Les lliçons de Natzaret

Sant Pau VI, papa

El papa Pau VI deixa la basílica de l'Anunciació
a Natzaret, després de celebrar una missa
el 5 de gener de 1964

Tots recordem aquell viatge memorable de sant Pau VI a Terra Santa en 1964. Va ser el primer Papa que va viatjar al país de Jesús. Les paraules que va pronunciar en ocasió de la seua visita a la basílica de l’Anunciació a Natzaret, el diumenge 5 de gener del 1964, ens podem servir de meditació durant els dies del cicle de Nadal.

La casa de Natzaret és l'escola on comencem a comprendre la vida de Jesús: l'escola de l’Evangeli. Ací aprenem a mirar, a escoltar, a meditar i a penetrar el significat, tan profund i tan misteriós, d'aquella manifestació del Fill de Déu, tan simple, tan humil i tan bella. Potser hi aprenem fins i tot, sense adonar-nos-en, a imitar-lo. 

Ací aprenem el mètode que ens permetrà de comprendre qui és el Crist. Ací descobrim la necessitat d'observar el quadre de vida de quan va ser entre nosaltres: els llocs, els temps, els costums, la llengua, les pràctiques religioses, tot allò de què es va servir Jesús per a revelar-se al món. 

Ací tot parla, tot té un sentit. Tot revestix un doble significat: d’entrada, un significat exterior, el que els sentits i les facultats de percepció immediata poden extraure de l'escenari evangèlic, el de la gent que mira des de fora, que es limita a estudiar i a criticar el vestit filològic i històric dels llibres sants, allò que en el llenguatge bíblic s’anomena «la lletra».

Este estudi és important i necessari, però qui s'hi para, resta en la foscor; pot fins i tot suscitar la il·lusió orgullosa de sapiència en els qui observen els aspectes exteriors de l’Evangeli sense tindre la mirada neta, el cor humil, la intenció bona i l'ànima en oració. 

L’Evangeli no regala el seu significat interior, és a dir, la revelació de la veritat, de la realitat que manifesta i alhora amaga a les mirades, sinó a aquell que es posa d’acord amb la llum, acord que ve de la rectitud de l’esperit, és a dir, del pensament i del cor, —condició subjectiva i humana que cadascú hauria de procurar-se a si mateix—, però acord que ve al mateix temps de la imponderable, lliure i gratuïta il·luminació de la gràcia. Esta, gràcies al misteri de misericòrdia que regix el destí de la humanitat, no falla mai; almenys en certes hores i sota certes formes, no falla mai als hòmens de bona voluntat. Açò es «l’esperit». 

Ací, en esta escola, comprenem la necessitat de tindre una disciplina espiritual, si volem seguir l'ensenyament de l’Evangeli i ser deixebles del Crist. ¡Oh, com voldria tornar a ser infant i retornar a esta humil i sublim escola de Natzaret! ¡Com voldria aprendre de nou, al costat de Maria, la verdadera ciència de la vida i la saviesa superior de les veritats divines! 

Però només estic de pas. Em cal abandonar este desig de prosseguir ací l'educació, mai no acabada, per a comprendre l’Evangeli. No marxaré, però, sense haver-me endut, enmig de les presses, i com d’amagat, algunes lliçons breus d’esta casa de Natzaret. 

Primer de tot, una lliçó de silenci. Que renasca en nosaltres l'estima del silenci, esta admirable i imprescindible condició de l’esperit; en nosaltres que ens veiem assaltats per tants clamors, preocupacions i crits enmig de la nostra vida moderna agitada i hipersensibilitzada. Silenci de Natzaret, ensenya'ns el recolliment, la interioritat, la disposició a escoltar les bones inspiracions i les paraules dels mestres verdaders; ensenya'ns la necessitat i el valor de la preparació, de l'estudi, de la meditació, de la vida personal i interior, de la pregària que només Déu coneix en el secret. 

Una lliçó de vida familiar. Que Natzaret ens ensenye què és la família, la seua comunió d'amor, la seua bellesa austera i simple, el seu caràcter sagrat i inviolable. Aprenguem de Natzaret com la formació que s'hi rep és suau i irreemplaçable. Aprenguem quin és el seu paper primordial en l’àmbit social. 

Una lliçó, també, de treball. Natzaret, casa del «fill del fuster», és ací on voldríem comprendre i celebrar la llei severa i redemptora del treball humà; ací voldríem restablir la consciència de la noblesa del treball; recordar, ací, que el treball no pot ser un fi en si mateix, sinó que la seua llibertat i la seua noblesa li vénen, més que del seu valor econòmic, dels valors que té com a finalitat; ací volem, finalment, saludar a tots els treballadors del món sencer i mostrar-los el seu gran model, el seu germà diví, el profeta de totes les causes justes que els afecten: ens referim a Crist, el nostre Senyor.

---

Enllaços relacionats:

• J.M. Bausset: El papa Pau VI a Terra Santa (2013).

Homilia "in Coena Domini" (1964)

Santa Missa "in Cœna Domini" 

Homilia de Sa Santedat Pau VI 

Basílica de Sant Joan del Laterà 

Dijous Sant, 26 de març de 1964

Nós mateix hem volgut celebrar este ritu "in cœna Domini" perquè hem sigut sol·licitats per la invitació, per l'impuls de la recent Constitució del Concili Ecumènic sobre la Sagrada Litúrgia, decididament dirigida a acostar les estructures jeràrquiques i comunitàries de l'Església el més possible a l'exercici del culte, a la celebració, a la comprensió, al goig dels misteris sagrats, continguts en l'oració sacramental i oficial de l'Església. Si tot sacerdot, com a cap d'una comunitat de fidels, si tot bisbe, conscient de ser el centre operant i santificador d'una Església, desitja, podent-ho, celebrar personalment la santa missa de Dijous Sant, dia memorable en què la santa missa va ser celebrada per primera vegada i instituïda pel mateix Crist perquè ho fora després pels elegits per a exercir el seu sacerdoci, el Papa, content de tindre esta oportunitat, ¿no hauria de realitzar ell mateix el ritu en la commemoració anual, que evoca el seu origen, medita la seua típica institució, exalta amb senzillesa però amb tota la possible i inefable interioritat el seu santíssim significat, i adora l'oculta però certa presència de Crist santificador per a la nostra salvació?

Si volguérem justificar amb altres motius este propòsit nostre, no tindríem dificultats a trobar-ne molts i excel·lents; dos, per exemple, que poden contribuir a fer més piadosa i gojosa la nostra celebració present; Ens suggerix el primer el múltiple moviment, que fermenta en tantes formes diverses en el si de la nostra societat contemporània, i l'estimula, encara a pesar seu, a expressions uniformes primer i unitàries després; el pensament humà, la cultura, l'acció, la política, la vida social, l'econòmica també —per si mateix particular i que tendix a l'interés que distingix i oposa a cadascun dels interessats—, estan encaminats a una convergència unificadora; el progrés ho exigix i la pau es troba allí i de tot allò en té necessitat.

Però el misteri que nosaltres celebrem esta vesprada és un misteri d'unificació, d'unitat mística i humana; bé ho sabem; i encara que es realitza en una esfera diferent de la temporal, no prescindix, no ignora, no descura la comunitat humana en l'acte mateix que la suposa, la cultiva, la conforta, la sublima, quan este misteri, que justament anomenem comunió, ens posa en comunió inefable amb Crist, i mitjançant Ell en comunió amb Déu i en comunió amb els germans amb relacions diverses, segons siguen o no partíceps amb nosaltres de la taula que juntament ens unix, de la fe que unifica els nostres esperits, de la caritat que ens compagina en un sol cos, el Cos místic de Crist.

El segon motiu, que sí que fa referència, com déiem, a tot sacerdot, a tot bisbe, afecta principalment a Nós, a la nostra persona i a la nostra missió que Crist vol posar en el cor de la unitat de tota l'Església catòlica, i ennoblir-la amb un títol, imposat per un Pare, des de l'albada de la història eclesiàstica, de «president de la caritat». Creiem que ens incumbix el gran i greu ofici de recapitular ací la història humana nugada com a la seua llum i salvació, al sacrifici de Crist, sacrifici que ací es reflectix i de manera incruenta es renova; ens toca atendre una taula a la qual estan convidats místicament tots els bisbes, tots els sacerdots, tots els fidels de la terra; ací se celebra la germanor de tots els fills de l'Església catòlica; ací està la font de la comunitat cristiana, convocada als seus principis constitutius transcendents i socorreguda per energies alimentades, no per interessos terrens, que són sempre de funcionament ambigu, ni per càlculs polítics, sempre d'efímera consistència, no per ambicions imperialistes o dictàmens coercitius, ni tan sols pel somni noble i ideal de la concòrdia universal, que pot, com a molt, intentar l'home, però que no sap realitzar ni conservar; per energies, diem, potenciades per un corrent superior, diví, pel corrent, per la urgència de la caritat, que Crist ens ha aconseguit de Déu i fa circular en nosaltres, per a ajudar-nos a «ser una sola cosa» com Ell ho és 'amb el Pare. 

Germans i fills meus, ni les paraules ni el temps són suficients per a dir-nos a nosaltres mateixos la plenitud d'este moment; esta és la celebració d'un i de molts, l'escola de l'amor superior dels uns envers els altres, la professió de l'estima mútua, l'aliança de la col·laboració recíproca, l'obstinació del servei gratuït, la raó de la tolerància sàvia, el precepte del perdó mutu, la font del goig per la fortuna dels altres, i del dolor per la desventura aliena, l'estímul per a preferir donar a rebre, la font de la verdadera amistat, l'art de governar servint i d'obeir estimant, la formació en les relacions corteses i sinceres amb les persones, la defensa del respecte i veneració a la personalitat, l'harmonia dels esperits lliures i dòcils, la comunió de les ànimes, la caritat. 

Llegíem, estos dies, unes tristes paraules d'un escrit contemporani, profeta del món sense amor i de l'egoisme proclamat llibertador: «Jo no vull comunió d'ànimes...» El cristianisme no és així, està en els antípodes. Nós voldríem construir, sota els auspicis de Crist, una comunió d'ànimes, la comunió més gran possible. 

Diguem, per tant, als nostres sacerdots, abans de res, les paraules sacrosantes del Dijous Sant: «Estimem-nos els uns als altres com Crist ens ha estimat». ¿Pot haver-hi un programa més gran, més senzill, més innovador de la nostra vida eclesiàstica? 

Diguem a vosaltres, fidels, que formeu un cor entorn d'este altar, i a tots vosaltres distribuïts en l'immens cercle de la santa Església de Déu, unes altres paraules igualment pronunciades per Crist el Dijous Sant; recordeu que este ha de ser el signe distintiu als ulls del món de la vostra qualitat de deixebles de Crist, l'amor mutu. «En açò tots coneixeran...». 

Direm a tots els qui puga arribar el ressò de la nostra celebració de la cena pasqual, en la fe de Crist i en la seua caritat, les paraules de l'apòstol Pere: «Complaeu-vos a ser germans» (1P 2,17). Per este motiu confirmem ací també el nostre propòsit al Senyor, de conduir a bon terme el Concili Ecumènic, com un gran esdeveniment de caritat en l'Església, donant a la col·legialitat episcopal el significat i el valor que Crist va pretendre conferir als seus apòstols en la comunió i en l'obsequi al primer d'ells, Pere, promovent tots els propòsits encaminats a augmentar en l'Església de Déu la caritat, la col·laboració, la confiança.

També amb este sentiment de caritat en el cor saludem des d'esta Basílica, cap i mare de totes les Esglésies, a tots els germans cristians, per desgràcia encara separats de nosaltres, però pretenent buscar la unitat volguda per Crist per a la seua única Església. Enviem la nostra salutació pasqual, la primera potser en ocasió tan sagrada com esta, a les Esglésies orientals ara separades de Nós, però a Nós molt lligades en la fe; salut i pau pasqual per al patriarca ecumènic Atenàgores, per Nós abraçat a Jerusalem en la festa llatina de l'Epifania; pau i salut als altres patriarques saludats per Nós, en la mateixa ocasió; pau i salut als altres jerarques d'aquelles antigues i venerables Esglésies, que han enviat els seus representants al Concili Ecumènic Vaticà; pau i salut també a tots els qui esperem trobar confiats un dia en l'abraçada de Crist. 

Salut i pau a tota l'Església anglicana, alhora que amb sincera caritat i amb la mateixa esperança desitgem poder un dia vore-la unida honrosament en l'únic i universal cleda de Crist.

Salut i pau a totes les altres comunitats cristianes procedents de la reforma del segle XVI, que les va separar de nosaltres. Que la virtut de la Pasqua de Crist indique el just i potser llarg camí per a renovar-nos en la perfecta comunió, alhora que ja busquem amb mútua estima i respecte com abreujar les distàncies i com practicar la caritat, que esperem un dia veritablement victoriosa.

Enviem també una salutació cordial, de reconeiximent, als creients en Déu de qualsevol confessió religiosa no cristiana, que van acollir amb festiva reverència la nostra peregrinació als Sants Llocs.

També pensem en estos moments en tota la humanitat, estimulats per la caritat d'Aquell que va estimar de tal forma el món que per ell va donar la seua vida. El nostre cor adquireix les dimensions del món; tant de bo adquirira les infinites del cor de Crist. I vosaltres, germans i fills i fidels, esteu ací presents, certament per a celebrar amb Nós el Dijous Sant, el dia de la caritat consumada i perpetuada de Crist per la nostra salvació.

Font. Traduït de l'italià per X. Martí.

Necessitat del silenci interior

Sant Pau VI, papa

Audiència General

Dimecres, 5 de desembre de 1973

Necessitat del silenci interior per a escoltar la veu de Déu

[...]

En la pràctica de la nostra vida espiritual ací caldria posar la doctrina de l'oració, com a condició fonamental de la nostra religiositat salvadora. Ens referim a la pregària que obri l'ànima a l'acció benèfica de la misericòrdia de Déu i que és, més o menys, coneguda per tots, ja siga en la seua definició essencial d’acte racional de l'esperit que s’adreça a Déu voluntàriament, ja siga com acte de tensió amorosa cap a Ell (Bossuet, Serm. 1, 374, «il n'y a que la seule charité qui prie»), ja siga com absorció contemplativa i mística en la presència de l'interlocutor diví.

[Oració i «orientació»]

Però l'oració, així concebuda, pressuposa el coneixement i la fe en Déu, i de fet sovint es tracta de la veu interior d'una paraula que no sabríem formular, i que l'Esperit pronuncia en nosaltres amb accents inefables (Rom 8,26). I suposa una vida espiritual regular, que malauradament, molts, moltíssims no tenen: són muts, no són capaços d'emetre amb un sentiment de pietat el simple nom paternal, dolcíssim, santíssim, de Déu. 

¿Des de quin punt es pot presentar la «conversió» a estes persones, que són legió? 

Mireu: cal tenir en compte l'«estat d'ànim» d'estes persones, millor dit, d’este poble, d'estos germans que, per incúria espiritual o per excés crític, no estan de moment en condicions de balbucejar aquella oració mínima que establiria immediatament una relació amb Déu. Com hem de procedir? 

Certament ací no podem resoldre un problema espiritual d'esta magnitud, però recomanarem només dues paraules que ens poden ajudar. És a dir, fins i tot abans de parlar de «conversió» en el sentit ple i saludable d'este terme, parlarem d’’orientació'; demanem als que estan encara al llindar del món religiós, que adrecen, al problema que ens interessa i que ha d'interessar a tots, una simple mirada, una simple orientació de la seua atenció. Este és un acte humà superlativament honest, el de dedicar al problema de Déu una reflexió, ja nasca de la necessitat interior de lògica i de veritat, o que sorgisca d'una observació externa que suggerix i exigix una crida a un Principi Suprem. Orientar-se cap a l'inextingible far del Déu amagat, del Déu vivent. El problema religiós sempre val la pena. 

[Oració i silenci]

L'altra paraula, que suggerim per la similar condició espiritual, sembla una contradicció, però és una paradoxa simple i raonable; i és la paraula silenci. Per a entendre alguna cosa sobre el problema religiós, necessitem el silenci; del silenci interior, que també reclama una mica de silenci exterior. Silenci: ens referim a la suspensió de totes les remors, de totes les impressions dels sentits, de totes les veus que l’ambient imposa a les nostres oïdes, i que ens fa extravertits, ens fa sords, mentre ens ompli d'ecos, d'imatges, d'estímuls que, ens agrade o no, paralitzen la nostra llibertat interior per a pensar, per a pregar. El silenci ací no vol dir son: vol dir, en el nostre cas, un diàleg amb nosaltres mateixos, una reflexió tranquil·la, un acte de consciència, un moment de solitud personal, un intent de recuperació de nosaltres mateixos. Més encara: donarem al silenci la capacitat d'escoltar. Escoltar, què?, a qui? No podem dir-ho; però sabem que l’escolta espiritual ens permet percebre, si Déu ens concedix la gràcia, la seua veu, esta veu que immediatament es distingix per la dolcesa i la força, per la seua paraula, de Déu; el Déu que, de seguida, quasi per impuls instintiu, comencem a cridar des de dins, amb avidesa de conéixer i comprendre, amb temor i amb confiança, amb emoció inusual i invasora bondat: el Déu-Paraula, fet mestre interior. 

El temps litúrgic de l’Advent ens ha conduit per esta via: silenci per a escoltar; i també el motiu apressant de l’Any Sant, que imposa el silenci i l'oració i que proposa per a moltes de les nostres preocupacions modernes la resposta de Déu, la del seu Amor i la de la nostra salvació. 

Amb la nostra Benedicció Apostòlica.

Font:  http://w2.vatican.va/content/paul-vi/it/audiences/1973/documents/hf_p-vi_aud_19731205.html.

Traduït de l'italià per X. Martí.

Santa Teresa de Jesús Jornet

MISSA DE CANONITZACIÓ DE SANTA TERESA DE JESÚS JORNET I IBARS 

HOMILIA DE PAU VI 

Diumenge 27 de gener de 1974

Venerables Germans i estimats Fills:

Fa uns moments, amb emoció continguda i en virtut de la nostra autoritat apostòlica, hem pronunciat una sentència solemne, i hem agregat al catàleg dels Sants a Santa Teresa de Jesús Jornet i Ibars, fundadora de les Germanetes dels Ancians Desemparats. L'hem declarada Santa, és a dir, digna de rebre el culte universal en l'Església; ens encomanarem a la seua intercessió i la podrem prendre com a orientació per a la nostra vida espiritual.

Amb mirada atònita contemplem el miracle d'arcana predilecció divina que suposa la santificació d'una ànima, que en el seu camí sorprenent per la vida terrena, imitant a Crist, passa dels sofriments al cim de la glòria. 

Ens trobem davant una d'eixes figures que deixen una empremta pròpia i profunda del seu pas pel món, llegant a l'Església i a la societat el segell de la seua personalitat sempre ufanosa i immarcescible: servir, immolar-se pels altres, serà la faceta distintiva de l'espiritualitat de Santa Teresa Jornet [...].

És consolador contemplar amb quanta profusió de formes i de colorit espirituals es van perfilant —prodigis de la gràcia— quadres nous de la santedat de l'Església. En l'obra límpida i transparent d'una ànima consagrada, com Santa Teresa Jornet, es traslluïx la mateixa ànsia que animara la seua homònima d’Àvila per a desplegar, en formes diverses, la bellesa i la riquesa inesgotables del designi de salvació. ¡Quantes pàgines d'història eclesial, bellíssimes, porten impresos eixos llançaments de l'amor diví que brollen del cor de Crist, com a font perenne de llum i de veritat!

És difícil seguir detalladament la vida i l'activitat de la Mare Teresa. La xiqueta d'Aitona i Lleida, l'estudiant i mestra de Fraga i Argensola, en busca de la seua vocació entre les Terciàries Carmelites i les Clarisses de Briviesca, deixa el pas a la religiosa gallarda i senzilla que, mentre cobrix distàncies i recorre les ciutats més diverses, sap conservar el secret del seu dinamisme: la unió amb Déu. Ànima que estimava passar desapercebuda, però que no per això deixava de marcar amb la seua empremta personal, forta i dolça al mateix temps, les bases de la seua obra incipient. Ella va saber guiar, des dels seus primers passos, el nou Institut, des de Barbastre a València i Saragossa, l’estengué després —en un incansable afany caritatiu— per bona part de la geografia espanyola, i més tard el trasplantaria a Amèrica. 

Teresa Jornet va tindre una cosa, misteriosa si es vol, que ens atrau. Al seu costat se sent eixa presència inefable de la Vida que la va sostindre i la va encoratjar en els seus afanys de consagració a Déu i al proïsme, i la va orientar cap a la senda concreta de la caritat assistencial.

El fruit de la labor ingent desplegada per esta religiosa tan humil, va quallar de manera admirable, però sense clamor externa. El quefer de la gràcia serà sempre una cosa misteriosa. L'opció feta en la intimitat de l'ànima sap de la predilecció divina, de l'acció fecundadora de l'Esperit. ¡Qui podria descriure per quines rutes i viaranys Santa Teresa ha anat descobrint el seu Espòs! En abraçar un gènere de vida abnegada, ella ha volgut realitzar el programa de santedat traçat pel Mestre Diví: descobrir la verdadera felicitat, la Benaurança que està amagada, com un preciós tresor ocult, en l'amor i servici als pobres i necessitats.

En contemplar la figura de la nova Santa i de la multitud de vèrgens que en l'Institut per ella fundat immolen la seua vida pels ancians desemparats, sentim que l'ànim se'ns inunda d'afecte indicible. ¡Servir els Ancians Desemparats! Sabem bé que són milers i milers les persones que han pogut beneficiar-se de tan esplèndid corrent de gràcia i caritat. Esta dona un matís peculiar al carisma confiat a Santa Teresa, que s’inserix amb força lògica en la missió de Crist i de tot apòstol: «M'ha enviat a portar la bona nova als pobres» (Lc 4, 18).

Hui més que mai, en esta època de progressos gegantescs, estem assistint al drama humà, a voltes desolador, de moltes persones arribades al llindar de la tercera edat que veuen aparéixer al seu voltant les denses boires de la pobresa material o de la indiferència, de l'abandó, de la solitud. Ningú millor que vosaltres, amadíssimes filles, Germanetes dels Ancians Desemparats, coneix el que oculten els plecs recòndits de tan trista realitat. Vosaltres heu sigut i sou les confidents d'eixa espècie de buit interior que no poden omplir, ni tan sols amb l'abundància de recursos materials, els qui estan desproveïts i necessitats d'afecte humà, de calor familiar. Vosaltres heu retornat al rostre angoixat de persones venerables per la seua ancianitat, la serenitat i l'alegria d'experimentar de nou els beneficis d'una llar. Vosaltres heu sigut triades per Déu per a reiterar davant del món la dimensió sagrada de la vida, per a repetir a la societat amb el vostre treball, inspirat en l'esperit de l'evangeli i no en mers càlculs d'eficiència o comoditat humanes, que el ser humà mai pot considerar-se davall del prisma exclusiu d'un instrument rendible o d'un utilitarisme àrid, sinó que és essencialment sagrat per ser Fill de Déu i mereix sempre totes les atencions per estar predestinat a un destí etern.

Oh! Si poguérem penetrar en les vostres comunitats i residències, allí sorprendríem tantes filles de la nova Santa que, com ella, estan difonent caritat: caritat continguda en un gest de bondat, en una paraula de consol, en la companyia comprensiva, en el servici incondicional, en la solidaritat que sol·licita d'uns altres una ajuda per al més necessitat. Bé sabem que la vostra entrega als ancians, les xacres dels quals requerixen de vosaltres atencions delicades i humanament no grates, tenen un ideal, una pauta, un suport: l'amor a Crist que tot ho suporta, tot ho supera, tot ho venç, fins i tot allò que per a tantes mentalitats de hui, amerades d'egoisme o presoneres del plaer, és considerat una bogeria. Eixe amor que s'alimenta en l'oració i que adquirix un dinamisme ulterior en l'Eucaristia va portar la vostra Santa Fundadora i vos impulsa a vosaltres a vore en els ancians una prolongació mística de Crist, a atenuar en ells les seues fatigues, les seues malalties, els seus sofriments, l'alleujament dels quals repercutix amb cadències d'evangeli en el mateix Crist: «a Mi m'ho vau fer». ¡Esta és la resposta de la caritat! ¡Eixe és el sentit del que humanament seria inexplicable! ¡Eixa és la resposta als qui vorien millor aprofitada, en altres camps eclesials, la vitalitat de les vostres flames vocacionals que mantenen la tènue i quasi apagada existència dels ancians! I açò és una constant interpel·lació a la consciència de l'home de hui, insensible amb freqüència davant de la realitat dels beneficis, fins i tot socials, que aporta la caritat feta en nom de Crist, caritat operativa que Santa Teresa, amb fina percepció, va intuir tan necessària en un problema del seu temps! Caritat que troba hui la mateixa necessitat i la mateixa urgència.

Les nostres paraules es concentren ara per a retre homenatge de devoció a Santa Teresa Jornet i Ibars. La seua vida queda en la nostra memòria com a exemple de virtut; i la seua obra, fidelment continuada per les Germanetes dels Ancians Desemparats, és una invitació urgent a l'acció caritativa i social. Mentres la invoquem com a Santa, donem gràcies a Déu que ens ha permés ser testimonis de les meravelles de la seua gràcia en una germana nostra, en qui es complixen admirablement les paraules profètiques: «exalça els humils» (Lc 1, 52). Tal exaltació redunda en honor de tot el Poble de Déu, però especialment d'Espanya, terra de Sants, que en tot temps ha sabut donar exemples de pietat, de generositat, d'heroisme, de santedat.

[...]

Davant de l'exemple de Santa Teresa, repetim a tots els presents i als qui en la distància es troben espiritualment units, l'exhortació de Sant Pau: «Doneu proves d'amor davant de totes les comunitats i demostreu que ens gloriem de vosaltres amb raó» (2Co 8, 24). Així siga. Amb la nostra Benedicció Apostòlica.

(Traducció de l'original en castellà, per F. X. Martí)