa puga posar els estalvis en un lloc segur, que li permeta no perdre'ls i finançar activitats útils per a la societat.

Açò s'aconseguix amb una regulació que possibilite una manera segura de fer finances, que no busque el benefici a curt termini sinó la relació de confiança a llarg termini, que reduïsca d'una manera clara els riscos en lloc d'elevar-los, que siga transparent i permeta els estalviadors saber els usos que estan tenint els seus fons, que no busque l'endeutament generalitzat sinó que equilibre els estalvis amb els deutes i que, en essència, es pose al servici de l'economia real i de les persones que en fan ús i no de l'afany il·limitat d'obtindre més riqueses.

Publicat en Cresol, 159 (2021, abril-juny), pp. 8-9.

La llengua com a memòria d'un poble

Abelard Saragossà i Alba

Filòleg, acadèmic de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua

Per una raó clara, Jesús Belda és una persona molt adequada per a dirigir Cresol: perquè sap demanar temes interessants als qui col·laborem en la revista. Ara, m’ha proposat una qüestió que jo no hauria tractat mai per mi mateix: el que apareix en el títol. I no és que no siga un tema important. És creure (potser per comoditat) que seria apropiat per a unes altres persones. Però, quan ell t’ho demana, no tens més remei que furgar en la teua consciència per vore si pots aportar informació i elaborar reflexions.

Tots tenim la convicció que llengua, persona, comunitat i coneiximent són realitats molt vinculades, i és fàcil aportar dades empíriques com a suport. Però, gràcies al mallorquí que sintetitza tan bé les dos cames de la persona (el sentiment i la raó, la religió i la filosofia), és factible descriure un enfocament suggestiu. Ramon Llull rectificà una proposta d’Aristòtil: no tindríem cinc sentits, sinó sis, i «lo sisé seny» seria el llenguatge. En efecte, els sentits capten impressions del món físic; però eixes dades no són res sense la interpretació que fa la raó o capacitat d’entendre. I alhora que interpretem anem creant conceptes, classificats en objectes (noms), en qualitats i quantitats d’objectes (adjectius), en relacions locatives entre objectes (preposicions) i en canvis i permanències dels objectes (verbs). És la substància i els accidents d’Aristòtil. Eixa descripció ja mostra la conseqüència de creure que l’espècie humana té la mateixa raó: la convicció que les estructures bàsiques de les llengües són universals.

Però les llengües no són només una conceptualització del món físic. Amb les paraules vinculades al món físic, les persones elaborem conceptes per a representar sentiments (com ara la tendror d’una persona); i també creem conceptes purament abstractes, que ja estan fora del món físic (com ara la causa). Insistim en la paraula subratllada: les llengües són tan extraordinàries, que partint de conceptes físics (El llibre està per l’estudi, Ha vingut per la senda), permeten crear (causa: Ho ha fet per tu). Hem passat de la natura a la cultura (sentiments i conceptes abstractes). A més, la part abstracta de les llengües (que és immensa) justifica l’afirmació que un idioma és inseparable de la civilització que l’usa, de tal manera que la degradació d’una llengua té repercussions importants en la seua societat.

Per una altra banda, els conceptes que conté el llenguatge ajuden a les persones a interpretar les seues sensacions i emocions i, per tant, afavorixen la reflexió i l’autoconeiximent, informació que l’emissor pot comunicar. Si els sentits d’Aristòtil tenen la finalitat d’aportar informació des del món físic fins a la persona, una de les finalitats del llenguatge és fer conéixer al receptor la subjectivitat de l’emissor. A més, l’aprenentatge de les nostres experiències es pot acumular i conservar històricament (com ara creant costums, educant els jóvens o elaborant lleis). Estem davant de la formació de les civilitzacions. Sense història, sense memòria, no és possible contruir cap civilització.

Realment, l’emmarcament del Doctor Il·luminat és suggestiu. El llenguatge és un sentit per la raó que és l’instrument que facilita a l’infant la interpretació del món físic que l’envolta; i li permet accedir al coneiximent de la cultura, l’assimilació de la qual comporta la integració social i el potenciament de la persona. El llenguatge torna a ser un sentit perquè facilita l’anàlisi dels nostres sentiments. Des del punt de vista social, és un instrument creat i desplegat per la raó humana paral·lelament a la formació i el creiximent de les comunitats, en el funcionament de les quals és omnipresent i indispensable.

El marc descrit és aplicable a la societat valenciana. La llengua que els valencians hem construït al llarg de la història és inseparable de la cultura valenciana i de la nostra manera de viure i interactuar entre nosaltres. I, com en tota civilització, és un saber acumulat segle a segle: ple de memòria. Un poble que valora poc la seua llengua és un poble que es valora poc a ell mateix. D’orgull, gens. En canvi, d’autoestima molta.

Gràcies a la paciència i la constància de la Renaixença, els valencians hem començat el procés de recuperar la consciència de ser un poble i la voluntat de dirigir el nostre destí, sempre d’una forma solidària: individualment (entre persones) i comunitàriament (entre pobles). La consciència necessita la memòria o coneiximent del passat, de la mateixa manera que la voluntat es projecta cap a on volem anar. La desconsideració interna (que devia ser forta en l’època de Teodor Llorente) ha anat reduint-se i, correlativament, ha augmentat la consciència i l’autoestima.

Certament, durant el segle xx hem tingut vaivens importants. Però, hui en dia, la societat valenciana té molta vida. No hi han hagut mai tants valencianistes com ara, ni hem tingut mai tants mitjans com actualment. És veritat que l’ús social del valencià topa amb problemes grossos i que, fins ara, l’administració ha fet poc per a contribuir a solucionar- los. També és cert que la qualitat de la llengua parlada patix per la pressió enorme dels mitjans de comunicació en castellà. Però, si el sentiment de valencianitat creix, facilitarem que a la llarga es recupere l’ús social del valencià i, també, que augmente la qualitat de la llengua parlada.

Després de quaranta anys de democràcia i de recuperació de la Generalitat (1977), una part majoritària i creixent dels valencians consideren que es senten tan valencians com espanyols, de manera que el futur està obert. La qüestió decisiva és si el valencianisme sabrà lligar amb el sentiment de valencianitat, que es palpa en una bona part dels valencians. Per a aconseguir eixe objectiu, el valencianisme hauria de focalitzar els tres factors dits: la consciència de ser valencians, la voluntat de dirigir la societat valenciana i el desig de ser just i solidari.

Publicat en Cresol, 142 (2018 gener-febrer), pp. 56s.

Humans, llengües i cultura

Vicent Artur Moreno

Universitat de València

Bàsicament, els humans som verbívors. Consumidors de paraules, de signes, d'emocions que ens arriben a través de llengües, escrits, músiques, escultures, representacions pictòriques, postes de Sol... I també som productors de tots aquests llenguatges que ens ajuden a entendre'ns i a expressar-nos com a homínids. Ens desenvolupem en grans praderies d'estímuls culturals, d'ecosistemes comunicacionals. Des del principi dels temps ens comuniquem a base de llenguatges que fa que produïm cultura. La cultura humana. Millor dit... la Cultura Humana.

Què ens fa humans? Sens dubte, la capacitat de comunicar-nos a través de la paraula i a modificar el medi d'una manera global. Aquesta segona fase es relacionaria amb la cultura. I no podem oblidar la rialla, que encara que la compartim amb algun altre mamífer, no deixa de ser una manera de demostrar que tenim dents. En un principi la rialla és una demostració «pacífica» de la nostra potencial violència. Però potser un dels elements que ens fa més humans és la capacitat de cuidar algú del grup quan aquest ja no és útil per al col·lectiu.

Us heu preguntat mai quan vam començar a comunicar-nos? Quan vam començar a construir llenguatges? Si el llenguatge s'ha consolidat com a part essencial de la nostra espècie és perquè devia proporcionar-nos algun avantatge a l'hora de sobreviure. La veritat és que el viatge que plantegen aquestes qüestions són fascinants i obliguen a agafar una imaginària torxa per tal de caminar per un dels passadissos més màgics del nostre passat: el de la història dels nostres ancestres.

Ara la flama oscil·la a dos pams del nostre cap. Mirem a costat i costat mentre fem el viatge invers que els nostres avantpassats han fet des de fa uns dos milions d'anys. Des de quan parlem? Des de quan pensem? Des de quan som humans? I corruptes? Encara que ens semble mentida, per a començar a veure una mica de llum dins del túnel, haurem d'assolir la postura de Superman... Perplexos? Sorpresos? No... Ara m'explique. Vull que recordeu el moment en què l'inofensiu Clark Kent es transforma dins d'una cabina de telèfons en Superman i apareix alçant la mà, tancant el puny i... amb els calçotets per fora, enlairant-se...(Excursus: actualment, Superman tindria molt difícil la seua missió perquè han desaparegut les cabines de telèfons del traçat urbà de les ciutats occidentals).

Teniu la imatge ara? Heu adoptat la postura de Superman? Perquè a partir d'aquests moments la necessitarem. Amb la màgia que ens permet l'escriptura i la lectura ens traslladem a Sud-àfrica, on des de fa uns vint anys un equip de paleontòlegs busquen els nostres ancestres. Els orígens. De tot: dels humans, de la cultura, del llenguatge, de la transcendència... En setembre de 2013, Tucker i Hunter arribaren a una galeria molt estreta a 50 quilòmetres de Johannesburg. Era coneguda entre els espeleòlegs com el passadís de Superman, perquè la major part de la gent només pot passar-la en posició horitzontal, amb un braç enganxat al cos i l'altre estirat cap avant. Per això, van haver de contractar paleoantropòlegs i paleontòlegs dones. Això volia dir: «paleoantropòlogues i paleontòlogues». Aquest equip de científics havia començat un llarg viatge en l'aventura de l'hominització. Què trobarien més enllà del passadís? Quants centenars de milers d'anys aquesta formació geològica havia guardat secrets sobre el més pregon dels nostres orígens? No venim del mico. No, senyor. És el que té parlar des de la ignorància. Compartim avantpassats amb els ximpanzés, els bonobos, els goril·les, els orangutans...

Per a entendre un poc la importància de la investigació, cal que recordem d'on venim: vam deixar de ser germans dels orangutans fa uns 15 milions d'anys. I dels goril·les, en fa uns 11. Vam trencar palletes amb els ximpanzés i els bonobos fa uns 8. El gènere HOMO és com un gran riu on es fan bifurcacions contínues des de fa més de dos milions d'anys. Enmig queden Heildelbergensis, Neandertals...

Tornem a fer companyia a les xicotes que amb moltes dificultats estan passant aquell estret passadís. Al final del túnel, trobaren un avenc on hi havia moltíssims ossos esparsos. I tots semblaven humans. N'eren uns quinze. Les restes havien arribat fins a aquella cambra no perquè havien estat arrossegats per un corrent d'aigua, ni perquè havien estat atrapats dins la cova, ja que els cossos s'havien acumulat al llarg de segles. Ni vivien a la cova, ja que no hi havia sòl d'ocupació. La inexistència de senyals de dents demostrava que tampoc no havien estat devorats per feres. La hipòtesi més probable és que les restes homínides van ser traslladades allí deliberadament per altres homo. Una vegada morts, els vius els portaven a l'avenc. Per cuidar-los en la vida que –potser– havien iniciat en un altre plànol. Potser el principi de nosaltres: la consciència, la comunicació, el llenguatge, la transcendència...

Les restes trobades a Naledi indicaven una certa idea de transcendència en un moment en què els paleoantropòlegs pensaven que no existia. Possiblement, fa uns 50.000 anys.

No està del tot clar en quin moment vam començar a crear paraules. I amb elles, les emocions... O a l'inrevés. Per alguns antropòlegs, aquest moment va ser el primer segon on començà a crear-se la «cultura» humana. Hi ha paleontòlegs que creuen que fa uns dos milions d'anys ja existia una mena de llenguatge rudimentari. I n'hi ha d'altres que situen la «revolució comunicativa» centenars de milers d'anys després, en ple Paleolític Superior. No ho sabrem mai, perquè no hi ha «enregistraments sonors» ni «imatges d'arxiu» per a contrastar-ho.

El llenguatge és una possessió humana: és allò que ens distingix de les rates i dels ximpanzés. Els «per què?» existeixen al cervell lingüístic de la gent, enlloc més. I la seua transformació en fonemes forma les llengües. Unes 7.000 arreu del món, diuen els que ho entenen. N'hi ha algunes que han desaparegut ara mateix, mentre hem estat llegint aquest article. Alguna altra, només la parlen dos. I estan barallats (i és cert).

Una llengua no és una molèstia. És una manera d'explicar el món que la conforma, d'interpretar-lo, d'assumir-lo i fer-lo evolucionar. Quan una cultura es degrada, el col·lectiu humà també ho fa. Quan desapareix una llengua, desapareix una manera d'entendre el món. I perdem tots. Com quan cau un arbre mil·lenari enmig d'un bosc. Tot el conjunt d'arbres se'n ressent.

Una llengua és un joc: d'endevinalles, d'interpretacions, de creacions... és un brou calent que provoca que els que hi som a dins, tinguem més vitamines. Ningú no parla una llengua per a fer la guitza, per a emprenyar, per a posar res en evidència. Prohibir una llengua sí que és un acte de prepotència, d'arrogància, de complex de superioritat. Prohibir una llengua és prohibir la persona que la parla, és un acte de xenofòbia cultural, de racisme.

Publicat en Cresol, 147 (2018, novembre-desembre), pp. 14-15.

Catequesi sobre l'Eucaristia (Tortosa 1592)

Del ritual de la diòcesi de Tortosa de 1592, que llavors incloïa gran part de les comarques valencianoparlants del nord, rescatem alguns textos en llengua vulgar. Exemple d'admonició que ha de dir el sacerdot als que han de combregar "in die Coenae Domini" (Dijous Sant), o en dia de Pasqua, o en un altre dia, quan convinga, abans de la comunió. El ritual proposa, en primer lloc, un text de sant Ambrosi en llatí i, a continuació, inclou esta catequesi sobre l'Eucaristia en llengua vulgar treta del Catecisme de Trento.

Rituale seu Ordinarium dioecesis dertusensis, ad sacramenta Ecclesiae ministranda, Pere Patrici Mey, València 1592, pp. 33-36.

Baptisme d'adults: recepció (Tortosa 1592)

Del ritual de la diòcesi de Tortosa de 1592, que llavors incloïa gran part de les comarques valencianoparlants del nord, rescatem els escassos textos en llengua vulgar. En el ritual del baptisme d'adults es feia la recepció del catecumen de la manera següent. Observeu que només s'empra la llengua vulgar.

Rituale seu Ordinarium dioecesis dertusensis, ad sacramenta Ecclesiae ministranda, Pere Patrici Mey, València 1592, pp. 25-27.

El viàtic en el ritual tortosí de 1847

Del ritual de la diòcesi de Tortosa de 1847, que llavors incloïa gran part de les comarques valencianoparlants del nord, rescatem els escassos textos en llengua vulgar. El capítol 31 és el ritual d'administració del viàtic als malalts laics en castellà (en realitat, en llatí i en castellà). El capitol 32, que podeu llegir a continuació, és "Idem ordo ministrandi sacrum Viaticum laicis lingua vernacula", és a dir, el mateix ritual en llengua vernacla.

 

 

Joan Baptista VIDAL: Rituale Sanctae Ecclesiae et Dioecesis Dertusensis..., Hereus de la Viuda de Pla, Barcelona 1847, pp. 118-128.

En el 50é aniversari de l'Eucologi-Missal de mossén Sorribes

Ramon Arnau Garcia (†)

Degà de la Seu de València

El 30 de juny de l'any 1951 s'acabà d'imprimir l'Eucologi-Missal valencià de mossén Vicent Sorribes, rector de Rocafort. Amb gran criteri pastoral el va subtitular El llibre del bon cristià. Enguany es complixen, per tant, els cinquanta anys de l'edició, i pareix oportú i més que just dedicar-li un record.

L'obra, com el seu mateix nom indica, comprén diverses parts. En la primera, després d'una introducció en què recull les oracions fonamentals del cristià, presenta les que ell anomena «Oracions litúrgiques» que van des de l'ofici dit llavors 'hora de prima', equivalent a l'oració del matí, a la d'acció de gràcies per a després de la confessió. La segona part, que mossén Sorribes titula «Sant Rosari i devocions diverses», és tan ampla que comença amb el sant Rosari i acaba parlant de la butla per als difunts. En la tercera part, sens dubte la més important, ens oferix el Missal Romà, amb les misses dels diumenges, les de les festes del santoral i, per últim, les de difunts; finix esta tercera part amb el ritual dels sagraments que apareix a la lletra tant en valencià com en llatí. La quarta i última part conté un himnari musical.

Hui, quan som molts els valencians que estem preocupats per oferir al poble fidel de les diòcesis valentines un missal en la nostra llengua, hem de reconéixer que la tasca que va emprendre en solitari mossén Sorribes és mereixedora de tot encomi, i, en just homenatge, hem d'admetre que haurem de partir del seu Eucologi-Missal per a establir de manera definitiva el missal i el ritual que tots desitgem.

L'obra de mossén Sorribes, tan discutida en aquell temps difícil, té sense dubte un valor objectiu, però també està necessitada de revisió, per poder ser adaptada de manera eficient a la vida litúrgica i pastoral de les actuals comunitats cristianes. I açò per dos motius. El primer, perquè el missal de mossén Sorribes està construït sobre l'antic del Concili de Trento, que, com tots sabem, va estar vigent fins al Concili Vaticà II (1962-1965). En conseqüència, el missal de mossén Sorribes haurà de ser adaptat al nou missal i a les noves rúbriques.

La segona raó és d'un altre estil. Es tracta de reconsiderar certes preferències lèxiques que va utilitzar mossén Sorribes, que potser no són les més convenients. Tot seguit en posaré un exemple. En la consagració del vi, mossén Sorribes usa la forma següent: «la qual [la sang] per a vosaltres i per a molts serà vessada en remissió dels pecats». Davant d'esta redacció, cal preguntar-se: la paraula 'vessada' ¿és la més apropiada en un missal valencià? Hem de reconéixer que vessar és una paraula genuïnament valenciana, encara usada a l'Horta de València en frases com «l'aigua de la séquia ve a vessar». Però este verb i, en concret, el participi 'vessat' ha caigut en desús en la major part de les terres valencianes. Ara bé, ¿era vessar el verb usat pels nostres clàssics i pels llibres rituals valencians més antics per a descriure el concepte teològic que conté el terme neotestamentari? Això últim és una qüestió discutible, que caldria aclarir amb l'ajuda de la crítica textual i la filologia.

Però, en tot cas, el fet evident és que els nostres clàssics i els nostres rituals antics i moderns han usat sistemàticament, en este context, la frase «sang escampada». Vegem-ne alguns exemples. La nostra sor Isabel de Villena posa en boca d'Adam, al capítol CCXXXIX del seu Vita Christi (1497), estes expressives paraules: «Servents e catius vostres som, comprats per aquell inestimable preu de la sanch de aquest Senyor, Fill vostre, exit de les pròpies entràmenes vostres, la qual sanch a instància e pregàries vostres se és escampada». Abans, al capítol LVIII, ens havia dit: «O senyora Maria, vos sóu aquella que aveu trobada gràcia davant lo Senyor e per lo mijà vostre la dita gràcia és stada per lo món escampada sobre los fills de Adan». Per a Isabel de Villena tant la sang com la gràcia són escampades amb efecte de santificació per a l'home.

El ritual de l'Església Metropolitana de València de l'any 1514 diu literalment: «Scampant tota la sua preciosa sanch en preu de nostra redempció». El text ja no pot ser més clar. El 1531, Andreu Martí Pineda va publicar una composició poètica titulada: Contemplació en honor y reverèntia de les set vegades que.l nostre redemptor Jesús escampà la sua preciosíssima sanch ab les propietats de cascuna feta. Els exemples, sempre en el mateix sentit, es podrien multiplicar. Bastaria consultar la Bibliografía de la Lengua Valenciana, de Josep Ribelles Comín, per poder arreplegar-ne una bona quantitat.

Es tracta, per tant, d'una constant teològica litúrgica i literària valenciana. Pense que tots els textos fins ací aportats parlen amb claredat i, si la nostra intenció és fer un missal valencià, des de les entràmenes del valencià (com diria la gran Isabel de Villena), és deure nostre, esforçar-nos per buscar i trobar les paraules més adequades i, si és possible, les més clàssiques. És també una manera de demostrar la preocupació i la sensibilitat de l'Església per inculturar la litúrgia, per fer una litúrgia arrelada al nostre poble i a la nostra cultura.

Acabe esta reflexió reiterant el meu homenatge de gratitud a mossén Sorribes. Estic convençut que el seu compromís amb la fe i amb la cultura valenciana haurà trobat davant Déu Nostre Senyor la gràcia accidental de què ens parla sant Tomàs d'Aquino.

Publicat en Cresol, 22 (2001, desembre), p. 18.

---

Article relacionat

• Josep Miquel BAUSSET: L'Eucologi de mossèn Vicent Sorribes (2016)

Diumenge de la Paraula de Déu

Amb motiu de l'inici del 1600 aniversari de la mort de sant Jeroni (Betlem 420), el papa Francesc va publicar el motu proprio Aperuit illis amb el qual instituïx el Diumenge de la Paraula de Déu.

El motu proprio Aperuit illis (en referència a l’escena dels deixebles d’Emmaús a quí Jesús "els obrí els ulls" explicant-los els llocs de l’Escriptura que es referien a ell, Lluc 24,13-35), consta de quinze punts. El primer fa referència al text de Lluc esmentat. El segon subratlla l'origen del Diumenge de la Paraula, que ja ve de lluny. El tercer estableix quan s'ha de celebrar aquest diumenge tan especial, dins la setmana de pregària per la unió dels cristians. El quart punt estableix que la Bíblia és el llibre de tot el poble de Déu que, segons el punt cinqué, ha de trobar en els ministres els seus màxims propagadors. Els punts sisé, seté i vuité amplien l'ensenyament de Jesús ressuscitat als deixebles d’Emmaús, en el text de Lluc ja esmentat.

En el punt nové el papa Francesc presenta l’Esperit Sant fent que la Paraula siga viva i es torne font de vida, aspecte sobre el qual torna a insistir, ja que l’Esperit Sant anima l'obra de Crist en els qui acullen la Paraula i la posen en pràctica. El punt onzé explica la visió catòlica de la Tradició que transmet el missatge bíblic de generació en generació. El punt dotzé parla de la relació entre el Primer (l’Antic) i el nou Testament. I el punt tretzé aprofundeix en la idea de la conversió que la Paraula ha de provocar.

El punt catorzé ens trasllada a l'episodi de la Transfiguració, on endevina com, igual que Jesús, la Paraula es transfigura més enllà del text i transforma els qui la contemplem. Finalment, l'últim punt, el quinzé, remet a la benaurança de Maria per haver desitjat que la Paraula es complís amb ella per haver-hi cregut. El Papa acaba amb una pregària, demanant, per damunt de tot, de créixer en la familiaritat amb la Paraula perquè, com diu el llibre del Deuteronomi 30,14 està Paraula “està molt prop de tu: en el teu cor i en la teua boca, perquè la complisques”.

(Avel·lí Flors i Bonet: Missa d'Onze, 121, 2020, juliol-setembre)

Catequesi sobre el baptisme (Tortosa 1592)

Del ritual de la diòcesi de Tortosa de 1592, que llavors incloïa gran part de les comarques valencianoparlants del nord, rescatem els escassos textos en llengua vulgar. En el ritual del baptisme, abans d'anar a la font, el sacerdot fa la següent admonició als presents en llengua vulgar sobre la virtut, els efectes i cerimònies del sagrament del baptisme segons el decret del concili de Trento.

Rituale seu Ordinarium dioecesis dertusensis, ad sacramenta Ecclesiae ministranda, Pere Patrici Mey, València 1592, pp. 18-21.

Obligacions dels padrins (Tortosa 1592 / 1847)

1592

Del ritual de la diòcesi de Tortosa de 1592, que llavors incloïa gran part de les comarques valencianoparlants del nord, rescatem els escassos textos en llengua vulgar. Després del bateig el rector recorda als padrins de bateig les seues obligacions i l'impediment matrimonial sobrevingut per parentesc espiritual.

Rituale seu Ordinarium dioecesis dertusensis, ad sacramenta Ecclesiae ministranda, Pere Patrici Mey, València 1592, p. 24.

1847

Del ritual de la diòcesi de Tortosa de 1847, que llavors incloïa gran part de les comarques valencianoparlants del nord, rescatem els escassos textos en llengua vulgar. En el següent el rector recorda als padrins de bateig les seues obligacions i l'impediment matrimonial sobrevingut per parentesc espiritual.

Joan Baptista VIDAL: Rituale Sanctae Ecclesiae et Dioecesis Dertusensis..., Hereus de la Viuda de Pla, Barcelona 1847, p. 28.

L'autonomia del País Valencià (1978)

Diòcesi de Sogorb-Castelló

Els Consells de Govern i d’Arxiprests, presidits pel seu bisbe, Josep M.ª Cases i Deordal, han decidit de fer públic el següent comunicat:

1. La catolicitat de l’Església demana la inserció d'aquesta en les angoixes i esperances de tots els pobles. I aquesta universalitat és més manifesta quan més assumeix els valors propis de cada poble, i més amb ells es compromet. Però això no ens és estrany cap dels problemes, que els valencians tenim avui plantejats com a poble.

2. Una de les qüestions més urgents actualment, el País Valencià, és la de recuperar la nostra personalitat col·lectiva, ja que fa més de dos segles que foren suprimides les nostres lleis i institucions autòctones, que el dret a auto-governar-nos ens fou negat i la nostra llengua, prohibida com a vehicle d'ensenyament i de cultura.

3. El regalisme setcentista i la inèrcia posterior van fer de la nostra Església un instrument més de castellanització del País Valencià. Avui, però, el magisteri de l'Església (Concili Vaticà II. GS, nn. 29, 53, 54, 55, 58, 59, 60 i 73; AG, nn. 4, 21 i 26; Pius XI, “Mit Brennender Sorge” -AAS, XXIX; Joan XXIII, “Pacem in Terris”, nn. 88-91 i Pau VI, “Populorum Progresssio, n. 40) ha precisat la tasca que la comunitat eclesial ha d’efectuar en la defensa dels drets humans i de les minories ètniques, culturals i nacionals.

4. És per això que aquests Consells es fan solidaris de l'aspiració —malauradament, no sempre conscient— del poble valencià a autogovernar-nos, i creuen que l’autonomia del País Valencià és un element important per tal de reparar la identitat col·lectiva malmesa per tants anys de centralisme.

5. Manifestem el nostre desig de que tots els homes i dones, que han vingut des d'altres pobles i regions d'Espanya a treballar i viure amb nosaltres, troben en tots els valencians una sincera acollida, i que l'establiment de l'autonomia els siga un motiu més d'integració, perquè no tinguen sensació de forasters, sinó d'estar en sa casa, i que, en definitiva, el País no el siga dur.

6. Pel que fa referència a l’idioma, la diòcesi estudiarà una normativa adequada que faça servir també el valencià als escrits pastorals i de premsa del bisbat i de les parròquies de parla valenciana, a la catequesi, a la litúrgia i arxius parroquials, i que establirà l'obligatorietat del seu estudi i conreu els nostres seminaris. A títol experimental, aquesta obligatorietat ja ha estat establerta, a l'actual curs, al Seminari “Mater Dei”.

Castelló, 13 de gener de 1978

Font: Boletín oficial eclesiástico del obispado de Segorbe-Castellón, núm. 1518 (1978, febrer 8), pp. 67-68.

---

Articles relacionats:

• El valencià a la diòcesi de Sogorb-Castelló (Josep Maria Cases Deordal, bisbe, 1978)
• L'Església de Castelló i la llengua pròpia (Avel·lí Flors i Bonet, dins Filar, menar i fer llata: Castelló als segles XVII i XVIII, Colla Rebombori, Castelló 2018, pp. 51-57).
• Pentecosta, llengua i Església (Avel·lí Flors, 2018)
• El fet lingüístic en l'època de sant Pasqual, (Enric Dobón, dins San Pascual, 273 (1989, juliol-agost), Clarisas de San Pascual, Vila-real, pp. 5-11).
• El fet lingüístic en l'època de sant Pasqual (II) (Enric Dobón, dins San Pascual, 274 (1989, setembre-octubre), Clarisas de San Pascual, Vila-real, pp. 5-11).
• El valencià en l'església: 1707-2007 (Vicent Canet i Llidó, dins Anuari de l’Agrupació Borrianenca de Cultura: revista de recerca humanística i científica, 2007, núm. 18, p. 93-110).
• Normes de Castelló i Església valenciana (Òscar Pérez Silvestre, dins Saó, 323 (2007,desembre), pp. 32-33).
• El procés de la llengua pels volts de la Nova Planta: la funció de l'Església (Vicent Pitarch i Almela, dins Filar, menar i fer llata: Castelló als segles XVII i XVIII, Colla Rebombori, Castelló 2018, pp. 43-50).

El valencià a la diòcesi de Sogorb-Castelló (1978)

Josep Maria Cases i Deordal (†)

Bisbe de Sogorb-Castelló

[13 de gener de 1978]

El Bisbe, amb els Consells de Govern i d’arxiprests de la diòcesi, a tots els sacerdots i fidels de l’Església de Sogorb-Castelló:

Estimats germans:

La nostra diòcesi, com a part integrant del País Valencià, no pot restar aliena a la noble aspiració del poble de recuperar la identitat col·lectiva i de refer el país en les seues institucions públiques, en la seua cultura i en la seua llengua.

No voldríem que interpretàsseu aquestes consideracions que avui us oferim com una intromissió allà on ningú no ens demana. El nostre poble ja comença a tenir els seus polítics, legítimament elegits, i són ells els tècnics de la nostra convivència. Ens adrecem a vosaltres en nom d’Aquell que ens aplega en la comunitat d’amor i de vida, que és l’Església.

Fa dotze anys que acabà el Concili. Un entre els nombrosos acords d'aquella assemblea eclesial fou el d'introduir l’ús de les llengües vernacles en la litúrgia (SC nn. 36-39, 54 i 63). Encara que aquesta disposició del Vaticà II s'ha acomplert pel que fa referència al castellà, cal reconéixer que el valencià, a la nostra diòcesi, no és emprat a la litúrgia amb l'assiduïtat que caldria esperar. Per això vos preguem a tots vosaltres, preveres i fidels del poble de Déu, que fomenteu l’ús de la nostra llengua en les vostres assemblees eucarístiques, en l'administració dels sagraments i en llur catequesi, els llibres dels vostres arxius parroquials i a les vostres publicacions.

Cal fer un esforç en aquest sentit, per tal d'eixir de la inèrcia de tants anys de castellanització. Fóra un signe clar de la presència compromesa de l'Església en la sensibilitat i en les aspiracions del nostre poble.

Quan les tropes borbòniques de Felip V envaïren les nostres terres, també l’Església fou sotmesa el despotisme i el regalisme d'aquells monarques, els quals saberen hàbilment servir-se’n d'ella per tal d'imposar al nostre poble l'ús de la llengua castellana, llevant el valencià de la litúrgia. És per això que avui ens pertoca, a nosaltres, de restituir al nostre poble creient la possibilitat d'expressar-se i de pregar en la llengua pròpia en llurs reunions litúrgiques.

Aquest treball de normalització lingüística en la litúrgia és més dificultós que no sembla. Molta gent es queixa, allà on ja s'ha començat a dir alguna missa en valencià, de l'esforç que li cal fer per a poder seguir-la. No ens ha d'estranyar. Això, però, és un senyal més de la deformació de la pràctica de molts fidels, que tot i expressar-se familiarment en valencià, ho fan en castellà a l'hora d'adreçar-se a Déu. Els efectes d'aquest dualisme no són bons per a l'espiritualitat de gran part del nostre poble creient. S'hauria d'establir la influència que aquest fenomen ha exercit en la divisió entre la fe i la vida de molts fidels. La pregària, tant la personal com la comunitària, ha estat desproveïda d'aquell to de familiaritat i d’intimitat que la llengua pròpia li confereix. Vos encoratgem perquè no vos desanimeu, si aquesta dificultat se vos presenta.

Caldria, tanmateix, que la implantació d’aquests nous hàbits en la litúrgia no es feren sense una ca¡tequesi prèvia. Fóra molt útil aprofitar l'ocasió per recordar a les vostres comunitats el sentit de la pregària i de l’Eucaristia, i no reduir aquesta catequesi només a una presa de consciència de la importància que té la llengua com a element litúrgic.

L’Església diocesana continuarà vetllant perquè a la gran quantitat d'aquells que tenen el castellà com a llengua familiar, els siga respectat llur dret a pregar i a expressar-se a l’Església en la llengua que ells parlen. Això, caldrà que ho tinguen molt en compte aquelles parròquies, on siguen majoria aquells feligresos, germans nostres de parla castellana i que han vingut d'altres terres, per buscar el pa i el treball que en llur pròpia regió els eren negats. Amb això afirmem la nostra comunió amb les altres regions d'Espanya.

A tots vosaltres, fidels de les comarques, on teniu el castellà com a llengua familiar, vos demanem que sapigueu mirar amb bons ulls i amb cor obert la litúrgia en la llengua dels vostres germans de la Plana, del Maestrat i de l’Alcalatén. Potser vosaltres, ja que no vos afecta, no acabeu d'entendre tot l'abast del problema d'aquesta llengua vernacla, però donaríeu una prova d'esperit democràtic i de germanor evangèlica, si sabíeu contemplar, lliures de qualsevol recel, les mesures que es puguen dictar, per a les comarques de parla valenciana, en matèria litúrgica.

I a tots els preveres i fidels, en general, vos demanem que porteu tot aquest afer comunitari sense intransigència ni inhibicions, en tot afavorint la unitat de la comunitat diocesana, ja que tots professem la mateixa fe en un mateix Senyor, el qual a tots ens uneix per damunt de tota llengua, poble i nació. Aquesta unitat que naix de la diversitat és l'autèntic signe de la catolicitat de l’Església (LG, n. 13; GS, n. 58).

“I tot el que feu, que siga amb amor” (I Cor 16,14).

† JOSEP Mª, Bisbe

Font: Boletín oficial eclesiástico del obispado de Segorbe-Castellón, núm. 1518 (1978, febrer 8), pp. 64-65.

---

Articles relacionats:

• L'autonomia del País Valencià (Diòcesi de Sogorb-Castelló, 1978)
• L'Església de Castelló i la llengua pròpia (Avel·lí Flors i Bonet, dins Filar, menar i fer llata: Castelló als segles XVII i XVIII, Colla Rebombori, Castelló 2018, pp. 51-57).
• Pentecosta, llengua i Església (Avel·lí Flors, 2018)
• El fet lingüístic en l'època de sant Pasqual, (Enric Dobón, dins San Pascual, 273 (1989, juliol-agost), Clarisas de San Pascual, Vila-real, pp. 5-11).
• El fet lingüístic en l'època de sant Pasqual (II) (Enric Dobón, dins San Pascual, 274 (1989, setembre-octubre), Clarisas de San Pascual, Vila-real, pp. 5-11).
• El valencià en l'església: 1707-2007 (Vicent Canet i Llidó, dins Anuari de l’Agrupació Borrianenca de Cultura: revista de recerca humanística i científica, 2007, núm. 18, p. 93-110).
• Normes de Castelló i Església valenciana (Òscar Pérez Silvestre, dins Saó, 323 (2007,desembre), pp. 32-33).
• El procés de la llengua pels volts de la Nova Planta: la funció de l'Església (Vicent Pitarch i Almela, dins Filar, menar i fer llata: Castelló als segles XVII i XVIII, Colla Rebombori, Castelló 2018, pp. 43-50).

La Cristiandat: segles XI-XIII

Avel·lí Flors i Bonet

Els pobles d'Europa, durant aquests anys, formen com una gran comunitat sobre el fonament de la fe cristiana. Església i Imperi són les dos cares d'una mateixa realitat, ensems espiritual i temporal, talment l'ànima i el cos. Esta és la visió ideal que proposen els millors pensadors del moment, a l'edat mitjana. Al capdavant d'esta cristiandat, hi trobem, destacat, el Papa (amb els bisbes), a vegades en lluita amb el poder temporal d'emperadors, reis i comtes.

[El papat]

Parlem una miqueta del Papa. El 1059 el papa Nicolau II, amb el propòsit d'evitar la intromissió dels poders temporals en l'Església, precisa les regles d'elecció del Papa, que, des d'ara, hauran de designar els cardenals. 

Papa Gregori VII

El papa Gregori VII (1073-1085) emprén un pla de reforma de l'Església, i comença lluitant aferrissadament contra la investidura dels bisbes per part del poder civil. Vol un poder eclesiàstic independent dels poders temporals, però s'extralimita afirmant una autoritat excessiva sobre la societat mitjançant els dictatus papae.

Com un exemple, l'emperador romanogermànic Enric IV (1050-1106) s'hi oposa, i destitueix el papa Gregori VII (1020-1085) que, al seu torn, deposa Enric IV i dispensa els seus súbdits del jurament d'obediència. Des d'ara el Papa intervindrà com a senyor absolut de la cristiandat, i el dret canònic acabarà tenint tanta autoritat com la Bíblia mateixa. Sant Bernat es queixa al papa Eugeni III: «...al palau pontifici ressonen cada dia les lleis de Justinià i no les del Senyor...». Amb el papa Innocenci III (1198-1216) el poder de l'Església és pràcticament absolut, i així ho ensenya en la butla Unam sanctam, on s'atribueix el poder absolut sobre la cristiandat (i també en l'ordre temporal), i, en aquest mateix sentit, es defineix el IV concili del Laterà (1215). 

[La reforma de l'Església]

Durant el segle XIII, la situació sembla insostenible, i n'hi ha molts que en demanen la reforma. El II concili de Lió (1274) es proposa buscar-ne la solució. La reforma que proposava, però, no aconseguí millorar la situació, i els cardenals buscaren remei en un ermità de vuitanta anys, el papa (sant) Celestí V, que no tardaria a abdicar.

En esta situació, els monjos representen un paper determinant en la reforma. L'abadia de Cluny (Borgonya, França), com a braç dret del papat, encapçala un ample moviment de reforma eclesial juntament amb les abadies benedictines, arrelades en molts llocs. A començament del segle XI es desplega un fort moviment eremític, d'hòmens (amb sant Pere l'Ermità) i de dones. Sant Bru, en el mateix sentit, funda la Cartoixa (1084). I els canonges regulars de sant Agustí integren la majoria de capítols catedralicis. Sant Bernat, per millorar la vida monàstica dels benedictins, funda l'orde del Cister (1115).

[Fe i costums del poble]

Mentrestant el poble malvivia, abandonat a la seua sort. La litúrgia (missa i sagraments) en llatí i la manca de predicació i de catequesi, deixava un laïcat ignorant i desmotivat. S'arriba, en les esglésies particulars, a una barreja de rituals religiosos i costums populars: els ciris i l'antorxa de Nadal que encendran també els dies de tronada; el dia dels Innocents, quan els infants prenen el poder a l'església; el primer dia de l'any amb la festa dels orats, jocs de cartes, elecció del papa dels orats i, fart de botifarres a l'altar, festa dels animals amb discurs de la burra de Balaam; processó de quaresma on cada canonge du una sardina penjada d'una corda a l'esquena;  i el costum del risus paschalis... Apareix també la representació dels misteris de Nadal i de la Passió, de la Mare de Déu (Dormició o Assumpció) o de la vida dels sants... 

En els costums, hi ha molta diferència entre la norma eclesiàstica i l'experiència real de la gent. Els preveres prediquen una moral sexual intransigent, però en la pràctica tot era molt més lax, també per a ells. De fet el poble jutjava més severament l'avarícia que la fornicació. La gent es preocupa molt dels seus funerals i, als testaments, prescrivien nombroses misses de sufragi i almoines per als pobres, transeünts, pelegrins i institucions benèfiques.

[La funció d'ensenyar]

L'Església, però, no es desentén completament de la formació dels laics. I així és com s'institueixen escoles de teologia als monestirs, i, a les ciutats, es funden escoles episcopals. Estes institucions demanen autonomia de funcionament, al marge de l'autoritat de bisbes i papes. Contra la mentalitat anterior, dominada pel pensament neoplatònic i agustinià, gràcies a les descobertes de savis àrabs al segle XII, es posa de moda el pensament aristotèlic que fa possible, per exemple, una personalitat com la de Pere Abelard (1079-1142) que, centrat en les fonts revelades, intenta harmonitzar fe i raó. Així naixen les universitats, al capdavant de les quals hi ha la Sorbona de París (1231), d'on eixirà el geni de Tomàs d'Aquino (1225-1274) que sintetitza el seu pensament en la Summa theologica, l'obra teològica més madura de l'edat mitjana. El poble baix, pel seu compte, alimentava la fe en el teatre religiós, la representació de drames litúrgics, miracles i misteris de Nadal i de Passió, i en la pintura i escultura, romànica i gòtica, de monestirs, catedrals i esglésies locals.

[Els enemics de l'Església]

L'Església de l'edat mitjana es veu obligada a lluitar contra els enemics: un d'exterior, la presència dels musulmans, i un d'interior, la proliferació dels heretges. Contra els musulmans apareixen les croades; contra els heretges, la inquisició. Les croades, des del concili de Clarmont (1095), amb ben migrades conquistes, i un descrèdit general per les matances de cristians d'orient i de musulmans, i les freqüents derrotes militars. Set croades per a no res. Només salvaríem la constitució dels ordes militars que facilitarien l'accés dels pelegrins a Terra Santa, i, sobretot, la figura de Francesc d'Assís que guanyà la batalla final amb  la germana pobresa i la humilitat davant del poder del soldà.

En esta Església, el nostre poble tingué una digna representació. Jaume I intenta la que hauria estat la vuitena croada (1269) que fracassà per un temporal desfermat a les costes de Sardenya, i la seua oferta al concili II de Lió (1274) que provoca el somriure incrèdul de papa i cardenals. I, sobretot, el geni del nostre admirable Ramon Llull, també present al concili de Lió, que presenta com a remei contra els musulmans, l'amor a ells, l'aprenentatge de la seua llengua, el diàleg i la raó ('les raons necessàries'). Malgrat tot, una aportació poc més que inútil per a la causa.

Confirmació de la Regla de Sant Francesc
Giotto

Desesperadament trista l'actitud de l'Església davant els seus dissidents: recordem especialment l'actitud davant de Pere Valdés i els 'pobres de Lió' (1173), els càtars o els 'bons homes' i els albigesos, massacrats per mandat del Papa a Besiers i al castell de Montsegur (1244), els moviments apocalíptics (com el d'Arnau de Vilanova) o mil·lenaristes, i Joaquim de Fiore (el mestre de les Flors). Només els ordes mendicants mereixen l'aprovació amb nota: els germans predicadors de Domingo de Guzmán i els germans menors del germà Francesc d'Assís, guanyats a la pau i l'alegria, una nova primavera de l'Església.

Tanquem el repàs d'aquests segles de la història de l'Església amb la referència més trista de l'etapa medieval. Després de vacil·lacions i reticències, l'Església acabà elaborant una legislació repressiva contra les heretgies i els heretges, començant contra els càtars i els albigesos (1208-1242), amb l'horrorosa matança de la població a la catedral de Besiers. I, per arrodonir el desastre, la institució de la Inquisició, la secular amb l'emperador Frederic II (1224) i (sant) Lluís IX (1229), l'episcopal (Tolosa, 1229) i la pontifícia. El papa Gregori IX (1145-1241) arreplegà la legislació anterior a ell i feu de la Inquisició un tribunal d'excepció que depenia directament del papa i que confià als germans (?) dominicans. En 1252 el tribunal de la Inquisició autoritza l'ús de la tortura. I, fins i tot un pensador tan lúcid com Tomàs d'Aquino proporciona una justificació a l'execució de les sentències del tribunal. És impossible entendre com una Església que apel·la constantment a l'Evangeli pogués cremar vius els qui no n'acceptaven els ensenyaments. Aquell règim de cristiandat era un poder totalitari o, almenys, totalitzant i constrictiu que, per sobreviure, usava els mitjans de la justícia del seu temps, la tortura i la mort. Mai més!

Castelló de la Plana, 24 de novembre de 2019

La cristiandat durant el segle XIV

Avel·lí Flors i Bonet

Al segle XIV (1300-1399), solen aplicar la paraula definitòria 'decadència'. I és cert: es tracta d'uns anys de decadència del sistema de cristiandat on el papa, fins aleshores, exercia la funció d'àrbitre universal d'Europa movent-se en un equilibri, però, molt fràgil. Es produeixen crisis i els sobirans (emperador i reis) discuteixen el paper del papa i, dins mateix de l'Església, esclata el cisma d'Occident i la discussió sobre la funció papal. Parlem d'uns anys convulsos per les desgràcies: la fam, les pestes, els terratrémols, les guerres, a les quals cal afegir una eclosió del pensament religiós que marca la fi de la unanimitat. 

Però aquest aspecte de decadència no descriu tota la vida de l'Església perquè s'hi donen transformacions que anuncien una nova època. Molts cristians reflexionen i aprofundeixen la fe buscant el seu lloc dins la societat. Podríem parlar ací del naixement de l'esperit laic, no antireligiós, però sí oposat a un esperit clerical, és a dir, dominat per la jerarquia. Cal no oblidar que el nostre Ramon Llull (+1316) és un laic, vinculat a una espiritualitat franciscana que promou una evangelització raonada i una vivència mística. 

El segle comença amb l'enfrontament violent entre el rei de França Felip IV el Bell i el papa Bonifaci VIII (1303), la bufetada d'Anagni i la mort del pontífex. El 1305 comença a perfilar-se la gran crisi clerical amb l'elecció de l'occità Bertran de Got com a nou papa Climent V, sotmés al poder del sobirà francés que el segresta al palau d'Avinyó (1309). Pocs anys després (1324), des d'Avinyó, Joan XXII no vol reconéixer Lluís de Baviera com a emperador. I ell, per la Butla d'Or (1356), exclou cap intervenció del papa en la designació de l'emperador d'Alemanya. Marsili de Pàdua, rector de la Universitat de París al servei d'aquest emperador, en Defensor pacis (1324), defensa una teocràcia al revés, ve a dir que només l'Estat té la sobirania. Dos grans afirmacions caracteritzen l'esperit laic: la independència de l'Estat respecte de l'Església i la insistència a definir-la com el conjunt dels creients, el laïcat, no limitat a la institució clerical. 

Per si això encara fora poc, el 1378 es consuma l'anomenat cisma d'Occident, al més alt nivell: l'italià Bartolomeo de Prignano esdevé papa Urbà VI amb residència a Roma, i l'occità Robert de Ginebra, papa Climent VII amb residència a Avinyó. Cada un, amb el seu defensor: Climent VII compta amb Vicent Ferrer, Urbà VI amb Caterina de Siena. I esta doble sèrie papal tindrà continuïtat prop de quaranta anys. Recordem que, el 1394, l'aragonés Pero de Luna, amb el nom de Benet XIII, succeirà Climent VII a la seu d'Avinyó. 

El segle XIV està marcat també, per les desgràcies que caigueren sobre aquella societat turmentada. Les pestes no deixen d'escampar-se i la població va disminuint de forma alarmant. Hi ha països amb un 90% de mortaldat; a la majoria de territoris, com és el cas del nostre país, hi moren dos terços de la població. La representació de la mort, les danses de la mort, el culte als difunts i als cementeris es posa de moda, com també els sufragis pels difunts i els testaments a favor de causes piadoses i socials. Apareixen també, per tot Europa, processons de penitents i flagel·lants que canten mentre s'assoten. I, finalment, veent que la pesta no cessa, el poble clama contra els jueus com si fossen ells els causants del mal en enverinar l'aigua dels pous i les fonts; i acaben perseguint-los fins a fer-los morir als seus mateixos calls. Bon exemple de tot això és la pràctica seguida per fra Vicent Ferrer en les seues predicacions multitudinàries per tot Europa. 

Per completar la llista de desgràcies, entre França i Anglaterra, esclata la guerra dels Cent Anys (1337-1453). I, entre nosaltres, les guerres de la Unió contra el rei Pere el Cerimoniós (1337) i la d'aquest contra el rei de Castella, Pere el Cruel (1356-1369). A esta situació desastrosa, hi contribuïren poderosament les crisis de fam provocades per irregularitats climàtiques, sobretot per l'escassesa de pluges. Només cal que recordem el desastrós any de la fam, 1333, que les cròniques del temps qualifiquen de 'lo mal any primer'. I no desdenyem els terratrémols, sobretot el del dia 3 de març de 1373 que el cronicó de Benifassà qualifica de «terribilis et magnus quod videbatur parietes et tecta subcumbi». I encara tenim notícies d'un altre terratrémol el 1396. 

El pensament teològic perd aquell admirable equilibri i seguretat que havia adquirit durant el segle XIII amb la síntesi que elaboraren grans teòlegs com el dominicà Tomàs d'Aquino i el franciscà Bonaventura de Bagnoregio. Ara prevalen els teòlegs anglesos, el nominalista Guillem d'Occam (+1350) que, després de ser excomunicat, subratlla el paper dels laics a l'Església i oposa la filosofia de la raó a la teologia de la fe; i el teòleg d'Oxford John Wycliffe (1320-1384) que refusa la teologia tradicional; per a ell, l'Església és la totalitat dels predestinats que tenen Crist com a cap. 

Finalment, en espiritualitat, el segle XIV veu nàixer una pietat centrada en la humanitat de Jesús i de Maria. La cristiandat, diu un autor, ha rebut el do de les llàgrimes. Un bon cristià ha de patir amb Crist, experimentar-ne els dolors de la passió. Comença a florir una nova mística. Els dominicans Eckhart (+1328), Tauler (1300-1361), Heinrich Seuse (1300-1366) i el flamenc Ruysbroeck (1293-1381) il·lustren aquest nou corrent: recerca de la unió amb Déu sense cap representació, i tendència a una teologia negativa. Fora dels convents floreix un gran desig de vida espiritual en petits grups, sospitosos als ulls de la jerarquia, com les beguines i els beguins o els tercers ordes dominicans i franciscans, autoritzats per l'Església, com el de santa Caterina de Siena (1347-1380). 

Inserits en el seu temps, aquests moviments insisteixen en la psicologia religiosa i en els mitjans per progressar en la vida espiritual. Escriuen o lligen obres accessibles a persones de poques lletres i proposen diversos exercicis espirituals que aviat desembocaran en l'anomenada devoció 'moderna', en la qual destacarà Tomàs de Kempis per la seua Imitació de Crist (1380), que aviat coneixerà traducció a les diverses llengües d'Europa, també a la nostra.

Castelló de la Plana, 8 i 15 de desembre de 2019

Cronologia del segle XIV (referida especialment a Castelló de la Plana)

Curial e Güelfa, humanisme i religió en un clàssic valencià

Abel Soler

Escrita pel 1445 a la Itàlia d'Alfons el Magnànim, per un cavaller educat a València, Enyego d'Àvalos, la novel·la de cavalleries i amors Curial e Güelfa conté una densa càrrega cultural. L'escriptor posseí una gran biblioteca, i fou mecenes i impulsor del moviment humanístic. El text commemora al·legòricament la conquesta de Nàpols per la Corona d'Aragó (Curial), beneïda el 1443 per l'Església (la Güelfa). S'hi poden rastrejar frases de la Bíblia, d'hagiografies, etc. El comiat del relat és, per exemple, el Nunc dimittis de Simeó. Molt més interessant és constatar-hi el ressò d'un conflicte entre dues concepcions del cristianisme vigents en el Quattrocento. Hi havia a Itàlia una voluntat de connectar les aspiracions ètiques i estètiques dels poderosos amb una Antiguitat clàssica idealitzada. Es rescataven les idees dels filòsofs antics sobre la «vida activa», la virtut derivada dels studia humanitatis, el pragmatisme del saber, el gaudi sensorial de la bellesa i l'amor... El programa era mal vist per una part del clergat —sobretot, el regular— defensor de la «vida contemplativa», la renúncia als plaers mundans, la resignació en la pobresa, la «demonització» de l'amor... 

Amb un refinat sentit de l'humor, l'escriptor presenta la nativitat de Curial com un passatge evangèlic, però l'infant abandona sa mare «fugint de la pobresa» (com un anti-Francesco) i s'acull a la vida cortesana. El jove ascendeix socialment seguint l'Ètica d'Aristòtil i una filosofia augustiniana administrada per un preceptor petrarquista. Preferir Agustí a Tomàs d'Aquino és un tret humanístic. Com també el fet de riure's dels franciscans exaltats. Se'ls expulsa de la cort o se'ls fa protagonitzar —en el cas d'un cavaller «Senglar», convertit en anacoreta— un sermó paròdic. Curial visita Jerusalem d'arrapa-i-fuig i, decebut amb la «solució religiosa» als seus mals, s'adreça a Atenes i al Parnàs. En la literatura clàssica i les arts liberals, és on trobarà el cavaller l'ambient propici per a la seua redempció anímica, proporcionada pels llibres. 

Després assistim a la provocació teològica d'una jove mora, Camar, admiradora de Cató d'Útica, que es converteix al cristianisme per amor de Curial just abans de suïcidar-se... El «martiri» de Camar de Tunis s'entrellaça paròdicament amb la Vida de Perpètua de Cartago, i el captiveri de Curial s'inspira en el de Paulí de Nola, un sant venerat a la cort de Nàpols. La novel·la fou escrita per a la colònia catalanòfona de la dita cort, integrada sobretot per valencians. Tanmateix, l'escriptor, que es deia «amatore de le Sacre Muse», decidiria no divulgar-la molt, pels aspectes compromesos que contenia. L'única còpia que ens ha arribat és un esborrany, portat segurament a Toledo per un germà de D'Àvalos. Aquest havia viscut abans a València i podia gaudir del text en la nostra llengua. És una llàstima que, a diferència del Tirant, el Curial haja sigut un clàssic tan poc estudiat i llegit, i tan escassament apreciat fins ara.

Publicat en Cresol (138), 2017 (maig-juny), p. 54.

Roma i nosaltres

Nosaltres a Roma

F. Xavier Martí

Josep V. BOIRA: Roma i nosaltres: la presència de valencians, catalans, balears i aragonesos a la Ciutat Eterna, Pòrtic, Barcelona 2020, 319 pp.

Que poc sabem de la nostra història! Parlem de l’antiga Corona d’Aragó, una formació política i territorial que va existir entre 1162 i 1715. I encara sort, perquè, a pesar que no en sabem gran cosa, encara és motiu d’orgull i inspiració per al present i ha esdevingut recentment, per exemple, en un referent per a la proposta de l’Euroregió de l’Arc Mediterrani. La desmemòria és general també pel que fa a la presència de la Corona d’Aragó a Itàlia i especialment a la ciutat de Roma. D’este oblit tracta de rescatar-nos Josep Vicent Boira, professor de Geografia de la Universitat de València i actual coordinador del Govern per al desenvolupament del Corredor Mediterrani.

L’autor ens oferix una guia de Roma especial, una invitació a un viatge real als espais, edificis, monuments i làpides on podem trobar l’empremta humana i artística de valencians, catalans, balears i aragonesos; una invitació també a redescobrir el nostre passat comú.

El primer capítol ens guia per tres de les quatre basíliques majors, per diverses estances vaticanes i per altres llocs emblemàtics com Il Gesù o Santa Maria in Monserrato, entre altres.

El segon capítol ens proposa dotze passejades per Roma que no excedixen mai una hora de durada. Per tal de no perdre’ns, un senzill croquis ens dibuixa cada itinerari.

Per últim, tres visites per la perifèria de Roma completen esta manera tan suggerent de xafar la Ciutat Eterna.

Com veieu, encara que no és una guia convencional, és pràctica, útil i molt documentada. També és una guia “fortament sentimental, sentidament passional”, confessa Josep V. Boira.

L’extens i interessantíssim preludi ens aviva la memòria sobre el passat difuminat de la Corona d’Aragó, ens il·lustra sobre la relació mitològica entre Espanya i Roma, una constant historiogràfica en el segle XVI, i ens recorda la llegenda que va encunyar Beuter que agermana els orígens de València i de Roma. La vinculació de les dos ciutats ha estat modernament subratllada per Azorín, Fuster i Mira.

La font principal d’esta guia és una obra de l’albaidí Elies Tormo, Monumentos de españoles en Roma y de portugueses e hispanoamericanos, dos volums editats en 1942 que revisen la primera edició de 1939-1940. A més, se servix per a descripcions introductòries del llibre Roma a la vista: descripción general i guía de la ciudad y sus alrededores (València 1900), traducció o versió actualitzada d’una obra de Mariano Vasi i Antonio Nibby feta per Antonio Gil Santacruz, del qual només sabem que era prevere de Sant Andreu de València i autor d’una obreta titulada La muger feliz. Ni la Historia de la diòcesi de València de mossén Cárcel ni el seu Diccionario biogràfic es referixen a este preclar representant de l’il·lustrat clero valencià.

A este llibre només li falten riques il·lustracions i recomanacions de locals on restaurar-se per a ser una guia completa. Bromes a banda, mentre tinguem reduïdes les possibilitats de moure’ns pel món, podríem preparar-nos un futur viatge a Roma llegint-lo, perquè el viatge -ens recorda l’autor- ha de començar a casa, “per després ser capaç de passejar-se per Roma amb la guia a la mà”. Però això serà quan puga ser.