L'autor considera que l'elecció de Ferran d'Antequera en el compromís de Casp és obra de la Providència divina. L'article es va publicar en dues parts. Hem regularitzat l'accentuació, l'apostrofació i l'ortografia.
I
Mort en 1410 el rei Martí d'Aragó sense successió legítima directa i sense consignar en son testament qui havia d'heretar la Corona, es trobaren les terres del seu domini en un temible conflicte, puix no existint tampoc ninguna disposició legislativa que expressament determinara a qui li corresponia ocupar el tron, es formaren distintes parcialitats a favor d'u o altre dels diversos aspirants a la Corona. D'entre estos, els que més drets tenien i, per tant, els que amb més partidaris comptaven, eren l'infant castellà D. Fernando, i D. Jaume, comte d'Urgell. El primer era fill de D.ª Leonor, germana del difunt Martí, i de don Joan I de Castella; el segon era besnét per línia masculina directa del rei Alfons IV d'Aragó.
Después d'haver ocurrit forts disturbis, conseqüència natural de la divisió d'opinions en un punt tan capital, s'acordà, per iniciativa dels catalans, deixar a un costat les armes i resoldre pacíficament qui dels diversos aspirants tenia més dret a cenyir la Corona. A l'efecte, foren designats tres representants de Catalunya, tres d'Aragó i tres de València, els quals, reunint-se en Caspe, havien de dictaminar qui havia de ser el preferit amb tota justícia.
Catalunya estigué representada per Pere de Sagarriga, arquebisbe de Tarragona, i els doctors Guillem de Vallseca i Bernat de Gualbes. Aragó, per Domingo Ram, bisbe de Huesca, fra Francesc d'Aranda i Berenguer de Bardají. València, per sant Vicent Ferrer, son germà fra Bonifaci Ferrer, prior de Portaceli, i Gener Rabassa, si bé este últim, per trobar-se mal de salut, fon substituït pel jurisconsult Pere Bertran.
La qüestió que tenien que resoldre els compromissaris, atenent les condicions dels principals aspirants, era: ¿quin dret devia ser considerat preferible: el d'un descendent de reis anteriors per línia varonil legítima directa, o el d'un infant que, sent més pròxim parent del rei difunt, ho era per línia femenina?
Deixant per a altre dia estendre'ns en consideracions respecte a la justícia de l'un o de l'altre dret, hui sols direm que después d'haver estudiat l'assumpte llargament els nou compromissaris, pregaren a sant Vicent que fóra ell el primer a emetre la seua opinió, i entonces digué en llatí nostre gloriós compatrici: «Jo, fra Vicent Ferrer, de l'Orde de Predicadors, mestre en Sagrada Teologia i un dels nomenats diputats, dic segons el que alcance i puc: que a l'ínclit i magnífic senyor Fernando, infant de Castella, nét del rei Pere d'Aragó, de feliç record; pare del rei Martí, d'excelsa memòria, darrerament difunt; parent consanguini d'u i altre, nascut de legítim matrimoni, i més pròxim parent baró del dit senyor rei Martí, deuen i estan obligats a tindre per son verdader rei i senyor de justícia, i prestar-li homenatge de fidelitat els Parlaments, els súbdits i vassalls de la Corona d'Aragó, segons Déu i ma consciència. I en testimoni de lo dit, firme de ma pròpia mà i ho confirme pel meu segell». Firmà, pues, Sant Vicent, i a continuació firmaren, fent constar que en tot i per tot s'adherien a la intenció del sant, el bisbe de Huesca, fra Bonifaci Ferrer, Bernat de Gualbes, Berenguer de Bardají i fra Francesc d'Aranda.
Dels altres tres compromissaris, l'arquebisbe de Tarragona deixà son vot indecís entre el comte d'Urgell i el duc de Gandia (I); Guillem de Vallseca votà decididament a favor del comte d'Urgell; i Pere Bertran manifestà que, havent entrat a formar part del Parlament quan ja estaven molt avançats els treballs, no havia pogut formar-se un concepte clar de l'assumpte.
Queda, pues, nomenat rei d'Aragó l'infant D. Fernando, puix havia obtingut sis vots, entre els quals n'hi havia un per lo manco de cada regne, segons estava prevengut: tres d'Aragó, dos de València i u de Catalunya.
J. M.ª Giménez
(1) El duc de Gandia era descendent per línia varonil del rei Jaume II.
Publicat en Oro de ley, 84 (1918, abril 7), p. 202.
II
És molt corrent entre certs elements catalanistes exaltats, combatre rudement a Sant Vicent per sa actuació en el Compromís de Casp. El motiu d'esta inquina és considerar que la instauració de la dinastia castellana en el tron real d'Aragó en la persona de l'infant D. Fernando, és el principi de la influència castellana, a la que s'atribuïx el crim d'haver destrossat l'antic i lliure esperit català; i com Sant Vicent, per sos mèrits indiscutibles, fon el mes influent dels compromissaris, d'ahí que sobre ell vinga a caure tota una sèrie d'injúries i calumnies que apenen el cor.
A l'efecte, afirmen, entre altres coses, els que combaten a Sant Vicent, que el Compromís devia haver proclamat rei al comte d'Urgell, qui, a més de ser català, tenia millor dret que D. Fernando, puix este era descendent de reis anteriors per línia femenina, mentres el d'Urgell ho era per línia varonil directa, i afegixen que en Aragó no es reconeixia dret a regnar a les filles dels reis, adduint en son favor el testament del rei D. Jaume I.
Res millor per a combatre eixes raons d'exaltat catalanisme, que aportar arguments d'una eminent personalitat catalanista, l'Im. Sr. Torras i Bages, bisbe que fon de Vic, qui parlant d'este assumpte s'expressa textualment aixina:
«Qu'el dret era dubtós en concepte del rey Martí i de totes les justícies i parlaments de la terra, apar evident a cualsevol qu'estudi la cuestió. ¿Per què tantes instàncies pel segon matrimoni del rey, per què tantes súpliques, cuant estigué pròxim a la mort, de que declarés succesor, sinó perquè aquest era dubtós? No existia Iley de successió, ni consuetut legal; fins en un país tan avançat políticament com el nostre, la regla general era el testament del rey, per lo cual, en defecte d'aquest, el nombrament de jutges àrbitres fou l'òptima solució de la dificultat. Qu'els nombrats foren hòmens eminents és indubtable, i sobre tots sortia l'incomparable Vicens Ferrer, el nomenament del cual alegrà en gran manera i fou considerat penyora certa de rectitut i bon seny per a sortir la nació del mal pas en que's trovava. Ell fou qui resolgué la cuestió; presenta son vot tal com encara avui el coneixem, i els cinc àrbitres que's declararen per Ferran de Castella, afegiren: In omnibus et per omnia adhaerere volo intentioni praedicti Domini Magistri Vincentii. Doncs bé, ¿fou just el vot de San Vicens Ferrer? Per nosaltres és indubtable. No podia trencar una Iley de successió al trono, perquè aquesta no existia, no hi havia consuetut legal tampoc, puix perquè aquesta existeixi ha d'ésser reconeguda, i el rey En Martí, no obstant l'indubtable amor que portava a Catalunya, i els Parlaments de la corona i els homes influyents del país, demostraren tots estar en verdaders dubtes; y així es comprén qu'els jutges de Casp, homes se pot dir tots ells eminents en la ciència jurídica, trobant-se en defecte de lley que determines la successió al trono s'emparessin de la lley de successió intestada romana, i diguessin per boca de San Vicent Ferrer, convinguts avans tots unànimement en qu'el regnar devia considerar-se ofici viril, qu'el trono es devia propinquiori masculo ex legitimo matrimonio procreato».
Per lo que toca al testament del rei D. Jaume, podem afirmar, que si bé en ell no es reconeix a ses filles el dret a la corona, sí que se'ls reconeix, en canvi, als fills, barons legítims d'elles; per tot lo qual resulta que el dret a regnar que poguera tindre el comte d'Urgell era molt discutible, existint l'infant D. Fernando, fill d'una germana del difunt rei D. Martí.
Per altra part, si tan clar era el dret del comte d'Urgell, com alguns escriptors moderns sostenen, ¿com s'explica que els hòmens d'entonces, no ho comprengueren aixina i estiguera tan dividida l'opinió pública? ¿Com s'explica també que dels nou compromissaris, tan sols u votara decididament a favor de D. Jaume d'Urgell?
I mirant ara les coses des del punt de vista en què devem posar-nos sempre els catòlics, per a comprendre l'explicació de molts fets: nosaltres, que veem com, a través dels segles, una mà totpoderosa, instrument d'una sabiduría infinita, guia als hòmens i als pobles pels camins que els té traçats; nosaltres, que aixina pensem i que veem que en aquell greu conflicte va tindre intervenció eficacíssima un home tan insigne i excepcional com nostre gloriós compatrici sant Vicent, no tenim més remei que reconéixer que la Providència divina es va valdre del Parlament de Casp per a donar als territoris de la corona d'Aragó el monarca que millors condicions reunia per a regir-los en aquelles crítiques circumstàncies; hi ha, pues, que donar a Déu rendides gràcies perquè en aquella ocasió deparara un home com sant Vicent, que va lliurar la pàtria d'un paorós conflicte.
J. M.ª GIMÉNEZ FAYOS
Publicat en Oro de ley, 87 (1918, abril 28), p. 252.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada