Missatge per a la Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions (Lleó XIV, 2026)

MISSATGE DEL SANT PARE LLEÓ XIV

PER A LA LXIII JORNADA MUNDIAL DE PREGÀRIA

PER LES VOCACIONS

IV Diumenge de Pasqua - 26 d'abril de 2026

El descobriment interior del do de Déu

Benvolguts germans i germanes, benvolguts jóvens,

Guiats i custodiats per Jesús ressuscitat, en el IV Diumenge de Pasqua, anomenat Diumenge del Bon Pastor, celebrem la LXIII Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions. És un moment de gràcia per a compartir algunes reflexions sobre la dimensió interior de la vocació, entesa com a descobriment del do gratuït de Déu que florix en la profunditat del cor de cada u de nosaltres. Recorregam, per tant, junts, el camí d’una vida verdaderament bonica, que el Pastor ens mostra.

El camí de la bellesa

En l’evangeli de Joan, Jesús es definix literalment com ‘pastor bell’ (ὁ ποιμὴν ὁ καλός) (Jo 10,11). L’expressió fa referència a un pastor perfecte, autèntic, exemplar, pel fet que està disposat a donar la vida per les seues ovelles, manifestant així l’amor de Déu. És el Pastor que captiva; qui el mira descobrix que la vida és realment bonica si el seguix. Per a conéixer esta bellesa no són suficients els ulls del cos o criteris estètics; cal contemplació i interioritat. Només qui para, escolta, resa i acull la seua mirada pot dir amb confiança: «Me’n fie, amb Ell la vida pot ser bonica de veritat, vullc recórrer el camí d’esta bellesa». I el més extraordinari és que, convertint-nos en els seus deixebles, ens tornem “bells”, la seua bellesa ens transfigura. Com escriu el teòleg Pável Florenski, l’ascètica no fa l’home bo, sinó que el fa bell (1). El tret que distingix els sants, a més de la bondat, és la bellesa espiritual enlluernadora que irradia qui viu en Crist. Així, la vocació cristiana es revela en tota profunditat: participar de la seua vida, compartir la seua missió i irradiar la seua bellesa mateixa.

Esta comunicació interior de vida, de fe i de sentit va ser també l’experiència de sant Agustí, el qual, en el llibre tercer de les Confessions, mentres declara i confessa els seus pecats i errors juvenils, reconeix a Déu «més interior que el més íntim meu» (2). Més enllà de la consciència de si mateix, descobrix la bellesa de la llum divina que el guia en la foscor. Agustí entreveu la presència de Déu en el més interior de la seua ànima, i això implica haver comprés i vixcut la importància de cuidar la interioritat com a espai de relació amb Jesús, com a camí per a experimentar la bellesa i la bondat de Déu en la seua vida.

Esta relació es construïx en la pregària i en el silenci, i, si es cultiva, ens obri a la possibilitat d’acollir i viure el do de la vocació, que mai no és una imposició o un esquema prefixat al qual adherir-se, sinó un projecte d’amor i de felicitat. Cuidar la vida interior: este és el punt de partida urgent en la pastoral vocacional i en el compromís sempre nou de l’evangelització. 

En este esperit, convide a tots —famílies, parròquies, comunitats religioses, bisbes, preveres, diaques, catequistes, educadors i fidels laics— a comprometre’s cada vegada més a crear contextos favorables amb la finalitat que este do puga ser acollit, alimentat, custodiat i acompanyat per a donar fruit abundant. Només si els nostres ambients brillen per la fe viva, l’oració constant i l’acompanyament fraternal, la crida de Déu podrà sorgir i madurar, convertint-se en camí de felicitat i salvació per a cada u de nosaltres i per al món. Recorrent el camí que Jesús, el Pastor bell, ens indica, aprenem a conéixer-nos millor a nosaltres mateixos i a conéixer més de prop a Déu que ens ha cridat.

Coneixement mutu

El Senyor de la vida ens coneix i il·lumina el nostre cor amb la seua mirada d’amor (3)». Tota vocació, efectivament, sorgix de la consciència i de l’experiència d’un Déu que és Amor (cf. 1Jo 4,16). Ell ens coneix profundament, ha comptat els cabells del nostre cap (cf. Mt 10,30) i ha pensat un únic camí de santedat i de servici per a cadascú. Però este coneiximent ha de ser sempre mutu; som cridats a conéixer a Déu per mitjà de la pregària, de l’escolta de la Paraula, dels sagraments, de la vida de l’Església i de l'entrega als germans i a les germanes. Com el jove Samuel, que, durant la nit, potser de manera inesperada, va sentir la veu del Senyor i va aprendre a reconéixer-la amb l’ajuda d’Elí (cf. 1Sa 3,1-10), també nosaltres hem de crear espais de silenci interior per a intuir allò que el Senyor té en el seu cor per a la nostra felicitat. No es tracta d’un saber intel·lectual abstracte o d’un coneixíment acadèmic, sinó d’un encontre personal que transforma la vida (4). Déu habita en el nostre cor; la vocació és un diàleg íntim amb Ell, que ens crida —a pesar del soroll a vegades ensordidor del món— i ens convida a respondre amb alegria i generositat verdaderes.

«Noli foras ire, in te ipsum redi, in interiore homine habitat veritas» ‘No isques de tu mateix; torna dins de tu, perquè en l’home interior habita la veritat (5).’ Una volta més, sant Agustí ens recorda que és molt important aprendre a parar i a construir espais de silenci interior per a poder escoltar la veu de Jesucrist.

Benvolgudes i benvolguts jóvens, ¡escolteu eixa veu! Escolteu la veu del Senyor que vos convida a viure una vida plena, realitzada, fent fructificar els vostres talents (cf. Mt 25,14-30) i clavant en la creu gloriosa de Crist els vostres límits i debilitats. Per tant, dediqueu temps a l’adoració eucarística, mediteu assíduament la Paraula de Déu per a viure-la cada dia, participeu activament i plenament en la vida sacramental i eclesial. D’esta manera coneixereu el Senyor i, en la intimitat pròpia de l’amistat, descobrireu com vos heu d'entregar als altres, en el camí del matrimoni o del presbiterat, o del diaconat permanent, o en la vida consagrada, religiosa o seglar: tota vocació és un do immens per a l’Església i per a qui l’acull amb alegria. Conéixer el Senyor significa sobretot aprendre a confiar en ell i en la seua Providència, que sobreabunda en tota vocació.

Confiança

Del coneiximent naix la confiança, actitud que és filla de la fe, essencial tant per a acollir la vocació com per a perseverar-hi. La vida, en efecte, es revela com un continuat confiar i encomanar-se al Senyor, encara que els seus plans canvien els nostres.

Pensem en sant Josep, que, a pesar de l’inesperat misteri de la maternitat de la Mare de Déu, va confiar en el somni diví i va acollir Maria i l’Infant amb cor obedient (cf. Mt 1,18-25; 2,13-15). Josep de Natzaret és una icona de confiança total en el designi de Déu: va confiar-hi fins i tot quan tot al seu voltant semblava ser tenebra i negativitat, quan les coses semblaven caminar en direcció oposada al que estava previst. Ell es va fiar de Déu i va confiar, segur de la bondat i de la fidelitat del Senyor. «En cada circumstància de la vida, Josep va saber pronunciar el seu fiat, com Maria en l’Anunciació i Jesús a Getsemaní (6)».

Com ens ha ensenyat el Jubileu de l’Esperança, cal cultivar una confiança ferma i estable en les promeses de Déu, sense cedir mai a la desesperació, superant pors i incerteses, amb la certesa que el Ressuscitat és Senyor de la història del món i de la nostra història personal. Ell no ens abandona en les hores més fosques, sinó que ve a dissipar totes les nostres tenebres amb la seua llum. I precisament gràcies a la llum i a la força del seu Esperit, també travessant proves i crisis, podem vore madurar la nostra vocació, reflectir cada vegada més la bellesa d’Aquell que ens ha cridat, una bellesa feta de fidelitat i de confiança, a pesar de les ferides i les caigudes.

Maduració

La vocació, en efecte, no és una meta estàtica, sinó un procés dinàmic de maduració, afavorit per la intimitat amb el Senyor. Estar amb Jesús, deixar actuar l’Esperit Sant en els cors i en les situacions de la vida i rellegir-ho tot a la llum del do rebut significa créixer en la vocació.

Com el cep i els sarments (cf. Jo 15,1-8), tota la nostra existència ha de constituir-se com un vincle fort i essencial amb el Senyor, per a convertir-se en una resposta cada vegada més plena a la seua crida, a través de les proves i de les podes necessàries. Els “llocs” on es manifesta majoritàriament la voluntat de Déu i es fa experiència del seu amor infinit són sovint els vincles autèntics i fraternals que som capaços d’instaurar durant la nostra vida. Que valuós és tindre un bon guia espiritual que acompanye el descobriment i la maduració de la nostra vocació. Que importants són el discerniment i el seguiment a la llum de l’Esperit Sant, a fi que una vocació puga realitzar-se en tota la seua bellesa.

La vocació, per tant, no és una possessió immediata, una cosa “donada” una vegada per sempre; és més aviat un camí que creix anàlogament a la vida humana, en el qual el do rebut, a més de ser cuidat, ha d’alimentar-se d’una relació quotidiana amb Déu per a poder créixer i donar fruit. «Açò és important, perquè situa tota la nostra vida de cara al Déu que ens estima, i ens permet entendre que res no és fruit d’un caos sense sentit, sinó que tot es pot integrar en un camí de resposta al Senyor, que té un pla preciós per a nosaltres (7)». 

Estimats germans i germanes, estimats jóvens, vos anime a cultivar la vostra relació personal amb Déu per mitjà de la pregària quotidiana i la meditació de la Paraula. Detingueu-vos, escolteu, confieu; d’esta manera, el do de la vostra vocació madurarà, vos farà feliços i donarà fruits abundants per a l’Església i per al món. 

Que la Mare de Déu, model d’acollida interior del do diví i mestra de l’escolta orant, vos acompanye sempre en este camí.

Vaticà, 16 de març de 2026

LLEÓ PP. XIV

_____________________________

1 «I de fet, l’ascètica no està adreçada a formar un home “bo”, sinó bell; el tret característic dels sants ascetes no és de cap manera la “bondat”, que es troba també en hòmens carnals, fins i tot en pecadors habituals: és la bellesa espiritual, la bellesa enlluernadora d’una persona resplandent, portadora de llum. Esta bellesa és inaccessible per a la inèrcia de l’home carnal» (P. FLORENSKI: La colonna e il fondamento della verità, Roma 1974, 140-141).

2 St. AGUSTÍ: Confessions, III, 6, 11: CSEL 33, 53.

3 Carta ap. Una fidelitat que genera futur (8 desembre 2025), 5. 

4 Cf. BENET XVI: Carta enc. Deus caritas est (25 desembre 2005), 1. 

5 ST. AGUSTÍ: De vera religione, XXXIX, 72: CCSL 32, 234.

6 FRANCESC: Carta ap. Patris corde (8 desembre 2020), 3. 

7 FRANCESC: Exhort. ap. postsin. Christus vivit (25 març 2019), 248.

Missatge per a la Quaresma de 2026

MISSATGE DEL SANT PARE LLEÓ XIV

PER A LA QUARESMA DE 2026

Escoltar i dejunar.

La Quaresma com a temps de conversió

[document complet en PDF]

Benvolguts germans i germanes:

La Quaresma és el temps en què l'Església, amb sol·licitud maternal, ens convida a tornar a posar el misteri de Déu en el centre de la nostra vida, a fi que la nostra fe recobre el seu impuls i el cor no es disperse entre les inquietuds i distraccions de cada dia.

Tot camí de conversió comença quan permetem que la Paraula ens arribe i l'acollim amb docilitat d'esperit. Hi ha, per tant, un vincle entre el do de la Paraula de Déu, l'espai d'hospitalitat que li oferim i la transformació que ella produïx. Per això, l'itinerari quaresmal es convertix en una ocasió propícia per a escoltar la veu del Senyor i renovar la decisió de seguir a Crist, recorrent amb Ell el camí que puja a Jerusalem, on es realitza el misteri de la seua passió, mort i resurrecció.

Escoltar

Enguany vullc cridar l'atenció, en primer lloc, sobre la importància de deixar espai a la Paraula a través de l'escolta, ja que la disposició a escoltar és el primer signe amb què es manifesta el desig d'entrar en relació amb l'altre.

Déu mateix, en revelar-se a Moisés des de l'albarzer ardent, mostra que l'escolta és un tret distintiu del seu ser: «M'ha arribat el clam dels israelites i he vist com els egipcis els oprimixen» (Ex 3,7). L'escolta del clam dels oprimits és l'inici d'una història d'alliberament, en la qual el Senyor involucra també a Moisés, enviant-lo a obrir un camí de salvació per als seus fills reduïts a l'esclavitud.

Este Déu que ens atrau ens commou hui també amb els pensaments que ressonen en el seu cor. Per això, l'escolta de la Paraula en la litúrgia ens educa per a una escolta més autèntica de la realitat: entre les moltes veus que travessen la nostra vida personal i social, les Sagrades Escriptures ens fan capaços de reconéixer la veu que clama des del patiment i la injustícia, per tal que no quede sense resposta. Entrar en esta disposició interior de receptivitat significa deixar-nos instruir hui per Déu per a escoltar com Ell, fins a reconéixer que «la condició dels pobres representa un crit que, en la història de la humanitat, interpel·la constantment la nostra vida, les nostres societats, els sistemes polítics i econòmics, i especialment l'Església». [1]

Dejunar

Si la Quaresma és temps d'escolta, el dejuni constituïx una pràctica concreta que disposa a l'acollida de la Paraula de Déu. L'abstinència d'aliment, en efecte, és un exercici ascètic antiquíssim i insubstituïble en el camí de la conversió. Precisament, perquè implica el cos, fa més evident de què tenim “fam” i què considerem essencial per a la subsistència. Servix, per tant, per a discernir i ordenar els “apetits”, per a mantindre desperta la fam i la set de justícia, arrancant-la de la resignació, educant-la per a que es faça oració i responsabilitat cap al proïsme.

Sant Agustí, amb finesa espiritual, deixa entrevore la tensió entre el temps present i la realització futura que travessa esta cura del cor, quan observa que: «és propi dels mortals tindre fam i set de justícia, però estar-ne satisfets és propi de l'altra vida. Els àngels s'assacien d'este pa, d'este aliment; en canvi, els humans en tenen fam, tots el desitgen; este desig els dilata l'ànima, n'augmenta la capacitat». [2] El dejuni, entés en este sentit, ens permet no només disciplinar el desig, purificar-lo i fer-lo més lliure, sinó també expandir-lo, de manera que es dirigixca a Déu i s'oriente cap al bé.

No obstant això, a fi que el dejuni conserve la seua veritat evangèlica i evite la temptació d'enorgullir el cor, ha de viure's sempre amb fe i humilitat. Exigix mantindre's arrelat en la comunió amb el Senyor, perquè «no dejuna de veritat qui no sap alimentar-se de la Paraula de Déu». [3] Com a signe visible del nostre compromís interior d'apartar-nos, amb l'ajuda de la gràcia, del pecat i del mal, el dejuni ha d'incloure també altres formes de privació destinades a fer-nos adquirir un estil de vida més sobri, ja que «només l'austeritat fa forta i autèntica la vida cristiana». [4]

Per això, vos convide a una forma d'abstinència molt concreta i sovint poc apreciada: la de les paraules que afecten i ferixen el proïsme. Comencem a desarmar el llenguatge, abandonant les paraules dures, els juïns precipitats, parlar malament del qui no està i no pot defendre's, i les calúmnies. Esforcem-nos, en canvi, per aprendre a mesurar les paraules i a cultivar l'amabilitat: en la família, entre els amics, en el lloc de treball, en les xarxes socials, en els debats polítics, en els mitjans de comunicació i en les comunitats cristianes. Amb això, moltes paraules d'odi donaran pas a paraules d'esperança i de pau.

Junts

Finalment, la Quaresma posa en relleu la dimensió comunitària de l'escolta de la Paraula i de la pràctica del dejuni. També l'Escriptura subratlla este aspecte de moltes maneres. Per exemple, quan narra, en el llibre de Nehemies, que el poble es va reunir per a escoltar la lectura pública del llibre de la Llei i, practicant el dejuni, es va disposar a la confessió de fe i a l'adoració, amb la finalitat de renovar l'aliança amb Déu (cf. Ne 9,1-3).

De la mateixa manera, les nostres parròquies, les famílies, els grups eclesials i les comunitats religioses estan cridades a emprendre durant la Quaresma un camí compartit, en què escoltar la Paraula de Déu, així com el clam dels pobres i de la terra, es convertixca en una forma de vida comuna, i el dejuni sostinga un penediment real. En este horitzó, la conversió no solament concernix la consciència de l'individu, sinó també l'estil de les relacions, la qualitat del diàleg, la capacitat de deixar-se interpel·lar per la realitat i de reconéixer el que realment orienta el desig, tant en les nostres comunitats eclesials com en la humanitat que té set de justícia i reconciliació.

Benvolguts i benvolgudes, demanem la gràcia de viure una Quaresma que faça més atenta la nostra oïda a Déu i als més vulnerables. Demanem la força d'un dejuni que arribe també a la llengua, per a que disminuïxquen les paraules que ferixen i crexca l'espai per a la veu de l'altre. I comprometem-nos per a que les nostres comunitats es convertixquen en llocs on el crit del que patix trobe acollida i l'escolta genere camins d'alliberament, fent-nos més disposats i diligents per a contribuir a edificar la civilització de l'amor.

Vos beneïxc de cor a totes i tots vosaltres, i al vostre camí quaresmal.

Vaticà, 5 de febrer de 2026, memòria de santa Àgueda, verge i màrtir.

LLEÓ XIV PP.

[Versió valenciana de F. Xavier Martí]

_____________________________________

[1] Exhort. ap. Dilexi te (4 octubre 2025), 9.

[2] Sant Agustí, La utilitat del dejuni, 1, 1.

[3] Benet XVI, Catequesi (9 març 2011).

[4] Sant Pau VI, Catequesi (8 febrer 1978).

Missatge per a la Jornada Mundial del Malalt (Lleó XIV, 2026)

MISSATGE DEL SANT PARE LLEÓ XIV

PER A LA 

XXXIV JORNADA MUNDIAL DEL MALALT

11 DE FEBRER DE 2026

La compasió del samarità:

amar portant el dolor de l'altre

Benvolguts germans i germanes,

La XXXIV Jornada Mundial del Malalt se celebrarà solemnement a Chiclayo, el Perú, l'11 de febrer de 2026. Per este motiu, he volgut proposar de nou la imatge del bon samarità, sempre actual i necessària per a redescobrir la bellesa de la caritat i la dimensió social de la compassió, per a posar l'atenció en els necessitats i els que patixen, com ho són els malalts.

Tots hem escoltat i llegit este commovedor text de sant Lluc (cf. Lc 10, 25-37). A un doctor de la llei que li pregunta qui és el proïsme a qui ha d'estimar, Jesús li respon contant una història: un home que baixava de Jerusalem a Jericó va ser assaltat per bandolers i abandonat quasi mort; un sacerdot i un levita van passar de llarg, però un samarità es va compadir d'ell, va embenar-li les ferides, el va portar a un hostal i va pagar per a que el cuidaren. He volgut proposar la reflexió d'este passatge bíblic amb la clau hermenèutica de l'encíclica Fratelli tutti, del meu benvolgut predecessor el papa Francesc, on la compassió i la misericòrdia cap a la persona necessitada no es reduïxen a un mer esforç individual, sinó que es realitzen en la relació amb el germà necessitat, amb els qui el cuiden i, fonamentalment, amb Déu, que ens dona el seu amor.

[document complet en PDF:

versió en valencià de F. X. Martí]