Avel·lí Flors i Bonet
Però aquest aspecte de decadència no descriu tota la vida de l'Església perquè s'hi donen transformacions que anuncien una nova època. Molts cristians reflexionen i aprofundeixen la fe buscant el seu lloc dins la societat. Podríem parlar ací del naixement de l'esperit laic, no antireligiós, però sí oposat a un esperit clerical, és a dir, dominat per la jerarquia. Cal no oblidar que el nostre Ramon Llull (+1316) és un laic, vinculat a una espiritualitat franciscana que promou una evangelització raonada i una vivència mística.
El segle comença amb l'enfrontament violent entre el rei de França Felip IV el Bell i el papa Bonifaci VIII (1303), la bufetada d'Anagni i la mort del pontífex. El 1305 comença a perfilar-se la gran crisi clerical amb l'elecció de l'occità Bertran de Got com a nou papa Climent V, sotmés al poder del sobirà francés que el segresta al palau d'Avinyó (1309). Pocs anys després (1324), des d'Avinyó, Joan XXII no vol reconéixer Lluís de Baviera com a emperador. I ell, per la Butla d'Or (1356), exclou cap intervenció del papa en la designació de l'emperador d'Alemanya. Marsili de Pàdua, rector de la Universitat de París al servei d'aquest emperador, en Defensor pacis (1324), defensa una teocràcia al revés, ve a dir que només l'Estat té la sobirania. Dos grans afirmacions caracteritzen l'esperit laic: la independència de l'Estat respecte de l'Església i la insistència a definir-la com el conjunt dels creients, el laïcat, no limitat a la institució clerical.
Per si això encara fora poc, el 1378 es consuma l'anomenat cisma d'Occident, al més alt nivell: l'italià Bartolomeo de Prignano esdevé papa Urbà VI amb residència a Roma, i l'occità Robert de Ginebra, papa Climent VII amb residència a Avinyó. Cada un, amb el seu defensor: Climent VII compta amb Vicent Ferrer, Urbà VI amb Caterina de Siena. I esta doble sèrie papal tindrà continuïtat prop de quaranta anys. Recordem que, el 1394, l'aragonés Pero de Luna, amb el nom de Benet XIII, succeirà Climent VII a la seu d'Avinyó.
El segle XIV està marcat també, per les desgràcies que caigueren sobre aquella societat turmentada. Les pestes no deixen d'escampar-se i la població va disminuint de forma alarmant. Hi ha països amb un 90% de mortaldat; a la majoria de territoris, com és el cas del nostre país, hi moren dos terços de la població. La representació de la mort, les danses de la mort, el culte als difunts i als cementeris es posa de moda, com també els sufragis pels difunts i els testaments a favor de causes piadoses i socials. Apareixen també, per tot Europa, processons de penitents i flagel·lants que canten mentre s'assoten. I, finalment, veent que la pesta no cessa, el poble clama contra els jueus com si fossen ells els causants del mal en enverinar l'aigua dels pous i les fonts; i acaben perseguint-los fins a fer-los morir als seus mateixos calls. Bon exemple de tot això és la pràctica seguida per fra Vicent Ferrer en les seues predicacions multitudinàries per tot Europa.
Per completar la llista de desgràcies, entre França i Anglaterra, esclata la guerra dels Cent Anys (1337-1453). I, entre nosaltres, les guerres de la Unió contra el rei Pere el Cerimoniós (1337) i la d'aquest contra el rei de Castella, Pere el Cruel (1356-1369). A esta situació desastrosa, hi contribuïren poderosament les crisis de fam provocades per irregularitats climàtiques, sobretot per l'escassesa de pluges. Només cal que recordem el desastrós any de la fam, 1333, que les cròniques del temps qualifiquen de 'lo mal any primer'. I no desdenyem els terratrémols, sobretot el del dia 3 de març de 1373 que el cronicó de Benifassà qualifica de «terribilis et magnus quod videbatur parietes et tecta subcumbi». I encara tenim notícies d'un altre terratrémol el 1396.
El pensament teològic perd aquell admirable equilibri i seguretat que havia adquirit durant el segle XIII amb la síntesi que elaboraren grans teòlegs com el dominicà Tomàs d'Aquino i el franciscà Bonaventura de Bagnoregio. Ara prevalen els teòlegs anglesos, el nominalista Guillem d'Occam (+1350) que, després de ser excomunicat, subratlla el paper dels laics a l'Església i oposa la filosofia de la raó a la teologia de la fe; i el teòleg d'Oxford John Wycliffe (1320-1384) que refusa la teologia tradicional; per a ell, l'Església és la totalitat dels predestinats que tenen Crist com a cap.
Finalment, en espiritualitat, el segle XIV veu nàixer una pietat centrada en la humanitat de Jesús i de Maria. La cristiandat, diu un autor, ha rebut el do de les llàgrimes. Un bon cristià ha de patir amb Crist, experimentar-ne els dolors de la passió. Comença a florir una nova mística. Els dominicans Eckhart (+1328), Tauler (1300-1361), Heinrich Seuse (1300-1366) i el flamenc Ruysbroeck (1293-1381) il·lustren aquest nou corrent: recerca de la unió amb Déu sense cap representació, i tendència a una teologia negativa. Fora dels convents floreix un gran desig de vida espiritual en petits grups, sospitosos als ulls de la jerarquia, com les beguines i els beguins o els tercers ordes dominicans i franciscans, autoritzats per l'Església, com el de santa Caterina de Siena (1347-1380).
Inserits en el seu temps, aquests moviments insisteixen en la psicologia religiosa i en els mitjans per progressar en la vida espiritual. Escriuen o lligen obres accessibles a persones de poques lletres i proposen diversos exercicis espirituals que aviat desembocaran en l'anomenada devoció 'moderna', en la qual destacarà Tomàs de Kempis per la seua Imitació de Crist (1380), que aviat coneixerà traducció a les diverses llengües d'Europa, també a la nostra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada