La santedat, per a tu també
El dia 9 d’abril de 2018 la Santa Seu va fer pública la nova exhortació apostòlica del papa Francesc, Gaudete et exsultate, sobre la crida a la santedat en el món contemporani. Adjuntem un fragment en valencià d’esta exhortació apostòlica.
14. Per a ser sants no cal ser bisbes, sacerdots, religioses o religiosos. Moltes vegades tenim la temptació de pensar que la santedat està reservada solament als qui tenen la possibilitat de prendre distància de les ocupacions ordinàries, per a dedicar molt de temps a l'oració. No és així. Tots estem cridats a ser sants vivint amb amor i oferint el propi testimoni en les ocupacions de cada dia, allí on cadascú es troba. ¿Eres consagrada o consagrat? Sigues sant vivint amb alegria la teua entrega. ¿Estàs casat? Sigues sant estimant i ocupant-te del teu marit o de la teua muller, com Crist ho va fer amb l'Església. ¿Eres un treballador? Sigues sant complint amb honradesa i competència el teu treball al servici dels germans. ¿Eres pare, àvia o avi? Sigues sant ensenyant amb paciència als xiquets a seguir a Jesús. ¿Tens autoritat? Sigues sant lluitant pel bé comú i renunciant als teus interessos personals (14).
15. Deixa que la gràcia del teu Baptisme fructifique en un camí de santedat. Deixa que tot estiga obert a Déu i, per tant, opta per ell, elegix a Déu una vegada i una altra. No et desanimes, perquè tens la força de l'Esperit Sant perquè siga possible, i la santedat, en el fons, és el fruit de l'Esperit Sant en la teua vida (cf. Ga 5,22-23). Quan sentes la temptació d'enredrar-te en la teua debilitat, alça els ulls al Crucificat i dis-li: «Senyor, jo sóc un pobrellet, però tu pots realitzar el miracle de fer-me un poc millor». En l'Església, santa i composta de pecadors, trobaràs tot el que necessites per a créixer cap a la santedat. El Senyor l'ha omplida de dons amb la Paraula, els sagraments, els santuaris, la vida de les comunitats, el testimoni dels seus sants, i una múltiple bellesa que procedix de l'amor del Senyor, «com nóvia que s'adorna amb les seues joies» (Is 61,10).
16. Esta santedat a la qual el Senyor et crida anirà creixent amb gestos menuts. Per exemple: una senyora va al mercat a fer les compres, troba una veïna i comença a parlar, i vénen les crítiques. Però esta dona diu en el seu interior: «No, no parlaré malament de ningú». Este és un pas en la santedat. Després, a casa, el seu fill li demana conversar sobre les seues fantasies, i encara que estiga cansada s’assenta al seu costat i escolta amb paciència i afecte. Eixa és una altra ofrena que santifica. Després viu un moment d'angoixa, però recorda l'amor de la Mare de Déu, pren el rosari i resa amb fe. Eixe és un altre camí de santedat. Després va pel carrer, troba un pobre i es deté a conversar amb ell amb afecte. Eixe és un altre pas.
17. A voltes la vida presenta desafiaments majors i a través d'ells el Senyor ens convida a noves conversions que permeten que la seua gràcia es manifeste millor en la nostra existència «per tal que participem de la seua santedat» (He 12,10). Altres vegades solament es tracta de trobar una forma més perfecta de viure el que ja fem: «Hi ha inspiracions que tendixen solament a una extraordinària perfecció dels exercicis ordinaris de la vida» (15). Quan el Cardenal Francesc Xavier Nguyên van Thuân es trobava a la presó, va renunciar a desgastar-se esperant el seu alliberament. La seua opció va ser «viure el moment present omplint-lo d'amor»; i la manera com es concretava açò era: «Aprofite les ocasions que es presenten cada dia per a realitzar accions ordinàries de manera extraordinària» (16).
18. Així, sota l'impuls de la gràcia divina, amb molts gestos anem construint eixa figura de santedat que Déu volia, però no com a sers autosuficients sinó «com a bons administradors de la multiforme gràcia de Déu» (1Pe 4,10). Els bisbes de Nova Zelanda bé ens van ensenyar que és possible estimar amb l'amor incondicional del Senyor, perquè el Ressuscitat compartix la seua vida poderosa amb les nostres vides fràgils: «El seu amor no té límits i una vegada donat mai es va tirar arrere. Va ser incondicional i va continuar fidel. Estimar així no és fàcil perquè moltes vegades som tan febles... Però precisament per a tractar d'estimar com Crist ens va estimar, Crist compartix la seua pròpia vida ressuscitada amb nosaltres. D'esta manera, les nostres vides demostren el seu poder en acció, fins i tot enmig de la debilitat humana» (17).
(14) Cf. Catequesi (19 novembre 2014): L’Osservatore Romano, ed. semanal en lengua española (21 novembre 2014), p. 16.
(15) S. Francesc de Sales, Tractat de l’amor a Déu, VIII, 11.
(16) Cinco panes y dos peces: un gozoso testimonio de fe desde el sufrimiento en la cárcel, México 1999 (9a ed.), 21.
(17) Conferència de bisbes catòlics de Nova Zelanda, Healing love (1 gener 1988).
Traducció de F. Xavier Martí (Publicada en Cresolet, núm. 44).
