1588
Era’s seguit pocs dies havia un cas senyalat en un lloc prop de Poblet d’esta manera:
(1) Pintarrafes.
(2) Tresorer del monestir.
(3) Declarant.
(4) Plet, contesa.
Heus ací la vida de sant Bernat i les germanes segons Beuter. Hem adaptat el text a l’ortografia actual i a la puntuació moderna.
I és lo martiri de sant Bernat d’Alzira que fon martiritzat en lo lloc on està hui la sua església prop d’Alzira. [...] I ha fet Déu per aquest gloriós sant molts miracles, i fa encara de cada dia.
Aquest sant benaventurat fon primer moro natural d’una pobla que està prop de Carlet que es deia Mont de Raphez (1). Aquest, anant a rescatar captius moros de poder de cristians, arribà a Poblet, monestir de sant Bernat prop la Tarragona; i, volent entendre la manera i forma de vida que feien allí los monges, informà’s de la fe cristiana; i, tocant-lo Déu en lo cor, volgué fer-se cristià i aturar-se allí; i de fet batejant-lo, li posaren nom Bernat i li donaren lo hàbit. Provà tan bé en la religió, que el feren bosser (2). Tenint aquest ofici, regí’s tan meravellosament en ell que per tota la terra se lloaven los pobres del bosser de Poblet.
Per esta fama de bondat se mogueren alguns maliciosos a tenir enveja a frare Bernat; i instigant i estimulant a l’abat que prengués compte al bosser que destruïa i dissipava los béns del monestir amb les almoines desllimitades que feia. Foren demanats los llibres de les dates i rebudes de la casa a frare Bernat. Frare Bernat respongué que no tenia llibres sinó que tenia una caixa en la qual posava tots los diners que li portaven i, quan era menester traure’n, d’ella els traïa. Per esta resposta volgué visitar lo abat primer tots los estoigs de casa; i, anant al graner, trobà’l ple de forment i dels grans necessaris per al monestir; anà aprés al celler del vi i trobà les botes grans plenes, quals mai s’eren vistes en Poblet. D’allí anà al de l’oli, i trobà’l de semblant manera: que estava proveït per a molt temps. Espantaren-se d’açò lo abat i los que amb ell anaven. I, anant a visitar la caixa de la moneda i veent-la plena, conegueren clarament que Déu tenia les mans en los negocis de frare Bernat. I per ço li tingueren d’allí avant molt gran respecte, i fon gran la reputació de frare Bernat.
Era’s seguit pocs dies havia un cas senyalat en un lloc prop de Poblet d’esta manera:
Anant frare Bernat per les granges i terres que responien al monestir, arribà en un lloc que lo hostaler era estat frare de Poblet i estava llavons malalt; aquest, en veure a frare Bernat que entrà a visitar-lo, s’alterà en tanta manera que lo bosser li hagué de demanar la causa e importunar-lo fins que la hi digué: descobrint-li amb llàgrimes i gemecs que era estat frare i, per descontentació de certes malenconies se n’era fugit, i s’era perdut de la manera que el trobava, hostaler i amb una dona de guany. Mas que, si lo abat li perdonava, ell voldria tornar a esmenar la vida. Quan açò hagué oït frare Bernat, prometé-li de negociar-ho per ell en lo monestir. I de fet partí per a Poblet i recaptà tot lo que volgué. Mas en lo temps que estigué en anar i tornar, morí lo malalt. I fon soterrat. Arribat, doncs, lo bosser demanà d’ell. I, sabent com era mort, feu un grandíssim plant; i, demanant on estava soterrat, dix que se’n volia portar lo cos, perquè era estat frare de Poblet. Lo vicari d’aquell lloc, que havia pres a son poder los béns del mort, respongué que rufià era estat aquell home i no frare. Adverant (3) lo bosser que era estat son frare. I per ço estant en contenció (4), dix a la fi fra Bernat que el dessoterrassen i, si el trobaven amb hàbits, coneixerien que ell deia veritat, que era estat son frare. I, si no el trobaven amb hàbits, restar-se-hia allí. Los que l’havien soterrat, sabent la cosa com era passada, que sens hàbits lo havien soterrat, rient-se, tingueren per cosa de burles aquella plàtica; mas, per cloure la qüestió, anaren a la fossa on lo havien soterrat, descobriren lo cos i trobaren-lo vestit amb hàbits de frare de Poblet. Espantaren-se’n tots i restaren amb grandíssima admiració d’aquest miracle i tingueren per santa persona al bosser de Poblet.
Per aquest miracle i lo que veren en Poblet de l’abundància de totes les provisions temporals que tenia a son càrrec, los frares lo tragueren d’aquella obediència i restituïren-lo al cor i que fes segons lo Esperit Sant lo inspiràs. Llavons ell demanà llicència per a anar si podria convertir a algú de sos parents. I he llegit que anà a Lleida a una tia sua mora gran senyora; i, donant-se-li a conéixer, contà-li lo discurs de la vida i la causa que l’havia mogut per a fer-se cristià. I en esta plàtica mesclà-hi tan bones raons, descobrint les coses desraonables i bestialitats que la secta de Mahoma tenia, i juntament encarint la raonable contextura de la santa fe i l’extremada bondat de la santa religió, que la tia i molts amb ella se convertiren [...].
Vingué aprés sant Bernat a Carlet i trobà que son pare era mort. I, convertint a dos germanes que trobà vives, no pogué convertir al germà, que era senyor de Carlet. Per ço, recelant-se que no se’n penedissen les germanes i per afalacs o temor no tornassen a voler ser mores, fugí-se’n amb elles a Guadassuar. I d’allí anà-se’n al lloc on està hui la sua església i ell fon martiritzat. I, deixant amagades ses germanes allí, ell anà a portar algunes viandes per a què se n’anassen devés Catalunya. [...]. Prenent, doncs, provisions sant Bernat per a ell i a ses germanes, tingueren-li esment los moros perquè ja es murmurava lo per què era vengut i, anant-lo seguint, trobaren-lo amb les germanes. I així arremetent a ell, clavaren-li un clau per lo front i mataren-lo. Aprés degollaren a ses germanes perquè no volgueren deixar de ser cristianes. D’esta manera morí lo gloriós sant Bernat i les santes germanes sues. En aquell lloc on les trobaren, aprés los cristians feren allí l’església que hui és, on estan los tres cossos sants soterrats. I fa Déu cada dia molts miracles.
(1) Pintarrafes.
(2) Tresorer del monestir.
(3) Declarant.
(4) Plet, contesa.
Pere Antoni BEUTER: Primera part de la història de València..., 1588, cap. XIX, fol XVII-XVIII.
