Missatge per a la XXXIII Jornada Mundial del Malalt

«L’ESPERANÇA NO DEFRAUDA» (Rm 5,5)

Missatge del sant pare Francesc

per a la XXXIII Jornada Mundial del Malalt

11 de febrer de 2025

Benvolguts germans i germanes,

Celebrem la XXXIII Jornada Mundial del Malalt en l’Any Jubilar 2025, en el qual l’Església ens convida a fer-nos “pelegrins d’esperança”. En això ens acompanya la Paraula de Déu que, gràcies a sant Pau, ens dona un gran missatge d’ànim: «L’esperança no defrauda» (Rm 5,5), encara més, ens fa forts en la tribulació.

Són expressions consoladores, però que poden suscitar alguns interrogants, especialment en els qui patixen. Per exemple: ¿com ser forts, quan patim en carn pròpia malalties greus, invalidants, que potser requerixen tractaments amb uns costos que superen les nostres possibilitats? ¿Com fer-ho quan, a més del nostre patiment, veem patir aquells que ens estimen i que, encara que estiguen al nostre costat, se senten impotents per no poder ajudar-nos? En totes estes situacions sentim la necessitat d’un suport superior a nosaltres: necessitem l’ajuda de Déu, de la seua gràcia, de la seua Providència, d’aquella força que és do del seu Esperit (cf. Catecisme de l’Església catòlica, 1808).

Parem, per tant, un moment a reflexionar sobre la presència de Déu que està prop de qui patix, en particular en tres aspectes que la caracteritzen: l’encontre, el do i la compartició.

L’encontre. Jesús, quan va enviar en missió els setanta-dos deixebles (cf. Lc 10,1-9), els va exhortar a dir als malalts: «El Regne de Déu està prop de vosaltres» (v. 9). Els va demanar concretament que els ajudaren a comprendre que també la malaltia, encara que siga dolorosa i difícil d’entendre, és una oportunitat d’encontre amb el Senyor. En el temps de la malaltia, efectivament, si per una part experimentem tota la nostra fragilitat com a criatures —física, psicològica i espiritual—, per una altra part, sentim la proximitat i la compassió de Déu, que en Jesús ha compartit els nostres sofriments. Ell no ens abandona i moltes vegades ens sorprén amb el do d’una determinació que mai no hauríem pensat tindre, i que mai no hauríem trobat per nosaltres mateixos.

La malaltia, per tant, es convertix en ocasió d’un encontre que ens transforma; en la troballa d’una roca indestructible a la qual podem aferrar-nos per a afrontar les tempestes de la vida; una experiència que, fins i tot en el sacrifici, ens torna més forts, perquè ens fa més conscients que no estem sols. Per això es diu que el dolor comporta sempre un misteri de salvació, perquè fa experimentar el consol que ve de Déu de manera pròxima i real, fins a «conéixer la plenitud de l’Evangeli amb totes les seues promeses i la seua vida» (St. Joan Pau II, Discurs als jóvens, Nova Orleans, 12 de setembre de 1987).

I això ens conduïx al segon punt de reflexió: el do. Certament, mai com en el sofriment no advertim que qualsevol esperança ve del Senyor i que per això és, per damunt de tot, un do que hem d’acollir i cultivar, continuant “fidels a la fidelitat de Déu”, segons la bonica expressió de Madeleine Delbrêl (cf. La speranza è una luce nella notte, Ciutat del Vaticà 2024, Prefaci).

Pel que fa a la resta, només en la resurrecció de Crist els nostres destins troben el seu lloc en l’horitzó infinit de l’eternitat. Només de la seua Pasqua ens ve la certesa que res, «ni els estols del cel o de les profunditats, ni res de l’univers creat podrà separar-nos de l’amor de Déu» (Rm 8, 38-39). I d’esta “gran esperança” deriva qualsevol altre raig de llum que ens permet superar les proves i els obstacles de la vida (cf. Benet XVI, carta enc. Spe salvi, 27.31). No només això, sinó que el Ressuscitat també camina amb nosaltres, fent-se el nostre company de viatge, com amb els deixebles d’Emaús (cf. Lc 24, 13-53). Com ells, també nosaltres podem compartir amb ell el nostre desconcert, les nostres preocupacions i les nostres desil·lusions, podem escoltar la seua Paraula, que ens il·lumina i fa abrasir el nostre cor, i ens permet reconéixer-lo en la fracció del Pa, descobrint en aquell ser amb nosaltres, fins i tot en els límits del present, aquell “més enllà” que en acostar-se ens retorna valentia i confiança.

I arribem així al tercer aspecte, el de la compartició. Els llocs on es patix són sovint llocs d’intercanvi, d’enriquiment mutu. ¡Quantes vegades, al peu del llit d’un malalt, s’aprén a esperar! ¡Quantes vegades, prop de qui patix, s’aprén a creure! ¡Quantes vegades, inclinant-se davant del necessitat, es descobrix l’amor! És a dir, advertim que som “àngels” d’esperança, missatgers de Déu, els uns per als altres, tots junts: malalts, metges, infermers, familiars, amics, preveres, religiosos i religioses; i allí on estigam: en la família, als dispensaris, a les residències de persones grans, als hospitals i a les clíniques.

I és important saber descobrir la bellesa i la magnitud d’estos encontres de gràcia i aprendre a escriure’ls en l’ànima per a no oblidar-los; conservar en el cor el somriure amable d’un agent sanitari, la mirada agraïda i confiada d’un pacient, el rostre comprensiu i atent d’un metge o d’un voluntari, el semblant expectant i inquiet d’un cònjuge, d’un fill, d’un net o d’un amic entranyable. Totes són llums per a atresorar, perquè, encara que siga en la foscor de la prova, no solament donen força, sinó que ensenyen el gust verdader de la vida, en l’amor i la proximitat. (cf. Lc 10, 25-37).

Benvolguts malalts, benvolguts germans i germanes que assistiu els qui patixen, en este Jubileu vosaltres teniu més que mai un paper especial. El vostre caminar junts, efectivament, és un signe per a tots, «un himne a la dignitat humana, un cant d’esperança» (butla Spes non confundit, 11), la veu del qual va molt més enllà de les habitacions i dels llits dels sanatoris on es troben, estimulant i animant en la caritat “el concert de tota la societat” (cf. ibíd.), en una harmonia a vegades difícil de realitzar, però precisament per això, molt dolç i fort, capaç de portar llum i calor allí on més es necessita.

Tota l’Església vos està agraïda. També jo ho estic i pregue per vosaltres encomanant-vos a Maria, Salut dels malalts, per mitjà de les paraules amb què tants germans i germanes s’han adreçat a ella en les dificultats:

Davall del vostre mantell ens emparem,

santa Mare de Déu;

escolteu les nostres pregàries en tota necessitat

i aparteu-nos sempre dels perills,

oh Verge gloriosa i beneïda.

Vos beneïxc, a vosaltres i a les vostres famílies i sers benvolguts, i vos demane, per favor, que no vos oblideu de resar per mi.

Francesc

Roma, Sant Joan del Laterà, 14 de gener de 2025

(Versió valenciana de F. Xavier Martí)

Cuidar el malalt cuidant les relacions

MISSATGE DEL SANT PARE FRANCESC
PER A LA XXXII JORNADA MUNDIAL DEL MALALT

11 de febrer de 2024

«No és bo l'home estiga sol».
Cuidar el malalt cuidant las relacions

«No és bo que l'home estiga sol» (Gn 2,18). Des del principi, Déu, que és amor, va crear el ser humà per a la comunió, inscrivint en el seu ser la dimensió relacional. Així, la nostra vida, modelada a imatge de la Trinitat, està cridada a realitzar-se plenament en el dinamisme de les relacions, de l'amistat i de l'amor mutu. Hem sigut creats per a estar junts, no sols. I precisament perquè este projecte de comunió està inscrit en el més profund del cor humà, l'experiència de l'abandó i de la soledat ens espanta, és dolorosa i, fins i tot, inhumana. I ho és encara més en temps de fragilitat, incertesa i inseguretat, sovint provocades per l'aparició d'alguna malaltia greu.

Pense, per exemple, en tots aquells que estaven terriblement sols durant la pandèmia de la Covid-19; en els pacients que no podia rebre visites, però també en els infermers, metges i personal de suport, sobrecarregats de faena i tancats en sales d'aïllament. I, òbviament, no oblidem els qui van haver d'afrontar sols l'hora de la mort, assistits només pel personal sanitari, però lluny de les seues famílies.

Al mateix temps, m'unisc amb dolor a la condició de patiment i soledat dels qui, a causa de la guerra i les seues tràgiques conseqüències, es troben sense suport i sense assistència. La guerra és la més terrible de les malalties socials i les persones més fràgils en paguen el preu més alt.

No obstant això, cal subratllar que, també en els països que gaudixen de pau i tenen més recursos, el temps de la vellesa i de la malaltia es viu sovint en soledat i, a vegades, fins i tot en l'abandó. Esta trista realitat és conseqüència sobretot de la cultura de l'individualisme, que exalta el rendiment coste el que coste i cultiva el mite de l'eficiència, i es torna indiferent i fins i tot desapiadada quan les persones ja no tenen la força necessària per a seguir eixe ritme. Es convertix aleshores en una cultura del rebuig, en la qual «les persones ja no es consideren un valor primari que cal respectar i emparar, especialment si són pobres o discapacitades, si "encara no són útils" —com els no nascuts—, o si "ja no servixen" —com els ancians» (carta enc. Fratelli tutti, 18). Desgraciadament, esta lògica també preval en determinades opcions polítiques, que no són capaces de posar en el centre la dignitat de la persona humana i les seues necessitats, i no sempre afavorixen les estratègies i els mitjans necessaris per a garantir el dret fonamental a la salut i l'accés a les cures mèdiques a cada ser humà. Al mateix temps, l'abandó de les persones fràgils i la seua soledat també s'accentua pel fet de reduir l'atenció únicament als servicis sanitaris, sense que estos vagen sàviament acompanyats d'una "aliança terapèutica" entre metge, pacient i familiars.

Ens fa bé tornar a sentir eixa paraula bíblica: ¡No és bo que l'home estiga sol! Déu la pronuncia al començament de la creació i ens revela així el sentit profund del seu designi sobre la humanitat, però, alhora, la ferida mortal del pecat s'introduïx generant recels, fractures, divisions i, per tant, aïllament. Açò afecta la persona en totes les seues relacions; amb Déu, amb ella mateixa, amb els altres i amb la creació. Este aïllament ens fa perdre el sentit de l'existència, ens roba l'alegria de l'amor i ens fa experimentar una sensació opressiva de soledat en totes les etapes crucials de la vida.

Germans i germanes, la primera atenció que reclamem en la malaltia és la d'una proximitat plena de compassió i de tendresa. Per això, cuidar el malalt significa, abans de res, cuidar les seues relacions, totes les seues relacions; amb Déu, amb els altres —familiars, amics, personal sanitari—, amb la creació i amb ell mateix. ¿És possible? Clar que és possible, i tots som cridats a comprometre'ns per tal siga així. Fixem-nos en la imatge del Bon Samarità (cf. Lc 10,25-37), en la seua capacitat per a minorar el pas i fer-se proïsme, en l'actitud de tendresa amb què alleuja les ferides del germà que patix.

Recordem esta veritat central de la nostra vida: hem vingut al món perquè algú ens ha acollit. Hem sigut fets per a l'amor, som cridats a la comunió i a la fraternitat. Esta dimensió del nostre ser ens sosté de manera particular en temps de malaltia i fragilitat, i és la primera teràpia que hem d'adoptar tots junts per a curar les malalties de la societat en què vivim.

A vosaltres que patiu una malaltia, temporal o crònica, vull dir-vos: ¡no vos avergonyiu del vostre desig de proximitat i de tendresa! No l'oculteu i no penseu mai que són una càrrega per als altres. La condició dels malalts ens convida a tots a frenar els ritmes exasperats en què estem immersos i a redescobrir-nos a nosaltres mateixos.

En esta època canviant en què vivim, nosaltres els cristians estem especialment cridats a fer nostra la mirada compassiva de Jesús. Cuidem els qui patixen i estan sols, i també els marginats i els descartats. Amb l'amor recíproc que Crist Senyor ens dona en l'oració, sobretot en l'Eucaristia, sanem les ferides de la soledat i de l'aïllament. Cooperem així a contrarestar la cultura de l'individualisme, de la indiferència, del rebuig, i fem créixer la cultura de la tendresa i de la compassió.

Els malalts, els fràgils, els pobres estan en el cor de l'Església i han d'estar també en el centre de la nostra atenció humana i sol·licitud pastoral. No ho oblidem. I encomanem-nos a Maria Santíssima, Salut dels Malalts, per tal que intercedisca per nosaltres i ens ajude a ser creadors de proximitat i de relacions fraternes.

Roma, Sant Joan del Laterà, 10 de gener de 2024

Francesc

[Versió valenciana de F. X. Martí]

Missatge per a la XXXI Jornada Mundial del Malalt

MISSATGE DEL SANT PARE FRANCESC
PER A LA XXXI JORNADA MUNDIAL DEL MALALT

11 de febrer de 2023

«Cuida d’ell».
La compassió com a exercici sinodal de sanació

Benvolguts germans i germanes,

La malaltia forma part de la nostra experiència humana. Però, si es viu en l'aïllament i en l'abandó, si no va acompanyada de la cura i de la compassió, pot arribar a ser inhumana. Quan caminem junts, és normal que algú es trobe malament, que haja de parar-se a causa del cansament o per algun contratemps. És ací, en eixos moments, quan podem vore com estem caminant: si realment caminem junts, o si anem pel mateix camí, però cadascú el fa pel seu compte, vetlant pels seus interessos i deixant que els altres "se les arreglen". Per això, en esta XXXI Jornada Mundial del Malalt, en ple camí sinodal, vos convide a reflexionar sobre el fet que, és precisament a través de l'experiència de la fragilitat i de la malaltia, com podem aprendre a caminar junts segons l'estil de Déu, que és proximitat, compassió i tendresa.

En el llibre del profeta Ezequiel, en un gran oracle que constituïx un dels punts culminants de tota la Revelació, el Senyor diu així: «Jo mateix pasturaré les meues ovelles i les portaré a descansar —oracle del Senyor—. Buscaré l'ovella perduda, faré tornar l'extraviada, embenaré la ferida i curaré la malalta [...]. Jo les pasturaré amb justícia» (34,15-16). L'experiència de l'extraviament, de la malaltia i de la debilitat forma part del nostre camí d'una manera natural, no ens exclouen del poble de Déu; al contrari, ens porten al centre de l'atenció del Senyor, que és Pare i no vol perdre a cap dels seus fills pel camí. Es tracta, per tant, d'aprendre d'Ell, per a ser verdaderament una comunitat que camina unida, capaç de no deixar-se contagiar per la cultura del rebuig.

L'encíclica Fratelli tutti, com vosaltres sabeu, proposa una lectura actualitzada de la paràbola del bon samarità. La vaig triar com a eix, com a punt d'inflexió, per a poder eixir de les "ombres d'un món tancat" i "pensar i gestar un món obert" (cf. n. 56). De fet, hi ha una connexió profunda entre esta paràbola de Jesús i les múltiples formes en què es nega hui la fraternitat. En particular, el fet que la persona colpejada i despullada siga abandonada a la vora del camí, representa la condició en què deixem a molts dels nostres germans i germanes quan més necessitats estan d'ajuda. No és fàcil distingir quines agressions contra la vida i la seua dignitat procedixen de causes naturals i quines, en canvi, provenen de la injustícia i la violència. En realitat, el nivell de les desigualtats i la prevalença dels interessos d'uns pocs ja afecten a tots els entorns humans, fins a tal punt que resulta difícil considerar qualsevol experiència com a "natural". Tot sofriment té lloc en una "cultura" i enmig de les seues contradiccions.

No obstant això, ací és important reconéixer la condició de soledat, d'abandó. Es tracta d'una atrocitat que pot superar-se abans que qualsevol altra injustícia, perquè, com ens diu la paràbola, tot el que cal per a eliminar-la és un moment d'atenció, el moviment interior de la compassió. Dos transeünts, considerats religiosos, veuen el ferit i no es detenen. El tercer, en canvi, un samarità, objecte de menyspreu, va sentir compassió i es va fer càrrec d'aquell foraster en el camí i el va tractar com a un germà. Obrant d'eixa manera, sense ni tan sols pensar-ho, va canviar les coses, va generar un món més fratern.

Germans, germanes, mai estem preparats per a la malaltia. I, sovint, ni tan sols per a admetre l'avanç de l'edat. Tenim por de la vulnerabilitat i la cultura omnipresent del mercat ens espenta a negar-la. No hi ha lloc per a la fragilitat. I, d'esta manera, el mal, quan irromp i ens assalta, ens deixa atordits. Pot passar, aleshores, que els altres ens abandonen, o que ens semble que hem d'abandonar-los, per a no ser una càrrega per a ells. Així comença la soledat, i ens enverina el sentiment amarg d'una injustícia, pel qual fins i tot el Cel sembla que es tanca. De fet, ens costa estar en pau amb Déu, quan s'arruïna la nostra relació amb els altres i amb nosaltres mateixos. Per això és tan important que tota l'Església, també pel que fa a la malaltia, es confronte amb l'exemple evangèlic del bon samarità, per a arribar a convertir-se en un autèntic "hospital de campanya". La seua missió, sobretot en les circumstàncies històriques que travessem, s'expressa, de fet, en l'exercici de la cura. Tots som fràgils i vulnerables; tots necessitem eixa atenció compassiva, que sap parar, acostar-se, curar i alçar. La situació dels malalts és, per tant, una crida que interromp la indiferència i frena el pas dels qui avancen com si no tingueren germanes i germans.

La Jornada Mundial del Malalt, en efecte, no sols convida a l'oració i a la proximitat amb els qui patixen. També té com a objectiu sensibilitzar el poble de Déu, les institucions sanitàries i la societat civil sobre una nova manera d'avançar junts. La profecia d'Ezequiel, citada al principi, conté un judici molt dur sobre les prioritats dels qui exercixen el poder econòmic, cultural i de govern sobre el poble: «Vosaltres vos alimenteu de la seua llet, vos vestiu amb la seua llana, sacrifiqueu les ovelles més grosses, però no pastureu el ramat. No heu enfortit l'ovella dèbil, no heu curat la malalta, no heu embenat la ferida, no heu fet tornar l'extraviada, ni heu buscat la que estava perduda. Al contrari, les heu dominades amb rigor i crueltat» (34,3-4). La Paraula de Déu és sempre il·luminadora i actual. No solament en la seua denúncia, sinó també en la seua proposta. De fet, la conclusió de la paràbola del bon samarità ens suggerix com l'exercici de la fraternitat, iniciat per un encontre de tu a tu, pot estendre's a una cura organitzada. L'hostal, l'hostaler, els diners, la promesa de mantindre's mútuament informats (cf. Lc 10,34-35): tot això ens fa pensar en el ministeri dels sacerdots; en la labor dels agents sanitaris i socials; en el compromís dels familiars i dels voluntaris, gràcies als quals, cada dia, en totes les parts del món, el bé s'oposa al mal.

Els anys de la pandèmia han augmentat el nostre sentiment de gratitud cap als qui treballen cada dia per la salut i la investigació. Però, d'una tragèdia col·lectiva tan gran, no basta eixir honrant uns herois. La COVID-19 va posar a dura prova esta gran xarxa de capacitats i de solidaritat, i va mostrar els límits estructurals dels actuals sistemes de benestar. Per tant, cal que la gratitud vaja acompanyada d'una búsqueda activa, en cada país, d'estratègies i de recursos, per a que a tots els sers humans se'ls garantixca l'accés a l'assistència i el dret fonamental a la salut.

«Cuida d'ell» (Lc 10,35) és la recomanació del samarità a l'hostaler. Jesús ens ho repetix també a cada u de nosaltres, i al final ens exhorta: «Camina i fes tu igual». Com vaig subratllar en Fratelli tutti, «la paràbola ens mostra amb quines iniciatives es pot refer una comunitat a partir d'hòmens i dones que fan pròpia la fragilitat dels altres, que no deixen que s'erigixca una societat d'exclusió, sinó que es fan proïsmes i alcen i rehabiliten el caigut, per a que el bé siga comú» (n. 67). En realitat, «hem sigut fets per a la plenitud que només s'aconseguix en l'amor. No és una opció possible viure indiferents davant del dolor» (n. 68).

L'11 de febrer de 2023, mirem també el santuari de Lorda com una profecia, una lliçó que s'encomana a l'Església en el cor de la modernitat. No val només el que funciona, ni compten només els que produïxen. Les persones malaltes estan en el centre del poble de Déu, que avança amb ells com a profecia d'una humanitat en què tots són valuosos i ningú ha de ser descartat.

Encomane a la intercessió de Maria, Salut dels malalts, a cada u de vosaltres, que es trobeu malalts; als qui s'encarreguen d'atendre-vos —en l'àmbit de la família, amb el seu treball, en la investigació o en el voluntariat—; i als qui estan compromesos a forjar vincles personals, eclesials i civils de fraternitat. A tots i a totes vos envie cordialment la meua Benedicció Apostòlica.

Roma, Sant Joan del Laterà, 10 de gener de 2023

Francesc

• Enric Benavent, arquebisbe de València: Cuida d'ell. Jornada Mundial del Malalt (2023)

Missatge del Sant Pare Francesc per a la XXX Jornada Mundial del Malalt

Missatge del Sant Pare Francesc per a la XXX Jornada Mundial del Malalt

(11 de febrer de 2022)

«Sigueu misericordiosos com el vostre Pare és misericordiós» (Lc 6,36).

Estar al costat dels qui patixen en un camí de caritat

Benvolguts germans i germanes,

Fa trenta anys, sant Joan Pau II va instituir la Jornada Mundial del Malalt per a sensibilitzar el Poble de Déu, les institucions sanitàries catòliques i la societat civil sobre la necessitat d'assistir els malalts i els qui els cuiden.[1]

Estem agraïts al Senyor pel camí realitzat en les Esglésies locals d'arreu del món durant estos anys. S'ha avançat bastant, però encara queda molt camí per recórrer per a garantir a totes les persones malaltes, principalment en els llocs i en les situacions d'una pobresa i exclusió més gran, l'atenció sanitària que necessiten, així com l'acompanyament pastoral per tal que puguen viure el temps de la malaltia units a Crist crucificat i ressuscitat. Que la XXX Jornada Mundial del Malalt —la celebració conclusiva de la qual no tindrà lloc a Arequipa, al Perú, a causa de la pandèmia, sinó a la Basílica de Sant Pere al Vaticà— puga ajudar-nos a créixer en el servici i en la proximitat a les persones malaltes i a les seues famílies.

1. Misericordiosos com el Pare

El tema escollit per a esta trentena Jornada, «Sigueu misericordiosos com el vostre Pare és misericordiós» (Lc 6,36), ens fa tornar la mirada cap a Déu «ric en misericòrdia» (Ef 2,4), que sempre mira els seus fills amb amor de pare, fins i tot quan estos s'allunyen d'Ell. De fet, la misericòrdia és el nom de Déu per excel·lència, que manifesta la seua naturalesa, no com un sentiment ocasional, sinó com a força present en tot el que Ell realitza. És força i tendresa alhora. Per això, podem afirmar amb sorpresa i gratitud que la misericòrdia de Déu té en si mateixa tant la dimensió de la paternitat com la de la maternitat (cf. Is 49,15), perquè Ell ens cuida amb la força d'un pare i amb la tendresa d'una mare, sempre disposat a donar-nos nova vida en l'Esperit Sant.

2. Jesús, misericòrdia del Pare

El testimoni suprem de l'amor misericordiós del Pare als malalts és el seu Fill unigènit. ¡Quantes vegades els Evangelis ens narren les trobades de Jesús amb persones que patixen diverses malalties! Ell «anava per tot Galilea, ensenyant en les sinagogues, predicant la Bona Nova del Regne i curant entre la gent totes les malalties.» (Mt 4,23). Podem preguntar-nos: ¿per què esta atenció particular de Jesús vers els malalts, fins a tal punt que es convertix també en l'obra principal de la missió dels apòstols, enviats pel Mestre a anunciar l'Evangeli i a curar els malalts? (cf. Lc 9,2).

Un pensador del segle XX ens suggerix una motivació: «El dolor aïlla completament i és d'este aïllament absolut d’on sorgix la crida a l'altre, la invocació a l'altre».[2] Quan una persona experimenta en la seua pròpia carn la fragilitat i el patiment a causa de la malaltia, també el seu cor s'entristix, la por creix, els interrogants es multipliquen; trobar la resposta a la pregunta sobre el sentit de tot el que passa és cada vegada més urgent. ¿Com no recordar els nombrosos malalts que, durant este temps de pandèmia, han viscut en la solitud d'una unitat de cures intensives l'última etapa de la seua existència atesos, sens dubte, per agents sanitaris generosos, però lluny dels seus éssers estimats i de les persones més importants de la seua vida terrenal? Heus ací, doncs, la importància de comptar amb la presència de testimonis de la caritat de Déu que escampen sobre les ferides dels malalts l'oli de la consolació i el vi de l'esperança, seguint l'exemple de Jesús, misericòrdia del Pare.[3]

3. Tocar la carn sofrent de Crist

La invitació de Jesús a ser misericordiosos com el Pare adquirix un significat particular per als agents sanitaris. Pense en els metges, els infermers, els tècnics de laboratori, en el personal encarregat d'assistir i cuidar els malalts, així com en els nombrosos voluntaris que donen un temps preciós als qui patixen. Benvolguts agents sanitaris, el vostre servici al costat dels malalts, realitzat amb amor i competència, transcendix els límits de la professió per a convertir-se en una missió. Les vostres mans, que toquen la carn sofrent de Crist, poden ser signe de les mans misericordioses del Pare. Sigueu conscients de la gran dignitat de la vostra professió, com també de la responsabilitat que esta comporta.

Beneïm el Senyor pels progressos que la ciència mèdica ha realitzat, sobretot en estos últims temps. Les noves tecnologies han permés desenvolupar tractaments que són molt beneficiosos per a les persones malaltes; la investigació continua aportant la seua valuosa contribució per tal d'erradicar malalties antigues i noves; la medicina de rehabilitació ha desenvolupat significativament els seus coneiximents i competències. Tot això, però, no ens ha de fer oblidar la singularitat de cada persona malalta, amb la seua dignitat i les seues debilitats.[4] El malalt és sempre més important que la seua malaltia i, per això, cada enfocament terapèutic no pot prescindir d'escoltar el pacient, la seua història, les seues angoixes i les seues pors. Fins i tot quan no és possible curar, sempre és possible cuidar, sempre és possible consolar, sempre és possible fer sentir una proximitat que mostra interés per la persona abans que per la seua patologia. Per això espere que la formació professional capacite els agents sanitaris per a saber escoltar i relacionar-se amb el malalt.

4. Els centres d'assistència sanitària, cases de misericòrdia

La Jornada Mundial del Malalt també és una ocasió propícia per a centrar la nostra atenció en els centres d'assistència sanitària. Al llarg dels segles, la misericòrdia cap als malalts ha portat la comunitat cristiana a obrir innombrables «hostals del bon samarità», per tal d'acollir i curar malalts de tota mena, sobretot aquells que no trobaven resposta a les seues necessitats sanitàries, a causa de la pobresa o l'exclusió social, o per les dificultats a l'hora de tractar certes patologies. En estes situacions són sobretot els infants, la gent gran i les persones més fràgils els qui patixen les pitjors conseqüències. Molts missioners, misericordiosos com el Pare, van acompanyar l'anunci de l'Evangeli amb la construcció d'hospitals, dispensaris i centres de salut. Són obres valuoses mitjançant les quals la caritat cristiana ha pres forma i l'amor de Crist, testimoniat pels seus deixebles, s'ha tornat més creïble. Pense sobretot en els habitants de les zones més pobres del planeta, on a vegades cal recórrer llargues distàncies per a trobar centres d'assistència sanitària que, a pesar que compten amb recursos limitats, oferixen tot el que tenen a la seua disposició. Encara hi ha un llarg camí per recórrer i en alguns països rebre un tractament adequat continua sent un luxe. Ho demostra, per exemple, la manca de disponibilitat de vacunes contra el virus de la covid-19 en els països més pobres; però encara més la manca de tractaments per a patologies que requerixen medicaments molt més senzills.

En este context, desitge reafirmar la importància de les institucions sanitàries catòliques: són un tresor preciós que cal custodiar i sostenir; la seua presència ha caracteritzat la història de l'Església per la seua proximitat als malalts més pobres i a les situacions més oblidades.[5] ¡Quants fundadors de famílies religioses han sabut escoltar el crit de germans i germanes que no disposaven d'accés als tractaments sanitaris o que no estaven ben atesos i s'han entregat al seu servici! Encara hui dia, fins i tot als països més desenvolupats, la seua presència és una benedicció, perquè sempre poden oferir, a més de la curació del cos amb tota la perícia necessària, també aquella caritat gràcies a la qual els malalts i els seus familiars ocupen un lloc central. En una època en què la cultura del rebuig està molt difosa i a la vida no sempre se li reconeix la dignitat de ser acollida i viscuda, estes estructures, com cases de la misericòrdia, poden ser un exemple en la protecció i la cura de tota existència, fins i tot de la més fràgil, des de la seua concepció fins al seu final natural.

5. La misericòrdia pastoral: presència i proximitat

Al llarg d'estos trenta anys el servici indispensable que realitza la pastoral de la salut s'ha reconegut cada vegada més. Si la pitjor discriminació que patixen els pobres —i els malalts són pobres en salut— és la manca d'atenció espiritual, no podem deixar d'oferir-los la proximitat de Déu, la seua benedicció, la seua Paraula, la celebració dels sagraments i la proposta d'un camí de creiximent i maduresa en la fe.[6] En este sentit, voldria recordar que la proximitat als malalts i la seua atenció pastoral no només és una tasca d'alguns ministres específicament dedicats a això; visitar els malalts és una invitació que Crist fa a tots els seus deixebles. ¡Quants malalts i quantes persones grans viuen a sa casa i esperen una visita! El ministeri de la consolació és responsabilitat de tot batejat, conscient de la paraula de Jesús: «Estava malalt i em vau visitar» (Mt 25,36).

Benvolguts germans i germanes, encomane tots els malalts i les seues famílies a la intercessió de Maria, Salut dels malalts. Que units a Crist, que porta sobre si mateix el dolor del món, puguen trobar sentit, consol i confiança. Pregue per tots els agents sanitaris perquè, plens de misericòrdia, oferisquen als pacients, a més de les cures adequades, la seua proximitat fraterna.

Impartisc a tothom amb afecte la Benedicció Apostòlica.

Roma, Sant Joan del Laterà, 10 de desembre de 2021, Memòria de la Benaurada Mare de Déu Maria de Loreto.

FRANCESC

[1] Cf. Carta al cardenal Fiorenzo Angelini, president del Pontifici Consell per a la Pastoral dels Agents Sanitaris, amb motiu de la institució de la Jornada Mundial del Malalt (13 de maig de 1992).

[2] E. Lévinas, «Une éthique de la souffrance», a Souffrances. Corps et âme, épreuves partagées, J.-M. von Kaenel edit., Autrement, París 1994, pp. 133-135.

[3] Cf. Missal Romà, Prefaci Comú VIII, Jesús, bon samarità.

[4] Cf. Discurs a la Federació Nacional dels Col·legis de Metges i Cirurgians Dentals (20 de setembre de 2019).

[5] Cf. Àngelus des del Policlínic «Gemelli» de Roma (11 de juliol de 2021). [6] Cf. Exhort. ap. Evangelii gaudium (24 de novembre de 2013), 200.