El valencià en l'Església (1922, agost)

Crònica de l'Assemblea de Nostra Parla celebrada a València del 23 al 26 de juliol de 1922 (fragment)

(El Crit de la Muntanya: fulla mensual valencianista agraria, núm. 7, València, 15 d’agost de 1922, pp. 3-4).

El valenciá en l’esglesia

per mossén Hernán Cortés Pastor.

Seguidament el cult sacerdot mossén Hernán Cortés Pastor, (1) director del Colege del Beato Ribera, de Burjasot, pronuncia un magistral discurs parlant d’aquest asumpte.

Comença lamentant-se de que en un viage que va fer a Catalunya pasara per l’afront de tindre que resar en veu baixa perque tots els presents, catalans, s'adressaven a Deu en la llengua d'ells, i ell, valenciá, tenia d’amprar un idioma per a fer els seus pregs.

Preconitzá la necesitat d’empleiar el valenciá en el confesonari i en els resos i feu saber algunes circunstancies en les que pot ara ser usada nostra llengua.

Les seues conclusións foren: solicitar de l’autoritat eclesiástica que’l Catecisme s’ensenye en valenciá i que la predicació i Sacrament s’administren en dita llengua.

Després d’unes breus paraules de la presidència, el sacerdot mossén Hijarrubia (2) feu algunes observacións, dient que la ensenyança del valenciá devia fer-se en els Seminaris.

Un altre sacerdot, mossén Barberá, (3) intervé dient que no calia demanar autorització, sino que aquesta questió tenia resolució legal en la disciplina eclesiàstica i que bastava pregar al Arquebisbe recomanara el cumpliment de lo sancionat per les lleis.

Un moment emocionant

El senyor Azzati, considerant-se aludit per mossén Cortés, s’alçá a parlar saludant-lo com a germá i dientli que en la futura nacionalitat valenciana es destacarien diversos matiços agermanats per l'amor a Valencia. Enaltí el Cristianisme i recordà que’ls quatre braços de la Creu simbolitzen els quatre dolors que forçosament tindrá de passar ei valencianisme.

Mossén Cortés rectificá breument, corresponent amb efusió al saludo del senyor Azzati.

Acèpta les esmenes dels senyors Hijarrubia i Barberà i es dona per discutit aquest punt.

Notes:

1. Doctor Hernan Cortés Pastor (Rocafort 1893 - Saragossa 1971) fou mantenidor dels Jocs Florals de Lo Rat Penat en 1926. La seua carrera eclesiàstica es va desenvolupar sobretot a Toledo i a Saragossa.

2. Doctor Guillermo Hijarrubia Lodares (València 1893 - 1966), valencià d'ascendència castellana, va exercir gran influx en la vida diocesana, durant quasi mig segle, a través de la seua docència en el seminari, en el govern de la diòcesi com a vicari general i, finalment, com a degà de la Catedral.

3. Deu ser el servent de Déu Antonio Barberà Sentamans (Guadassuar 1893 - Alzira 1936), que era vicari de la parròquia de Sant Esteve, a València. En principi, havia de fer ell la comunicació, segons anunciava La correspondencia de Valencia (13 de juliol de 1922, p. 1).

El valencià en l'Església (1922, novembre)

El valenciá en l'Esglesia

[La correspondencia de Valencia, 28 de novembre de 1922, p. 1]

Este era el título de una de las ponencias que se discutieron en la pasada Asamblea de "Nostra Parla". Las conclusiones correspondientes a la misma fueron trasmitidas a las autoridades eclesiásticas del reino de Valencia. Anotadas las participaciones diversas de la Asamblea y la elevación que hubo en todas las discusiones, no podía esperarse una contestación desfavorable a las peticiones que la Asamblea formulaba.

El doctor Reig, Arzobispo de Valencia, podemos decir que se anticipo en algunos puntos a los acuerdos de los asambleístas de "Nostra Parla". Nos referimos a las recomendaciones que hizo en sus visitas pastorales para que se predicara en valenciano y se enseñara la Doctrina en la misma lengua.

No habían de serle indiferentes, por tanto, los acuerdos de "Nostra Parla". A la comunicación que se le

dirigió entonces ha contestado con otra, escrita como sigue:

"He rebut la atenta comunicació en la que se servix transcriurem les conclusions de la Assamblea celebrada per eixa entitat els dies 23, 24, 25 i 26 de juliol, referents al us de la llengua valenciana en la Esglesia.

La circunstancia d'encontrar-me ausent en aquella data i d'haver tardat en donarme conte de l'esmentada comunicació, ha sigut causa del retrás en donarli la atenta contestació que avui li done, tenint el gust de manifestarli que estudiaré amb deteniment dites conclusions, donada la seua importancia, per a resoldre alló que crega mes convenient a la gloria de Deu i be de Ies animes.

No puc menys de lloar la tasca que "Nostra Parla" s'ha imposat per a procurar l'enaltiment de la nostra llengua.

Deu guard a V. molts anys.

Valencia 24 novembre 1922. — Enric, Arquebisbe de Valéncia.

Senyor president de "Nostra Parla".

La Mare de Déu d'Agost

La nostra llengua: la Mare de Déu d'Agost

Avel·lí Flors i Bonet

La Mare de Déu d'Agost és el nom popular de la solemnitat católica de l'Assumpció de la Mare de Déu al cel, una festa molt antiga arreu de la cristiandat i que aplicava a Maria el cicle pasqual de la mort i la resurrecció del Crist amb la consegüent entronització i coronació al cel.

Antigament pel nostre País era costum de celebrar solemnement aquesta festa amb una octava, o vuitava que precedia la Festa de la Mare de Déu d'Agost. Ja de molt antic tenim referencia de la celebració d'aquesta festa en molts llocs. Ara ens queda una venerable reliquia en la Festa d'Elx o Misteri que comenga el dia 13 i acaba el mateix dia 15 amb la representació del Misteri els dies 1 4 i 15 (mort o dormició de la Mare de Déu, resurrecció i assumpció al cel). El text del Misteri és pobre (només 200 versos) en un perfecte català del segle XV. La música, molt antiga en les parts monòdiques, s'ha vist enriquit posteriorment cap al segle XVI amb textos polifònics molt rics que encara ara ens fan estremir d'emoció.

Antigament molts pobles celebraven la vuitava amb l'exposició de la Mare de Déu dormida i acabava amb el seu soterrar, impedit per la glorificació que celebra la fe católica. Encara ara és ben freqüent que la majoria de les nostres esglésies que daten del segle XVII i XVIII estiguen dedicades a l'Assumpció de la Mare de Déu i moltíssims pobles concentren el major accent festiu en aquesta data.

La Mare de Déu d'Agost és la patrona de la calor. Potser dona pistes per pensar que la Mare de Déu es morí de calor en el mes d'agost d'un any que no coneixem. En tot cas insinua que es va estimar més pujar a refrescar al regne del cel on segurament fa mes bon oratge. La qüestió és que amb aixó es va tancar el cicle que comença amb la paraula de Gabriel «Ave Maria, plena de gracia, el Senyor és amb tu», que continua amb l'afirmació d'Elisabet «Beneïda entre totes les ones i beneït el fruit del teu ventre», i es tanca amb la seua predicció «Totes les generaciones em diran benarurada». Nosaltres hem aprés a dir, quan entrem a una casa: «Ave Maria». Un bon record de la fe en el mateix cor de la nostra llengua.

Parlant de llengua direm que el nom de la protagonista de la nostra festa, la Mare de Déu d'Agost, es deia Maria. Maria és un nom hebreu que sonaria Miriam i que té un origen desconegut. Potser ve de Mara que significa «cabut», i Mara ve del grup MR que insinua la idea de «corpulent»). O potser té un erigen egipci que voldria dir «Estimada del déu Ammó» i que sonaria MRYM. Nosaltres, deixant aquestes nocions torbadores, repetirem l'opinió devota de sempre: Maria ve de Mara, el femení de Mar, i com MAR en arameu vol dir «Senyor», MARÍA vol dir «Senyora». I a la marxa! Recordem només que ara és costum d'anomenar les filies Míriam al.ludint a la forma hebrea i també s'estila d'anomenar-les Mireia que és senzillament el mateix nom Maria en llengua provençal.

I acabem, que ja n'es hora. Demanem a la Mare de Déu d'Agost que ens faça suportable la calor ja que, de moment, ens estimem més passar una temporada més llarga en el món. Que faça felices les Maries, les Miriams i les Mireies i a tota la bella fauna de les dones. Als homes, que ens done fortalesa per lluitar, al costat de les dones, per ser del tot «senyors» de la nostra terra. Que el cel ja vindrá mes tard. O ens el donaran «a més a més», com diu el mestre. Sant Roe... Ja el tenim: Sant Roe!. Com va dir Adam: «Os deis meus ossos i carn de la meua cara».

[1982]