Missatge per a la Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions (Lleó XIV, 2026)

MISSATGE DEL SANT PARE LLEÓ XIV

PER A LA LXIII JORNADA MUNDIAL DE PREGÀRIA

PER LES VOCACIONS

IV Diumenge de Pasqua - 26 d'abril de 2026

El descobriment interior del do de Déu

Benvolguts germans i germanes, benvolguts jóvens,

Guiats i custodiats per Jesús ressuscitat, en el IV Diumenge de Pasqua, anomenat Diumenge del Bon Pastor, celebrem la LXIII Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions. És un moment de gràcia per a compartir algunes reflexions sobre la dimensió interior de la vocació, entesa com a descobriment del do gratuït de Déu que florix en la profunditat del cor de cada u de nosaltres. Recorregam, per tant, junts, el camí d’una vida verdaderament bonica, que el Pastor ens mostra.

El camí de la bellesa

En l’evangeli de Joan, Jesús es definix literalment com ‘pastor bell’ (ὁ ποιμὴν ὁ καλός) (Jo 10,11). L’expressió fa referència a un pastor perfecte, autèntic, exemplar, pel fet que està disposat a donar la vida per les seues ovelles, manifestant així l’amor de Déu. És el Pastor que captiva; qui el mira descobrix que la vida és realment bonica si el seguix. Per a conéixer esta bellesa no són suficients els ulls del cos o criteris estètics; cal contemplació i interioritat. Només qui para, escolta, resa i acull la seua mirada pot dir amb confiança: «Me’n fie, amb Ell la vida pot ser bonica de veritat, vullc recórrer el camí d’esta bellesa». I el més extraordinari és que, convertint-nos en els seus deixebles, ens tornem “bells”, la seua bellesa ens transfigura. Com escriu el teòleg Pável Florenski, l’ascètica no fa l’home bo, sinó que el fa bell (1). El tret que distingix els sants, a més de la bondat, és la bellesa espiritual enlluernadora que irradia qui viu en Crist. Així, la vocació cristiana es revela en tota profunditat: participar de la seua vida, compartir la seua missió i irradiar la seua bellesa mateixa.

Esta comunicació interior de vida, de fe i de sentit va ser també l’experiència de sant Agustí, el qual, en el llibre tercer de les Confessions, mentres declara i confessa els seus pecats i errors juvenils, reconeix a Déu «més interior que el més íntim meu» (2). Més enllà de la consciència de si mateix, descobrix la bellesa de la llum divina que el guia en la foscor. Agustí entreveu la presència de Déu en el més interior de la seua ànima, i això implica haver comprés i vixcut la importància de cuidar la interioritat com a espai de relació amb Jesús, com a camí per a experimentar la bellesa i la bondat de Déu en la seua vida.

Esta relació es construïx en la pregària i en el silenci, i, si es cultiva, ens obri a la possibilitat d’acollir i viure el do de la vocació, que mai no és una imposició o un esquema prefixat al qual adherir-se, sinó un projecte d’amor i de felicitat. Cuidar la vida interior: este és el punt de partida urgent en la pastoral vocacional i en el compromís sempre nou de l’evangelització. 

En este esperit, convide a tots —famílies, parròquies, comunitats religioses, bisbes, preveres, diaques, catequistes, educadors i fidels laics— a comprometre’s cada vegada més a crear contextos favorables amb la finalitat que este do puga ser acollit, alimentat, custodiat i acompanyat per a donar fruit abundant. Només si els nostres ambients brillen per la fe viva, l’oració constant i l’acompanyament fraternal, la crida de Déu podrà sorgir i madurar, convertint-se en camí de felicitat i salvació per a cada u de nosaltres i per al món. Recorrent el camí que Jesús, el Pastor bell, ens indica, aprenem a conéixer-nos millor a nosaltres mateixos i a conéixer més de prop a Déu que ens ha cridat.

Coneixement mutu

El Senyor de la vida ens coneix i il·lumina el nostre cor amb la seua mirada d’amor (3)». Tota vocació, efectivament, sorgix de la consciència i de l’experiència d’un Déu que és Amor (cf. 1Jo 4,16). Ell ens coneix profundament, ha comptat els cabells del nostre cap (cf. Mt 10,30) i ha pensat un únic camí de santedat i de servici per a cadascú. Però este coneiximent ha de ser sempre mutu; som cridats a conéixer a Déu per mitjà de la pregària, de l’escolta de la Paraula, dels sagraments, de la vida de l’Església i de l'entrega als germans i a les germanes. Com el jove Samuel, que, durant la nit, potser de manera inesperada, va sentir la veu del Senyor i va aprendre a reconéixer-la amb l’ajuda d’Elí (cf. 1Sa 3,1-10), també nosaltres hem de crear espais de silenci interior per a intuir allò que el Senyor té en el seu cor per a la nostra felicitat. No es tracta d’un saber intel·lectual abstracte o d’un coneixíment acadèmic, sinó d’un encontre personal que transforma la vida (4). Déu habita en el nostre cor; la vocació és un diàleg íntim amb Ell, que ens crida —a pesar del soroll a vegades ensordidor del món— i ens convida a respondre amb alegria i generositat verdaderes.

«Noli foras ire, in te ipsum redi, in interiore homine habitat veritas» ‘No isques de tu mateix; torna dins de tu, perquè en l’home interior habita la veritat (5).’ Una volta més, sant Agustí ens recorda que és molt important aprendre a parar i a construir espais de silenci interior per a poder escoltar la veu de Jesucrist.

Benvolgudes i benvolguts jóvens, ¡escolteu eixa veu! Escolteu la veu del Senyor que vos convida a viure una vida plena, realitzada, fent fructificar els vostres talents (cf. Mt 25,14-30) i clavant en la creu gloriosa de Crist els vostres límits i debilitats. Per tant, dediqueu temps a l’adoració eucarística, mediteu assíduament la Paraula de Déu per a viure-la cada dia, participeu activament i plenament en la vida sacramental i eclesial. D’esta manera coneixereu el Senyor i, en la intimitat pròpia de l’amistat, descobrireu com vos heu d'entregar als altres, en el camí del matrimoni o del presbiterat, o del diaconat permanent, o en la vida consagrada, religiosa o seglar: tota vocació és un do immens per a l’Església i per a qui l’acull amb alegria. Conéixer el Senyor significa sobretot aprendre a confiar en ell i en la seua Providència, que sobreabunda en tota vocació.

Confiança

Del coneiximent naix la confiança, actitud que és filla de la fe, essencial tant per a acollir la vocació com per a perseverar-hi. La vida, en efecte, es revela com un continuat confiar i encomanar-se al Senyor, encara que els seus plans canvien els nostres.

Pensem en sant Josep, que, a pesar de l’inesperat misteri de la maternitat de la Mare de Déu, va confiar en el somni diví i va acollir Maria i l’Infant amb cor obedient (cf. Mt 1,18-25; 2,13-15). Josep de Natzaret és una icona de confiança total en el designi de Déu: va confiar-hi fins i tot quan tot al seu voltant semblava ser tenebra i negativitat, quan les coses semblaven caminar en direcció oposada al que estava previst. Ell es va fiar de Déu i va confiar, segur de la bondat i de la fidelitat del Senyor. «En cada circumstància de la vida, Josep va saber pronunciar el seu fiat, com Maria en l’Anunciació i Jesús a Getsemaní (6)».

Com ens ha ensenyat el Jubileu de l’Esperança, cal cultivar una confiança ferma i estable en les promeses de Déu, sense cedir mai a la desesperació, superant pors i incerteses, amb la certesa que el Ressuscitat és Senyor de la història del món i de la nostra història personal. Ell no ens abandona en les hores més fosques, sinó que ve a dissipar totes les nostres tenebres amb la seua llum. I precisament gràcies a la llum i a la força del seu Esperit, també travessant proves i crisis, podem vore madurar la nostra vocació, reflectir cada vegada més la bellesa d’Aquell que ens ha cridat, una bellesa feta de fidelitat i de confiança, a pesar de les ferides i les caigudes.

Maduració

La vocació, en efecte, no és una meta estàtica, sinó un procés dinàmic de maduració, afavorit per la intimitat amb el Senyor. Estar amb Jesús, deixar actuar l’Esperit Sant en els cors i en les situacions de la vida i rellegir-ho tot a la llum del do rebut significa créixer en la vocació.

Com el cep i els sarments (cf. Jo 15,1-8), tota la nostra existència ha de constituir-se com un vincle fort i essencial amb el Senyor, per a convertir-se en una resposta cada vegada més plena a la seua crida, a través de les proves i de les podes necessàries. Els “llocs” on es manifesta majoritàriament la voluntat de Déu i es fa experiència del seu amor infinit són sovint els vincles autèntics i fraternals que som capaços d’instaurar durant la nostra vida. Que valuós és tindre un bon guia espiritual que acompanye el descobriment i la maduració de la nostra vocació. Que importants són el discerniment i el seguiment a la llum de l’Esperit Sant, a fi que una vocació puga realitzar-se en tota la seua bellesa.

La vocació, per tant, no és una possessió immediata, una cosa “donada” una vegada per sempre; és més aviat un camí que creix anàlogament a la vida humana, en el qual el do rebut, a més de ser cuidat, ha d’alimentar-se d’una relació quotidiana amb Déu per a poder créixer i donar fruit. «Açò és important, perquè situa tota la nostra vida de cara al Déu que ens estima, i ens permet entendre que res no és fruit d’un caos sense sentit, sinó que tot es pot integrar en un camí de resposta al Senyor, que té un pla preciós per a nosaltres (7)». 

Estimats germans i germanes, estimats jóvens, vos anime a cultivar la vostra relació personal amb Déu per mitjà de la pregària quotidiana i la meditació de la Paraula. Detingueu-vos, escolteu, confieu; d’esta manera, el do de la vostra vocació madurarà, vos farà feliços i donarà fruits abundants per a l’Església i per al món. 

Que la Mare de Déu, model d’acollida interior del do diví i mestra de l’escolta orant, vos acompanye sempre en este camí.

Vaticà, 16 de març de 2026

LLEÓ PP. XIV

[Versió valenciana de F. Xavier Martí]

_____________________________

1 «I de fet, l’ascètica no està adreçada a formar un home “bo”, sinó bell; el tret característic dels sants ascetes no és de cap manera la “bondat”, que es troba també en hòmens carnals, fins i tot en pecadors habituals: és la bellesa espiritual, la bellesa enlluernadora d’una persona resplandent, portadora de llum. Esta bellesa és inaccessible per a la inèrcia de l’home carnal» (P. FLORENSKI: La colonna e il fondamento della verità, Roma 1974, 140-141).

2 St. AGUSTÍ: Confessions, III, 6, 11: CSEL 33, 53.

3 Carta ap. Una fidelitat que genera futur (8 desembre 2025), 5. 

4 Cf. BENET XVI: Carta enc. Deus caritas est (25 desembre 2005), 1. 

5 ST. AGUSTÍ: De vera religione, XXXIX, 72: CCSL 32, 234.

6 FRANCESC: Carta ap. Patris corde (8 desembre 2020), 3. 

7 FRANCESC: Exhort. ap. postsin. Christus vivit (25 març 2019), 248.

Missatge del papa Francesc per a la Jornada Mundial d'Oració per les Vocacions (2025)

MISSATGE DEL SANT PARE FRANCESC

PER A LA 62a JORNADA MUNDIAL

D'ORACIÓ PER LES VOCACIONS

[11 de maig de 2025]

Pelegrins d'esperança: el do de la vida

Benvolguts germans i germanes,

En esta LXII Jornada Mundial d'Oració per les Vocacions, vullc dirigir-vos una invitació plena d'alegria i coratge per a ser pelegrins d'esperança, entregant la vida amb generositat.

La vocació és un do preciós que Déu sembra en el cor, una crida a eixir de nosaltres mateixos per a emprendre un camí d'amor i de servici. I cada vocació en l'Església —siga laical, al ministeri ordenat o a la vida consagrada— és un signe de l'esperança que Déu posa en el món i en cada u dels seus fills.

En el nostre temps, molts jóvens se senten perduts davant del futur. Experimenten sovint incertesa sobre el seu futur laboral i, més profundament, una crisi d'identitat, que és també una crisi de sentit i de valors, i que la confusió del món digital fa encara més difícil de travessar. Les injustícies contra els més dèbils i contra els pobres, la indiferència d'un benestar egoista i la violència de la guerra amenacen els somnis d'una vida bona que els jóvens coven en el seu cor. A pesar d'això, el Senyor, que coneix el cor humà, no ens deixa en la incertesa; al contrari, vol despertar en cada u la convicció de ser amat, cridat i enviat com a pelegrí d'esperança.

Per això, a nosaltres, els membres adults en l'Església —especialment, els pastors— se'ns demana acollir, discernir i acompanyar el camí vocacional de les noves generacions. I vosaltres, jóvens, esteu cridats a ser els protagonistes de la vostra vocació o, millor encara, coprotagonistes juntament amb l'Esperit Sant, que suscita en vosaltres el desig de fer de la vostra vida un do d'amor.

Acollir el camí vocacional propi

Estimats jóvens, «la vida vostra no és un “mentrestant”. Vosaltres sou l'ara de Déu» (exhort. ap. postsin. Christus vivit, 178). Cal prendre consciència que el do de la vida exigix una resposta generosa i fidel. Mireu els sants i beats jóvens que van respondre amb alegria a la crida del Senyor: santa Rosa de Lima, sant Doménec Savio, santa Teresa de Lisieux, sant Gabriel de la Dolorosa, els beats —que prompte seran sants— Carles Acutis i Pere Jordi Frassati, i tants altres. Cada u d'ells va viure la vocació com un camí cap a la felicitat plena, en la relació amb Jesús viu. Quan escoltem la seua Paraula, el nostre cor crema dins de nosaltres (cf. Lc 24,32) i sentim el desig de consagrar la nostra vida a Déu; ací naix la voluntat de descobrir com i en quina forma de vida podem correspondre a l'amor que Ell ens ha donat primer.

Tota vocació, quan es percep profundament en el cor, fa sorgir la resposta com un impuls interior cap a l'amor i el servici; com una font d'esperança i caritat, i no com una búsqueda d'autoafirmació. Vocació i esperança, per tant, estan entrellaçades en el projecte diví per a l'alegria de cada home i de cada dona, perquè tots estem cridats a oferir la nostra vida pels altres (cf. exhort. ap. Evangelii gaudium, 268). Molts jóvens busquen conéixer el camí que Déu els convida a recórrer: alguns descobrixen —moltes vegades amb sorpresa— la vocació al sacerdoci o a la vida consagrada; uns altres perceben la bellesa de la vocació al matrimoni i la vida familiar, així com la crida al compromís pel bé comú i al testimoni de la fe entre els seus companys i amics.

Tota vocació està animada per l'esperança, que es traduïx com a confiança en la Providència. En efecte, per al cristià, esperar és molt més que un simple optimisme humà: és per damunt de tot una certesa basada en la fe en Déu, que actua en la història de cada persona. I així, la vocació madura en la fidelitat diària a l'Evangeli, en l'oració, en el discerniment i en el servici.

Estimats jóvens, l'esperança en Déu no defrauda, perquè Ell guia cada pas de qui es confia a Ell. El món necessita jóvens que siguen pelegrins d'esperança, valents a dedicar la seua vida a Crist i plens de l'alegria pel fet mateix de ser els seus deixebles-missioners.

Discernir el camí vocacional propi

El descobriment de la vocació pròpia es produïx en un camí de discerniment. Este procés mai és solitari, sinó que es desenvolupa en el si de la comunitat cristiana i juntament amb ella.

Estimats jóvens, el món vos espenta a prendre decisions precipitades, a omplir els vostres dies de soroll, impedint-vos experimentar un silenci obert a Déu, que parla al cor. Tingueu el valor de parar, d'escoltar dins de vosaltres mateixos i de preguntar-li a Déu què somia per a vosaltres. El silenci en l'oració és indispensable per a “llegir” la crida de Déu en la història pròpia i respondre amb llibertat i de manera conscient.

El recolliment permet comprendre que tots podem ser pelegrins d'esperança si fem de la nostra vida un do, especialment al servici dels qui habiten les perifèries materials i existencials del món. Qui es posa a l'escolta de Déu no pot ignorar el clam de tants germans i germanes que se senten exclosos, ferits o abandonats. Tota vocació ens obri a la missió de ser presència de Crist allí on més es necessita llum i consol. Els fidels laics, en particular, estan cridats a ser “sal, llum i rent” del Regne de Déu per mitjà del compromís social i professional.

Acompanyar el camí vocacional

Des d'esta perspectiva, els agents de pastoral vocacional —especialment, els acompanyants espirituals— no han de tindre por d'acompanyar els jóvens amb la confiança esperançada i pacient de la pedagogia divina. Es tracta de ser per a ells persones d'escolta i acolliment respectuós en les quals puguen confiar, guies savis disposats a ajudar-los i a reconéixer els signes de Déu en el seu camí.

Per això, exhorte que es promoga la cura de la vocació cristiana en els diferents àmbits de la vida i de l'activitat humana, afavorint l'obertura espiritual de cada persona a la veu de Déu. Amb este propòsit, és important que els itineraris educatius i pastorals contemplen espais adequats per a l'acompanyament de les vocacions.

L'Església necessita pastors, religiosos, missioners i matrimonis que sàpien dir “sí” al Senyor amb confiança i esperança. La vocació no és mai un tresor que es queda tancat en el cor, sinó que creix i s'enfortix en la comunitat que creu, ama i espera. I atés que ningú pot respondre sol a la crida de Déu, tots necessitem l'oració i el suport dels germans i germanes.

Benvolguts amics, l'Església està viva i és fecunda quan genera noves vocacions. I el món, moltes vegades sense saber-ho, busca testimonis d'esperança, que anuncien amb la seua vida que seguir a Crist és font d'alegria. Per tant, no ens cansem de demanar al Senyor nous obrers per als seus sembrats, amb la certesa que Ell continua cridant amb amor. Estimats jóvens, encomane el vostre camí de seguiment del Senyor a la intercessió de Maria, Mare de l'Església i de les vocacions. ¡Camineu sempre com a pelegrins d'esperança per la via de l'Evangeli! Vos acompanye amb la meua benedicció, i vos demane, per favor, que reseu per mi.

Roma, Policlínic A. Gemelli, 19 de març de 2025.

FRANCESC

Cridats a sembrar l'esperança i a construir la pau

MISSATGE DEL SANT PARE FRANCESC

PER A LA 61a JORNADA MUNDIAL

D'ORACIÓ PER LES VOCACIONS

21 d'abril de 2024

Cridats a sembrar l'esperança i a construir la pau

Benvolguts germans i germanes:

Cada any la Jornada Mundial d'Oració per les Vocacions ens convida a considerar el preciós do de la crida que el Senyor ens dirigix a cada u de nosaltres, el seu poble fidel en camí, per a poder ser partícips del seu projecte d'amor i encarnar la bellesa de l'Evangeli en els diversos estats de vida. Escoltar la crida divina, lluny de ser un deure imposat des de fora, fins i tot en nom d'un ideal religiós, és, en canvi, el mode més segur que tenim per a alimentar el desig de felicitat que portem dins. La nostra vida es realitza i arriba a la plenitud quan descobrim qui som, quines són les nostres qualitats, en quins àmbits podem fer-les fructificar, quin camí podem recórrer per a convertir-nos en signes i instruments d'amor, d'acollida, de bellesa i de pau, en els contextos en què cada u viu.

Per això, esta Jornada és sempre una ocasió bona per a recordar amb gratitud davant del Senyor el compromís fidel, quotidià i sovint amagat d'aquells que han abraçat una crida que implica tota la seua vida. Pense en les mares i en els pares que no anteposen els seus interessos i no es deixen portar pel corrent d'un estil superficial, sinó que orienten la seua existència, amb amor i gratuïtat, a la cura de les relacions, obrint-se al do de la vida i posant-se al servici dels fills i del seu creiximent. Pense en els que porten avant el seu treball amb entrega i esperit de col·laboració; en els que es comprometen, en diversos àmbits i de diferents maneres, a construir un món més just, una economia més solidària, una política més equitativa, una societat més humana; en tots els hòmens i dones de bona voluntat que es desgasten pel bé comú. Pense en les persones consagrades, que oferixen la seua existència al Senyor tant en el silenci de l'oració com en l'acció apostòlica, a vegades en llocs de frontera i d'exclusió, sense escatimar energies, portant avant el seu carisma amb creativitat i posant-lo a disposició d'aquells que troben. I pense en els qui han acollit la crida al sacerdoci ordenat i es dediquen a l'anunci de l'Evangeli, i oferixen la seua vida, juntament amb el Pa eucarístic, pels germans, sembrant esperança i mostrant a tots la bellesa del Regne de Déu.

Als jóvens, especialment a tots aquells que se senten allunyats o que desconfien de l'Església, vullc dir-los: deixeu-vos fascinar per Jesús, plantegeu-li les vostres inquietuds fonamentals. A través de les pàgines de l'Evangeli, deixeu-vos inquietar per la seua presència, que sempre ens posa beneficiosament en crisi. Ell respecta la nostra llibertat, més que ningú; no s'imposa, sinó que es proposa. Doneu-li cabuda i trobareu la felicitat en el seu seguiment i, si vos ho demana, en l'entrega total a Ell.

Un poble en camí

La polifonia dels carismes i de les vocacions, que la comunitat cristiana reconeix i acompanya, ens ajuda a comprendre plenament la nostra identitat com a cristians. Com a poble de Déu que camina per les sendes del món, animats per l'Esperit Sant i inserits com a pedres vives en el Cos de Crist, cada u de nosaltres es descobrix com a membre d'una gran família, fill del Pare i germà i germana dels seus semblants. No som illes tancades en elles mateixes, sinó que som parts del tot. Per això, la Jornada Mundial d'Oració per les Vocacions porta imprés el segell de la sinodalitat: molts són els carismes i estem cridats a escoltar-nos mútuament i a caminar junts per a descobrir-los i per a discernir a què ens crida l'Esperit per al bé de tots.

A més, en el present moment històric, el camí comú ens conduïx cap a l'Any Jubilar del 2025. Caminem com a pelegrins d'esperança cap a l'Any Sant per tal que, redescobrint la nostra vocació i posant en relació els diversos dons de l'Esperit, sigam en el món portadors i testimonis de l'anhel de Jesús: que formem una sola família, unida en l'amor de Déu i sòlida en el vincle de la caritat, de la compartició i de la fraternitat.

Esta Jornada està dedicada a l'oració per a invocar del Pare, en particular, el do de vocacions santes per a l'edificació del seu Regne: «Preguen a l'amo dels sembrats que envie segadors als seus sembrats» (Lc 10,2). I l'oració —ho sabem— es fa més amb l'escolta que amb paraules dirigides a Déu. El Senyor parla al nostre cor i vol trobar-lo disponible, sincer i generós. La seua Paraula s'ha fet carn en Jesucrist, que ens revela i ens comunica plenament la voluntat del Pare. En este any 2024, dedicat precisament a l'oració en preparació al Jubileu, estem cridats a redescobrir el do inestimable de poder dialogar amb el Senyor, de cor a cor, convertint-nos en pelegrins d'esperança, perquè «l'oració és la primera força de l'esperança. Mentres tu reses l'esperança creix i avança. Jo diria que l'oració obri la porta a l'esperança. L'esperança està ací, però amb la meua oració li òbric la porta» (Catequesi, 20 maig 2020).

Pelegrins d'esperança i constructors de pau

Però, ¿què significa ser pelegrins? Qui comença una peregrinació procura abans de res tindre clara la meta, que porta sempre en el cor i en la ment. Però, al mateix temps, per a aconseguir eixe objectiu cal concentrar-se en l'etapa present, i per a afrontar-la cal anar lleugers, desfer-se de càrregues inútils, portar l'essencial i lluitar cada dia per tal que el cansament, la por, la incertesa i les tenebres no obstaculitzen el camí iniciat. D'esta manera, ser pelegrins significa tornar a començar cada dia, recomençar sempre, recuperar l'entusiasme i la força per a recórrer les diferents etapes de l'itinerari que, a pesar del cansament i les dificultats, obrin sempre davant de nosaltres horitzons nous i panorames desconeguts.

El sentit de la peregrinació cristiana és precisament este: ens posem en camí per a descobrir l'amor de Déu i, al mateix temps, per a conéixer-nos a nosaltres mateixos, a través d'un viatge interior, sempre estimulat per la multiplicitat de les relacions. Per tant, som pelegrins perquè hem sigut cridats. Cridats a estimar a Déu i a estimar-nos els uns als altres. Així, el nostre caminar en esta terra mai es resol en un cansar-se sense sentit o en un vagar sense rumb; per contra, cada dia, responent a la nostra crida, intentem fer els passos possibles cap a un món nou, on es visca en pau, amb justícia i amor. Som pelegrins d'esperança perquè tendim cap a un futur millor i ens comprometem a construir-lo al llarg del camí.

Este és, en definitiva, el propòsit de tota vocació: arribar a ser hòmens i dones d'esperança. Com a individus i com a comunitat, en la varietat dels carismes i dels ministeris, tots estem cridats a "donar cos i cor" a l'esperança de l'Evangeli en un món marcat pels desafiaments de l'època: l'avanç amenaçador d'una tercera guerra mundial a trossos; les multituds de migrants que fugen de les seues terres en busca d'un futur millor; l'augment constant del nombre de pobres; el perill de comprometre de mode irreversible la salut del nostre planeta. I a tot això s'agreguen les dificultats que trobem quotidianament i que, a vegades, amenacen de deixar-nos en la resignació o l'abatiment.

En el nostre temps és decisiu que nosaltres, els cristians, cultivem una mirada plena d'esperança, per a poder treballar de manera fructífera, responent a la vocació que ens ha sigut confiada, al servici del Regne de Déu, Regne d'amor, de justícia i de pau. Esta esperança —ens assegura sant Pau— «no enganya» (Rm 5,5), perquè es tracta de la promesa que el Senyor Jesús ens ha fet d'estar sempre amb nosaltres i d'involucrar-nos en l'obra de redempció que Ell vol realitzar en el cor de cada persona i en el "cor" de la creació. Esta esperança troba el seu centre propulsor en la Resurrecció de Crist, que «comporta una força de vida que ha penetrat el món. On sembla que tot ha mort, pertot arreu tornen a aparéixer els brots de la resurrecció. És una força imparable. És cert que moltes vegades sembla que Déu no existixca: veem injustícies, maldats, indiferències i crueltats que no cedixen. Però també és cert que enmig de la foscor sempre comença a brollar una cosa nova, que tard o d'hora produïx un fruit» (exhort. ap. Evangelii gaudium, 276). Fins i tot l'apòstol Pau afirma que «en esperança» nosaltres «estem salvats» (Rm 8,24). La redempció realitzada en la Pasqua dona esperança, una esperança certa, segura, amb la qual podem afrontar els desafiaments del present.

Ser pelegrins d'esperança i constructors de pau significa, per tant, fundar la nostra existència en la roca de la resurrecció de Crist, sabent que cada compromís contret, en la vocació que hem abraçat i portem avant, no cau en sac foradat. A pesar dels fracassos i els contratemps, el bé que sembrem creix de manera silenciosa i res pot separar-nos de la meta conclusiva, que és l'encontre amb Crist i l'alegria de viure en fraternitat entre nosaltres per tota l'eternitat. Esta crida final hem d'anticipar-la cada dia, perquè la relació d'amor amb Déu i amb els germans i germanes comença a realitzar des d'ara el projecte de Déu, el somni de la unitat, de la pau i de la fraternitat. ¡Que ningú se senta exclòs d'esta crida! Cada u de nosaltres, dins de les nostres possibilitats, en l'específic estat de vida pot ser, amb l'ajuda de l'Esperit Sant, sembrador d'esperança i de pau.

La valentia d'involucrar-se

Per tot això vos dic una vegada més, com durant la Jornada Mundial de la Joventut a Lisboa: "Rise up! – Alceu-vos!". Despertem-nos del somni, isquem de la indiferència, obrim les reixes de la presó en què tantes vegades ens tanquem, per tal que cada u de nosaltres puga descobrir la seua vocació en l'Església i en el món i es convertixca en pelegrí d'esperança i artífex de pau. Apassionem-nos per la vida i comprometem-nos en la cura amorosa d'aquells que estan al nostre costat i de l'ambient on vivim. Vos ho repetisc: ¡tingueu la valentia d'involucrar-vos! Oreste Benzi, un infatigable apòstol de la caritat, sempre en favor dels últims i dels indefensos, solia repetir que no hi ha ningú tan pobre que no tinga res a donar, ni hi ha ningú tan ric que no tinga necessitat d'alguna cosa a rebre.

Alcem-nos, per tant, i posem-nos en camí com a pelegrins d'esperança, a fi que, com va fer Maria amb santa Isabel, també nosaltres portem anuncis d'alegria, generem vida nova i sigam artesans de fraternitat i de pau.

Roma, Sant Joan del Laterà, 21 d'abril de 2024, IV Diumenge de Pasqua.

FRANCESC

[Versió valenciana de F. Xavier Martí]

Vocació: gràcia i missió

MISSATGE DEL SANT PARE FRANCESC

PER A LA 60a JORNADA MUNDIAL

D'ORACIÓ PER LES VOCACIONS

Vocació: gràcia i missió

Benvolguts germans i germanes, estimadíssims jóvens:

Ja fa seixanta anys que se celebra la Jornada Mundial d'Oració per les Vocacions, instituïda per sant Pau VI en 1964, durant el Concili Ecumènic Vaticà II. Esta iniciativa providencial es proposa ajudar als membres del poble de Déu, personalment i en comunitat, a respondre a la crida i a la missió que el Senyor confia a cada u en el món de hui, amb les seues ferides i les seues esperances, els seus desafiaments i les seues conquestes.

Enguany vos propose reflexionar i resar guiats pel tema "Vocació: gràcia i missió". És una ocasió preciosa per a redescobrir amb sorpresa que la crida del Senyor és gràcia, és un do gratuït i, al mateix temps, és un compromís a posar-se en camí, a eixir, per a portar l'Evangeli. Estem cridats a una fe que es faça testimoniatge, que reforce i accentue el vincle entre la vida de la gràcia —a través dels sagraments i la comunió eclesial— i l'apostolat en el món. Animat per l'Esperit, el cristià es deixa interpel·lar per les perifèries existencials i és sensible als drames humans, tenint sempre ben present que la missió és obra de Déu i no la duem a terme sols, sinó en la comunió eclesial, juntament amb tots els germans i germanes, guiats pels pastors. Perquè este és, des de sempre i per sempre, el somni de Déu: que visquem amb Ell en comunió d'amor.

«Elegits abans de crear el món»

L'apòstol Pau obri davant de nosaltres un horitzó meravellós: en Crist, Déu Pare «ens elegí en ell, abans de crear el món, perquè fórem sants, irreprensibles als seus ulls. Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seua benèvola decisió» (Ef 1,4-5). Són paraules que ens permeten vore la vida en el seu sentit ple. Déu ens "concep" a imatge i semblança seua, i ens vol fills seus: hem sigut creats per l'Amor, per amor i amb amor, i estem fets per a estimar.

Al llarg de la nostra vida, esta crida, inscrita en el més íntim del nostre ser i portadora del secret de la felicitat, ens arriba, per l'acció de l'Esperit Sant, de manera sempre nova, il·lumina la nostra intel·ligència, infon vigor a la voluntat, ens ompli de sorpresa i encén el nostre cor. A vegades fins i tot irromp de manera inesperada. Va ser així per a mi el 21 de setembre de 1953 quan, mentres anava a la festa anual de l'estudiant, vaig sentir l'impuls d'entrar a l'església i confessar-me. Eixe dia va canviar la meua vida i va deixar una empremta que perdura fins hui. Però la crida divina al do de si s'obri pas a poc a poc, a través d'un camí: en trobar-nos amb una situació de pobresa, en un moment d'oració, gràcies a un testimoniatge límpid de l'Evangeli, a una lectura que ens obri la ment, quan escoltem la Paraula de Déu i la sentim dirigida directament a nosaltres, en el consell d'un germà o una germana que ens acompanya, en un temps de malaltia o de dol. La fantasia de Déu per a cridar-nos és infinita.

I la seua iniciativa i el seu do gratuït esperen la nostra resposta. La vocació és «l'entramat entre elecció divina i llibertat humana» [1], una relació dinàmica i estimulant que té com a interlocutors a Déu i el cor humà. Així, el do de la vocació és com una llavor divina que brolla en el terreny de la nostra vida, ens obri a Déu i ens obri als altres per a compartir amb ells el tresor trobat. Esta és l'estructura fonamental del que entenem per vocació: Déu crida estimant i nosaltres, agraïts, responem estimant. Ens descobrim fills i filles estimats pel mateix Pare i ens reconeixem germans i germanes entre nosaltres. Santa Teresa de l'Infant Jesús, quan finalment "va vore" amb claredat esta realitat, va exclamar: «¡Per fi he trobat la meua vocació! La meua vocació és l'amor...! Sí, he trobat el meu lloc a l'Església [...]. En el cor de l'Església, la meua Mare, jo seré l'amor» [2].

«Jo soc una missió en esta terra»

La crida de Déu, com déiem, inclou l'enviament. No hi ha vocació sense missió. I no hi ha felicitat i plena realització d'un mateix sense oferir als altres la vida nova que hem trobat. La crida divina a l'amor és una experiència que no es pot callar. «¡Ai de mi si no predicara l'Evangeli!» (1Co 9,16), exclamava sant Pau. I la Primera Carta de sant Joan comença així: "El que hem sentit, vist, contemplat i tocat —és a dir, el Verb fet carn— vos ho anunciem també a vosaltres per a que la vostra alegria siga plena" (cf. 1,1-4).

Fa cinc anys, en l'exhortació apostòlica Gaudete et exsultate, em dirigia a cada batejat i batejada amb estes paraules: «Tu també necessites concebre la totalitat de la teua vida com una missió» (n. 23). Sí, perquè cada u de nosaltres, sense excloure a ningú, pot dir: «Jo soc una missió en esta terra, i per a això estic en este món» (exhort. ap. Evangelii gaudium, 273).

La missió comuna de tots els cristians és testimoniar amb alegria, en tota situació, amb actituds i paraules, cosa que experimentem estant amb Jesús i en la seua comunitat que és l'Església. I es traduïx en obres de misericòrdia material i espiritual, en un estil de vida obert a tots i pacífic, capaç de proximitat, compassió i tendresa, que va contracorrent respecte a la cultura del rebuig i de la indiferència. Fer-se proïsme, com el bon samarità (cf. Lc 10,25-37), permet comprendre l'essencial de la vocació cristiana: imitar a Jesucrist, que va vindre per a servir i no per a ser servit (cf. Mc 10,45).

Esta acció missionera no naix simplement de les nostres capacitats, intencions o projectes, ni de la nostra voluntat, ni tampoc del nostre esforç per a practicar les virtuts, sinó d'una profunda experiència amb Jesús. Només d'esta forma podem convertir-nos en testimonis d'Algú, d'una Vida, i això ens fa "apòstols". En eixe moment ens reconeixem com a marcats «a foc per eixa missió d'il·luminar, beneir, vivificar, alçar, sanar, alliberar» (exhort. ap. Evangelii gaudium, 273).

Icona evangèlica d'esta experiència són els dos deixebles d'Emaús. Després de l'encontre amb Jesús ressuscitat es confien recíprocament: «¿No és veritat que els nostres cors s'abrasien dins de nosaltres mentres ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?» ( Lc 24,32). En ells podem vore el significat de tindre "cors fervents i peus en camí" [3]. És el que desitge també per a la pròxima Jornada Mundial de la Joventut a Lisboa, que espere amb alegria i que té per lema: «Maria es va alçar i va partir sense demora» ( Lc 1,39). ¡Que cada u i cada una se senta cridat i cridada a alçar-se i partir sense demora, amb cor fervent!

Cridats junts: convocats

L'evangelista Marc narra el moment en què Jesús va cridar dotze deixebles, cada u amb el seu propi nom. Els va instituir per a que estigueren amb Ell i per a enviar-los a predicar, curar les malalties i expulsar els dimonis (cf. Mc 3,13-15). El Senyor posa així les bases de la seua nova Comunitat. Els Dotze eren persones d'ambients socials i oficis diferents, i no pertanyien a les categories més importants. Els Evangelis narren també altres crides, com la dels setanta-dos deixebles que Jesús envia de dos en dos (cf. Lc 10,1).

L'Església és precisament Ekklesía, terme grec que significa: assemblea de persones cridades, convocades, per a formar la comunitat dels deixebles missioners de Jesucrist, compromesos a viure el seu amor entre ells (cf. Jo 13,34; 15,12) i a difondre'l entre tots, per a que vinga el Regne de Déu.

En l'Església, tots som servidors i servidores, segons diverses vocacions, carismes i ministeris. La vocació al do de si en l'amor, comú a tots, es desplega i es concreta en la vida dels cristians laics i laiques, compromesos a construir la família com a xicoteta església domèstica i a renovar els diversos ambients de la societat amb el rent de l'Evangeli; en el testimoniatge de les consagrades i dels consagrats, entregats totalment a Déu pels germans i germanes com a profecia del Regne de Déu; en els ministres ordenats (diaques, preveres, bisbes) posats al servici de la Paraula, de l'oració i de la comunió del poble sant de Déu. Només en la relació amb totes les altres, cada vocació específica en l'Església es mostra plenament amb la seua veritat i riquesa. En este sentit, l'Església és una simfonia vocacional, amb totes les vocacions unides i diverses, en harmonia i alhora "en eixida" per a irradiar en el món la vida nova del Regne de Déu.

Gràcia i missió: do i deure

Benvolguts germans i germanes, la vocació és do i deure, font de vida nova i d'alegria vertadera. Que les iniciatives d'oració i animació vinculades a esta Jornada puguen reforçar la sensibilitat vocacional en les nostres famílies, en les comunitats parroquials i en les de vida consagrada, en les associacions i en els moviments eclesials. Que l'Esperit del Senyor ressuscitat ens lleve l'apatia i ens concedixca simpatia i empatia, per a viure cada dia regenerats com a fills del Déu Amor (cf. 1Jo 4,16) i ser també nosaltres fecunds en l'amor; capaços de portar vida en tot lloc, especialment on hi ha exclusió i explotació, indigència i mort. Perquè es dilaten els espais de l'amor [4] i Déu regne cada vegada més en este món.

Que en este camí ens acompanye l'oració composta per sant Pau VI per a la primera Jornada Mundial de les Vocacions, l'11 d'abril de 1964:

«Jesús, Pastor diví de les ànimes, que vas cridar els Apòstols per a fer-los pescadors d'hòmens, atrau a Tu també les ànimes ardents i generoses dels jóvens, per a fer-los els teus seguidors i els teus ministres; fes-los partícips de la teua set de redempció universal [...], descobrix-los els horitzons del món sencer [...]; per a que, responent a la teua crida, prolonguen ací en la terra la teua missió, edifiquen el teu Cos místic, l'Església, i siguen "sal de la terra i llum del món" (Mt 5,13)».

Que la Mare de Déu vos acompanye i vos protegixca. Amb la meua benedicció.

Roma, Sant Joan del Laterà, 30 d'abril de 2023, IV Diumenge de Pasqua.

Francesc

---

[1]  Documento final de la XV Asamblea General Ordinaria del Sínodo de los Obispos (3 al 28 de octubre de 2018), Los jóvenes, la fe y el discernimiento vocacional, 78.

[2] Manuscrit B, Carta a María del Sagrado Corazón (8 de setembre de 1896): Obras Completas, Burgos 2006, 261.

[3] Cf. Mensaje para la 97 Jornada Mundial de las Misiones (6 gener 2023).

[4] « Dilatentur spatia caritatis»: Sant Agustí, Sermo 69: PL 5, 440.441.

Pel seminari

DIA DEL SEMINARI

Pregària dels fidels

El sacerdot, amb les mans juntes, convida als fidels a pregar dient:

 Preguem amb els ulls posats en el Senyor, el nostre Déu,

ja que en la seua creu nosaltres tenim la vida:

1. Per l’Església, per tots els qui la formem. Que visquem amb fe i sinceritat este temps de conversió. Preguem al Senyor.
2. Per tots els qui en l'Església han rebut la missió d'anunciar la Paraula de Déu, i tenen el carisma d'il·luminar amb l'ensenyament de la fe. Preguem al Senyor.
3. Pels catecúmens que es preparen especialment durant la Quaresma per a rebre el baptisme en la nit de Pasqua. Preguem al Senyor.
4. Pels xiquets i jóvens de la nostra diòcesi. Que siguen capaços d'escoltar la crida de Déu i s'òbriguen al do d'una vida al servici de l'Església. Preguem al Senyor.
5. Que no falten mai en l'Església universal i en la nostra diòcesi ministres de Crist i distribuïdors dels misteris de Déu. Preguem al Senyor.
6. Pel nostre seminari diocesà, pels seus formadors, pels seminaristes i per tots aquells que col·laboren en la seua formació. Preguem al Senyor.
7. Que Déu nostre Senyor augmente la pietat en la nostra parròquia [o comunitat] i, d'entre nosaltres, en cride alguns que es consagren al servici del Regne de Déu. Preguem al Senyor.

El sacerdot, amb les mans esteses, acaba la pregària comuna dient:

ACOLLIU, Pare sant, les súpliques que vos hem presentat en el Dia del Seminari, i feu-nos fidels seguidors del vostre camí.

Ajunta les mans.

Per Jesucrist, el nostre Senyor.

R. Amén.

Cridats a edificar la família humana

Missatge del Sant Pare Francesc

per a la 59a Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions

(8 de maig de 2022)

Cridats a edificar la família humana

Benvolguts germans i germanes,

En este temps, mentre els gèlids vents de la guerra i de l'opressió encara continuen bufant, i presenciem sovint fenòmens de polarització, com a Església hem començat un procés sinodal. Sentim la urgència de caminar junts cultivant les dimensions de l'escolta, de la participació i del compartir. Juntament amb tots els hòmens i dones de bona voluntat volem contribuir a edificar la família humana, a curar les seues ferides i a projectar-la cap a un futur millor. En esta perspectiva, per a la 59a Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions, desitge reflexionar amb vosaltres sobre l'ampli significat de la "vocació", en el context d'una Església sinodal que es posa a l'escolta de Déu i del món.

Cridats a ser tots protagonistes de la missió

La sinodalitat, caminar junts, és una vocació fonamental per a l'Església, i només en este horitzó és possible descobrir i valorar les diverses vocacions, els carismes i els ministeris. Al mateix temps, sabem que l'Església existix per a evangelitzar, eixint de si mateixa i escampant la llavor de l'Evangeli en la història. Per tant, esta missió és possible precisament posant en sinergia tots els àmbits pastorals i, abans encara, involucrant tots els deixebles del Senyor. Efectivament, «en virtut del Baptisme rebut, cada membre del Poble de Déu s'ha convertit en deixeble missioner (cf. Mt 28,19). Cada un dels batejats, qualsevol que siga la seua funció en l'Església i el grau d'il·lustració de la seua fe, és un agent evangelitzador» (Exhort. ap. Evangelii gaudium, 120). Cal anar amb compte amb la mentalitat que separa els preveres dels laics, considerant protagonistes els primers i executors els segons, i tirar endavant la missió cristiana com a únic Poble de Déu, laics i pastors junts. Tota l'Església és comunitat evangelitzadora.

Cridats a ser custodis els uns dels altres, i de la creació

La paraula "vocació" no s'ha d'entendre en sentit restrictiu, referint-la només a aquells que seguixen el Senyor en el camí d'una consagració particular. Tots estem cridats a participar en la missió de Crist de reunir la humanitat dispersa i reconciliar-la amb Déu. Més en general, tota persona humana, fins i tot abans de viure l'encontre amb Crist i d'abraçar la fe cristiana, rep amb el do de la vida una crida fonamental. Cadascú de nosaltres és una criatura volguda i estimada per Déu, per a la qual Ell ha tingut un pensament únic i especial; i esta espurna divina, que habita al cor de tot home i de tota dona, estem cridats a desenvolupar-la en el curs de la nostra vida, contribuint al creiximent d'una humanitat animada per l'amor i l'acolliment recíproc. Estem cridats a ser custodis els uns dels altres, a construir llaços de concòrdia i intercanvi, a curar les ferides de la creació perquè la seua bellesa no siga destruïda. En definitiva, a ser una única família en la meravellosa casa comuna de la creació, en l'harmònica varietat dels seus elements. En este sentit ampli, no només els individus, sinó també els pobles, les comunitats i les agrupacions de diferents classes tenen una "vocació".

Cridats a acollir la mirada de Déu

A esta gran vocació comuna s'hi afegix la crida més particular que Déu ens adreça a cadascú, arribant a la nostra existència amb el seu Amor i orientant-la al seu últim objectiu, a una plenitud que supera fins i tot el llindar de la mort. Així Déu ha volgut mirar i mira la nostra vida.

A Miquel Àngel Buonarroti se li atribuïxen estes paraules: «Tot bloc de pedra té al seu interior una estàtua i la tasca de l'escultor és descobrir-la». Si la mirada de l'artista pot ser així, encara més ho serà la mirada de Déu, que en aquella jove de Natzaret va veure-hi la Mare de Déu; en el pescador Simó, fill de Jonàs, hi veié Pere, la roca sobre la qual edificaria la seua Església; en el publicà Leví hi va reconéixer l'apòstol i evangelista Mateu; i en Saule, dur perseguidor dels cristians, hi va veure Pau, l'apòstol dels gentils. La seua mirada d'amor sempre ens arriba, ens commou, ens allibera i ens transforma, fent-nos persones noves.

Esta és la dinàmica de tota vocació: som atrapats per la mirada de Déu, que ens crida. La vocació, com la santedat, no és una experiència extraordinària reservada a uns quants. Així com existix la "santedat de la porta del costat de casa" (cf. Exhort. ap. Gaudete et exsultate, 6-9), també la vocació és per a tothom, perquè Déu ens mira i ens crida a tots.

Diu un proverbi de l'Orient Llunyà: «Un savi, mirant un ou, és capaç de veure-hi una àguila; mirant una llavor hi percep un gran arbre; mirant un pecador hi entreveu un sant». Així ens mira Déu, en cadascú de nosaltres hi veu potencialitats, que fins i tot nosaltres mateixos desconeixem, i actua incansablement durant tota la nostra vida perquè puguem posar-les al servici del bé comú.

D'esta manera naix la vocació, gràcies a l'art del diví Escultor que amb les seues "mans" ens fa eixir de nosaltres mateixos, per tal que es projecte en nosaltres esta obra mestra que estem cridats a ser. En particular, la Paraula de Déu, que ens allibera de l'egocentrisme, és capaç de purificar-nos, il·luminar-nos i recrear-nos. Posem-nos aleshores a l'escolta de la Paraula, per obrir-nos a la vocació que Déu ens confia. I aprenguem a escoltar també els germans i les germanes en la fe, perquè en els seus consells i en el seu exemple s'hi pot amagar la iniciativa de Déu, que ens indica camins sempre nous per a recórrer.

Cridats a respondre a la mirada de Déu

La mirada amorosa i creativa de Déu ens ha arribat d'una manera totalment única en Jesús. Parlant del jove ric, l'evangelista Marc diu: «Jesús se'l mirà i el va estimar» (10,21). Esta mirada plena d'amor de Jesús es posa sobre cadascuna i cadascun de nosaltres. Germans i germanes, deixem-nos interpel·lar per esta mirada i deixem-nos portar per Ell més enllà de nosaltres mateixos. I aprenguem també a mirar-nos els uns als altres perquè les persones amb qui vivim i que trobem —siguen les que siguen— puguen sentir-se acollides i descobrir que hi ha Algú que les mira amb amor i les convida a desenvolupar totes les seues potencialitats.

Quan acollim esta mirada. la nostra vida canvia. Tot esdevé un diàleg vocacional, entre nosaltres i el Senyor, però també entre nosaltres i els altres. Un diàleg que, viscut en profunditat, ens fa ser cada vegada més allò que som: en la vocació al sacerdoci ordenat, ser instrument de la gràcia i de la misericòrdia de Crist; en la vocació a la vida consagrada, ser alabança de Déu i profecia d'una humanitat nova; en la vocació al matrimoni, ser do recíproc, i procreadors i educadors de la vida. En general, tota vocació i ministeri en l'Església ens crida a mirar els altres i el món amb els ulls de Déu, per a servir al bé i difondre l'amor, amb les obres i amb les paraules.

En este sentit, vull esmentar ací l'experiència del doctor Gregorio Hernández Cisneros. Mentre treballava com a metge a Caracas, Veneçuela, va voler ser terciari franciscà. Més tard va pensar a ser monjo i prevere, però la salut no li ho va permetre. Va entendre aleshores que la seua crida era precisament la seua professió com a metge, a la qual es va entregar, particularment per als pobres. De manera que es va dedicar sense reserves als malalts afectats per l'epidèmia de grip anomenada "espanyola", que en aquella època es propagava arreu del món. Va morir atropellat per un automòbil, mentre eixia d'una farmàcia on havia aconseguit medicaments per a una de les seues ancianes pacients. Este metge, testimoni exemplar del que significa acollir la crida del Senyor i adherir-s'hi en plenitud, va ser beatificat fa un any.

Convocats per a edificar un món fratern

Com a cristians, no només som cridats, és a dir, interpel·lats personalment per a una vocació, sinó també con-vocats. Som com les tessel·les d'un mosaic, boniques fins i tot si se les pren una per una, però que només juntes componen una imatge. Brillem, cadascú i cadascuna, com una estrella al cor de Déu i en el firmament de l'univers, però estem cridats a formar constel·lacions que orienten i aclarisquen el camí de la humanitat, començant per l'ambient en què vivim. Este é()ota la humanitat. Per això l'Església ha de ser cada vegada més sinodal, és a dir, capaç de caminar unida en l'harmonia de les diversitats, en què tothom té alguna cosa per a aportar i pot participar activament.

Per tant, quan parlem de "vocació" no es tracta només d'escollir una forma de vida o una altra, de dedicar la pròpia existència a un ministeri determinat o de sentir-nos atrets pel carisma d'una família religiosa, d'un moviment o d'una comunitat eclesial; es tracta de realitzar el somni de Déu, el gran projecte de la fraternitat que Jesús tenia al cor quan suplicà al Pare: «Que tots siguen u» (Jo 17,21). Tota vocació en l'Església, i en sentit ampli també en la societat, contribuïx a un objectiu comú: fer que l'harmonia dels nombrosos i diferents dons que només l'Esperit Sant sap realitzar ressone entre els hòmens i dones. Preveres, consagrades, consagrats i fidels laics caminem i treballem junts per a testimoniar que una gran família unida en l'amor no és una utopia, sinó el propòsit pel qual Déu ens ha creat.

Preguem, germans i germanes, perquè el Poble de Déu, enmig de les dramàtiques vicissituds de la història, responga cada vegada més a esta crida. Invoquem la llum de l'Esperit Sant perquè cadascuna i cadascun de nosaltres puga trobar el seu lloc i donar el millor de si mateix en este gran designi diví.

Roma, Sant Joan del Laterà, 8 de maig de 2022, IV Diumenge de Pasqua.

Francesc

(Versió valenciana de F. Xavier Martí)

Sant Josep: el somni de la vocació

MISSATGE DEL SANT PARE FRANCESC

PER A LA 58a JORNADA MUNDIAL

DE PREGÀRIA PER LES VOCACIONS

(25 d'abril de 2021)

Sant Josep: el somni de la vocació

Benvolguts germans i germanes:

El passat 8 de desembre, amb motiu del 150é aniversari de la declaració de sant Josep com a Patró de l'Església universal, va començar l'Any dedicat especialment a ell (cf. Decret de la Penitencieria Apostòlica, 8 de desembre de 2020). Per part meua, vaig escriure la Carta apostòlica Patris corde perquè «cresca l'amor a este gran sant». Es tracta, en efecte, d'una figura extraordinària, i al mateix temps «tan pròxima a la nostra condició humana». Sant Josep no impactava, tampoc posseïa carismes particulars ni apareixia important a la vista dels altres. No era famós i tampoc es feia notar, els Evangelis no recullen ni una sola paraula seua. No obstant això, amb la seua vida ordinària, va realitzar una cosa extraordinària als ulls de Déu.

Déu veu el cor (cf. 1 Sam 16,7) i en sant Josep va reconéixer un cor de pare, capaç de donar i generar vida en el dia a dia. Les vocacions tendixen a açò: a generar i regenerar la vida cada dia. El Senyor vol forjar cors de pares, cors de mares; cors oberts, capaços de grans impulsos, generosos en l'entrega, compassius en el consol de l'angoixa i ferms en l'enfortiment de l'esperança. Açò és el que el sacerdoci i la vida consagrada necessiten, especialment hui, en temps marcats per la fragilitat i els sofriments causats també per la pandèmia, que ha suscitat incertesa i por sobre el futur i el mateix sentit de la vida. Sant Josep ve al nostre encontre amb la seua mansuetud, com a sant de la porta del costat; al mateix temps, el seu fort testimoniatge pot orientar-nos en el camí.

Sant Josep ens suggerix tres paraules clau per a la nostra vocació. La primera és somni. Tots en la vida somien a realitzar-se. I és correcte que tinguem grans expectatives, metes altes abans que objectius efímers —com l'èxit, els diners i la diversió—, que no són capaços de satisfer-nos. De fet, si demanàrem a la gent que expressara en una sola paraula el somni de la seua vida, no deu ser difícil imaginar la resposta: "amor". És l'amor el que dona sentit a la vida, perquè revela el seu misteri. La vida, en efecte, només es té si es dona, només es posseïx verdaderament si s'entrega plenament. Sant Josep té molt a dir-nos referent a açò perquè, a través dels somnis que Déu li va inspirar, va fer de la seua existència un do.

Els Evangelis narren quatre somnis (cf. Mt 1,20; 2,13.19.22). Eren crides divines, però no van ser fàcils d'acollir. Després de cada somni, Josep va haver de canviar els seus plans i arriscar-se, sacrificant els seus projectes per a secundar els projectes misteriosos de Déu. Ell va confiar totalment. Però podem preguntar-nos: "¿Què era un somni nocturn per a depositar en ell tanta confiança?". Encara que en l'antiguitat se li prestava molta atenció, continuava sent poc davant de la realitat concreta de la vida. Malgrat tot, sant Josep es va deixar guiar pels somnis sense vacil·lar. Per què? Perquè el seu cor estava orientat cap a Déu, ja estava predisposat cap a Ell. Al seu vigilant "sentit intern" només li era suficient un xicotet senyal per a reconéixer la seua veu. Això també s'aplica a les nostres crides. A Déu no li agrada revelar-se de manera espectacular, forçant la nostra llibertat. Ell ens dona a conéixer els seus plans amb suavitat, no ens enlluerna amb visions impactants, sinó que es dirigix a la nostra interioritat delicadament, acostant-se íntimament a nosaltres i parlant-nos per mitjà dels nostres pensaments i sentiments. I així, com va fer amb sant Josep, ens proposa metes altes i sorprenents.

Els somnis van conduir Josep a aventures que mai hauria imaginat. El primer va desestabilitzar el seu festeig, però el va convertir en pare del Messies; el segon el va fer fugir a Egipte, però va salvar la vida de la seua família; el tercer anunciava el retorn a la seua pàtria i el quart li va fer canviar novament els seus plans portant-lo a Natzaret, el mateix lloc on Jesús anava a començar la proclamació del Regne de Déu. En totes estes vicissituds, la valentia de seguir la voluntat de Déu va resultar victoriosa. Així passa en la vocació: la crida divina sempre impulsa a eixir, a entregar-se, a anar més enllà. No hi ha fe sense risc. Només abandonant-se confiadament a la gràcia, deixant de costat els plans propis i comoditats es diu veritablement "sí" a Déu. I cada "sí" dona fruits, perquè s'adherix a un pla més gran, del que només albirem detalls, però que l'Artista diví coneix i porta avant, per a fer de cada vida una obra mestra. En este sentit, sant Josep representa una icona exemplar de l'acolliment dels projectes de Déu. Però el seu acolliment és actiu, mai renúncia ni es rendix, «no és un home que es resigna passivament. És un protagonista valent i fort» (Carta ap. Patris corde, 4). Que ell ens ajude a tots, especialment els jóvens en discerniment, a realitzar els somnis que Déu té per a ells; que inspire la iniciativa valenta per a dir "sí" al Senyor, que sempre sorprén i mai decep.

La segona paraula que marca l'itinerari de sant Josep i de la seua vocació és servici. Es desprén dels Evangelis que va viure enterament per als altres i mai per a si mateix. El sant Poble de Déu li diu espòs castíssim, i així revela la seua capacitat d'estimar sense retindre res per a ell. Alliberant l'amor del seu afany de possessió, es va obrir a un servici encara més fecund, la seua cura amorosa s'ha estés al llarg de les generacions i la seua protecció sol·lícita l'ha convertit en patró de l'Església. També és patró de la bona mort, ell que va saber encarnar el sentit oblatiu de la vida. No obstant això, el seu servici i els seus sacrificis només van ser possibles perquè estaven sostinguts per un amor més gran: «Tota vocació verdadera naix del do de si mateix, que és la maduració del simple sacrifici. També en el sacerdoci i la vida consagrada es requerix esta classe de maduresa. Quan una vocació, ja siga en la vida matrimonial, cèlibe o virginal, no aconseguix la maduresa de l'entrega de si mateixa i es deté només en la lògica del sacrifici, aleshores en lloc de convertir-se en signe de la bellesa i l'alegria de l'amor corre el risc d'expressar infelicitat, tristesa i frustració» (ibíd., 7).

Per a sant Josep el servici, expressió concreta del do de si mateix, no va ser només un ideal elevat, sinó que es va convertir en regla de vida quotidiana. Ell es va esforçar per a trobar i adaptar un lloc perquè nasquera Jesús, va fer el possible per a defensar-lo de la fúria d'Herodes organitzant un viatge sobtat a Egipte, es va afanyar a tornar a Jerusalem per a buscar a Jesús quan s'havia perdut i va mantindre la seua família amb el fruit del seu treball, fins i tot en terra estrangera. En definitiva, es va adaptar a les diverses circumstàncies amb l'actitud de qui no es desanima si la vida no va com ell vol, amb la disponibilitat de qui viu per a servir. Amb este esperit, Josep va emprendre els nombrosos i sovint inesperats viatges de la seua vida: de Natzaret a Betlem per al cens, després a Egipte i de nou a Natzaret, i cada any a Jerusalem, amb bona disposició per a enfrontar-se en cada ocasió a situacions noves, sense queixar-se del que ocorria, disposat a tirar una mà per a arreglar les coses. Es podria dir que era la mà estesa del Pare celestial cap al seu Fill en la terra. Per això, no pot més que ser un model per a totes les vocacions, que estan cridades a ser les mans diligents del Pare per als seus fills i filles.

M'agrada pensar llavors en sant Josep, el custodi de Jesús i de l'Església, com a custodi de les vocacions. La seua atenció en la vigilància procedix, en efecte, de la seua disponibilitat per a servir. «Es va alçar, va prendre de nit el xiquet i sa mare» (Mt 2,14), diu l'Evangeli, assenyalant la seua urgència i dedicació a la família. No va perdre temps a analitzar el que no funcionava bé, per a no llevar-li'l a qui tenia a càrrec seu. Esta cura atenta i sol·lícita és el signe d'una vocació realitzada, és el testimoniatge d'una vida tocada per l'amor de Déu. ¡Quin bell exemple de vida cristiana donem quan no perseguim obstinadament les nostres ambicions i no ens deixem paralitzar per les nostres nostàlgies, sinó que ens ocupem del que el Senyor ens confia per mitjà de l'Església! Així, Déu escampa sobre nosaltres el seu Esperit, la seua creativitat; i fa meravelles, com en Josep.

A més de la crida de Déu —que complix els nostres somnis més grans— i de la nostra resposta —que es concreta en el servici disponible i la cura atenta—, hi ha un tercer aspecte que travessa la vida de sant Josep i la vocació cristiana, marcant el ritme de la quotidianitat: la fidelitat. Josep és l'«home just» (Mt 1,19), que en el silenci laboriós de cada dia persevera en la seua adhesió a Déu i als seus plans. En un moment especialment difícil es posa a "considerar totes les coses" (cf. v. 20). Medita, reflexiona, no es deixa dominar per la pressa, no cedix a la temptació de prendre decisions precipitades, no seguix els seus instints i no viu sense perspectives. Ho cultiva tot amb paciència. Sap que l'existència es construïx només amb la contínua adhesió a les grans opcions. Això correspon a la laboriositat serena i constant amb què va exercir l'ofici humil de fuster (cf. Mt 13,55), pel qual no va inspirar les cròniques de l'època, sinó la vida quotidiana de tot pare, de tot treballador i de tot cristià al llarg dels segles. Perquè la vocació, com la vida, només madura per mitjà de la fidelitat de cada dia.

Com s'alimenta esta fidelitat? A la llum de la fidelitat de Déu. Les primeres paraules que sant Josep va escoltar en somni van ser una invitació a no tindre por, perquè Déu és fidel a les seues promeses: «Josep, fill de David, no temes» (Mt 1,20). No temes: són les paraules que el Senyor et dirigix també a tu, benvolguda germana, i a tu, estimat germà, quan, fins i tot enmig d'incerteses i vacil·lacions, sents que ja no pots postergar el desig d'entregar-li la teua vida. Són les paraules que et repetix quan, allí on et trobes, potser enmig de proves i incomprensions, lluites cada dia per complir la seua voluntat. Són les paraules que redescobrixes quan, al llarg del camí de la crida, tornes al teu primer amor. Són les paraules que, com una tornada, acompanyen a qui diu sí a Déu amb la vida com sant Josep, en la fidelitat de cada dia.

Esta fidelitat és el secret de l'alegria. A la casa de Natzaret, diu un himne litúrgic, hi havia «una alegria límpida». Era l'alegria quotidiana i transparent de la senzillesa, l'alegria que sent qui custodia el que és important: la proximitat fidel a Déu i al proïsme. ¡Que bell seria si la mateixa atmosfera senzilla i radiant, sòbria i esperançadora, impregnara els nostres seminaris, els nostres instituts religiosos, les nostres cases parroquials! És l'alegria que desitge per a vosaltres, germans i germanes que generosament heu fet de Déu el somni de les vostres vides, per a servir-lo en els germans i en les germanes que vos han sigut confiats, mitjançant una fidelitat que és ja en si mateixa un testimoniatge, en una època marcada per opcions passatgeres i emocions que s'esvaïxen sense deixar alegria. Que sant Josep, custodi de les vocacions, vos acompanye amb cor de pare.

Roma, Sant Joan del Laterà, 19 de març de 2021, Solemnitat de Sant Josep

Francesc

(Traducció de F. Xavier Martí)