El profeta, hoste de l'Esperit

El profeta, hoste de l’Esperit

Martí Domínguez Barberà

 El periodiste i escriptor Martí Domínguez Barberà (Algemesí 1908 - València 1984) fou un cristià valencià que ben bé pot presentar-se com a model de civilitat i d’inculturació de la fe. Fou director del diari Las Provincias des de 1949, fins que fou obligat a renunciar a conseqüència d’un històric discurs crític pronunciat el 16 de març de 1958. Dirigí després el setmanari Valencia Fruits. És autor d’obres de teatre, de narrativa, de poesia i d’assaig, tant en castellà com en valencià. Fou fundador i vicepresident de “La Paraula Cristiana”, associació canònica que promogué l’edició dels textos litúrgics en la nostra llengua. El següent fragment pertany a l’opuscle Isaïes, profeta de Nadal, on ens invita a amerar-nos de l’esperit dels profetes d’Israel, i especialment del d’Isaïes. (F. Xavier Martí)

Avui, ara, quasi a les portes del terç darrer del segle XX… ¿Qui es podrà fer una idea substanciosa de la figura complexa —religiosa i cívica, predicadora i política, quasi de Consell d’Estat o d’Estat Major militar— que suposava un profeta, sense perdre de vista la simplicitat absoluta de l’home de Déu, que no es clava en política i que si té dimensions històriques és només perquè sols busca el bé de les ànimes, la salvació del poble i la puresa del coneixement i del culte de Jahvé?

En sentit molt estricte i estret, profeta s’entén, és aquell home que, inspirat per Déu, atalaia l’esdevenidor en el seu destí de conduir el poble, per vies de penitència i temença divina, cap al futur… En sentit ampli, històric, tal com foren en la realitat bíblica, els profetes eren hòmens de Déu, predicadors importuns de la veritat, de viure ascètic, cridant penitència, brollant caritat, sense por d’arremetre contra els vicis i les iniquitats del poble, dels prínceps, dels reis. ¿Caldrà dir que el paper del profeta no fon mai molt lluït, ni una bona carrera, ni un bon negoci?

El viure d’un profeta —d’un veritable profeta— estava ple de perills, d’angúnies, de pobresa, de duríssimes proves exteriors; i, més encara, internes. Perquè Déu era hoste del seu esperit. I Déu és un pes!

En això es diferenciaven dels falsos profetes, condescendents i contemporitzadors: en el viure. En el viure… i en el morir! Els vers profetes anaven caent banyats en la pròpia sang. [...]

No, no podia abellir ser profeta. Eren, això sí, hòmens famosos, influents, prestigiosos en moltes incidències, que es feien escoltar del poble i aplegaven junt al mateix rei, però... ¡a quin preu de burles i d’escarnis de la gent, i dels constants perills de la irritació popular, sacerdotal o principesca! Aquell viure del profeta era sempre un no viure. I més encara que per eixos perills i eixa predicació de paraula i d’obra a contracorrent, per l’angúnia i la servitud interior d’hostatjar l’Esperit del que es sentien plens des del moment que s’adonaren que Déu els havia elegit per a eixe difícil i terrible quefer profètic...

[...]

El ser profeta no era, en mig del poble de Déu, una institució ni una jerarquia com ho eren els sacerdots i levites. Era una «aparició» excepcional, carismàtica, fora tota regla i previsió: un enviat de Déu, un elegit, una flama per als temps foscs i boirosos. La flama il·luminava als prínceps i al poble; i, de vegades, cremava, com un cauteri que cura… però que cou també…

(Martí Domínguez: Isaïes, profeta de Nadal, Paiporta, Denes, 2008, pp. 32-34).

Nota: L’obra es va escriure entre 1964 i 1965. Fou publicada per primera vegada en 2008 a cura d’Agustí Colomer.

(Publicat en Cresol, 162 (2022, gener-març), p. 59)