divendres, 14 d’agost del 2026

El valencià en l'Església (1922)

El valenciá en l'Esglesia

[La correspondencia de Valencia, 28 de novembre de 1922, p. 1]

Este era el título de una de las ponencias que se discutieron en la pasada Asamblea de "Nostra Parla". Las conclusiones correspondientes a la misma fueron trasmitidas a las autoridades eclesiásticas del reino de Valencia. Anotadas las participaciones diversas de la Asamblea y la elevación que hubo en todas las discusiones, no podía esperarse una contestación desfavorable a las peticiones que la Asamblea formulaba.

El doctor Reig, Arzobispo de Valencia, podemos decir que se anticipo en algunos puntos a los acuerdos de los asambleístas de "Nostra Parla". Nos referimos a las recomendaciones que hizo en sus visitas pastorales para que se predicara en valenciano y se enseñara la Doctrina en la misma lengua.

No habían de serle indiferentes, por tanto, los acuerdos de "Nostra Parla". A la comunicación que se le
dirigió entonces ha contestado con otra, escrita como sigue:

"He rebut la atenta comunicació en la que se servix transcriurem les conclusions de la Assamblea celebrada per eixa entitat els dies 23, 24, 25 i 26 de juliol, referents al us de la llengua valenciana en la Esglesia.
La circunstancia d'encontrar-me ausent en aquella data i d'haver tardat en donarme conte de l'esmentada comunicació, ha sigut causa del retrás en donarli la atenta contestació que avui li done, tenint el gust de manifestarli que estudiaré amb deteniment dites conclusions, donada la seua importancia, per a resoldre alló que crega mes convenient a la gloria de Deu i be de Ies animes.

No puc menys de lloar la tasca que "Nostra Parla" s'ha imposat per a procurar l'enaltiment de la nostra llengua.

Deu guard a V. molts anys.

Valencia 24 novembre 1922. — Enric, Arquebisbe de Valéncia.

Senyor president de "Nostra Parla".

La Mare de Déu d'Agost

La nostra llengua: la Mare de Déu d'Agost

Avel·lí Flors i Bonet

La Mare de Déu d'Agost és el nom popular de la solemnitat católica de l'Assumpció de la Mare de Déu al cel, una festa molt antiga arreu de la cristiandat i que aplicava a Maria el cicle pasqual de la mort i la resurrecció del Crist amb la consegüent entronització i coronació al cel.

Antigament pel nostre País era costum de celebrar solemnement aquesta festa amb una octava, o vuitava que precedia la Festa de la Mare de Déu d'Agost. Ja de molt antic tenim referencia de la celebració d'aquesta festa en molts llocs. Ara ens queda una venerable reliquia en la Festa d'Elx o Misteri que comenga el dia 13 i acaba el mateix dia 15 amb la representació del Misteri els dies 1 4 i 15 (mort o dormició de la Mare de Déu, resurrecció i assumpció al cel). El text del Misteri és pobre (només 200 versos) en un perfecte català del segle XV. La música, molt antiga en les parts monòdiques, s'ha vist enriquit posteriorment cap al segle XVI amb textos polifònics molt rics que encara ara ens fan estremir d'emoció.

Antigament molts pobles celebraven la vuitava amb l'exposició de la Mare de Déu dormida i acabava amb el seu soterrar, impedit per la glorificació que celebra la fe católica. Encara ara és ben freqüent que la majoria de les nostres esglésies que daten del segle XVII i XVIII estiguen dedicades a l'Assumpció de la Mare de Déu i moltíssims pobles concentren el major accent festiu en aquesta data.

La Mare de Déu d'Agost és la patrona de la calor. Potser dona pistes per pensar que la Mare de Déu es morí de calor en el mes d'agost d'un any que no coneixem. En tot cas insinua que es va estimar més pujar a refrescar al regne del cel on segurament fa mes bon oratge. La qüestió és que amb aixó es va tancar el cicle que comença amb la paraula de Gabriel «Ave Maria, plena de gracia, el Senyor és amb tu», que continua amb l'afirmació d'Elisabet «Beneïda entre totes les ones i beneït el fruit del teu ventre», i es tanca amb la seua predicció «Totes les generaciones em diran benarurada». Nosaltres hem aprés a dir, quan entrem a una casa: «Ave Maria». Un bon record de la fe en el mateix cor de la nostra llengua.

Parlant de llengua direm que el nom de la protagonista de la nostra festa, la Mare de Déu d'Agost, es deia Maria. Maria és un nom hebreu que sonaria Miriam i que té un origen desconegut. Potser ve de Mara que significa «cabut», i Mara ve del grup MR que insinua la idea de «corpulent»). O potser té un erigen egipci que voldria dir «Estimada del déu Ammó» i que sonaria MRYM. Nosaltres, deixant aquestes nocions torbadores, repetirem l'opinió devota de sempre: Maria ve de Mara, el femení de Mar, i com MAR en arameu vol dir «Senyor», MARÍA vol dir «Senyora». I a la marxa! Recordem només que ara és costum d'anomenar les filies Míriam al.ludint a la forma hebrea i també s'estila d'anomenar-les Mireia que és senzillament el mateix nom Maria en llengua provençal.

I acabem, que ja n'es hora. Demanem a la Mare de Déu d'Agost que ens faça suportable la calor ja que, de moment, ens estimem més passar una temporada més llarga en el món. Que faça felices les Maries, les Miriams i les Mireies i a tota la bella fauna de les dones. Als homes, que ens done fortalesa per lluitar, al costat de les dones, per ser del tot «senyors» de la nostra terra. Que el cel ja vindrá mes tard. O ens el donaran «a més a més», com diu el mestre. Sant Roe... Ja el tenim: Sant Roe!. Com va dir Adam: «Os deis meus ossos i carn de la meua cara».

[1982]

dissabte, 25 de juliol del 2026

Misssatge per a Jornada Mundial dels Avis i de les Persones Grans (Lleó XIV, 2026)



MISSATGE DEL SANT PARE LLEÓ XIV

PER A LA VI JORNADA MUNDIAL DELS AVIS I DE LES PERSONES GRANS

[Festa dels Sants Joaquim i Anna, 26 de juliol de 2026]

________________________________


Jo no t'oblidaré mai (Is 49,15)

Benvolguts germans i germanes,

Per boca del profeta Isaïes el Senyor promet que no s'oblidarà mai de ningú de nosaltres. Ens assegura que els nostres rostres els porta gravats en els palmells de les mans (cf. Is 49,16) i que el seu amor és més gran que el d'una mare pel seu fill (cf. Is 49,15). El profeta ens permet entrevore un diàleg íntim i personal en què Déu es dirigix a cada u i a tot el poble tractant-lo de “tu”. També hui podem llegir estes paraules dirigides a nosaltres, i cada u pot escoltar aquell “no t'oblidaré mai” com referit a ell mateix.

Són paraules que ens omplin de consol i de confiança. Són la resposta a un sentiment angoixant que agita el cor: «El Senyor m'ha abandonat, el meu Déu s'ha oblidat de mi» (Is 49,14). ¡Quantes vegades en la Sagrada Escriptura, en particular en els salms, l'oració naix de la desorientació de qui té la impressió que la seua vida no interessa a ningú i es desprecia ell mateix! La dolorosa sensació de ser oblidats, desafortunadament, és comuna en moltes persones, sobretot entre les persones grans.

No obstant això, l'amor de Déu, que no oblida ningú, es presenta com a acte de justícia i resposta a l'anonimat, en el qual molt sovint la vida humana acaba per perdre's. En particular, sobre la vida de moltes persones grans sembla haver-se estés un vel que difumina els trets dels rostres i els cobrix amb l'oblit. És el que passa en les cases on regna la soledat, i també en aquells llocs d'hospitalització on la singularitat de cada persona corre el risc de ser reduïda al número del seu llit o a la seua patologia.

La celebració de la Jornada Mundial dels Avis i de les Persones Grans és una oportunitat per a redescobrir que l'Església està cridada a ser mare de tots i que en qualsevol edat és possible descobrir-se sempre com fills i filles de Déu. Que esta Jornada siga, per tant, un estímul per a tots, en particular per als més jóvens, i així reprendre el bell costum de visitar els nostres avis, els ancians de la família i també aquells que no reben cap visita. Porteu-los, juntament amb este missatge i amb la vostra presència, la proximitat i l'afecte del Papa. Feu-ho de tal manera que les paraules del profeta “Jo no t'oblidaré mai” adquirixquen la forma d'un encontre tendre i afectuós. «En una època que tendix a accelerar i a fragmentar, la carn humana continua demanant ser cuidada i reconeguda per mans capaces de tendresa, per ments atentes i bones paraules. La cultura digital multiplica les connexions i oferix noves possibilitats d'encontre; no obstant això, el cor humà conserva una necessitat irrenunciable de proximitat» (Carta enc. Magnifica humanitas, 239).

L'Església coneix el patiment dels seus fills més grans, sap bé que moltes vegades se'ls mira amb prejuís i se'ls considera un pes; és sabedora que una economia concentrada sobre el benefici debilita les relacions familiars; sap que molts ancians són abandonats pels fills que es veuen obligats a migrar o, en alguns casos, a combatre en la guerra. Per cada un d'estos motius, l'Església s'alegra d'anunciar la promesa del Senyor: “Jo no t'oblidaré mai”.

És agradable descobrir a qualsevol edat, però especialment quan ja no s'és jove, com va dir el beat Joan Pau I, que som destinataris «de part de Déu d'un amor atemporal. Sabem: té sempre oberts els ulls sobre nosaltres, fins i tot quan sembla que siga de nit. És pare; més encara, és mare» (Àngelus, 10 de setembre de 1978). Encara que no siga espontani pensar així, la veritat és que ni tan sols quan som majors deixem de ser fills i filles i, per això, continua sent vàlida cada dia la invitació a tornar als braços de Déu, que ens té un amor paternal i maternal alhora.

El descobriment de la tendresa de Déu, per a molts, ocorre en el transcurs de l'existència, moltes vegades pròpiament en l'últim tram de la vida. De fet, cada vegada més sovint, a diferència del que ocorria en el passat, és possible fer-se majors sense haver tingut una experiència real de fe. L'edat avançada, en este cas, a partir de les preguntes que ens fem amb més urgència en esta etapa de la vida, pot convertir-se en el temps oportú per a iniciar o reprendre una vida espiritual. En este nou camí es pot reconéixer que Déu, com diu sant Agustí, «és mare perquè calfa, perquè nodrix, perquè alleta, perquè custodia» (Comentari al Salm 26, II, 18). És una consciència que ajuda a no sentir vergonya per la fragilitat que apareix, i també a comprendre que tots, sempre, tenim necessitat els uns dels altres i requerim atenció i cures. A Déu, que es fa proïsme i al qual aprenem a reconéixer en la seua tendresa, podem dirigir-nos ara amb filial confiança en l'oració. Mai és massa tard per a començar a dirigir-se a Ell. Pot ser un gran do per a tots.

Estimades persones grans, el papa Francesc parlava de vosaltres com d'un “nou poble” (Catequesi, 23 febrer 2022), pel fet que la quantitat de persones avançades en edat no havia sigut mai tan elevat en la història humana. És molt important, per tant, reflexionar amb vosaltres, el “nou poble”, sobre quina pot ser la nostra vocació quan la fragilitat, companya de la humanitat des del naiximent, sembla prevaldre. Vullc dir-vos: No tingueu por de la fragilitat! Pròpiament, esta debilitat comporta una nova potencialitat que il·lumina també les altres edats de la vida. De fet, quan és acceptada i reconeguda, la fragilitat «obri el cor a l'ajuda mútua i a la invocació d'Aquell que pot donar el que cap poder humà és capaç de garantir: la reconciliació profunda dels cors, i amb això la pau verdadera» (Encontre amb la comunitat algeriana, Basílica de la Mare de Déu d'Àfrica, Alger, 13 d'abril de 2026).

D'esta manera podem viure com a cristians el temps de l'ancianitat: “fràgils”, però al mateix temps “cridats”. Un home i una dona poden renàixer quan són grans (cf. Jo 3,4-6) i exclamar amb el profeta: «Vos salvareu si vos convertiu i deixeu d'inquietar-vos. Trobareu la força en la calma i en la confiança» (Is 30,15). Una força que pot convertir-se en una invitació a no recórrer als camins de l'arrogància i del poder per a garantir la convivència humana, sinó als camins de la reconciliació i de la pau verdadera. En este temps, marcat d'una manera tan forta per la violència bèl·lica i social, moltes persones s'interroguen sobre com serà el món en què creixeran els seus nets. Vos exhorte, benvolguts germans i germanes, a unir-vos a mi en la pregaria constant per a que arribe prompte la pau al món sencer.

Germanes i germans grans: vos done les gràcies perquè em sosteniu cada dia amb les vostres oracions, especialment quan reseu el Sant Rosari. Vos ho agraïxc de cor i vos deixe este desig: que el Senyor vos renove sempre en la fe, en l'esperança i en la caritat, ¡Ell no ens oblida mai!

Vaticà, 15 de juny de 2026


LLEÓ PP. XIV

[Versió valenciana de F. Xavier Martí]

entrada destacada

El valencià en l'Església (1922)

El valenciá en l'Esglesia [ La correspondencia de Valencia , 28 de novembre de 1922, p. 1] Este era el título de una de las ponencias qu...