Homilia "in Coena Domini" (1964)

Santa Missa "in Cœna Domini" 

Homilia de Sa Santedat Pau VI 

Basílica de Sant Joan del Laterà 

Dijous Sant, 26 de març de 1964

Nós mateix hem volgut celebrar este ritu "in cœna Domini" perquè hem sigut sol·licitats per la invitació, per l'impuls de la recent Constitució del Concili Ecumènic sobre la Sagrada Litúrgia, decididament dirigida a acostar les estructures jeràrquiques i comunitàries de l'Església el més possible a l'exercici del culte, a la celebració, a la comprensió, al goig dels misteris sagrats, continguts en l'oració sacramental i oficial de l'Església. Si tot sacerdot, com a cap d'una comunitat de fidels, si tot bisbe, conscient de ser el centre operant i santificador d'una Església, desitja, podent-ho, celebrar personalment la santa missa de Dijous Sant, dia memorable en què la santa missa va ser celebrada per primera vegada i instituïda pel mateix Crist perquè ho fora després pels elegits per a exercir el seu sacerdoci, el Papa, content de tindre esta oportunitat, ¿no hauria de realitzar ell mateix el ritu en la commemoració anual, que evoca el seu origen, medita la seua típica institució, exalta amb senzillesa però amb tota la possible i inefable interioritat el seu santíssim significat, i adora l'oculta però certa presència de Crist santificador per a la nostra salvació?

Si volguérem justificar amb altres motius este propòsit nostre, no tindríem dificultats a trobar-ne molts i excel·lents; dos, per exemple, que poden contribuir a fer més piadosa i gojosa la nostra celebració present; Ens suggerix el primer el múltiple moviment, que fermenta en tantes formes diverses en el si de la nostra societat contemporània, i l'estimula, encara a pesar seu, a expressions uniformes primer i unitàries després; el pensament humà, la cultura, l'acció, la política, la vida social, l'econòmica també —per si mateix particular i que tendix a l'interés que distingix i oposa a cadascun dels interessats—, estan encaminats a una convergència unificadora; el progrés ho exigix i la pau es troba allí i de tot allò en té necessitat.

Però el misteri que nosaltres celebrem esta vesprada és un misteri d'unificació, d'unitat mística i humana; bé ho sabem; i encara que es realitza en una esfera diferent de la temporal, no prescindix, no ignora, no descura la comunitat humana en l'acte mateix que la suposa, la cultiva, la conforta, la sublima, quan este misteri, que justament anomenem comunió, ens posa en comunió inefable amb Crist, i mitjançant Ell en comunió amb Déu i en comunió amb els germans amb relacions diverses, segons siguen o no partíceps amb nosaltres de la taula que juntament ens unix, de la fe que unifica els nostres esperits, de la caritat que ens compagina en un sol cos, el Cos místic de Crist.

El segon motiu, que sí que fa referència, com déiem, a tot sacerdot, a tot bisbe, afecta principalment a Nós, a la nostra persona i a la nostra missió que Crist vol posar en el cor de la unitat de tota l'Església catòlica, i ennoblir-la amb un títol, imposat per un Pare, des de l'albada de la història eclesiàstica, de «president de la caritat». Creiem que ens incumbix el gran i greu ofici de recapitular ací la història humana nugada com a la seua llum i salvació, al sacrifici de Crist, sacrifici que ací es reflectix i de manera incruenta es renova; ens toca atendre una taula a la qual estan convidats místicament tots els bisbes, tots els sacerdots, tots els fidels de la terra; ací se celebra la germanor de tots els fills de l'Església catòlica; ací està la font de la comunitat cristiana, convocada als seus principis constitutius transcendents i socorreguda per energies alimentades, no per interessos terrens, que són sempre de funcionament ambigu, ni per càlculs polítics, sempre d'efímera consistència, no per ambicions imperialistes o dictàmens coercitius, ni tan sols pel somni noble i ideal de la concòrdia universal, que pot, com a molt, intentar l'home, però que no sap realitzar ni conservar; per energies, diem, potenciades per un corrent superior, diví, pel corrent, per la urgència de la caritat, que Crist ens ha aconseguit de Déu i fa circular en nosaltres, per a ajudar-nos a «ser una sola cosa» com Ell ho és 'amb el Pare. 

Germans i fills meus, ni les paraules ni el temps són suficients per a dir-nos a nosaltres mateixos la plenitud d'este moment; esta és la celebració d'un i de molts, l'escola de l'amor superior dels uns envers els altres, la professió de l'estima mútua, l'aliança de la col·laboració recíproca, l'obstinació del servei gratuït, la raó de la tolerància sàvia, el precepte del perdó mutu, la font del goig per la fortuna dels altres, i del dolor per la desventura aliena, l'estímul per a preferir donar a rebre, la font de la verdadera amistat, l'art de governar servint i d'obeir estimant, la formació en les relacions corteses i sinceres amb les persones, la defensa del respecte i veneració a la personalitat, l'harmonia dels esperits lliures i dòcils, la comunió de les ànimes, la caritat. 

Llegíem, estos dies, unes tristes paraules d'un escrit contemporani, profeta del món sense amor i de l'egoisme proclamat llibertador: «Jo no vull comunió d'ànimes...» El cristianisme no és així, està en els antípodes. Nós voldríem construir, sota els auspicis de Crist, una comunió d'ànimes, la comunió més gran possible. 

Diguem, per tant, als nostres sacerdots, abans de res, les paraules sacrosantes del Dijous Sant: «Estimem-nos els uns als altres com Crist ens ha estimat». ¿Pot haver-hi un programa més gran, més senzill, més innovador de la nostra vida eclesiàstica? 

Diguem a vosaltres, fidels, que formeu un cor entorn d'este altar, i a tots vosaltres distribuïts en l'immens cercle de la santa Església de Déu, unes altres paraules igualment pronunciades per Crist el Dijous Sant; recordeu que este ha de ser el signe distintiu als ulls del món de la vostra qualitat de deixebles de Crist, l'amor mutu. «En açò tots coneixeran...». 

Direm a tots els qui puga arribar el ressò de la nostra celebració de la cena pasqual, en la fe de Crist i en la seua caritat, les paraules de l'apòstol Pere: «Complaeu-vos a ser germans» (1P 2,17). Per este motiu confirmem ací també el nostre propòsit al Senyor, de conduir a bon terme el Concili Ecumènic, com un gran esdeveniment de caritat en l'Església, donant a la col·legialitat episcopal el significat i el valor que Crist va pretendre conferir als seus apòstols en la comunió i en l'obsequi al primer d'ells, Pere, promovent tots els propòsits encaminats a augmentar en l'Església de Déu la caritat, la col·laboració, la confiança.

També amb este sentiment de caritat en el cor saludem des d'esta Basílica, cap i mare de totes les Esglésies, a tots els germans cristians, per desgràcia encara separats de nosaltres, però pretenent buscar la unitat volguda per Crist per a la seua única Església. Enviem la nostra salutació pasqual, la primera potser en ocasió tan sagrada com esta, a les Esglésies orientals ara separades de Nós, però a Nós molt lligades en la fe; salut i pau pasqual per al patriarca ecumènic Atenàgores, per Nós abraçat a Jerusalem en la festa llatina de l'Epifania; pau i salut als altres patriarques saludats per Nós, en la mateixa ocasió; pau i salut als altres jerarques d'aquelles antigues i venerables Esglésies, que han enviat els seus representants al Concili Ecumènic Vaticà; pau i salut també a tots els qui esperem trobar confiats un dia en l'abraçada de Crist. 

Salut i pau a tota l'Església anglicana, alhora que amb sincera caritat i amb la mateixa esperança desitgem poder un dia vore-la unida honrosament en l'únic i universal cleda de Crist.

Salut i pau a totes les altres comunitats cristianes procedents de la reforma del segle XVI, que les va separar de nosaltres. Que la virtut de la Pasqua de Crist indique el just i potser llarg camí per a renovar-nos en la perfecta comunió, alhora que ja busquem amb mútua estima i respecte com abreujar les distàncies i com practicar la caritat, que esperem un dia veritablement victoriosa.

Enviem també una salutació cordial, de reconeiximent, als creients en Déu de qualsevol confessió religiosa no cristiana, que van acollir amb festiva reverència la nostra peregrinació als Sants Llocs.

També pensem en estos moments en tota la humanitat, estimulats per la caritat d'Aquell que va estimar de tal forma el món que per ell va donar la seua vida. El nostre cor adquireix les dimensions del món; tant de bo adquirira les infinites del cor de Crist. I vosaltres, germans i fills i fidels, esteu ací presents, certament per a celebrar amb Nós el Dijous Sant, el dia de la caritat consumada i perpetuada de Crist per la nostra salvació.

Font. Traduït de l'italià per X. Martí.