MISSATGE DEL SANT PARE FRANCESC
PER A LA 62a JORNADA MUNDIAL
D'ORACIÓ PER LES VOCACIONS
[11 de maig de 2025]
Pelegrins d'esperança: el do de la vida
Benvolguts germans i germanes,
En esta LXII Jornada Mundial d'Oració per les Vocacions, vullc dirigir-vos una invitació plena d'alegria i coratge per a ser pelegrins d'esperança, entregant la vida amb generositat.
La vocació és un do preciós que Déu sembra en el cor, una crida a eixir de nosaltres mateixos per a emprendre un camí d'amor i de servici. I cada vocació en l'Església —siga laical, al ministeri ordenat o a la vida consagrada— és un signe de l'esperança que Déu posa en el món i en cada u dels seus fills.
En el nostre temps, molts jóvens se senten perduts davant del futur. Experimenten sovint incertesa sobre el seu futur laboral i, més profundament, una crisi d'identitat, que és també una crisi de sentit i de valors, i que la confusió del món digital fa encara més difícil de travessar. Les injustícies contra els més dèbils i contra els pobres, la indiferència d'un benestar egoista i la violència de la guerra amenacen els somnis d'una vida bona que els jóvens coven en el seu cor. A pesar d'això, el Senyor, que coneix el cor humà, no ens deixa en la incertesa; al contrari, vol despertar en cada u la convicció de ser amat, cridat i enviat com a pelegrí d'esperança.
Per això, a nosaltres, els membres adults en l'Església —especialment, els pastors— se'ns demana acollir, discernir i acompanyar el camí vocacional de les noves generacions. I vosaltres, jóvens, esteu cridats a ser els protagonistes de la vostra vocació o, millor encara, coprotagonistes juntament amb l'Esperit Sant, que suscita en vosaltres el desig de fer de la vostra vida un do d'amor.
Acollir el camí vocacional propi
Estimats jóvens, «la vida vostra no és un “mentrestant”. Vosaltres sou l'ara de Déu» (exhort. ap. postsin. Christus vivit, 178). Cal prendre consciència que el do de la vida exigix una resposta generosa i fidel. Mireu els sants i beats jóvens que van respondre amb alegria a la crida del Senyor: santa Rosa de Lima, sant Doménec Savio, santa Teresa de Lisieux, sant Gabriel de la Dolorosa, els beats —que prompte seran sants— Carles Acutis i Pere Jordi Frassati, i tants altres. Cada u d'ells va viure la vocació com un camí cap a la felicitat plena, en la relació amb Jesús viu. Quan escoltem la seua Paraula, el nostre cor crema dins de nosaltres (cf. Lc 24,32) i sentim el desig de consagrar la nostra vida a Déu; ací naix la voluntat de descobrir com i en quina forma de vida podem correspondre a l'amor que Ell ens ha donat primer.
Tota vocació, quan es percep profundament en el cor, fa sorgir la resposta com un impuls interior cap a l'amor i el servici; com una font d'esperança i caritat, i no com una búsqueda d'autoafirmació. Vocació i esperança, per tant, estan entrellaçades en el projecte diví per a l'alegria de cada home i de cada dona, perquè tots estem cridats a oferir la nostra vida pels altres (cf. exhort. ap. Evangelii gaudium, 268). Molts jóvens busquen conéixer el camí que Déu els convida a recórrer: alguns descobrixen —moltes vegades amb sorpresa— la vocació al sacerdoci o a la vida consagrada; uns altres perceben la bellesa de la vocació al matrimoni i la vida familiar, així com la crida al compromís pel bé comú i al testimoni de la fe entre els seus companys i amics.
Tota vocació està animada per l'esperança, que es traduïx com a confiança en la Providència. En efecte, per al cristià, esperar és molt més que un simple optimisme humà: és per damunt de tot una certesa basada en la fe en Déu, que actua en la història de cada persona. I així, la vocació madura en la fidelitat diària a l'Evangeli, en l'oració, en el discerniment i en el servici.
Estimats jóvens, l'esperança en Déu no defrauda, perquè Ell guia cada pas de qui es confia a Ell. El món necessita jóvens que siguen pelegrins d'esperança, valents a dedicar la seua vida a Crist i plens de l'alegria pel fet mateix de ser els seus deixebles-missioners.
Discernir el camí vocacional propi
El descobriment de la vocació pròpia es produïx en un camí de discerniment. Este procés mai és solitari, sinó que es desenvolupa en el si de la comunitat cristiana i juntament amb ella.
Estimats jóvens, el món vos espenta a prendre decisions precipitades, a omplir els vostres dies de soroll, impedint-vos experimentar un silenci obert a Déu, que parla al cor. Tingueu el valor de parar, d'escoltar dins de vosaltres mateixos i de preguntar-li a Déu què somia per a vosaltres. El silenci en l'oració és indispensable per a “llegir” la crida de Déu en la història pròpia i respondre amb llibertat i de manera conscient.
El recolliment permet comprendre que tots podem ser pelegrins d'esperança si fem de la nostra vida un do, especialment al servici dels qui habiten les perifèries materials i existencials del món. Qui es posa a l'escolta de Déu no pot ignorar el clam de tants germans i germanes que se senten exclosos, ferits o abandonats. Tota vocació ens obri a la missió de ser presència de Crist allí on més es necessita llum i consol. Els fidels laics, en particular, estan cridats a ser “sal, llum i rent” del Regne de Déu per mitjà del compromís social i professional.
Acompanyar el camí vocacional
Des d'esta perspectiva, els agents de pastoral vocacional —especialment, els acompanyants espirituals— no han de tindre por d'acompanyar els jóvens amb la confiança esperançada i pacient de la pedagogia divina. Es tracta de ser per a ells persones d'escolta i acolliment respectuós en les quals puguen confiar, guies savis disposats a ajudar-los i a reconéixer els signes de Déu en el seu camí.
Per això, exhorte que es promoga la cura de la vocació cristiana en els diferents àmbits de la vida i de l'activitat humana, afavorint l'obertura espiritual de cada persona a la veu de Déu. Amb este propòsit, és important que els itineraris educatius i pastorals contemplen espais adequats per a l'acompanyament de les vocacions.
L'Església necessita pastors, religiosos, missioners i matrimonis que sàpien dir “sí” al Senyor amb confiança i esperança. La vocació no és mai un tresor que es queda tancat en el cor, sinó que creix i s'enfortix en la comunitat que creu, ama i espera. I atés que ningú pot respondre sol a la crida de Déu, tots necessitem l'oració i el suport dels germans i germanes.
Benvolguts amics, l'Església està viva i és fecunda quan genera noves vocacions. I el món, moltes vegades sense saber-ho, busca testimonis d'esperança, que anuncien amb la seua vida que seguir a Crist és font d'alegria. Per tant, no ens cansem de demanar al Senyor nous obrers per als seus sembrats, amb la certesa que Ell continua cridant amb amor. Estimats jóvens, encomane el vostre camí de seguiment del Senyor a la intercessió de Maria, Mare de l'Església i de les vocacions. ¡Camineu sempre com a pelegrins d'esperança per la via de l'Evangeli! Vos acompanye amb la meua benedicció, i vos demane, per favor, que reseu per mi.
Roma, Policlínic A. Gemelli, 19 de març de 2025.
FRANCESC
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada