Cercapou: Pasqua

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pasqua. Mostrar tots els missatges

dissabte, 8 d’abril del 2023

Victimae paschali laudes

Presentem set versions de la seqüència de Pasqua Victimae paschali laudes; la versió llatina, tres versions en valencià de l'Eucologi de mossén Sorribes, la del Llibre del Poble de Déu, la d'Amunt el Cor i la més recent de l'Oracional valencià. La B de mossén Sorribes i la del Llibre del Poble de Déu és la versió adaptada al valencià de la versió de mossén Llorenç Riber. La versió d'Amunt el Cor va ometre inexplicablement l'estrofa "Mors et vita duéllo".

Per a saber més: completíssima entrada de Viquipèdia.

Victimae paschali laudes

VERSIÓ LLATINA

Víctimæ pascháli laudes
ímmolent christiáni.

Agnus redémit oves:
Christus ínnocens Patri
reconciliávit peccatóres.

Mors et vita duéllo
conflixére mirándo:
dux vitæ mórtuus
regnat vivus.

Dic nobis María,
quid vidísti in via?
Sepúlchrum Christi vivéntis:
et glóriam vidi resurgéntis.

Angélicos testes,
sudárium et vestes.
Surréxit Christus spes mea:
præcédet vos in Galilǽam.

Scimus Christum surrexísse
a mórtuis vere:
tu nobis, victor Rex, miserére.

MOSSÉN SORRIBES A

Lloes a la Pasqual hòstia
els cristians immolen.

Aquell que salva ovelles,
Crist innocent, al Pare,
per als pecats nostres satisfeia.

Mort i vida toparen
en admirable lluita;
de vida el cabdill, mort,
viu i regna.

Digau-nos, oh Maria,
què véreu fent la nostra via?
Del Crist vivent el sepulcre,
i Ell ressorgit, gloriós i pulcre.

Uns àngels que ho deien,
i els draps que en terra jeien.
Crist ressorgí, ma esperança;
a Galilea, els seus avança.

Sabem que ressuscitarà Crist,
sense temença;
feu-nos, Rei vencedor,
Vós clemença.

Amén. Al·leluia.

Vicent SORRIBES GRAMATGE: Eucologi-Missal, Lletres Valencianes, València 1951, pp. 326-327.

MOSSÉN SORRIBES B

Els cristians immolen
un càntic triomfal
a la Víctima pasqual.

Morint l’Anyell, la guarda
d’ovelles redimia.
El Just els pecadors
amb Déu reconcilia.

Lluitaren Vida i Mort
en lluita sense mida.
El Rei de vida, mort,
ja regna amb nova vida.

Digueu-nos, oh Maria,
¿què véreu pel camí?
La tomba que va obrir
el Crist quan ressorgia,
i el Crist que revivia
amb glòria sense fi.

Els àngels sense dol,
les benes i el llençol.
El Crist que és ma esperança,
el Crist ressuscità;
camí de Galilea,
ell vos precedirà.

Jesús ressuscitat,
sou, d’entre els morts, Senyor,
Monarca vencedor;
tingau-nos pietat.

Vicent SORRIBES GRAMATGE: Eucologi-Missal, Lletres Valencianes, València 1951, p. 651.

MOSSÉN SORRIBES C

1. Al Senyor, que és la Víctima de la Pasqua,

oferixquen els cristians sacrificis de llaors.

2. L'anyell redimí les ovelles;

Crist innocent reconcilià amb el seu Pare els pecadors.

3. La mort i la vida lluitaren en admirable lluita;

el Senyor de la vida regna viu després de mort.

4. Digues-nos, Maria, què veres fent la teua via?

5. "Viu el sepulcre del Crist vivent i la glòria del Ressuscitat".

6. "Viu àngels que m'ho asseguraren, viu el sudari i els vestits".

7. Ressuscità Crist, ma esperança: i us precedirà en Galilea.

8. Sabem que Crist ha ressuscitat verament d'entre els morts.
Vós, oh Rei vencedor, tingau pietat de nosaltres.

Amén. Al·leluia.

Vicent SORRIBES GRAMATGE: Eucologi-Missal, Lletres Valencianes, València 1951, p. 679.

LLIBRE DEL POBLE DE DÉU

Els cristians immolen
un càntic triomfal
a la Víctima pasqual.

Morint l’Anyell, el ramat
d’ovelles redimia.
El Just als pecadors
amb Déu reconcilia.

Lluitaren Vida i Mort
en lluita sense mida.
El Rei de vida, mort,
ja regna amb nova vida.

-Digueu-nos, oh Maria,
¿què véreu pel camí?
-"La tomba que va obrir
el Crist quan ressorgia,
i el Crist que revivia
amb glòria sense fi.

Els àngels sense dol,
les benes i el llençol.
El Crist que és ma esperança,
el Crist ressuscità;
camí de Galilea,
ell vos precedirà".

Jesús ressuscitat,
sou, d’entre els morts, Senyor,
Monarca vencedor;
teniu-nos pietat.

Pere RIUTORT MESTRE: Llibre del Poble de Déu, Gorg, València 1975, p. 428.

AMUNT EL COR

Ofrenes d'alabança
immoleu, oh, cristians,
a glòria del qui és
la Víctima Pasqual.

El Corder, ja mort,
les ovelles redimia.
El Just als pecadors
ab Déu reconcilia.

Dis-nos ja tu, Maria:
¿qué veres pel camí?
-"La fossa que s'obria
de Crist quan ressorgí;
a Crist que revivia
ab glòria sense fi,
i els àngels sense dol,
les benes i el llançol.

El Crist. que és ma esperança,
ja hui ressucità;
camí de Galilea,
ell vos precedirà.

Jesús ressucitat,
de vida i mort Senyor;
tin de tots pietat,
Rei nostre, vencedor.

Amén. Aleluia.

Leccionari en llengua valenciana per als dumenges i festes del Senyor, Amunt el cor, Valéncia 1980, pp. 160-161.

ORACIONAL VALENCIÀ I AVL

Cantem, fidels joiosos, un himne de victòria
a Crist que ressuscita, la Víctima Pasqual,
l’Anyell que ens redimia amb mort tan meritòria,
i torna les ovelles al Pare de la glòria,
Jesús, rei immortal.

Colpiren mort i vida en pugna formidable,
la mort ha mort la vida, la culpa a l’innocent,
el Rei, que és font de vida i amor immensurable,
del lloc dels morts retorna visible i admirable
i regna eternament.

Oh rosa de Magdala, que aneu cercant l’aurora,
digueu-nos, oh Maria, què heu vist en el camí.
Obert està el sepulcre, la vida s’enarbora,
la glòria del qui busque, i l’ànima enamora,
he vist de bon matí.

Els àngels testimonis, la lluminosa estança,
el lli del blanc sudari, l’immaculat llençol.
Ressuscità el Messies, Jesús, ma esperança,
aneu a Galilea, i allà on Crist s’avança,
veureu la llum del Sol.

La llum, de les tenebres s’ha alçat majestuosa,
el nostre cor confessa Crist ressuscitat,
la mort ha sigut vençuda, la vida victoriosa,
oh Rei d’amor benigne, fontana generosa,
tingueu-nos pietat.

Oracional valencià, València 2015, p. 187.

divendres, 7 d’abril del 2023

La Vigília Pasqual

Casimir López i Llorente
Bisbe de Sogorb-Castelló

Segons una antiquíssima tradició, esta nit de dissabte a diumenge és una nit de vetla en honor del Senyor i la vigília que té lloc en ella commemora la nit santa en què el Senyor va ressuscitar. La Vigília Pasqual és «la mare de totes les santes vigílies». Durant esta vigília, l'Església espera la resurrecció del Senyor i la celebra amb lectures de la sagrada Escriptura, amb cants d'alegria i d'acció de gràcies i amb els sagraments de la iniciació cristiana i el seu record. La celebració de la resurrecció del Senyor ompli d'alegria el Diumenge de la Pasqua. Tota la Setmana Santa culmina, per tant, en la Vigília Pasqual, el cim a on tot conduïx, la celebració litúrgica més important de tot l'any. Per això hauríem d'esforçar-nos per participar en la Vigília Pasqual. La passió i la mort del Natzaré quedarien inconcluses sense l'«Al·leluia» de la Pasqua de resurrecció. Perquè «si Crist no ha ressuscitat, vana és la nostra fe» (1C 15, 17). Amb la seua mort i resurrecció, Jesús venç el tedi, el dolor i l'angoixa del pecat i de la mort. El seu triomf és el nostre triomf. Crist patix i mor per a alliberar-nos del pecat i de la mort. Crist ressuscita per a retornar-nos l'esperança i la Vida dels fills de Déu. Acollim a Crist ressuscitat, font de vida i d'esperança per a tots.

Amb el meu afecte i benedicció.

Font: fragment de La Semana más grande del año, 2018, març 24. Traducció de Xavier Martí.

Resurrecció de Crist

Resurrecció de Crist, un producte mal venut

Martín Gelabert Ballester, OP

1. Vendre la resurrecció

Teòlegs i exegetes parlen del «criteri de dificultat» com un signe de la veracitat dels relats evangèlics. Difícilment la primitiva Església s'hauria molestat a inventar un material susceptible de deixar-la en una posició difícil o afeblida en les disputes amb els oponents. Posats a inventar dites o paraules de Jesús, l'últim que se li ocorreria a un admirador del Mestre seria dir coses que el deixaren malparat. Este criteri de dificultat podria aplicar-se als primers relats de la resurrecció de Crist. Els autors d'estos relats sembla que no tenen cap interéƒs a «vendre el producte»; expliquen una experiència amb una ingenuïtat i unes maneres que fan difícil la seua comprensió i la seua acceptació; açò prova que no busquen enganyar, perquè si buscaren enganyar s'expressarien d'una altra manera. Pense en tres detalls:

1. Les primeres testimonis de la resurrecció són dones. Però les dones, en aquella societat, són mals testimoniatges. Cap bon advocat presentaria una dona com a testimoni del seu defensat. Els bons testimonis en un judici són els hòmens (per cert: «testimoni» i «testicle» tenen la mateixa arrel). No és estrany que Cels, un apologeta anticristià del segle II, per a desprestigiar el fet de la resurrecció, afirmara que esta fe es basa en el testimoniatge d'unes dones histèriques. Sant Pau, que narra com es predicava la resurrecció en els moments posteriors als que es referixen els evangelistes, solament cita hòmens com a testimonis.

2. Una altra dada estranya: un dels problemes que tenien els primers cristians era afirmar que «l'home» Jesús havia ressuscitat. Per a deixar clar que no es tractava d'un fantasma, els evangelis insistixen en els trets que definixen la corporalitat i la humanitat: Jesús es deixa tocar, mostra les seues nafres, menja peix. Però el fet sorprenent és que, al costat d'estes dades que reforcen la «carn» del ressuscitat, ens expliquen unes altres que semblen contradir-les: travessa portes, sembla un fantasma, desapareix de la vista quan intenten retenir-lo; en els qui el veuen sorgixen dubtes, preguntes, pors. La segona sèrie de dades resulta contradictòria amb la primera. Per a ressaltar la corporalitat del ressuscitat, haguera sigut millor oblidar que alguns el van confondre amb un fantasma.

3. Posats a vendre la resurrecció i a fer-la interessant per a nosaltres, seria més lògic dir amb sant Pau: en la seua resurrecció hem ressuscitat tots. Però esta és una dada posterior al primer anunci. El primer anunci es referix només a Jesús: la seua resurrecció sembla que no té rellevància immediata i directa per a nosaltres. En el fons, el primer anunci no ens aporta res. És un anunci gratuït, que no tracta de convéncer pel que aporta, sinó que val per si mateix. Els que expliquen així la resurrecció són uns mals venedors. Sant Pau sap vendre millor el producte. Per això insistix que la resurrecció de Crist té incidència directa en tots i cadascun dels creients.

2. Creure en la resurrecció

Havent dit l'anterior, em sembla que és important insistir que la resurrecció de Crist no és un miracle destinat a justificar la fe, sinó un miracle objecte de fe. Potser per açò no siga fàcil «vendre-la». Perquè més que presentar proves, el que cal fer és anunciar-la com una gran esperança. Els qui acullen l'anunci comprendran el seu sentit i el seu valor. Els qui no l’acullen seguiran «cecs», perquè els ulls de la carn no poden veure a Jesús ressuscitat. Solament poden veure’l «els ulls de la fe».

La resurrecció no és històrica en el mateix sentit en què ho és la mort de Jesús, però té repercussions històriques. Alguna cosa extraordinària va haver d'ocórrer perquè es desencadenara la fe pasqual. I eixa cosa extraordinària és confessada com la resurrecció de Jesús. Tomás d'Aquino és ben conscient de les dificultats que es plantegen per a creure en la resurrecció de Crist. Açò fa que la seua fe siga més meritòria, més adulta i més madura. Però també oferix una sèrie d'arguments a favor de la resurrecció. En referir-se a estos arguments afirma: «encara que cada u dels arguments en particular no fora suficient per a provar la resurrecció de Crist, no obstant això, presos tots conjuntament declaren de manera perfecta la seua resurrecció, sobretot pel testimoniatge de l'Escriptura, les paraules dels àngels, i l'afirmació de Crist confirmada amb miracles».

Esta convergència de probabilitats a la qual es referix Tomás d'Aquino podria completar-se amb altres signes o petjades. Per exemple: les dones com a primers testimonis, la tomba buida, les trobades «misterioses» amb els apòstols, el seu canvi radical i el seu compromís després de Pasqua, el seu martiri per defensar eixa veritat; i el naixement i creixement vivent de l'Església primitiva. La convergència de tals signes fa possible presentar la resurrecció com a explicació plausible d'eixa «cosa» extraordinària que va desencadenar la fe pasqual. Sense oblidar mai que no estem davant de proves irrefutables, sinó davant d’un anunci creïble, que només pot acceptar-se amb fe en el Déu vivent que intervé en la història de Jesús.

Publicat en Cresol, 137 (2017, març-abril), pp. 12s.

Φῶς ἱλαρόν - Llum joiosa

Phos Hilaron (‘llum joiosa’) és un bellíssim cant, el més típic de l’Hesperinó (ofici de vespres) de la litúrgia bizantina, que es canta quan s’encenen les làmpares a la posta de sol. Ja era conegut per sant Basili el Gran, que l'atribuïa al màrtir Atenògenes (†169). La llum joiosa és Jesucrist, llum del món.

Versió original

Φῶς ἱλαρόν ἅγιας δόξης ἀθανάτου Πατρός,

οὐρανίου, ἅγιου, μάκαρος, Ἰησοῦ Χριστέ,

ἐλθόντες ἐπί τήν ἥλιου δύσιν, ἴδοντες φῶς ἑσπερινόν

ὑμνοῦμεν Πατέρα, Υἷον καί Ἅγιον Πνεῦμα, Θεόν.

Ἄξιον σέ ἐν πάσι καιροῖς ὑμνεῖσθαι φωναῖς αἰσίαις,

Υἱέ Θεοῦ, ζωήν ὁ διδούς διό ὁ κόσμος σέ δοξάζει.

Valencià A

Joiosa llum de la santa glòria
del Pare del cel immortal,
sant i benaurat Jesucrist.

Arribats a la posta del sol
i contemplant la llum vespertina ,
lloem el Pare i el Fill
i el Sant Esperit de Déu.

És just que sigueu lloat en tot
per veus sagrades,
Fill de Déu, que doneu la vida;
per això el món vos glorifica.

Valencià B

Joiosa llum santa,
que ens portes la glòria
del Pare del cel immortal,
Déu i Salvador Jesucrist.

El sol ja s'ha post avui,
però sent per la fe fills de la llum,
lloem tots el Pare i el Fill
i el Sant Esperit de Déu.

Digne sou Vós, Senyor,
de ser lloat per veus pures per sempre,
Fill de Déu, que doneu la vida,
que tot el món vos glorifique!

diumenge, 2 d’abril del 2023

L'anyell immolat ens va traure de mort a vida

De l’homilia de Melitó de Sardis, bisbe, sobre la Pasqua

Els profetes van predir moltes coses sobre el misteri de Pasqua, que és Crist, a qui siga donada tota la glòria pels segles. Amén. Ell, que va davallar del cel a la terra per amor a la humanitat que patia, va prendre la nostra carn en el si de Maria i va nàixer com els hòmens. Va assumir els nostres patiments per mitjà d’un cos subjecte al dolor i va véncer les passions de la carn. Amb el seu Esperit, inaccessible a la mort, va matar la mort homicida.

Els seus enemics se’l van endur i el van sacrificar com un anyell; ens va alliberar de la vida mundana com de la terra d’Egipte, i de l’esclavitud del diable com de la mà del Faraó. Va signar les nostres ànimes amb el seu mateix Esperit, i els nostres membres amb la seua sang.

Ell ha cobert de vergonya la mort i ha fet gemegar el diable com Moisès va fer gemir el Faraó. Ell ha ferit la iniquitat i ha fet estèril la injustícia com Moisès condemnà Egipte a les plagues.

Ell ens ha tret de l’esclavitud cap a la llibertat, de la tenebra cap a la llum, de la mort cap a la vida, de l’opressió del tirà cap al regn etern. Ell ens ha convertit en un nou sacerdoci i en un poble escollit per sempre. Ell és la Pasqua de la nostra salvació.

Ell ha suportat els sofriments de tots els hòmens. Ha sigut assassinat en Abel, lligat en Isaac, ha viscut l’exili en Jacob, ha sigut venut en Josep, exposat en Moisés, degollat en l’Anyell, perseguit en David i befat en els Profetes.

Ell s’ha encarnat en una verge, ha estat suspés en la creu, sepultat en la terra, ressuscitat d’entre els morts, ha pujat fins al cel.

Ell és l’Anyell que no obri la boca. És l’Anyell degollat. És l’Anyell nascut de Maria, anyella immaculada. És el qui arrancaren del seu ramat, el qui arrossegaren cap a la degolla, el qui a poqueta nit sacrificaren i a la nit soterraren. En la creu no li trencaren cap os; davall de terra no es va corrompre. Ell ressuscità d’entre els morts i va fer ressuscitar l’home de la profunditat del sepulcre.

dimecres, 2 de juny del 2021

L'estètica pasqual

Estimar la justícia i les roses: l''estètica pasqual

Ximo Garcia i Roca

Sociòleg i teòleg

En l'interior de la primera guerra mundial, va haver-hi una veu, hereua de la tradició judeocristiana i del marxisme humanista, Ernst Bloch, que va proposar la necessitat de situar en l'interior del caminar dels pobles el que ell anomenava el potencial «cantor», una espècie d'energia que al costat de la dimensió profètica, curativa i organitzativa, permet «tirar avant». No és prou que existisca futur sinó que cal que siga bell i atractiu. Plantejava d'esta manera la necessitat de la bellesa en el caminar dels pobles. Quina aportació fa la bellesa a la humanització de la història? Per què invocar la bellesa, si amb la veritat i la justícia és suficient? Potser va ser Dostoievski qui, en la seua obra sobre L'idiota, l'enigmàtica figura del Crist, planteja la pregunta decisiva: «És veritat, príncep, que una vegada vas dir que el món serà salvat per la bellesa?... Quina bellesa salvarà el món?».

Tres traços tenen una profunda actualitat. En primer lloc, al·ludir a la bellesa és una forma d'indicar que alguna cosa apareix, es manifesta, es desvela. «Aparéixer» és la primera condició de la bellesa, que pertany al camp de l'òptica. La bellesa és el mode d'aparéixer de la bondat. Quan la bondat es fa patent, s'agermana amb la bellesa. «Si se calla el cantor, calla la vida —canta Mercedes Sosa—, porque la vida, la vida misma es todo un canto. [...] Si se calla el cantor muere la rosa. / De qué sirve la rosa sin el canto?/ Debe el canto ser luz sobre los campos / iluminando siempre a los de abajo». La bellesa té el mode de ser de la llum. Sense llum no hi ha bellesa. La bellesa conferix a la bondat i a la veritat, la seua potència i lluminositat. Quan es busca el bé el que es mostra és la bellesa.

En segon lloc, la bellesa atrau cap a si el desig amorós. Atrau i seduïx el desig de l'ànima humana. És una experiència d'encantament. La bellesa ens guanya per a ella mateixa, es fa valdre, ens veem atrapats per la seua plenitud de sentit. Només l'home interior pot passar d'una bellesa a l'altra, de la penúltima a l'última. Ens guanya abans d'examinar la pretensió de sentit. La reflexió arriba sempre tard al reconeixement de la bellesa. Ho reconeixia sant Agustí en pronunciar aquell lament: «Tard vos vaig estimar, oh bellesa tan antiga i tan nova, tard vos vaig estimar».

L'espiritualitat incorpora l'experiència de la bellesa en dues direccions diferents. La bellesa es pot viure com un camí que va de la bellesa de les criatures a la Bellesa del Creador, del que és penúltim al que és Últim. El cos és el guia cap a l'ànima, el que és terrenal és el trampolí cap a l'eternitat, el que és històric és el pretext cap a una altra part. La bellesa és èxode, és remissió. Desitgem sempre una miqueta més, alguna cosa que potser ni tan sols sapiam concebre.

Una altra experiència de la bellesa, al contrari, li demana a l'ànima que ens permeta entendre la grandesa del cos, de forma que, com va veure Quevedo, arribe a ser «polvo enamorado». La bellesa va en direcció contrària al que postula la primera orientació: l'ànima és el guia cap al cos, on busca la seua residència en la terra; el ser humà desitja una satisfacció infinita, però que al mateix temps siga temporal, un ací i ara. Ja no és un procés ascendent sinó descendent. És en el descobriment de la dignitat del que és històric i mundà, on apareix la bellesa. El poeta Joan Maragall en el Cant espiritual ho deia admirablement:

Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l'ull nostre,
què més ens podeu dâ en una altra vida?
[...]
Amb quins altres sentits me'l fareu veure
aquest cel blau damunt de les muntanyes,
i el mar immens, i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l'eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.

El poeta dialoga amb el Senyor i li sol·licita per què no podria ser eterna esta vida, la vida plena d'impactes i goigs visuals. La tasca major del cristianisme és recuperar rigorosament la centralitat i la rellevància del transcendental de la bellesa: no basta testimoniar l'alteritat de Déu respecte al món; a una humanitat que ha descobert la mundanitat del món i ha situat en un horitzó terrenal l'emancipació, cal proposar-li el Déu en forma humana, l'escàndol al mateix temps atraient i inquietant de la humanitat de Déu: i açò significa redescobrir la clau estètica de tot el missatge cristià. «Només qui estima la revelació de l'infinit en forma finita és no solament un místic, sinó també un estètic», va dir Von Balthasar. Al místic li interessa només Déu, a l'estètic li interessa la forma humana de Déu, la dignitat de tot el que és històric i mundà. L'infinit en la finitud, la llunyania en la proximitat.

Des del misteri pasqual, la bellesa ja no és l'esplendor de la veritat, la manifestació del que és bo sinó l'amagar-se, just el que s'oposa al desvelament. Es tracta de l'estètica del rebutjat. Es buscava la bellesa en els núvols i s'havia domiciliat en els sense imatge, sense rostre, sense identitat. La bellesa de la pregunta és substituïda pel crit de la víctima. Allí està la paraula que ha sigut privada de la seua figura. La nit que la cobrix no és una nit d'estreles, sinó una nit de desolació profunda. Des de la creu, es mostra radicalment insuficient la construcció de la bellesa, basada en l'harmonia i en la llum de la forma. Hi ha alguna cosa tràgica en el misteri pasqual: allí la mort és mort, el desemparament és desemparament, la presència és absència i l'absència presència. Hi ha una bellesa que s'ha domiciliat en la foscor del crucificat, en el buit i en l'angoixa.

Hi ha una estètica pasqual que està més interessada en el fragment que en la totalitat, més en la parcialitat del condemnat a mort que en l'harmonia del Creador. No solament es justifica una teologia contracultural sinó una teologia feta des de la passió pels últims. Per això, el principi de l'espiritualitat no és l'admiració davant de les meravelles d'este món i d'esta història, sinó la indignació davant dels drames i la passió que pren cos en els últims, en les víctimes. Invita més al silenci i a l'acció que al discurs fàcil i a la incontinència verbal, eixa malaltia infantil de certs jerarques.

Publicat en Cresol, 45 (2004, març), pp. 6s.

Cercapou