La terra valenciana i la Mare de Déu dels Desamparats

Manuel Milian i Boix (1908-1989)

Prevere, arxiver i historiador

Tota la terra valenciana, que inclou la Regió d’este apel·latiu, és a dir, lo que fou el Regne de València amb les seues províncies Alacant, Castelló i València històrica i geogràficament entés, gaudeixen fervent amor a la Verge i Mare de Déu dels Desamparats des de l'origen mateix, allà pel quatre-cents, quan lo Pare Jofré va fundar l'Hospital dels Innocents i dels Folls, fins al present.

Testimoni fidedigne tenim
 d'aquesta afirmació, en les esglésies,
 ermites, santuaris, altars i retaules
 de carrer dedicats a Ella pels pobles 
i en tot indret de la nostra terra valenciana; son nom que porten mils de
 valencians; confraries i hospitals
 sots la seua advocació, i nombroses deixes que tot testador marmessora per l'Hospital dels Desamparats de València.

Junt a l'antiga Patrona del Regne, la Verge del Puig, hi esclata la rosa vermella i perfumada de la devoció a la Verge deis Desamparats, arrelada dintre del cor dels valencians per miracle d’amor de la «Mareta».

Aspiració dels autèntics valencians de segles passats fou tenir-la, a la Verge dels Desarnparats, per sa Patrona. En aqueix sentit, de Patrona Regional, ja, en 1885, es projectà fent-hi campanya esgotadora en diaris, cartes i aplecs per l'entusiasta valencià en Damas Tello, «Las Provincias» i lo «Rat Penat». Amb motiu de la Coronació Canònica va reproduir-se aquest desig que es sufocà per bon acord, sens claudicar-ne.

Recentment les diputacions provincials d'Alacant, Castelló i València, és a dir, les entitats i autoritats més representatives del Regne de València i de la Terra Valenciana amb l'aprovació dels prelats respectius, presentaren al Sant Pare la petició esmentada, recollint les aspiracions dels avantpassats i el sentir del present. Açò que fou il·lusió afalagadora de les darreries del huit-cents hi té avui veritable realitat. Lo 28 d'abril d'enguany lo Sant Pare Joan XXIII, feliçment regnant, per mig de la Sacra Congregació de Ritus, proclama a nostra Mare, la Santíssima Verge dels Desamparats PATRONA PRINCIPAL I PRIMÀRIA de la Terra Valenciana, amb les seqüències litúrgiques en lo Breviari i en lo Missal.

Aconteiximent religiós i patriòtic que ha estat rebut solemnialment per tots els bons valencians. L'anunci d'esta concessió pontifícia ha estat feta per l’arquebisbe de València i pels bisbes de Sogorb-Castelló i Oriola-Alacant. Els pobles, les parròquies i les esglésies del Regne de València celebraren la gojosa novetat, amb volteig de campanes el dissabte dia 29 d'abril, i clero i autoritats i poble, fent un cos, es congregaren a les parròquies cantant la Salve, en acció de gràcies.

Coralment ens alegrem, i «VINAROZ» recull la data per gratitud al Sant Pare i per goig de veritables i ferms valencians.

Publicat en Vinaroz, nº 215 (1961, maig 6), p. 1.

Text lleugerament adaptat

Sant Vicent Ferrer, patró del Regne de València

Manuel Milian i Boix (1908-1989)

Prevere, arxiver i historiador

Les glòries valencianes tenen sa màxima representació amb un estol nombrós d’hòmens que engrandiren el Reialme pels segles avantpassats. En la ciència, la política, les arts, el treball, la menestralia, les armes i la religió sobreeixiren figures senyeres que hi són constant exemple per als presents i esdevenidors. Foren hòmens de màxim prestigi en tots indrets i la seua memòria no hi té fi.

Pròxima la festa religiosa de Sant Vicent Ferrer —lo dilluns primer vinent, per la seua gloriosa memòria— ¿qui no el qualificarà de gran i veritablement extraordinari valor representatiu de la nostra raça valenciana aquest exponent humà que fou astre de primera magnitud en les darreries de l’Edat Mitjana?

A València va nàixer en 1350. En València, Barcelona, Lleida i Tolús [Tolosa] afermà son enteniment en les Lletres Eclesiàstiques. València, l’Alandalus, Castella, Catalunya, Aragó i França per ell foren missionades. En els assumptes emmaranyats del Cisma d’Occident i successió de la Corona d’Aragó a la mort del rei En Martí i en els conflictes i bregues de la noblesa valenciana, és el Pare Vicent Ferrer qui atrafega, afanyós i intel·ligent, l’arbitratge definitiu i decisiu amb estes qüestions excepcionalment importants per l’Església i pel Regne, pel món i per les ànimes.

La seua vida d’acció evangèlica farcida de sacrificis, caminates, predicacions i miracles fou beneïda per papes, reis, nobles, rics, pobres, savis i ignorants.

La seua paraula encesa, dolça, tremendista, patètica, plena de llum i de foc que borbollava dels seus llavis amb accent angèlic i apocalíptic, espargint el regne de Crist en les ànimes, fustigant els vicis, enaltint la virtut, cridant a l’ovella perduda i alletant amorosament als penitents i als devots, fou per miracle del Cel la dolça parla materna: la Llengua Valenciana.

El Reialme, l’Església, la Llengua, les ànimes, els pobles, la Ciència Teològica, l’Ascètica i la Mística, la Catequesi, l’Apologètica, els catòlics i els jueus, els fidels i els eclesiàstics de tota la terra valenciana li són deutors al Pare Vicent Ferrer pels seus afanys apostòlics que esgotaren prematurament una vida acormullada de treball sobrehumà, que és un exemple permanent i una glòria eterna valenciana. 

Als xixanta-nou anys d’existència, delirant per marxar a València, finà sa preciosa vida en Vannes (França) l’any 1419. Tot ho havia conquerit en este món, ço que ell es proposà per Déu, per sa Religió i pels hòmens. Però l’afalagador propòsit de morir a València no li’l concedí el Cel.

La Santa Mare Església fent justícia als mèrits veritablement heroics del Pare Vicent Ferrer, enaltí gloriosament la seua exemplar vida llorejant sa testa amb la corona de la santedat i València, agraïda per l’honra del seu fill, el proclamà Patró Principal de la ciutat i del Regne.

Per això el dilluns del primer vinent diumenge després de Pasqua de Resurrecció celebra sa festa solemnialment, i es predica (en nostra llengua valenciana) en les esglésies, i es representen escènicament «Miracles» de la vida del Sant, i esclafixen traques de goig pels carrers, i es porta amb gran solemnitat el combregar dels malalts i impedits, i es fan festes de carrer, i «porrats», i es crida amb tot lo lleu «¡Viva el Pare Sant Vicent!»

Que de tot cor avui responem també nosatros: ¡Viva! ¡Viva! ¡Viva!

Publicat en Vinaroz, nº 211 (1961, abril 8), p. 1.

Text lleugerament adaptat a l'ortografia actual.