Carta apostòlica In unitate fidei, de Lleó XIV

LLEÓ XIV

CARTA APOSTÒLICA

IN UNITATE FIDEI

EN EL 1700 ANIVERSARI DEL CONCILI DE NICEA

1. En la unitat de la fe, proclamada des dels orígens de l'Església, els cristians estan cridats a caminar concordes, custodiant i transmetent amb amor i amb alegria el do rebut. Açò s'expressa en les paraules del Credo: «Creiem en Jesucrist, Fill unigènit de Déu, que per la nostra salvació davallà del cel», formulades pel Concili de Nicea, el primer esdeveniment ecumènic de la història del cristianisme, fa mil set-cents anys.

Mentres em dispose a fer el Viatge Apostòlic a Turquia, amb esta carta desitge encoratjar en tota l'Església un renovat impuls en la professió de la fe, la veritat de la qual, que des de fa segles constituïx el patrimoni compartit entre els cristians, mereix ser confessada i aprofundida de manera sempre nova i actual. Al respecte, ha sigut aprovat un ric document de la Comissió Teològica Internacional: «Jesucrist, Fill de Déu, Salvador. El 1700 aniversari del Concili Ecumènic de Nicea». A ell remet, perquè oferix perspectives útils per a aprofundir en la importància i actualitat no sols teològica i eclesial, sinó també cultural i social del Concili de Nicea.

2. «Començament de l'Evangeli de Jesucrist, Fill de Déu»: així sant Marc titula el seu Evangeli, resumint tot el seu missatge precisament en el signe de la filiació divina de Jesucrist. De la mateixa manera, l'apòstol Pau sap que està cridat a anunciar l'Evangeli de Déu sobre el seu Fill mort i ressuscitat per nosaltres (cf. Rm 1,9), que és el «sí» definitiu de Déu a les promeses dels profetes (cf. 2C 1,19-20). En Jesucrist, el Verb que era Déu abans dels temps i per mitjà del qual tot va ser fet —recita el pròleg de l'Evangeli de sant Joan—, «es va fer carn i va habitar entre nosaltres» (Jo 1,14). En Ell, Déu s'ha fet el nostre proïsme, de manera que tot el que fem a cada u dels nostres germans, a Ell li ho fem (cf. Mt 25,40).

En este Any Sant dedicat a Crist, qui és la nostra esperança, és una coincidència providencial que se celebre també el 1700 aniversari del primer Concili Ecumènic de Nicea, que en el 325 va proclamar la professió de fe en Jesucrist, Fill de Déu. Este és el cor de la fe cristiana. Encara hui, en la celebració eucarística dominical pronunciem el Símbol Nicenoconstantinopolità, professió de fe que unix tots els cristians. Ella ens dona esperança en els temps difícils que vivim, enmig de moltes preocupacions i temors, amenaces de guerra i violència, desastres naturals, greus injustícies i desequilibris, fam i misèria patida per milions de germans i germanes nostres.

3. Els temps del Concili de Nicea no eren menys turbulents. Quan va començar, en el 325, encara estaven obertes les ferides de les persecucions contra els cristians. L'Edicte de tolerància de Milà (313), promulgat pels emperadors Constantí i Licini, semblava anunciar l'alba d'una nova era de pau. No obstant això, després de les amenaces externes, prompte van sorgir disputes i conflictes en l'Església.

Arri, un prevere d'Alexandria d'Egipte, ensenyava que Jesús no és verdaderament el Fill de Déu; encara que tampoc una simple criatura, seria un ser intermedi entre el Déu inassoliblement llunyà i nosaltres. A més, hi hauria hagut un temps en què el Fill «no era». Això concordava amb la mentalitat de l'època, i per això resultava plausible.

Però Déu no abandona la seua Església i suscita sempre hòmens i dones valentes, testimonis de la fe i pastors que guien el seu poble i indiquen el camí de l'Evangeli. El bisbe Alexandre d'Alexandria va vore que les ensenyances d’Arri no eren coherents amb la Sagrada Escriptura. Com Arri no es mostrava conciliador, Alexandre va convocar els bisbes d'Egipte i Líbia a un sínode, que va condemnar l'ensenyança d’Arri; després va enviar una carta als altres bisbes d'Orient per a informar-los detalladament. A Occident es va activar el bisbe Osi de Còrdova, a Espanya, ja provat com a fervent confessor de la fe durant la persecució sota l'emperador Maximià i que gaudia de la confiança del bisbe de Roma, el papa Silvestre.

També els seguidors d’Arri es van compactar. Açò va portar a una de les pitjors crisis en la història de l'Església del primer mil·lenni. El motiu de la disputa no era un detall secundari. Es tractava del centre de la fe cristiana, és a dir, de la resposta a la pregunta decisiva que Jesús havia plantejat als deixebles a Cesarea de Filip: «I vosaltres, ¿qui dieu que soc jo?» (cf. Mt 16,15).

4. Mentres la controvèrsia s'intensificava, l'emperador Constantí va advertir que, juntament amb la unitat de l'Església, també estava amenaçada la unitat de l'Imperi. Va convocar, per això, tots els bisbes a un concili ecumènic, és a dir, universal, a Nicea, per a restablir la unitat. El sínode, anomenat dels «318 Pares», es va dur a terme sota la presidència de l'emperador: la quantitat de bisbes reunits no tenia precedents. Alguns d'ells portaven encara les marques de les tortures patides durant la persecució. La gran majoria provenia d'Orient, mentres que, pel que sembla, només cinc eren occidentals. El papa Silvestre es va recolzar en la figura, teològicament autoritzada, del bisbe Osi de Còrdova i va enviar allí dos preveres romans.

5. Els Pares del Concili van donar testimoni de la seua fidelitat a la Sagrada Escriptura i a la Tradició apostòlica, tal com es professava durant el baptisme segons el mandat de Jesús: «Aneu i feu deixebles de tots els pobles, bategeu-los en el nom del Pare, i del Fill, i de l'Esperit Sant» (Mt 28,19). A Occident existien diverses fórmules, entre elles l'anomenat Credo dels Apòstols [1]. També a Orient existien moltes professions baptismals, semblants entre si en la seua estructura. No es tractava d'un llenguatge erudit i complicat, sinó més prompte —com es va dir després— del llenguatge senzill comprés pels pescadors de la mar de Galilea.

Sobre esta base, el Credo nicé comença professant: «Creiem en un sol Déu, Pare Totpoderós, creador de totes les coses, de les visibles i de les invisibles» [2]. Amb això els Pares conciliars expressaren la fe en el Déu u i únic. En el Concili no va haver-hi controvèrsia al respecte. Es va debatre, en canvi, un segon article, que utilitza també el llenguatge de la Bíblia per a professar la fe en «un sol Senyor, Jesucrist, Fill de Déu». El debat es devia a la necessitat de respondre a la qüestió plantejada per Arri sobre com havia d'entendre's l'afirmació «Fill de Déu» i com podia conciliar-se amb el monoteisme bíblic. El Concili estava cridat, per tant, a definir el significat correcte de la fe en Jesús com al «Fill de Déu».

Els Pares confessaren que Jesús és el Fill de Déu perquè és «de la mateixa substància (ousia) del Pare [...] engendrat, no creat, de la mateixa substància (homooúsios) del Pare». Amb esta definició es rebutjava radicalment la tesi d’Arri [3]. Per a expressar la veritat de la fe, el Concili va usar dos paraules, «substància» (ousia) i «de la mateixa substància» (homooúsios), que no es troben en l'Escriptura. En fer-ho no va voler substituir les afirmacions bíbliques per la filosofia grega. Al contrari, el Concili va emprar estos termes per a afirmar amb claredat la fe bíblica, distingint-la de l'error hel·lenitzant d’Arri. L'acusació d'hel·lenització no s'aplica, per tant, als Pares de Nicea, sinó a la falsa doctrina d’Arri i els seus seguidors.

En positiu, els Pares de Nicea volgueren continuar fermament fidels al monoteisme bíblic i al realisme de l'encarnació. Volgueren reafirmar que l'únic i verdader Déu no és inassoliblement llunyà a nosaltres, sinó que, per contra, s'ha fet pròxim i ha eixit al nostre encontre en Jesucrist.

6. Per a expressar el seu missatge en el llenguatge senzill de la Bíblia i de la litúrgia familiar a tot el Poble de Déu, el Concili reprén algunes formulacions de la professió baptismal: «Déu de Déu, llum de llum, Déu verdader de Déu verdader». El Concili adopta, per tant, la metàfora bíblica de la llum: «Déu és llum» (1Jo 1,5; cf. Jo 1,4-5). Com la llum que irradia i es comunica a si mateixa sense disminuir, així el Fill és el reflex (apaugasma) de la glòria de Déu i la imatge (character) del seu ser (hipòstasi) (cf. He 1,3; 2C 4,4). El Fill encarnat, Jesús, és per això la llum del món i de la vida (cf. Jo 8,12). Pel baptisme, els ulls del nostre cor són il·luminats (cf. Ef 1,18), perquè també nosaltres pugam ser llum en el món (cf. Mt 5,14).

Finalment, el Credo afirma que el Fill és «Déu verdader de Déu verdader». En molts passatges, la Bíblia distingix els ídols morts del Déu verdader i vivent. El Déu verdader és el Déu que parla i actua en la història de la salvació: el Déu d'Abraham, Isaac i Jacob, que es va revelar a Moisés en l'albarzer ardent (cf. Ex 3,14), el Déu que veu la misèria del poble, escolta el seu clam, el guia i l'acompanya a través del desert amb la columna de foc (cf. Ex 13,21), li parla amb veu de tro (cf. Dt 5,26) i té compassió d'ell (cf. Os 11,8-9). El cristià és cridat, per tant, a convertir-se dels ídols morts al Déu viu i verdader (cf. Fets 12,25; 1Ts 1,9). En este sentit, Simó Pere confessa a Cesarea de Filip: «Tu eres el Messies, el Fill de Déu viu» (Mt 16,16).

7. El Credo de Nicea no formula una teoria filosòfica. Professa la fe en el Déu que ens ha redimit per mitjà de Jesucrist. Es tracta del Déu vivent: Ell vol que tingam vida i que la tingam en abundància (cf. Jo 10,10). Per això el Credo continua amb les paraules de la professió baptismal: el Fill de Déu «que per nosaltres, els hòmens, i per la nostra salvació, davallà del cel, i s’encarnà i es feu home; va morir i va ressuscitar al tercer dia, i va pujar al cel, i vindrà per a jutjar els vius i els morts». Açò deixa clar que les afirmacions cristològiques de fe del Concili estan inserides en la història de salvació entre Déu i les seues criatures.

Sant Atanasi, que havia participat en el Concili com a diaca del bisbe Alexandre i el va succeir en la seu d'Alexandria d'Egipte, va subratllar repetidament i amb eficàcia la dimensió soteriològica que el Credo nicé expressa. Escriu en efecte que el Fill, que va descendir del cel, «ens va fer fills per al Pare i, havent arribat Ell mateix a ser home, va divinitzar els hòmens. No es tracta que sent home posteriorment haja arribat a ser Déu, sinó que sent Déu es va fer home per a divinitzar-nos a nosaltres» [4]. Només si el Fill és verdaderament Déu això és possible: cap ser mortal, de fet, pot véncer la mort i salvar-nos; només Déu pot fer-ho. Ell ens ha alliberat en el seu Fill fet home per a que fórem lliures (cf. Ga 5,1).

Mereix ser ressaltat, en el Credo de Nicea, el verb descendit, «va descendir». Sant Pau descriu amb expressions fortes este moviment: «[Crist] es rebaixà a si mateix, prenent la condició de servidor i fent-se semblant als hòmens» (Fl 2,7), així com afirma el pròleg de l'Evangeli de sant Joan: «I la Paraula es va fer carn i va habitar entre nosaltres» (Jo 1,14). Per això —ensenya la Carta als Hebreus— «no tenim un Gran Sacerdot incapaç de compadir-se de les nostres debilitats; al contrari, ell va ser sotmés a les mateixes proves que nosaltres, a excepció del pecat» (He 4,15). La vesprada abans de la seua mort es va inclinar com un esclau per a llavar els peus als deixebles (cf. Jo 13,1-17). I l'apòstol Tomàs, només quan va poder posar els dits en la ferida del costat del Senyor ressuscitat, va confessar: «¡Senyor meu i Déu meu!» (Jo 20,28).

És precisament en virtut de la seua encarnació que trobem el Senyor en els nostres germans i germanes necessitades: «Vos ho dic de veres: cada vegada que ho féieu a u d'estos germans meus, per menut que fora, m'ho féieu a mi» (Mt 25,40). El Credo nicé no ens parla, per tant, d'un Déu llunyà, inassolible, immòbil, que descansa en si mateix, sinó d'un Déu que està prop de nosaltres, que ens acompanya en el nostre camí per les sendes del món i en els llocs més foscos de la terra. La seua immensitat es manifesta en el fet que es fa xicotet, es despulla de la seua infinita majestat fent-se el nostre proïsme en els menuts i en els pobres. Açò revoluciona les concepcions paganes i filosòfiques de Déu.

Una altra paraula del Credo nicé és per a nosaltres hui particularment reveladora. L'afirmació bíblica «es va fer carn», precisada afegint la paraula «home» després de la paraula «encarnat». Nicea pren així distància de la falsa doctrina segons la qual el Logos hauria assumit només un cos com a revestiment exterior, però no l'ànima humana, dotada d'enteniment i lliure albir. Al contrari, vol afirmar el que el Concili de Calcedònia (451) declararia explícitament: en Crist, Déu ha assumit i redimit el ser humà sencer, amb cos i ànima. El Fill de Déu es va fer home —explica sant Atanasi— per a que nosaltres, els hòmens, poguérem ser divinitzats [5]. Esta lluminosa intel·ligència de la Revelació divina havia sigut preparada per sant Ireneu de Lió i per Orígenes, i es va desplegar després amb gran riquesa en l'espiritualitat oriental.

La divinització no té res a vore amb l'autodeïficació de l'home. Per contra, la divinització ens protegix de la temptació primordial de voler ser com Déu (cf. Gn 3,5). Allò que Crist és per naturalesa, nosaltres ho arribem a ser per gràcia. Per l'obra de la redempció, Déu no sols ha restaurat la nostra dignitat humana com a imatge de Déu, sinó que Aquell que ens va crear de manera meravellosa ens ha fet partícips, de manera més admirable encara, de la seua naturalesa divina (cf. 2Pe 1,4).

La divinització és, per tant, la verdadera humanització. Heus ací per què l'existència de l'home apunta més enllà de si mateixa, busca més enllà de si mateixa, desitja més enllà de si mateixa i està inquieta fins que reposa en Déu [6]: Deus enim solus satiat, Només Déu satisfà l'home! [7] Només Déu, amb la seua condició infinita, pot assaciar el desig infinit del cor humà i, per això, el Fill de Déu ha volgut fer-se el nostre germà i redemptor.

8. Hem dit que Nicea va rebutjar clarament les ensenyances d’Arri. Però Arri i els seus seguidors no es van rendir. El mateix emperador Constantí i els seus successors es van alinear cada vegada més amb els arrians. El terme homooúsios es va convertir en la clau de la discòrdia entre nicens i antinicens, que va desencadenar així uns altres conflictes greus. Sant Basili de Cesarea descriu la confusió que es va produir amb imatges eloqüents, comparant-la amb una batalla naval nocturna enmig d'una violenta tempestat, [8] mentres que sant Hilari dona testimoni de l'ortodòxia dels laics enfront de l'arrianisme de molts bisbes, i reconeix que "les oïdes del poble són més santes que els cors dels sacerdots". [9]

La roca del Credo nicé va ser sant Atanasi, irreductible i ferm en la fe. Encara que va ser deposat i expulsat fins a cinc vegades de la seu episcopal d'Alexandria, cada vegada va tornar a ella com a bisbe. Fins i tot des de l'exili va continuar guiant el Poble de Déu amb els seus escrits i les seues cartes. Com Moisés, Atanasi no va poder entrar en la terra promesa de la pau eclesial. Esta gràcia estava reservada a una nova generació, coneguda com «els jóvens nicens»: a Orient, els tres Pares capadocis, sant Basili de Cesarea (ca. 330-379), a qui es va donar el títol de «el Gran», el seu germà sant Gregori de Nisa (335-394) i el més gran amic de Basili, sant Gregori de Nazianz (329/30-390). A Occident van ser importants sant Hilari de Poitiers (ca. 315-367) i el seu deixeble sant Martí de Tours (ca. 316-397). Després, sobretot, sant Ambròs de Milà (333-397) i sant Agustí d’Hipona (354-430).

El mèrit dels tres Capadocis, en particular, va ser portar a terme la formulació del Credo nicé, mostrant que la Unitat i la Trinitat en Déu no estan en absolut en contradicció. En este context es va formular l'article de fe sobre l'Esperit Sant en el primer Concili de Constantinoble de l'any 381. Així, el Credo, que des d’aquell moment es va dir Nicenoconstantinopolità, diu: «Creiem en l'Esperit Sant, que és Senyor i dona la vida, que procedix del Pare. Amb el Pare i el Fill és adorat i glorificat, i ha parlat per mitjà dels profetes». [10]

Des del Concili de Calcedònia, en 451, el Concili de Constantinoble va ser reconegut com a ecumènic i el Credo nicenoconstantinopolità va ser declarat universalment vinculant. [11] D'esta manera, va arribar a ser un vincle d'unitat entre Orient i Occident. En el segle XVI el van mantindre també les Comunitats eclesials nascudes de la Reforma. El Credo nicenoconstantinopolità és, per tant, la professió comuna de totes les tradicions cristianes.

9. Ha sigut llarg i lineal el camí que ha portat des de la Sagrada Escriptura a la professió de fe de Nicea, després a la seua recepció per part de Constantinoble i Calcedònia, i de nou fins al segle XVI i el nostre segle XXI. Tots nosaltres, com a deixebles de Jesucrist, «en el nom del Pare, i del Fill, i de l'Esperit Sant» som batejats, ens fem el senyal de la creu i som beneïts. Concloem l'oració dels salms en la Litúrgia de les Hores amb «Glòria al Pare, i al Fill, i a l'Esperit Sant». La litúrgia i la vida cristiana estan, per tant, fermament ancorades en el Credo de Nicea i Constantinoble: el que diem amb la boca ha de vindre del cor, de manera que siga testimoniat en la vida. Hem de preguntar-nos, per tant: ¿què ha sigut de la recepció interior del Credo hui? ¿Sentim que concernix també la nostra situació actual? ¿Comprenem i vivim el que diem cada diumenge, i el que això significa per a la nostra vida?

10. El Credo de Nicea comença professant la fe en Déu, Omnipotent, Creador del cel i de la terra. Hui, per a molts, Déu i la qüestió de Déu quasi ja no tenen significat en la vida. El Concili Vaticà II va recalcar que els cristians són, almenys en part, responsables d'esta situació, perquè no donen testimoni de la verdadera fe i oculten l'autèntic rostre de Déu amb estils de vida i accions allunyades de l'Evangeli. [12] En nom de Déu s'han lliurat guerres, s'ha matat, perseguit i discriminat. En lloc d'anunciar un Déu misericordiós, s'ha parlat d'un Déu venjador que infon terror i castiga.

El Credo de Nicea ens convida, per tant, a un examen de consciència. ¿Què significa Déu per a mi i com done testimoni de la fe en Ell? ¿És l'únic i sol Déu realment el Senyor de la vida, o hi ha ídols més importants que Déu i els seus manaments? ¿És Déu per a mi el Déu vivent, pròxim en tota situació, el Pare al qual em dirigixc amb confiança filial? ¿És el Creador a qui dec tot el que soc i el que tinc, el rastre del qual puc trobar en cada criatura? ¿Estic disposat a compartir els béns de la terra, que pertanyen a tots, de manera justa i equitativa? ¿Com tracte la creació, que és obra de les seues mans? ¿L’use amb reverència i gratitud, o l'explote, la destruïxc, en lloc de custodiar-la i cultivar-la com a casa comuna de la humanitat? [13]

11. En el centre del Credo nicenoconstantinopolità destaca la professió de fe en Jesucrist, el nostre Senyor i Déu. Este és el cor de la nostra vida cristiana. Per això ens comprometem a seguir a Jesús com a Mestre, company, germà i amic. Però el Credo nicé demana més: ens recorda de fet que no hem d'oblidar que Jesucrist és el Senyor (Kyrios), el Fill del Déu vivent, que «per la nostra salvació davallà del cel» i va morir «per nosaltres» en la creu, obrint-nos el camí de la vida nova amb la seua resurrecció i ascensió.

Certament, el seguiment de Jesucrist no és un camí ample i còmode, però esta senda, sovint exigent o fins i tot dolorosa, conduïx sempre a la vida i a la salvació (cf. Mt 7,13-14). Els Fets dels Apòstols parlen del camí nou (cf. Fets 19,9.23; 22,4.14-15.22), que és Jesucrist (cf. Jo 14,6): seguir el Senyor compromet els nostres passos en el camí de la creu, que per mitjà de la conversió ens conduïx a la santificació i a la divinització. [14]

Si Déu ens estima amb tot el seu ser, nosaltres també hem d'estimar-nos els uns als altres. No podem amar a Déu, a qui no veem, sense amar també el germà i la germana que veem (cf. 1Jo 4,20). L'amor a Déu sense l'amor als altres és hipocresia; l'amor radical als altres, sobretot l'amor als enemics, sense l'amor a Déu, és un heroisme que ens supera i oprimix. En el seguiment de Jesús, la pujada a Déu passa per l’abaixament i l’entrega als germans i germanes, sobretot als últims, als més pobres, als abandonats i marginats. El que hàgem fet al més menut d'estos, li ho hem fet a Crist (cf. Mt 25,31-46). Davant les catàstrofes, les guerres i la misèria, podem testimoniar la misericòrdia de Déu a les persones que dubten d'Ell només quan elles experimenten la seua misericòrdia a través de nosaltres. [15]

12. Finalment, el Concili de Nicea és actual pel seu altíssim valor ecumènic. A este propòsit, la consecució de la unitat de tots els cristians va ser un dels objectius principals de l'últim Concili, el Vaticà II. [16] Trenta anys arrere exactament, sant Joan Pau II va prosseguir i va promoure el missatge conciliar en l'encíclica Ut unum sint (25 de maig de 1995). Així, amb la gran commemoració del primer Concili de Nicea, celebrem també l'aniversari de la primera encíclica ecumènica. Ella pot considerar-se com un manifest que ha actualitzat aquelles mateixes bases ecumèniques posades pel Concili de Nicea.

Gràcies a Déu el moviment ecumènic ha aconseguit bastants resultats en els últims seixanta anys. Encara que la plena unitat visible amb les Esglésies ortodoxes i ortodoxes orientals i amb les Comunitats eclesials nascudes de la Reforma encara no ens ha sigut donada, el diàleg ecumènic ens ha portat, sobre la base de l'únic baptisme i del Credo nicenoconstantinopolità, a reconéixer els nostres germans i germanes en Jesucrist en els germans i germanes de les altres Esglésies i Comunitats eclesials i a redescobrir l'única i universal Comunitat dels deixebles de Crist en tot el món. Compartim de fet la fe en l'únic i sol Déu, Pare de tots els hòmens, confessem junts l'únic Senyor i verdader Fill de Déu Jesucrist i l'únic Esperit Sant, que ens inspira i ens impulsa a la plena unitat i al testimoni comú de l'Evangeli. ¡Realment el que ens unix és molt més del que ens dividix! [17] D'esta manera, en un món dividit i esgarrat per molts conflictes, l'única Comunitat cristiana universal pot ser signe de pau i instrument de reconciliació, i contribuir de manera decisiva a un compromís mundial per la pau. Sant Joan Pau II ens ha recordat, en particular, el testimoni dels nombrosos màrtirs cristians procedents de totes les Esglésies i Comunitats eclesials: la seua memòria ens unix i ens impulsa a ser testimonis i artífexs de pau en el món.

Per a poder exercir este ministeri de manera creïble, hem de caminar junts per a aconseguir la unitat i la reconciliació entre tots els cristians. El Credo de Nicea pot ser la base i el criteri de referència d'este camí. Ens proposa, de fet, un model de verdadera unitat en la legítima diversitat. Unitat en la Trinitat, Trinitat en la Unitat, perquè la unitat sense multiplicitat és tirania, la multiplicitat sense unitat és desintegració. La dinàmica trinitària no és dualista, com un excloent aut-aut, sinó un vincle que implica, un et-et: l'Esperit Sant és el vincle d'unitat que adorem juntament amb el Pare i el Fill. Per tant, hem de deixar arrere controvèrsies teològiques que han perdut la seua raó de ser per a adquirir un pensament comú i, més encara, una oració comuna a l'Esperit Sant, per a que ens reunisca a tots en una sola fe i un sol amor.

Açò no significa un ecumenisme de retorn a l'estat anterior a les divisions, ni un reconeiximent recíproc de l'actual statu quo de la diversitat de les Esglésies i Comunitats eclesials, sinó més bé un ecumenisme orientat al futur, de reconciliació en el camí del diàleg, d'intercanvi dels nostres dons i patrimonis espirituals. El restabliment de la unitat entre els cristians no ens empobrix, al contrari, ens enriquix. Com a Nicea, este propòsit només serà possible mitjançant un camí pacient, llarg i a vegades difícil d'escolta i acolliment recíproc. Es tracta d'un desafiament teològic i, encara més, d'un desafiament espiritual, que requerix penediment i conversió per part de tots. Per això necessitem un ecumenisme espiritual d'oració, lloança i culte, com va succeir en el Credo de Nicea i Constantinoble.

Invoquem, per tant, l'Esperit Sant, a fi que ens acompanye i ens guie en esta obra:

Sant Esperit de Déu, vós guieu els creients en el camí de la història.

Vos donem gràcies perquè heu inspirat els Símbols de la fe i perquè susciteu en el cor l'alegria de professar la nostra salvació en Jesucrist, Fill de Déu, consubstancial al Pare. Sense Ell no podem res.

Vós, Esperit etern de Déu, d'època en època rejoveniu la fe de l'Església. Ajudeu-nos a aprofundir-la i a tornar sempre a l'essencial per a anunciar-la.

Per tal que el nostre testimoni en el món no siga inert, vingueu, Esperit Sant, amb el vostre foc de gràcia, a revivar la nostra fe, a encendre'ns d'esperança, a inflamar-nos de caritat.

Vingueu, diví Consolador, vós que sou l'harmonia, a unir els cors i les ments dels creients. Vingueu i feu-nos assaborir la bellesa de la comunió.

Vingueu, Amor del Pare i del Fill, a reunir-nos en l'únic ramat de Crist.

Indiqueu-nos els camins que cal recórrer, a fi que amb la vostra saviesa tornem a ser el que som en Crist: una sola cosa, per a que el món crega. 

 

Amén.

Vaticà, 23 de novembre de 2025, solemnitat de Nostre Senyor Jesucrist, Rei de Tot el Món.

[Versió valenciana de F. Xavier Martí]

________________________ Notes

[1] L. H. Westra, The Apostles' Creed. Origin, History and Some Early Commentaries, Turnhout 2002 (= Instrumenta patristica et mediaevalia, 43).

[2] Primer Concili de Nicea, Expositio fidei: CC COGD 1, Turnhout 2006, 19 6-8.

[3] Per les afirmacions de sant Atanasi en Contra Arianos, I, 9, 2 (ed. Metzler, Athanasius Werke, I/1,2, Berlín - Nova York 1998, 117-118), queda clar que homooúsios no significa “d'igual substància”, sino “de la mateixa substància” que el Pare; per tant, no es tracta d'una igualdat de substància, sinó d'una identitat de substància entre el Pare i el Fill. La traducció latina de homooúsios parla, amb raó, d'unius substantiae cum Patre.

[4] S. Atanasi, Contra arianos, I, 38, 7 - 39, 1: ed. Metzler, Athanasius Werke, I/1,2, 148-149.

[5] Cf. Id., De incarnatione Verbi, 54, 3: SCh 199, París 2000, 458; Contra arianos, I, 39; 42; 45; II, 59ss.: ed. Metzler, Athanasius Werke, I/1,2, 149; 152, 154-155 i 235ss.

[6] Cf. S. Agustí, Confessions, I, 1: CCSL 27, Turnhout 1981, 1.

[7] Sto. Tomàs d'Aquino, In Symbolum Apostolorum, art. 12: ed. Spiazzi, Thomae Aquinatis, Opuscula theologica, II, Torí - Roma 1954, 217.

[8] Cf. S. Basili, De Spiritu Sancto, 30, 76: SCh 17bis, París 2002 2, 520-522.

[9] S. Hilari, Contra arianos seu contra Auxentium, 6: PL 10, 613. Recordant les veus dels Pares, l'erudit teólogo —després cardenal i hui un sant doctor de l'Església— Joan Enric Newman (1801-1890) investigà sobre esta disputa i arribà a la conclusió que el Credo de Nicea fou custodiat sobretot pel sensus fidei del Poble de Déu. Cf. On Consulting the Faithful in Matters of Doctrine (1859).

[10] Primer Concili Constantinopolità, Expositio fidei: CC, COGD 1, 57 20-24. L'afirmació “i procedix del Pare i del Fill (Filioque)” no es troba en el texte de Constantinoble; fou incorporada al Credo llatí pel papa Benet VIII en 1014 i és objecte del diàleg ortodoxocatòlic.

[11] Concili de Calcedònia, Definitio fidei: CC, COGD 1, 137 393-138 411.

[12] Cf. Conc. Ecum. Vat. II, const. past. Gaudium et spes, 19: AAS 58 (1966), 1039.

[13] Cf. Francesc, carta. enc. Laudato si’ (24 maig 2015), 67; 78; 124: AAS 107 (2015), 873-874; 878; 897.

[14] Cf. Id., exhort. ap. Gaudete et exsultate (19 març 2018), 92: AAS 110 (2018), 1136.

[15] Cf. Id., carta. enc. Fratelli tutti (3 octubre 2020), 67; 254: AAS 112 (2020), 992-993; 1059.

[16] Cf. Conc. Ecum. Vat. II, decr. Unitatis redintegratio, 1: AAS 57 (1965), 90-91.

[17] Cf. S. Joan Pau II, carta. enc. Ut unum sint (25 maig 1995), 20: AAS 87 (1995), 933.