MISSATGE DEL SANT PARE
FRANCESC
PER A LA CELEBRACIÓ DE LA
56a JORNADA MUNDIAL DE LA PAU
Ningú es pot salvar tot sol.
Recomençar des de la Covid-19 per a traçar junts camins de pau
«Germans, no cal que vos escrigam quan i en quins moments arribarà el dia del Senyor: vosaltres mateixos ja sabeu prou bé que vindrà com un lladre a la nit» (Primera carta de sant Pau als Tessalonicencs 5,1-2).
1. Amb estes paraules, l'apòstol Pau convidava la comunitat de Tessalònica, mentres esperava l'encontre amb el Senyor, a mantindre's ferma, amb els peus i el cor ben plantats a terra, capaç d'una mirada atenta sobre la realitat i les vicissituds de la història. Per això, encara que els esdeveniments de la nostra existència semblen tan tràgics i ens sentim empesos al túnel fosc i difícil de la injustícia i el patiment, estem cridats a mantindre el cor obert a l'esperança, confiant en Déu que es fa present, ens acompanya amb tendresa, ens sosté en la fatiga i, sobretot, orienta el nostre camí. Per això sant Pau exhorta constantment la comunitat a vigilar, buscant el bé, la justícia i la veritat: «No hem de dormir, com els altres, sinó vetlar i viure sòbriament» (5,6). És una invitació a mantindre'ns desperts, a no tancar-nos en la por, el dolor o la resignació, a no cedir a la distracció, a no desanimar-nos, sinó, en canvi, a ser com sentinelles capaços de vetlar i distingir les primeres llums de l'alba, especialment en les hores més fosques.
2. La Covid-19 ens va sumir enmig de la nit, desestabilitzant la nostra vida ordinària, trasbalsant els nostres plans i els nostres costums, pertorbant la tranquil·litat aparent fins i tot de les societats més privilegiades, generant desorientació i patiment, i causant la mort de tants germans i germanes nostres.
El món sanitari, immers en un frenesí de desafiaments inesperats i en una situació que no estava del tot clara, ni tan sols des del punt de vista científic, es va mobilitzar per a mitigar el dolor de tanta gent i procurar posar-hi remei; igual que les autoritats polítiques, que van haver de prendre mesures dràstiques en matèria d'organització i gestió de l'emergència.
Juntament amb les manifestacions físiques, la Covid-19 ha provocat —també amb efectes a llarg termini— un malestar generalitzat que ha calat en els cors de moltes persones i famílies, amb seqüeles a tindre en compte, alimentades per períodes llargs d'aïllament i diverses restriccions de la llibertat.
A més, no podem oblidar com la pandèmia ha tocat la fibra sensible del teixit social i econòmic, traent a la llum contradiccions i desigualtats. Ha amenaçat la seguretat laboral de molta gent i ha accentuat la soledat cada vegada més estesa en les nostres societats, sobretot la dels més dèbils i la dels pobres. Pensem, per exemple, en els milions de treballadors informals d'arreu del món, als quals se'ls va deixar sense faena i sense cap ajuda durant tot el confinament.
Poques vegades els individus i la societat progressen en situacions que generen este sentiment de derrota i amargor; de fet debilita els esforços dedicats a la pau i provoca conflictes socials, frustracions i violències de tota classe. En este sentit, la pandèmia sembla haver sacsejat fins i tot les zones més pacífiques del nostre món i ha fet aflorar innombrables fragilitats.
3. Transcorreguts tres anys, ha arribat el moment de prendre'ns un temps per a qüestionar-nos, aprendre, créixer i deixar-nos transformar —de manera personal i comunitària—; un temps privilegiat per a preparar-nos al "dia del Senyor". Ja he dit diverses vegades que dels moments de crisi mai no se n'ix igual: n'eixim o millors o pitjors. Hui estem cridats a preguntar-nos: ¿què hem aprés d'esta situació de pandèmia? ¿Quins camins nous hem d'emprendre per a alliberar-nos de les cadenes dels nostres hàbits vells, per a estar més ben preparats, per a atrevir-nos a la novetat? ¿Quins senyals de vida i esperança podem aprofitar per a continuar avant i intentar fer millor el nostre món?
Certament, després d'haver palpat la fragilitat que caracteritza la realitat humana i la nostra existència personal, podem dir que la lliçó més gran que ens deixa en herència la Covid-19 és la consciència que tots ens necessitem; que el nostre tresor més gran, encara que també el més fràgil, és la fraternitat humana, fundada en la nostra filiació divina comuna, que ningú es pot salvar tot sol. Per tant, és urgent que busquem i promogam junts els valors universals que tracen el camí d'esta fraternitat humana. També hem aprés que la fe dipositada en el progrés, la tecnologia i els efectes de la globalització no només ha sigut excessiva, sinó que s'ha convertit en una intoxicació individualista i idolàtrica, de manera que ha compromés la desitjada garantia de justícia, concòrdia i pau. En el nostre món accelerat, molt sovint els problemes generalitzats de desequilibri, injustícia, pobresa i marginació alimenten el malestar i els conflictes, i generen violència i fins i tot guerres.
Si, d'una banda, la pandèmia ha fet emergir tot açò, de l'altra, hem aconseguit fer descobriments positius: un retorn beneficiós a la humilitat; una reducció de certes pretensions consumistes; un sentit renovat de la solidaritat que ens anima a eixir del nostre egoisme per a obrir-nos al patiment dels altres i a les seues necessitats; així com un compromís, en alguns casos verdaderament heroic, de tantes persones que s'han entregat per tal que tots pogueren superar millor el drama de l'emergència.
D'esta experiència ha sorgit una consciència més forta que convida a tots, pobles i nacions, a tornar a posar la paraula "junts" en el centre. En efecte, és junts, en la fraternitat i la solidaritat, que podem construir la pau, garantir la justícia i superar els esdeveniments més dolorosos. En efecte, les respostes més eficaces a la pandèmia han sigut aquelles en què grups socials, institucions públiques i privades, i organitzacions internacionals s'han unit per a fer front al desafiament, deixant de banda interessos particulars. Només la pau que naix de l'amor fratern i desinteressat pot ajudar-nos a superar les crisis personals, socials i mundials.
4. Alhora, en el moment que ens atrevírem a esperar que el pitjor de la nit de la pandèmia de la Covid-19 havia passat, un desastre nou i terrible es va abatre sobre la humanitat. Vam ser testimonis de l'inici d'un altre assot: una nova guerra, en part comparable a la Covid-19, però impulsada per decisions humanes reprovables. La guerra a Ucraïna es cobra víctimes innocents i propaga la inseguretat, no només entre els directament afectats, sinó de manera generalitzada i indiscriminada arreu del món; també afecta els qui, fins i tot a milers de quilòmetres de distància, en patixen els efectes col·laterals —només cal pensar en l'escassetat de blat i els preus del combustible.
Certament, esta no és l'era post-Covid que esperàvem o prevéiem. De fet, esta guerra, juntament amb els altres conflictes arreu del planeta, representa una derrota per a la humanitat en conjunt i no només per a les parts directament implicades. Encara que s'ha trobat una vacuna contra la Covid-19, encara no s'han trobat solucions adequades per a la guerra. Certament, el virus de la guerra és més difícil de véncer que els que afecten l'organisme humà, perquè no procedix de l'exterior, sinó de l'interior del cor humà, corromput pel pecat (cf. Evangeli de Marc 7,17-23).
5. ¿Què se'ns demana, per tant, que fem? En primer lloc, que ens deixem canviar el cor per l'emergència que hem viscut, és a dir, permetre que Déu transforme els nostres criteris habituals d'interpretació del món i de la realitat a través d'este moment històric. Ja no podem pensar només a preservar l'espai dels nostres interessos personals o nacionals, sinó que hem de concebre'ns a la llum del bé comú, amb un sentit comunitari, és a dir, com un "nosaltres" obert a la fraternitat universal. No podem buscar només protegir-nos a nosaltres mateixos; és hora que tots ens comprometam amb la sanació de la nostra societat i el nostre planeta i creem les bases per a un món més just i pacífic, que s'involucre amb serietat en busca d'un bé que siga verdaderament comú.
Per tal d'aconseguir açò i viure millor després de l'emergència de la Covid-19, no podem ignorar una dada fonamental: les diverses crisis morals, socials, polítiques i econòmiques que patim estan totes interconnectades, i el que considerem com a problemes autònoms són en realitat un la causa o conseqüència dels altres. Per això estem cridats a fer front als reptes del nostre món amb responsabilitat i compassió. Hem de reprendre la qüestió de garantir la sanitat pública per a totes i tots; promoure accions de pau per a posar fi als conflictes i les guerres que continuen generant víctimes i pobresa; tindre cura de manera conjunta de la nostra casa comuna i aplicar mesures clares i eficaces per a fer front al canvi climàtic; lluitar contra el virus de la desigualtat i garantir l'alimentació i un treball digne per a totes i tots, alhora que donem suport als qui ni tan sols tenen un salari mínim i travessen grans dificultats. L'escàndol dels pobles famolencs ens fa mal. Hem de desenvolupar, amb polítiques adequades, l'acollida i la integració, especialment dels migrants i dels qui viuen com a descartats en les nostres societats. Només invertint en estes situacions, amb un desig altruista inspirat per l'amor infinit i misericordiós de Déu, podrem construir un món nou i ajudar a edificar el Regne de Déu, que és un Regne d'amor, de justícia i de pau.
En compartir estes reflexions, espere que en el nou any pugam caminar junts, atresorant el que la història ens pot ensenyar. Expresse els meus millors desitjos als caps d'Estat i de govern, als responsables de les organitzacions internacionals i als líders de les diferents religions. A tots els hòmens i les dones de bona voluntat desitge que pugau construir, dia a dia, com a artesans de pau, un bon any! Que Maria Immaculada, Mare de Jesús i Reina de la Pau, intercedixca per nosaltres i pel món sencer.
Vaticà, 8 de desembre de 2022
Francesc
(versió en valencià de F. Xavier Martí)
