Missatge per a la Jornada Mundial de les Missions (Lleó XIV, 2026)

MISSATGE DEL SANT PARE LLEÓ XIV
PER A LA 100a JORNADA MUNDIAL DE LES MISSIONS 

18 d'octubre del 2026

____________

Un en Crist, units en la missió

Benvolguts germans i germanes:

Per a la Jornada Mundial de les Missions del 2026, que marca el centenari d'esta celebració, instituïda per Pius XI i tan estimada per l'Església, he triat el tema “Un en Crist, units en la missió”. Després de l'Any jubilar, vullc exhortar tota l'Església a continuar amb joia i zel en l'Esperit Sant el camí missioner, que requerix cors unificats en Crist, comunitats reconciliades i, en tots, disponibilitat per a col·laborar amb generositat i confiança.

Reflexionant sobre el nostre ser un en Crist i estar units en la missió, deixem-nos guiar i inspirar per la gràcia divina, per a «renovar en nosaltres el foc de la vocació missionera» i avançar junts en el compromís de l'evangelització, en «una època missionera nova» en la història de l'Església (Homilia en la missa pel Jubileu del Món Missioner i dels Migrants, 5 d'octubre de 2025).

1. Un en Crist. Deixebles missioners units en Ell i amb els germans i germanes

En el centre de la missió hi ha el misteri de la unió amb Crist. Abans de la seua Passió, Jesús va pregar al Pare: «Que tots siguen u: com tu, Pare, estàs en mi i jo en tu, que també ells siguen u en nosaltres, a fi que el món crega que tu m'has enviat» ( Jo 17,21). En aquestes paraules es revela el desig més profund del Senyor Jesús i, alhora, la identitat de l'Església, comunitat dels seus deixebles: ser una comunió que naix de la Trinitat i que viu de i en la Trinitat, al servici de la fraternitat entre tots els sers humans i de l'harmonia amb totes les criatures.

Ser cristians no és primer que res un conjunt de pràctiques o idees; és una vida en unió amb Crist, en què participem de la relació filial que Ell viu amb el Pare en l'Esperit Sant. Significa romandre en Crist com els sarments a la vinya (cf. Jo 15,4), immersos en la vida trinitària. D'aquesta unió brolla la comunió recíproca entre els creients i naix tota fecunditat missionera. Sí, «la comunió representa alhora la font i el fruit de la missió», com va ensenyar sant Joan Pau II (cf. exhort. ap. Christifideles laici, 32).

Per això, la primera responsabilitat missionera de l´Església és renovar i mantindre viva la unitat espiritual i fraterna entre els seus membres. En moltes situacions assistim a conflictes, polaritzacions, incomprensions, desconfiança mútua. Quan això passa també en les nostres comunitats, es debilita el seu testimoni. La missió evangelitzadora, que Crist va confiar als seus deixebles, requerix sobretot cors reconciliats i desitjosos de comunió. En esta perspectiva, serà important intensificar el compromís ecumènic amb totes les Esglésies cristianes, aprofitant també les oportunitats que brinda la celebració conjunta del 1700é aniversari del Concili de Nicea .

Finalment —però no menys important—, ser “un en Crist” ens crida a mantindre sempre la mirada fixa en el Senyor, per a que Ell siga verdaderament el centre de la nostra vida personal i comunitària, de cada paraula, acció i relació interpersonal, de manera que puguem dir amb sorpresa: «Ja no visc jo, sinó que Crist viu en mi» ( Ga 2,2). Açò serà possible en l'escolta constant de la seua Paraula i en la gràcia dels sagraments, per a ser pedres vives de l'Església, cridada hui a recollir les instàncies fonamentals del Concili Vaticà II i del Magisteri pontifici posterior, en particular, del papa Francesc . De fet, com afirma sant Pau, «no ens prediquem a nosaltres mateixos, sinó a Crist Jesús com a Senyor» ( 2C 4,5). Reitere, per tant, les paraules de sant Pau VI : «No hi ha evangelització verdadera, mentres no s'anuncie el nom, la doctrina, la vida, les promeses, el Regne, el misteri de Jesús de Natzaret Fill de Déu» (exhort. ap. Evangelii nuntiandi, 22). Este procés d'autèntica evangelització comença en el cor de cada cristià per a estendre's a tota la humanitat.

Per tant, com més units estiguem en Crist, més podrem complir junts la missió que Ell ens confia.

2. Units a la missió. A fi que el món crega en Crist Senyor

La unitat dels deixebles no és una finalitat en si mateixa: està ordenada a la missió. Jesús ho afirma amb claredat: «A fi que el món crega que tu m'has enviat» (Jo 17,21). És en el testimoni d'una comunitat reconciliada, fraterna i solidària on l'anunci de l'Evangeli troba tota la força comunicativa.

En esta perspectiva, val la pena recordar el lema del beat Paolo Manna: “Tota l'Església per a la conversió de tot el món”. Este expressa sintèticament l'ideal que va animar la fundació, el 1916, de la Pontifícia Unió Missional. A ella, en el seu 110é aniversari, li vullc expressar el meu reconeiximent i la meua benedicció pel compromís d'animar i formar l'esperit missioner dels sacerdots, les persones consagrades i els fidels laics, afavorint la unió de totes les forces evangelitzadores. De fet, cap batejat no és aliè o indiferent a la missió; tots, cada u segons la seua vocació i condició de vida, participen en la gran obra que Crist confia a la seua Església. Com ha recordat diverses vegades el papa Francesc, l'anunci de l'Evangeli és sempre una acció coral, comunitària, sinodal.

Per això, estar units a la missió significa custodiar i alimentar l'espiritualitat de comunió i col·laboració missionera. En créixer cada dia en esta actitud, aprenem amb la gràcia divina a mirar cada volta més els nostres germans i germanes amb ulls de fe, a reconéixer amb alegria el bé que l'Esperit suscita en cada u, a acollir la diversitat com a riquesa, a portar les càrregues els uns dels altres i a buscar sempre la unitat que ve de Dalt. De fet, tots tenim junts una sola missió rebuda d'«un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme [...] un sol Déu i Pare de tots, que està sobre tots, ho penetra tot i està en tots» (Ef 4,5-6). Esta espiritualitat constituïx la forma quotidiana del discipulat missioner. Ens ajuda a recuperar una visió universal de la missió evangelitzadora de l'Església, superant la fragmentació dels esforços i les divisions faccioses –“de Pau”, “d'Apol·ló”– entre els seguidors de l'únic Senyor (cf. 1C 1,10-12).

La unitat missionera, òbviament, no s'ha d'entendre com a uniformitat, sinó com a convergència dels diferents carismes amb el mateix objectiu: fer visible l'amor de Crist i convidar a tots a l'encontre amb Ell. L'evangelització es realitza quan les comunitats locals col·laboren entre si i quan les diferències culturals, espirituals i litúrgiques s'expressen plenament i harmoniosament. Per tant, anime les institucions i realitats eclesials a enfortir el sentit de comunió missionera eclesial i a desenvolupar amb creativitat formes concretes de col·laboració entre elles, per a i en la missió.

A propòsit, agraïsc a les Obres Missionals Pontifícies el seu servici a la cooperació missionera, que vaig experimentar amb gratitud durant el meu ministeri al Perú. Estes Obres —Propagació de la Fe , Infància Missionera , Sant Pere Apòstol i Unió Missional— continuen alimentant i formant la consciència missionera dels fidels, des dels més menuts fins als més grans, i promovent una xàrcia de pregària i caritat que connecta les comunitats de tot el món. És significatiu que la fundadora de l' Obra de la Propagació de la Fe , la beata Pauline Marie Jaricot , ideara fa dos-cents anys el Rosari vivent, que encara hui reunix nombrosos fidels en grups a distància per a resar per totes les necessitats espirituals i missioneres. Cal recordar que, precisament a proposta de l'Obra de la Propagació de la Fe, Pius XI va instituir en 1926 la celebració de la Jornada Mundial de les Missions, els donatius recollits de la qual cada any són distribuïts per ella, en nom del Papa, per a les diverses necessitats de la missió de l'Església. Les quatre Obres, per tant, en conjunt i cada una en la seua especificitat, continuen exercint un paper valuós per a tota l'Església. Són un signe viu de la unitat i la comunió missionera eclesial. Vos convide a tots a col·laborar-hi amb esperit de gratitud.

3. Missió damor. Anunciar, viure i compartir l´amor fidel de Déu

Si la unitat és la condició de la missió, l'amor n'és l'essència. La Bona Nova que estem enviats a anunciar al món no és un ideal abstracte; és l'Evangeli de l'amor fidel de Déu, encarnat en el rostre i en la vida de Jesucrist.

La missió dels deixebles i de tota l'Església és la prolongació, a l'Esperit Sant, de la missió de Crist; una missió que neix de l'amor, es viu a l'amor i conduïx a l'amor. Tant és així que el mateix Senyor, en la seua gran pregària al Pare abans de la passió, després d'invocar la unitat dels deixebles, conclou així: «Perquè l'amor amb què tu m'estimes estiga en ells, i jo també estiga en ells» (Jo 17,26). Els apòstols van evangelitzar impulsats per l'amor de Crist i per Crist (cf. 2C 5,14). De la mateixa manera, al llarg dels segles, multituds de cristians, màrtirs, confessors, missioners han donat la vida per a donar a conéixer este amor diví al món. Així, la missió evangelitzadora de l´Església continua sota la guia de l´Esperit Sant, Esperit d´amor, fins al final dels temps.

Per això vullc agrair especialment als missioners i missioneres ad gents de hui; persones que, com sant Francesc Xavier, han deixat la seua terra, la seua família i tota seguretat per a anunciar l'Evangeli, portant a Crist i el seu amor a llocs sovint difícils, pobres, marcats per conflictes o culturalment llunyans. Continuen entregant-se amb alegria a pesar de les adversitats i les limitacions humanes, perquè saben que Crist mateix, amb el seu Evangeli, és la riquesa més gran que es pot compartir. Amb la seua perseverança mostren que l´amor de Déu és més fort que qualsevol barrera. El món continua necessitant estos testimonis valents de Crist, i les comunitats eclesials continuen necessitant noves vocacions missioneres, que hem de tindre sempre en el cor i per les quals hem de pregar contínuament el Pare. Que ens concedisca el do de jóvens i adults disposats a deixar-ho tot per seguir Crist en el camí de l'evangelització fins als confins de la terra.

En admirar els missioners i missioneres, faig una crida especial a tota l'Església: unim-nos tots a ells en la missió evangelitzadora amb el testimoni de la vida en Crist, la pregària i la contribució a les missions. Sovint, com sabem, «l'Amor no és amat», com va dir sant Francesc d'Assís, a qui mirem de manera especial huit-cents anys després del seu pas al cel. Deixem-nos contagiar pel seu desig de viure en l'amor del Senyor i de transmetre'l als pròxims i als llunyans, perquè, com afirmava: «molt ha de ser amat l'amor d'Aquell que tant ens va amar» (S. Bonaventura de Bagnoregio, Llegenda major, cap. IX, 1; Fonts franciscanes). Ens hem de sentir també estimulats per santa Teresa de l'Infant Jesús, que es va proposar continuar la seia missió fins i tot després de la mort, declarant: «En el cel desitjaré el mateix que desitge ara en la terra: amar a Jesús i fer-lo amar» (Carta a l'abat M. Bellière , 24 de febrer de 1897).

Animats per estos testimonis, comprometem-nos tots a contribuir, cada u segons la seua vocació i els dons rebuts, a la gran missió evangelitzadora, que sempre és obra de l'amor. Les vostres oracions i el vostre suport concret, especialment amb motiu de la Jornada Mundial de les Missions, seran de gran ajuda per a portar l'Evangeli de l'amor de Déu a tots, especialment als més pobres i necessitats. Cada do, per menut que siga, es convertix en un acte significatiu de comunió missionera. Per això renove el meu sincer agraïment «per tot el que faran pera  ajudar-me a donar suport als missioners en totes parts» (Videomissatge per a la Jornada Mundial de les Missions 2025 ). I per a afavorir la comunió espiritual, els deixe, juntament amb la meua benedicció, esta senzilla pregària:

Pare sant, concediu-nos ser un en Crist, arrelats en el seu amor que unix i renova. Feu que tots els membres de l'Església estiguen units a la missió, dòcils a l'Esperit Sant, valents a donar testimoni de l'Evangeli, anunciant i encarnant cada dia el vostre amor fidel per cada criatura.

Beneïu els missioners i missioneres, recolzeu el seu esforç, preserveu-los en l'esperança.

Maria, Reina de les Missions, acompanyeu la nostra tasca evangelitzadora en tots els racons de la terra; feu-nos instruments de pau i feu que el món sencer reconega en Crist la llum que salva. Amén.

Des del Vaticà, 25 de gener del 2026, III diumenge del Temps Ordinari, festa de la Conversió de l'apòstol sant Pau.

LLEÓ PP. XIV

La Festa de la Creació i la santificació del temps

La Festa de la Creació i la santificació del temps

P. August Monzon i Arazo 

Les quatre estacions

Cada una de les “quatre estacions”, o períodes en què es dividix l’any astronòmic, comença amb un equinocci o bé amb un solstici. A l’entorn d’estes dates, en el transcurs del “cercle de l’any”, o any litúrgic, les Esglésies cristianes han establit algunes solemnitats, particularment rellevants, inserides en els diversos temps celebratius. Tot seguit, indiquem la cronologia de les estacions en l’hemisferi nord.

Primavera: comença el 20 o 21 de març (equinocci). 25 de març: Anunciació del Senyor. En este temps té lloc la festa de Pasqua, la més important per a jueus i cristians, els quals la fan precedir d’un període penitencial o Quaresma.

Estiu: comença el 20 o 21 de juny (solstici). 24 de juny: Naixement de Sant Joan Baptista. Després de Pentecostés, que clou cinquanta dies de celebracions pasquals, s’hi commemoren alguns dels sants principals, fruits escollits de la Pasqua del Messies.

Tardor: comença el 22 o 23 de setembre (equinocci). 14 de setembre: Exaltació de la Santa Creu. Algunes Esglésies orientals inicien ací un temps dedicat a la Santa Creu. En les Esglésies occidentals la tardor finalitza amb l’Advent, període preparatori del naixement de Jesús (primera vinguda) i alhora de la Parusia (darrera vinguda). En estes dates el judaisme celebra amb la màxima solemnitat el dia de l’Expiació, precedit pel cap d’Any, i seguit per la festa de les Tendes.

Hivern: comença el 21 o 22 de desembre (solstici). 25 de desembre: Naixement del Senyor. Les celebracions de Nadal es perllonguen amb el breu període festiu de l’Epifania del Senyor o Teofania, després de la qual els fidels són convidats a reviure la vida pública de Crist.

Les quatre témpores

Per tal de santificar el transcurs de les estacions, l’Església de Roma, ja des del s. IV, va establir unes jornades anomenades “témpores”, celebrades els dimecres, divendres i dissabtes (aquestes a tall de vetles dominicals) de determinades setmanes. Les témpores de Pentecostés tenen lloc la setmana següent a esta festa, les témpores de la Creu o de setembre la setmana següent al 14 d’aquest mes (festa de l’Exaltació de la Santa Creu) i les témpores d’Advent la setmana següent al 13 de desembre (festa de Santa Llúcia). Solemnitzen, respectivament, les collites del blat, el vi i l’oli. A estes tres témpores s’afegiren posteriorment les témpores de Quaresma, assignades a la setmana primera d’aquest temps.

Les quatre témpores permeten viure espiritualment el ritme còsmic, transformant els temps astronòmics en “estacions místiques” (Dom Guéranger), a través de la celebració litúrgica. Els tres dies de cada una de les témpores estan dedicats, principalment, a l’acció de gràcies per les collites i els altres béns rebuts (dimecres), a l’examen de consciència i penediment per les faltes comeses (divendres) i a la pregària pels béns futurs i per l’Església (dissabte). Els textos de la missa i de la litúrgia de les hores constituïxen la base per a la meditació i el recolliment personals, que van acompanyats pel dejuni, especialment el divendres.

Hui en dia les quatre témpores són observades per diverses comunitats de tradició romana, anglicana i luterana. La Conferència Episcopal Espanyola, pensant més en la proximitat d’un nou curs laboral –que a hores d’ara ja no és generalment agrícola–, ha establit una única data per a les témpores, el dia 5 d’octubre, amb la possibilitat de perllongar-la durant altres dos dies.

L’inici de l’any

Per a l’Israel nòmada (originari) l’inici de l’any coincidix amb la celebració de la Pasqua (Péssah) la primera lluna plena de la primavera, el 15 de Nissan, que commemora l’eixida de l’opressió d’Egipte, tal com diu Ex 12, 2: “este mes serà per a vosaltres el primer mes de l’any”. Per a l’Israel sedentari (posterior) el cap d’Any (Roix ha-Xanà) té lloc la primera lluna nova de la tardor i commemora la creació de l’univers.

Les Esglésies cristianes celebren la Pasqua de Jesús (Pasqua de Resurrecció o Pasqua florida) el diumenge després del 14 de Nissan, pel fet de ser la “festa de les festes”, cim i culminació de l’any i encara de tota la realitat creada. Com a començament de l’any prengueren dels antics romans, en l’àmbit civil, el dia 1r de gener, observat hui universalment. En canvi, en l’àmbit litúrgic i eclesiàstic, trobem dos grans tradicions: l’Església llatina fa començar l’any el primer diumenge d’Advent, prenent l’Encarnació com a esdeveniment central de la història; l’Església grega l’inicia el 1r de setembre, considerat el dia de la creació del món.

El temps i Festa de la Creació

Va ser, precisament, Dimítrios I, patriarca ecumènic de Constantinoble, qui, en 1989, va declarar el dia 1r de setembre Diada Mundial de Pregària per la Cura de la Creació. El mateix any es va celebrar a Basilea la I Assemblea Ecumènica Europea (primera reunió de les Esglésies del continent des de la Reforma), que va fer seua la crida de la VI Assemblea del Consell Ecumènic de les Esglésies (Vancouver, 1983) a favor de “la justícia, la pau i la integritat de la Creació”. En 2015 el papa Francesc va adoptar la mateixa data del 1r de setembre per a l’Església catòlica, i progressivament s’ha anat consolidant, com a iniciativa interconfessional, el “temps de la Creació”, que s’estén de l’1 de setembre al 4 d’octubre (festa de sant Francesc d’Assís, proclamat ja en 1979 patró dels ecologistes per sant Joan Pau II). Es tracta d’un període dedicat a la lloança de Déu per la seua obra creadora i al compromís dels cristians per a conservar-la i cuidar-la.

Dins d’eset temps, cada comunitat cristiana podria celebrar cada any –preferentment un diumenge–, la Missa per la cura de la Creació, aprovada pel papa Lleó XIV el 2025, en el desé aniversari de l’encíclica Laudato si’, “sobre la cura de la casa comuna” (2015), del papa Francesc. Eixe dia es configuraria com a “Festa de la Creació”, precedida per una jornada de preparació espiritual –preferentment un dimecres o un divendres–, en la tradició de les témpores. Així, al nostre hemisferi nord, la celebració, densa i contemplativa, de la creació de l’univers en la tardor, afavoriria una vivència més fonda i equilibrada de la santa Pasqua, festa de la nova creació –redempció de l’home i del cosmos–, en el període primaveral.

Realment, no podem deixar de meravellar-nos i lloar Déu per esta convergència providencial de tradicions, que ens permet compartir preciosos dons espirituals amb les cultures dels pobles originaris, amb els nostres germans jueus i amb les multiformes comunitats cristianes d’Orient i d’Occident, i alhora cooperar tots junts per la salvaguarda de la Creació..

A tall de conclusió: per una vivència renovada del ritme estacional

La visió del món purament cronològica –pretesament racional i “il·lustrada”– de la modernitat, ha de ser superada (eixamplada) per un horitzó més dilatat, postmodern, que hi incorpore l’arrelament en el cosmos, en la natura, i encara en cada una de les cultures que interpreten la realitat i permeten viure-la en les diverses regions del món. No sols el khronos (el temps), també el topos (l’espai, el lloc). I, juntament amb ells, el kairós, o densitat experiencial del temps, que permet la seua conversió en història (gràcies a l’actuació salvífica, no sempre reconeguda, de Déu).

D’acord amb això, els cristians de l’hemisferi nord podem redescobrir en l’hivern i la primavera, respectivament, les dos fases de la intervenció de Déu en la història, l’Encarnació i la Redempció, mentres que en l’estiu i la tardor som convidats a celebrar, agraïts, l’objecte del seu amor infinit: l’home i el cosmos.

10 d’agost del 2026, festa de Sant Llorenç, diaca i màrtir.

                        P. August Monzon i Arazo
                        Director espiritual de l’Oratori de Sant Felip Neri de València

Glòria

Glòria

Els diumenges (excepte en Advent i Quaresma), en les solemnitats i en les festes, es canta o es recita l’himne:

Glòria a Déu dalt del cel, [1]

i en la terra pau als hòmens

que ama [2] el Senyor.

Vos alabem,

vos beneïm,

vos adorem,

vos glorifiquem,

vos donem gràcies

per la vostra immensa glòria,

Senyor Déu, Rei celestial,

Déu Pare omnipotent.

Senyor, Fill unigènit, Jesucrist,

Senyor Déu, Anyell [3] de Déu, Fill del Pare,

vós, que lleveu el pecat del món, [4]

tingueu pietat de nosaltres;

vós, que lleveu el pecat del món,

acolliu la nostra súplica.

Vós, que esteu a la dreta del Pare, [5]

tingueu pietat de nosaltres.

Perquè vós sou l’únic Sant,

vós, l´únic Senyor,

vós, l’únic Altíssim, Jesucrist, [6]

amb  l’Esperit Sant

en la glòria de Déu Pare.

Amén.

____________________

Notes:

[1] Seguim AVL i Corbí. Bernadí Vallmanya (trad.): «Glòria sia a Déu en los cels» (La revelació del benaventurat apòstol sanct Pau, 1495, edició a cura d’Emili Sáez, 2026, p. 56); en uns versos de Joan Timoneda de 1562: «Los àngels, si haveu sentit, / han cantat per bona estona / Huy la gloria és en los cels / y en la terra pau se dona: / en bon punt y en hora bona» (Flor d’enamorats, L’Oronella, València 2002, p. 54). Eucologi (1951), «en les altures»; Lo Rat Penat (1970) i LPD, «a dalt del cel». MRLV, «en lo alt del cel». El text llatí diu «in excelsis»; les versions citades en not. intenten reproduir la idea d’eminent, més elevat, que prové del dual grec. Segons López Quiles, la fórmula «dalt del cel» o «a dalt del cel» insinua un estat superior al cel. CEF, «au plus haut des cieux». CEI, «nell’alto dei cieli». Les dos versions tenen en compte el dual, ací expressat pel plural, i remeten a la part més alta, com fa MRLV, però en singular, «del cel». López Quiles proposa «dalt en el cel». Però segons A. Saragossà, «Quan el primer constituent és la preposició dalt (o baix), indiquem la part superior (o la inferior) del lloc en què ens trobem i, el nom subordinat (en el cel, en el riu), concreta a quina part superior o inferior ens referim. En canvi, hi ha un constituent simple en dalt del cel: indica la part superior del cel perquè per damunt del cel pensem que no hi ha res» («Observacions sobre la sintaxi de Jordi Valor», en Joan M. Perujo Melgar (ed.): Jordi Valor i Serra, el mestre que estimava les paraules, Universitat d’Alacant, 2007, p. 328); i afig: «semblantment, dalt, en el cel significa 'a la part superior d'on ens trobem; en concret, la que correspon al cel'; finalment, dalt del cel parla del cel (específicament de la seua part superior)».

[2] Lo Rat Penat (1970) i LPD, «estima». MRLV, AVL i Corbí, «ama». Enric Valor 1995, «Glòria, glòria a Déu en les altures, i en la terra pau, i amor també, entre els hòmens de bona voluntat» (L'ambició d’Aleix, Tàndem, València 2011, p. 130). Vid.: Abelard Saragossà: El valencià de Bernat i Baldoví, Bromera, Alzira 2010, p. 260s.

[3] La paraula ‘anyell’ és normativa segons el Diccionari General de la Llengua Valenciana (DGLV) de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, i no és qualificada com a catalanisme, ni com a cultisme, ni com a desusada, ni com a antiga; això vol dir que és valenciana, estàndard i actual, i, per tant, pot ser emprada perfectament en el llenguatge teològic i litúrgic. Eucologi (1951), Lo Rat Penat (1970), LPD, AVL i Corbí, «Anyell».

[4] En una oració de Lo Cartoxà (1496): «Senyor Déu, Jesús, Anyell de Déu, Fill del Pare, qui los pecats del món leves» (Lo primer del Cartoxà, AVL, 2020, p. 448). Sobre ‘llevar’ vid. Abelard Saragossà: El valencià de Bernat i Baldoví, Bromera, Alzira 2010, p. 292s.

[5] CEP, «Vós que estais à direita do Pai». Enric Benavent, arquebisbe de València, «...la Mare del Senyor, eixa alegria que va arribar a viure en la Pasqua i que ara viu plenament al costat del seu Fill que està a la dreta del Pare» (Homilia Missa d’Infants 2024).

[6] Bernadí Vallmanya (trad.): «car ell sols és sanct sobre los sancts; ell sols és alt y poderós y sols és Senyor» (La revelació del benaventurat apòstol sanct Pau, 1495, edició a cura d’Emili Sáez, 2026, p. 56).