El Parenostre (Guillem Anglés, segle XIV)

Guillem Anglés

   Vos presentem la glossa al Parenostre de la versió de la missa de Guillem Anglés, composta cap a mitjan segle XIV, probablement entre 1345 i 1368. Esta traducció i glossa és el primer testimoni històric del cànon de la missa propi de la Seu valentina, vigent fins al 1570. Guillem Anglés (València ca. 1300-1368) fou un dominic que estudià a Barcelona i fou el primer titular de la càtedra de Teologia instituïda per Ramon Gastó, bisbe de València, i va exercir-hi durant vint-i-tres anys. Teòleg de gran prestigi, va arribar a ser predicador general de l’orde i inquisidor de València. Els destinataris de la seua versió són els preveres del seu temps, que amb prou dificultat entenien el llatí. Xavier Martí.

Fem oració a Déu per tal com Ell ens ha amonestat pels seus manaments de salvació. I així, informats per la divinal institució, gosem dir a Ell l’oració del «Pater noster qui es in celis, etc.»: 

Constructio: 

Nós, amonestats i instruïts pels manaments de salutació (els quals ens porten a salut eternal) i, encara, nós som informats o instruïts per la divinal institució o ordenació, preguem Déu per nós mateix i pel poble i nós gosem dir (ardidament i amb gran fiança a Ell aquesta oració que es segueix):

Pare nostre, ço és, Tu, Senyor, ets Pare nostre per creació i per governació i per adopció.

El qual ets en els cels, ço és, en la celestial glòria o en els sants hòmens o en els cels corporals. 

El teu nom sia sanctificat, ço és, que així ens faces viure santament, que totes coses donen honor i glòria al teu nom.

El teu regne vinga, ço és, que el teu regne i la teua senyoria sia manifestada i declarada en els hòmens i que faces que jo, pecador, sia parçoner (1) de la celestial glòria i del regne de paradís, i que Déu regne en el meu cor i posseesca aquell, amén.

La teua voluntat sia feta així en el cel com en la terra, ço és, que la teua voluntat sia feta i complida en nós, qui som en la terra així com és feta i complida pels sants qui són i habiten en els cels. 

Tu dona hui a nosaltres el pa nostre quotidià, ço és, de tots dies, car Tu ets Pare nostre qui tot sols dones les coses a nós profitoses, ço és a saber, el pa corporal de la vida necessària i el pa espiritual, ço és, de la Paraula de Déu, i el Pa sacramental, ço és, el Cos preciós de Jesucrist. 

I tu deixa a nosaltres els nostres deutes així com nós els perdonem als nostres deutors, ço és, que tot greuge i tota ofensa que ens sia feta per nostres proïsmes que els ho perdonem, i açò no de boca tan solament sinó de cor, car en altra manera els nostres pecats no ens serien perdonats, sinó així com nós els perdonem a nostres proïsmes.

I no ens menes en temptació ço és, que no ens deixes esser vençuts ni sobrats per ninguna temptació.

Ans Tu deslliura nosaltres de mal, ço és, que ací en aquesta petició demanem en general que nostre senyor Déu ens deslliure de tot mal espiritual i temporal. Amén.

Aquesta dicció «Amén» és fi i conclusió afirmativa d’aquesta oració dominical.

(Exposició breu gramaticalment en romanç del Cànon, fragment adaptat)

(1) Partícip.

Nota. L’Expositio de Ordine Misse de Guillem Anglés és un còdex del segle XV, el Ms. 169, de l’Arxiu Capitular de la Seu de València, que inclou una traducció i una explicació glossada en valencià del Cànon de la missa: l’Exposició breu gramaticalment en romanç del Cànon. Antoni Ferrando i Xavier Serra ens van oferir en 2003 una edició filològica del text bilingüe de la missa, precedida d’un estudi sobre l’obra del dominicà (La traducció valenciana de la missa del segle XIV, Universitat de València - Arquebisbat de València, 2003). La Facultat de Teologia el va reeditar en 2007: Un cànon de la missa del segle XIV en romanç, estudi i edició de la versió de Guillem Anglés (ACV, Ms. 169). 

Vid. Ramon ARNAU: El Missal del segle XIV (Publicat en Paraula (2004, juny 20), pp. 26-27).

Presentació de l'Oracional Valencià

Antoni Ferrando

Universitat de València - Acadèmia Valenciana de la Llengua

Sr. President de l'AVL, Sr. President de l'Associació Ecumènica de Cristians pel Valencià, companys, amigues i amics,

M'agradaria que les primeres paraules de presentació de l'Oracional Valencià foren de record i d'agraïment a Pere Maria Orts i Bosch, president de la Comissió de Textos Religiosos de l'AVL, que hui fa quatre mesos que ens ha deixat. Crec que la millor manera de recordar-lo és llegint les seues paraules preliminars al llibre entranyable que hui presentem. Heus-les ací:

El dictamen sobre la llengua dels valencians del Consell Valencià de Cultura, de 13 de juliol de 1998, feia una «crida al món eclesiàstic perquè se sume en el seu àmbit a este impuls de valencianització» que la institució encoratjava. Este mateix dictamen era recollit literalment com a preàmbul en la Llei de Creació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, de 16 de setembre del 1998. Conscient de la funció de "vetlar per l'ús normal del valencià" que esta Llei encomana a l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), la nostra institució normativa, des d'un primer moment, va voler contribuir a facilitar la versió en llengua valenciana dels textos litúrgics i per això va crear la Comissió de Textos Religiosos. Així s'ha fet amb la immensa majoria dels textos litúrgics, i sempre des del consens i des de la integració de les diverses sensibilitats lingüístiques presents al si de l'AVL. Ha estat una tasca llarga i costosa, feta a partir de la preceptiva versió llatina del Missale Romanum i tenint en compte no solament totes les principals aportacions valencianes anteriors, sinó també les solucions adoptades en la resta del nostre àmbit lingüístic catalano-valenciano-balear, així com també les opcions de les llengües veïnes, especialment del castellà i de l'italià. En el cas dels textos litúrgics, l'AVL, des de 2002, els ha posat reiteradament a disposició dels bisbes de les diòcesis valencianes, que són els responsables de validar-ne el contingut i d'oferir-los a les comunitats cristianes. Mentretant, l'AVL ha decidit incorporar les lectures dominicals a la seua pàgina web.

No satisfeta amb esta iniciativa, l'AVL també ha volgut contribuir a oferir en llengua valenciana altres manifestacions de caràcter paralitúrgic, com és l'Oracional valencià, que ara presentem. Per a realitzar esta tasca, hem comptat amb la col·laboració de l'Associació Ecumèmica de Cristians pel Valencià, i singularment amb un dels seus membres, August Monzón, que ens ha oferit els materials dels quals hem partit i s'ha encarregat d'emmarcar-los en els seus àmbits d'ús, tal com es pot llegir en la Introducció que seguix. 

Ara no ens queda sinó agrair a l'Associació Ecumènica de Cristians pel Valencià la seua ajuda perquè la Comissió de Textos Religiosos poguera realitzar la seua tasca de traducció o d'adaptació lingüística del present Oracional valencià i pel seu conpromís de difondre'l entre els col·lectius valencians que volen fer un "ús normal" del valencià també en este àmbit. 

He qualificat l'Oracional d'entranyable no sols perquè arreplega moltes de les pregàries més estimades pels seus destinataris naturals, els cristians valencians de diferents denominacions, sinó perquè el llibre compensa d'alguna manera el desamor d'alguns pastors envers els valencians que ens estimem la llengua dels nostres pares i amics, com és el cas de Francesc Aracil, president de l'Associació Ecumènica de Cristians pel Valencià, o dels valencians que l'han adoptat lliurement, com és el cas de la castellana Carmen Sarmiento Cabañes, presidenta de la secció espanyola de la Internacional Ecumenical Fellowship i vicepresidenta de l'Associació Ecumènica de Cristians pel Valencià, o el cas d'August Monzón Arazo, membre de l'Oratori, que tant ens ha ajudat a fer possible esta meravalla de llibre. A ells, pilars bàsics de l'associació, i als membres de l'AVL, acadèmics i tècnics, que han sabut comprendre les raons profundes de la iniciativa i del treball de la Comissió de Textos Religiosos, van adreçades, en nom de la Comissió, les meues paraules d'agraïment.

A més de complir amb la seua missió bàsica de determinar la normativa lingüística del valencià, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua –l'única l'única institució oficial valenciana encarregada d'esta comesa– ha prestat molta atenció a col·lectius molt diversos, que van des dels professionals dels mitjans de comunicació als aficionats a la pilota valenciana. Entre estos col·lectius no podia faltar un dels més importants, el dels cristians valencians, de la mateixa manera que algun dia s'haurà d'ocupar també de col·lectius no cristians, com els musulmans, els jueus, els agnòstics i els ateus. Una institució com l'AVL no podia deixar de prestar atenció a este col·lectiu, que tant ha contribuït a la cultura valenciana. Ara bé, l'Academia Valenciana de la Llengua és una institució aconfessional i laica, però no laicista, perquè entén que els seus treballs i els seus serveis han d'anar dirigits a tots aquells valencians i valencianes que estimem o ens interessem per la nostra llengua, a tots aquells valencians que exigim el dret a viure plenament com a valencians i a deixar de ser discriminats per raons de la nostra opció lingüística.

Afortunadament, l'AVL ha comptat i compta amb membres capacitats per a realitzar, en col·laboració amb experts externs, una tasca com la versió al valencià d'un conjunt de textos com els reunits a l'Oracional. De fet, de la mateixa manera que la Real Academia Española ha comptat com a membre el cardenal Tarancón, o que la Real Academia Gallega s'ha vist honorada per la presència de Miguel Angel Araújo, bisbe de Mondoñedo, i ara per la del teòleg Andrés Torres Queiruga, o que la Euskaltzaindia ha tingut com a president el franciscà Luis Villasante, o que l'IEC compta entre els seus membres amb el canonge Josep Perarnau, així també l'AVL ha comptat des dels seus inicis amb distingits eclesiàstics, com són els teòlegs Ramon Arnau i Miquel Navarro. Per tant, en assegurar la seua presència en l'AVL, s'ha actuat amb la voluntat de reconéixer de la contribució dels cristians a la llengua i la cultura valencianes, d'homologar l'AVL amb moltes altres institucions acadèmiques i de facilitar la presència del valencià en les comunitats cristianes.

Quan l'AVL estava en procés de creació, l'arquebisbe que llavors tenia València, Agustín García Gasco, va declarar que els textos litúrgics en valencià serien una realitat a partir del moment en què es comptara amb un referent lingüístic oficial. És per això que l'arquebisbe i futur cardenal va veure amb bons ulls l'elecció de don Ramon Arnau, llavors degà de la catedral de València, com a membre de l'AVL, de determinar la normativa del valencià. I és per això que, el 19 de desembre del 2001, mossén Arnau s'adreçava a la presidenta de l'AVL, Sra. Ascensió Figueres, sol·licitant la creació de la Comissió de Textos Religiosos de l'AVL, "atenent el desig reiteradament expressat pels bisbes de les diòcesis valencianes i considerant la decisiva importància de la literatura religiosa en la conformació de l'idioma valencià, així com el pes sociològic que el fet religiós exercix en la nostra Comunitat".

Tot seguit, la CTR va traduir el Missale Romanum, d'acord amb els criteris de la Liturgiam Authenticam, i en va presentar els primers treballs als bisbes de totes les diòcesis valencianes, sempre deixant clar que la traducció era una proposta que integrava les diferents sensibilitats presents a l'AVL i que s'oferia com a versió de treball consensuada perquè els bisbes la revisaren des del punt de vista teològic. Totes les peticions realitzades fins ara per l'AVL als bisbes de les diòcesis valencianes han sigut ignorades sistemàticament.

El 29 de novembre de 2010, l'AVL organitzà una Jornada sobre Llengua i Església, sol·licitada per un grup nombrós de preveres, religiosos i laics, amb l'objectiu d'escoltar les seues propostes a l'AVL al voltant de la presència del valencià en l'àmbit religiós. El resultat d'aquella trobada fou la proposta de constitució d'una associació de cristians compromesos amb la inculturació de la fe entre els valencians, hui ja una realitat amb el reconeixement legal de l'Associació que suggerira a l'AVL la versió en llengua valenciana de textos de caire religiós. El primer text que es proposà va ser precisament l'Oracional que hui presentem, inspirat en el Concili Vaticà II i de caràcter ecumènic. Per raons d'estricta justícia, hem de reconéixer que la iniciativa té com a il·lustre precedent i font d'inspiració l'Eucologi valencià –obra personal de mossén Vicent Sorribes i Gramatge, assessorada lingüísticament per Josep Giner–, que va ser prologat per Marcelino Olaechea, aleshores arquebisbe de València.

No cal dir que l'AVL està oberta a totes les iniciatives de l'Associació Ecumènica de Cristians pel Valencià o d'altres institucions, incloent-hi òbviament la jerarquia eclesiàstica, que contribuïsquen a assegurar el dret de tots els valencians a expressar-se, també en l'àmbit religiós, en la nostra llengua, en el benentés que no correspon a l'AVL de determinar-ne els continguts, sinó als col·lectius que ho sol·liciten. L'AVL es limitarà només a avaluar l'interés de les iniciatives i a considerar si contribuïxen a "l'ús normal del valencià".

Tant de bo que l'Oracional servisca per a la finalitat que han buscat els seus impulsors i per a contribuir que un bon nombre de valencians, creients o no creients, que ens estimem la llengua el puguem gaudir per la bellesa i l'encert de la traducció i per la riquesa espiritual o cultural del seu contingut.

Moltes gràcies.

(València, Sant Miquel dels Reis, 26 de juny de 2015)

Apèndix

• Informe que presenta al ple de l'AVL Ramon Arnau, president de la Comissió de Textos Religiosos.

Articles relacionats:

• J.M. Bausset: L'Oracional Valencià (2015)

El valencià en la litúrgia

Antoni Ferrando

Universitat de València - Acadèmia Valenciana de la Llengua

L’aprovació de l’estatut d’autonomia de la Comunitat Valenciana (1982) implicà el reconeixement de la cooficialitat del valencià i del castellà. El valencià, marginat i discriminat des que van ser suprimides les institucions pròpies arran de l’ocupació borbònica del regne de València (1707), podia encetar així el camí de la seua dignificació social. Un procés que és inseparable de la recuperació dels seus usos formals. Des del 1982, l’educació, la formació cultural i l’exemplaritat institucional es convertien en instruments imprescindibles per a convertir la lletra de l’estatut d’autonomia en una realitat viva. No era, no és, fàcil superar quasi tres segles de prejudicis i de complexos d’inferioritat induïts.El 1983 s’encetava la incorporació del valencià al sistema escolar amb tres modalitats: ensenyament en castellà amb l’assignatura de valencià, ensenyament en les dos llengües i ensenyament en valencià amb l’assignatura de castellà. Milers i milers de valencians podíem conéixer l’expressió culta de la nostra llengua.

El 1998, el Consell Valencià de Cultura (CVC), a petició de les Corts, emetia un informe sobre el valencià, en què definia la seua naturalesa filològica i recomanava la creació d’una institució normativa pròpia: la que serà batejada Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL). En l’informe es feia una “crida al món eclesiàstic perquè se sume en el seu àmbit a este impuls de valencianització”. La crida, ara incorporada al preàmbul de la Llei de Creació de l’AVL, era ben explicable, perquè després de 16 anys de cooficialitat estatutària del valencià i castellà, i després de 23 de l’acabament del Concili Vaticà II, el món eclesiàstic valencià continuava en general desatenent els valencianoparlants que començàvem a formar-nos en la nostra llengua pròpia. I això que el papa Joan Pau II havia insistit en la seua encíclica Slavorum Apostoli (1984) en la necessitat de respectar i protegir la diversitat cultural dels estats i havia proclamat com a patrons d’Europa sant Ciril i Metodi, que van evangelitzar l’Europa eslava en cada una de les seues llengües. Conscient d’esta injusta situació, de la qual es va fer eco el sínode valencià de 1987, convocat per l’arquebisbe Roca Cabanellas, la “crida” del CVC obtingué una resposta clara de l’arquebisbat de València: “si este organismo finalmente llega a una solución en el debate de la lengua, la Iglesia aceptará su dictamen y sumará su actuación” (1998). L’AVL, ara incorporada com a institució normativa valenciana a l’Estatut d’Autonomia (2006), ha tancat el debat sobre la normativa oficial del valencià: l’AVL és la que fixa la normativa legal del valencià. 

Constituïda l’AVL (2001), la primera decisió que adoptà el seu Ple, a petició de l’acadèmic de l’AVL don Ramon Arnau, aleshores degà de la catedral de València, va ser crear la Comissió de Textos Religiosos (2001). Aquell mateix any, s’havia promulgat la Liturgiam authenticam, quinta instrucció (28-III-2001), per a aplicar degudament tant la Constitució Sacrosantum Concilium del Concili Vaticà II, com les de l’Ordenament general que precedix l’editio tertia del Missale Romanum. A finals del 2002 i principis del 2003, l’AVL ja va entregar als tres bisbes titulars de les diòcesis valencianes les parts més bàsiques de la traducció de l’editio tertia del Missale Romanum, feta per consens general i d’acord amb les instruccions de la Liturgiam authenticam i les orientacions papals, com són les que va donar Pau VI, el 1965, en el seu discurs al Congrés de traductors de la litúrgia a les llengües vernacles, celebrat a Roma: la llengua de la traducció –va dir– “ha de ser planera, per tal de ser entesa per tots”, però alhora “cal que siga digna de les realitats tan exceleses que per ella s’expressen; cal que siga diversa de la manera quotidiana de parlar en carrers i places”.

L’article 120 de la Liturgiam authenticam diu (cite per la traducció castellana): “Los libros que se utilizan para proclamar los textos litúrgicos, con el pueblo o en beneficio del mismo, en lengua vernácula, deben tener una dignidad tal que su aspecto exterior mueva a los fieles a una mayor reverencia a la Palabra de Dios y a las cosas sagradas. Por ello, es necesario que se supere cuanto antes la fase provisional de las hojas y folletos, allá donde esto se dé”. En canvi, si repassem el panorama actual de la presència de valencià en la litúrgia, s’observa que no solament persistix la “fase provisional de las hojas y folletos”, sinó que es troba en situació poc més que testimonial.

Segons un estudi de Vicent Garcia Perales, professor de valencià de la Universitat Cardenal Herrera CEU San Pablo, la missa en valencià se celebra regularment cada diumenge en només 50 parròquies, encara que més el 83% dels capellans de les diòcesis valencianes tenen el valencià com a llengua materna. A part, el valencià s’aplica en casaments, batejos i defuncions en funció de peticions particulars. Generalment se seguix el Llibre del Poble de Déu, d’aprovació episcopal ad experimentum, però amb adaptacions orals improvisades o amb adaptacions impreses fetes ad hoc, que sol realitzar el prevere que els celebra. Molts capellans adopten el valencià només en la predicació i els avisos. En este cas, es constata un doble llenguatge, el del mer ritual i el del que vol incidir en l’atenció dels feligresos, que em recorda una experiència personal: en un poble valencià, un dia de festes patronals, on quasi tots els actes (presentació dels festers, llibre de festes, etc.) es fan en valencià, el prevere oficiant, vists els ostensibles signes de desatenció al sermó del predicador en castellà invitat, va fer, excepcionalment, un segon sermó en valencià per cridar l’atenció dels assistents. Anècdota real, que revela el divorci entre la llengua de la litúrgia i la llengua dels fidels. Certament, una tal situació sols és possible en una societat valencianoparlant que encara viu condicionada per la inèrcia de segles de menysteniment de valencià, compartida per una gran part del clero.

Ara bé, han transcorregut quasi trenta anys des que el valencià ha tornat a recuperar la seua oficialitat. A pesar dels moderats progressos a fer real la doble oficialitat de valencià i castellà, el fet evident és que la majoria de les generacions més jóvens ja s’ha format en valencià en qualsevol de les tres modalitats més amunt explicitades. Així, podem observar que, segons dades de la Conselleria d’Educació de la Generalitat Valenciana, durant el curs 2008-2009, reberen ensenyament de o en valencià 394.000 alumnes d’Infantil i Primària (exactament 138.223 en valencià), en 748 centres, i 219.000 d’ESO i Batxillerat (concretament 58.626 en valencià), en 301 centres. Si sumem les quantitats corresponents al 2008-2009 a les de cada curs des del 1982-1983, és a dir, a les dels 26 cursos anteriors, podem fer-nos una idea aproximada de com les generacions més jóvens no sols coneixen el valencià, sinó que molts d’ells han recuperat l’estima per la pròpia llengua i cultura, una estima que no sols no està renyida amb la formació en castellà, sinó que és una font d’enriquiment cultural.

En l’àmbit universitari, podem adduir la situació en la Universitat de València. Segons el seu Servei de Normalització Lingüística, el percentage d’alumnes que ha sol·licitat enguany rebre la docència en valencià (a part n’hi ha els que cursen l’assignatura de valencià), és el 23’18% (10.903 alumnes), al qual s’ha de sumar el corresponent als que opten indistintament pel valencià o pel castellà, que és el 12’4% (5.664 alumnes), és a dir, un total de 16.567 alumnes. Xifra que prou que posa de manifest una creixent confiança en la llengua pròpia, a pesar de l’absoluta situació d’inferioritat en què es troba. A pesar dels pocs anys d’existència de la Universitat Catòlica “Sant Vicent Màrtir”, de València, hui és un fet, segons dades d’esta Universitat, que, durant el curs 2008-2009, hi estan rebent classes de valencià 3.700 alumnes (el 60% de total), impartit per 19 professors. És un fet ben positiu, que contrasta amb l’escassa atenció al valencià en altres centres educatius pertanyents a l’Església.

Si comparem la situació del món educatiu amb la praxi de la litúrgia, és evident que s’observa un divorci massa gran entre la feligresia i el món eclesiàstic valencià. Un divorci que el magisteri del Concili Vaticà II, dels papes, del sínode valencià de 1987 i del sínode de bisbes de Roma de 2008 han recomanat vivament de corregir. En concret, este últim sínode ha insistit en la necessitat de revisar la manera de conduir la predicació i de traduir la Bíblia i els textos litúrgics a totes les llengües. I una manera de conduir més adequadament la predicació és fer realitat el consell de l’apòstol: “fer- se a tots per a guayar-los a tots a Crist”. També insisteix en la mateixa línia monsenyor Gianfranco Ravasi, l’actual president del Pontifici Consell de la Cultura, precisament una institució que vetla pel diàleg entre l’Església i les diverses manifestacions de la cultura. El divorci és particularment greu quan, a més a més, és un divorci entre el món eclesiàstic i les generacions més jóvens.

L’absència d’uns textos litúrgics en valencià no és sinó la manifestació d’una anormalitat pastoral. Ja no es tracta només d’una situació de divorci amb importants sectors de la societat valenciana, sinó d’injustícia objectiva per als valencianoparlants per acció i per omissió (la paraula del Confiteor tan oblidada), que posa de manifest un problema de pastoral: ¿com podrem transmetre la fe als fills i als alumnes que s’han educat en valencià quan estos veuen que els administradors de la fe ignoren o menystenen el valencià?, ¿quina credibilitat pot tindre una gran part d’eixe món eclesiàstic per a molts dels cristians que s’estimen el valencià? ¿com podran incidir pastoralment els capellans i catequistes en estos sectors, si no ho fan en la seua llengua? Preferisc pensar que no és una aposta eclesiàstica per l’abandonament dels seus potencials feligresos (i, en dir això, no puc estar-me de recordar la “paraula de la ovella perduda”, i ja n’hi ha massa ovelles perdudes pel camí), sinó una actitud generalment inconscient. Una actitud reveladora d’un estat de l’Església, que mereix una profunda reflexió. Una actitud que, tanmateix, no exclou de greus responsabilitats pastorals. No es tracta de substituir el castellà pel valencià, sinó d’adequar-se a una realitat bilingüe, que mereix ser reconeguda i tractada per igual amb dignitat.

Publicat en Cresol, 93 (2010, febrer), pp. 60-62.