Joan Piris i FrígolaBisbe emèrit de LleidaAl final de la missa en què fou consagrat bisbe de Menorca, el 28 d'abril del 2001, el valencià Joan Piris Frigola va adreçar les següents paraules als fidels que es congregaven a la catedral de Ciutadella. Molt estimats germans i germanes i benvolguts fills i filles,
Vull començar la meva primera salutació amb unes paraules de la carta del bisbe Sever, a qui devem valuosos coneixements dels orígens del cristianisme a Menorca. L'any 417 ell deia: «Sever, bisbe necessitat de la misericòrdia divina [...] fa poc m'han encarregat a mi el menor dels mortals el pes de l'ofici sacerdotal».
Així us salud jo també: Joan, bisbe molt necessitat de la misericòrdia divina, de la qual he fruit ja en mil ocasions..., sentint molt fort el pes de l'ofici sacerdotal que el successor de Pere m'ha encarregat, i sabent-me —com diu la Carta als Hebreus (5,1ss)— un home «ple de debilitats, a causa de les quals, ha d'oferir sacrificis pels seus propis pecats igual que pels pecats del poble». Amb aquesta consciència molt clara de fragilitat, he assumit el ministeri episcopal, ple de confusió, per la responsabilitat que suposa, i donant moltes gràcies al Senyor també per haver-me considerat digne de confiança (1Tim 1,12).
Quan en la meva primera Missa em digueren públicament: «ets sacerdot de Jesucrist, expropiat per a utilitat pública», estava molt lluny de pensar que un dia hauria de practicar aquesta expropiació com a bisbe, consagrant-me en cos i ànima al vostre servei.
Per això, li he dit moltes vegades en aquests darrers mesos al Senyor com Ignasi de Loiola: «Tomad, Señor, y recibid toda mi libertad..., toda mi voluntad,... todo mi haber y poseer...»
No és moment ara per fer una llarga al·locució, però sí que crec convenient presentar-vos públicament algunes de les meves intencions i conviccions. A vosaltres correspondrà ajudar-me a complir-les, amb la vostra pregària i col·laboració, i també a recordar-me-les fraternalment quan la meva feblesa m'ho faci oblidar.
M'ha agradat molt llegir en un llibret (del qual n'és autor un dels presents) aquestes paraules: «en moltes ocasions no hauria estat d'acord amb els bisbes que han regit l'Església de Menorca. Però... m'adon que allò que el bon Déu ens demana no és que estiguem d'acord amb els nostres bisbes. Se'ns demana que els estimem perquè, al cap i a la fi, l'Esperit, servint-se qui sap de quines pautes polítiques, ens els ha donat per regir l'Església de Déu que peregrina a Menorca, com a successors dels apòstols de Jesucrist».
En la mateixa línia també jo us dic: ¡Cristians de Menorca!,
1. Vull acompanyar-vos fraternalment, tenint en compte tota la vostra rica història amb molt de respecte i admiració, i en continuïtat amb els meus antecessors, perquè ningú en l'Església pot pretendre començar de zero i menys quan és cridat a presidir una Comunitat que pot presentar testimonis que es remunten al segle cinquè.
I, per això mateix, intentaré compartir el que som i el que tenc, vivint amb vosaltres un amor «esponsal» i fidel, com és l'amor de Déu. Estimant els qui m'han estat confiats amb un amor solidari, «desinteressat, humil i generós». No vull situar-me sobre la comunitat, perdent de vista la meva condició de germà, perquè només pot ser mestre en la comunitat el qui no perd de vista la seva condició de deixeble de l'únic Mestre Jesús.
Sant Agustí, explicant el text: «m'estimes?, pastura les meves ovelles», diu: «pastura les meves ovelles equival a dir: pateix amb les meves ovelles».
Us deman que m'ajudeu a viure tenint els meus ulls i el meu cor sempre fixos en Jesús, aquell «únic Bon Pastor que vingué no a ser servit sinó a servir i a donar la vida per les seves ovelles» (LG 27), i que, tot i ser el Senyor, ha rentat els peus als deixebles, exhortant-los a seguir aquest camí paradoxal i explicant-los amb el seu exemple el que vol dir això: els poderosos d'aquest món, diu ell, manifesten el seu poder en perjudici dels altres... «Entre vosaltres, diu el Senyor, res d'això».
2. Avui hem escoltat en l'Evangeli (Jn 10,1-10): «Jo som la porta de les ovelles».
A mi m'agradaria fer present Jesús en la diòcesi de Menorca com una porta sempre oberta, que convida a entrar sense coaccionar. Amb insistència, però respectant sempre la llibertat d'aquells a qui convida.
Tampoc mai com una porta que, una volta ets dins, queda fermament tancada. Al contrari, com Jesús que diu que ell és la porta per la qual es «podrà entrar i sortir».
Una porta en què «el qui entra... se salvarà... i trobarà pasturatges», és a dir, trobarà nous motius d'alegria, de sentit, d'il·lusió, i podrà desenvolupar les millors i més boniques i espontànies aspiracions humanes..., «tindrà vida i en abundància» (Jn 10,10).
3. Ens deia també l'Evangeli: «les ovelles reconeixen la seva veu; crida cadascuna pel seu nom... Camina davant, i les ovelles el segueixen, perquè reconeixen la seva veu».
En exercir el ministeri, jo voldria conèixer-vos i deixar-me conèixer per vosaltres. I si m'he de distingir per alguna cosa, voldria que fos per l'esperit d'amor i sol·licitud per tots..., singularment pels més fràgils. Practicant la dinàmica de «la donació total», que és el tracte fonamental del Pastor, com diu la PdV.
Serà obligació meva ser «testimoni del Crist» (ChD 11), i «esforçar-me en fomentar la santedat de tots..., donant jo mateix exemple de santedat en la caritat, humilitat i senzillesa de vida». (ChD 15).
I voldria tractar amb caritat particular els preveres «tenint-los com a fills, germans i amics (Jn 15,15), i, per tant, sempre disposat a escoltar-los i fomentar el costum de comunicar-me confidencialment amb ells» —com també em demana el Concili (cfr. ChD 16).
4. Pel que fa a la Pastoral, m'agradaria ajudar a llegir la vida, seguint l'orientació de la Gaudium et Spes (nº 4): «és deure permanent de l'Església escrutar a fons els signes de l'època i interpretar-los a la llum de l'Evangeli»
En aquest sentit, està clar que la vida moderna ha originat un nou conjunt de valors i fins i tot una nova manera de pensar marcada pel treball en equip. Fa ja molts anys que hem posat el peu a la Lluna i ja estam arribant a Mart com fruit del treball conjunt de molts, que han anat delimitant els problemes, estudiant i resolent-los per parts.
És cada dia més evident «la creixent interdependència mútua de les persones i la unificació igualment creixent del món» (GS 24). Estam assistint a un món d'«unions», «fusions», «consensos», «pactes» o similars en tots els camps (social, econòmic, polític...), però curiosament, en el camp eclesial, seguim donant una imatge preocupant, segons el meu parer, una imatge de gran «individualisme», com si la recerca en comú fos una pèrdua de temps.
Serà sempre una desgràcia per a tot tipus de comunitats la primacia de les actituds individualistes, perquè tots els individualismes, tant els personals com els grupals, són sempre perniciosos.
Si volem tenir una paraula evangelitzadora en el món de la globalitat i «donar a les generacions futures raons per viure i raons per esperar» (GS 31); si volem promoure accions de «presència missionera», necessitam optar per un estil i una organització pastoral que alliberi de tendències autàrquiques, practicant millor la corresponsabilitat, sense tancar-nos sobre nosaltres mateixos de manera defensiva, «sense absolutitzar allò que és relatiu, universalitzar allò que és particular, ni dogmatitzar allò que és opinable».
Segons el meu parer, i malgrat els fracassos de l'anomenada «pastoral de conjunt», crec que és necessari arriscar novament, cercant de promoure i fer «visible» la comunió, l'«acció conjuntada» dels membres de l'Església.
Per això, com de tantes maneres ens va insistir Pau sisè, «serà necessari franquejar distàncies, entaular i prosseguir diàlegs que poden semblar, segons es miri, humiliants, pactar sense cansament, parlar-se, escoltar-se els uns als altres ... i tornar a estimar-se els uns als altres». Amb perseverança i humilitat per estar no únicament junts sinó «units». «En això coneixeran que sou dels meus...»
Si alguna cosa li sobra, a l'Església catòlica, són els caminants solitaris. Sobren franctiradors de la religió, de la caritat, de la pietat, i de l'apostolat.
5. En les nostres parròquies i comunitats cristianes tenim de tot: allunyats, ocasionals, habituals, compromesos... Per tant, la nostra pastoral ha de ser pluralista i «diversificada» per necessitat. I això és qualque cosa que «tots» hem d'assumir amb pau. Com deia Joan XXIII: «Unitat en allò que és necessari, llibertat en allò que és dubtós, caritat en tot" (Ad Petri cathedram, 29-juny-1959).
Perquè si «el pluralisme» resulta de vegades preocupant i la uniformitat simplifica les coses, és més preocupant apagar «el ble que fumeja» o prestar més atenció als uns que als altres per motius que no siguin clarament evangèlics.
L'eclesiologia postconciliar aconsella, per exemple, no donar suport pastoral a iniciatives polaritzades en si mateix, perquè perden l'eclesialitat i corren el risc de convertir-se en guetos. I tampoc si per a ells les línies diocesanes tenen manco consideració que les directrius dels seus dirigents.
No estam autoritzats a treballar amb criteris «selectius» oblidant que l'Evangeli és per a tots, per a tot el poble de Déu, sobretot per als més pobres, i té la mateixa exigència de conversió per a tots.
6. El compromís missioner serà sempre doble: cap a l'interior de l'Església i cap a fora, és a dir, cap al món. «Només es pot salvar allò que s'assumeix».
No es pot oblidar que els batejats naixem i creixem en el món, i som enviats al món. L'Església no sols està «en el món» sinó que és «per al món».
És clar que la fecunditat de tota acció cristiana dependrà sempre de la unió vital amb el Crist, que és condició necessària per a donar fruit: «Sense mi no podeu fer res» (Jo 15,5). Però, tot batejat ha de viure unitàriament el seu «ser Església» i el seu «ser ciutadà» de la societat humana. La separació entre la fe i la vida ha estat repetidament denunciada com un dels més greus errors dels nostres temps.
Faig una crida sobretot als fidels cristians laics: com membres vius d'una Església enviada al món, heu de donar testimoni en totes les circumstàncies de la vida. I això és el que provocarà la pregunta per la fe. ¿Per què viuen així? ¿Què els mou? Podeu i heu d'evangelitzar per contagi (LG 33; ChL 15). A través de vosaltres, la fe es fa experiència tangible.
Sense oblidar, a més, que l'Evangeli no pot deixar de jutjar el món en qualsevol situació històrica, per més que això provoqui rebuig (TDV 23). El món ha de posar en crisi la seva autosuficiència... Valentia, doncs, germans, per il·luminar, purificar i estimular...
7. I don les gràcies públicament a tants i tantes que, en l'Església de Menorca, entreguen la seva vida en favor dels altres, amb la humilitat del llevat —que tendeix a desaparèixer en la pasta sense deixar senyal. Persones que treballen durament i sacrificadament en les tasques menys desitjables de la lluita contra la malaltia, la marginació, la misèria, la ignorància i qualsevol altra forma d'esclavitud.
Vull donar les gràcies als qui eduquen les joves generacions en favor de la justícia, intentant aconseguir que es descobreixin i practiquin els valors com l'honradesa, la sinceritat, la pau, la convivència... la dimensió transcendent de la vida..., valors que no són cotitzables en moneda i que van més enllà de les utilitats immediates, aspirant a ser millors i no sols a tenir més.
I anim a continuar fent tot això, vinculats a l'Església, a aquesta Església concreta, fent visible la dimensió «eclesial», actuant com membres vius i transmetent fidelment el que aquesta Església creu, celebra i viu: les nostres parròquies, comunitats, grups, moviments, no som societats anònimes de tipus religiós. Creure és sinònim d'incorporar-se a una tradició viva que sorgeix del Crist i dels Apòstols i arriba fins a nosaltres en la vida de comunió que és l'Església.
8. I, per acabar, permeteu-me agrair a tots i a cadascun la vostra presència i oració en favor del ministeri episcopal que Déu, a través del Sant Pare, Joan Pau segon, ha volgut regalar a l'Església de Menorca en la meva persona.
Salud amb particular agraïment l'Eminentíssim Senyor Cardenal Ricard Mª Carles, el meu exemplar i dinàmic rector en la meva primera experiència de vida parroquial, durant el curs mil nou-cents seixanta-vuit - seixanta-nou, a València. Avui he tingut l'honor de rebre de les seves mans l'ordenació episcopal, cosa que ens ha omplert a tots dos d'un goig que els que ens coneixen bé sabran apreciar i agrair al Bon Déu.
Salud igualment agraït l'Excel·lentíssim i Reverendíssim n'Agustí García-Gasco i Vicente, arquebisbe de València i metropolità de les diòcesis de les Illes Balears.
I ¿com no agrair de tot cor i públicament l'extraordinari servei que ens ha fet a l'Església de Menorca, durant setze mesos, el nostre benvolgut bisbe administrador apostòlic, Monsenyor Jesús Murgui Soriano? Per a vosaltres ha estat el pastor necessari i per a mi el germà sol·lícit fins a l'últim moment. Que Déu li pagui el seu esforç i la seva entrega incondicional.
Moltes gràcies també a tots els meus germans bisbes presents i absents, singularment a l'Excel·lentíssim Senyor Bisbe de Lleida Francesc Xavier Ciuraneta i Aymí, el meu antecessor en aquesta benvolguda diòcesi de Menorca.
Vull dirigir una salutació molt sentida a tots els preveres, particularment als meus condeixebles, als membres d'institucions de vida consagrada i als fidels cristians laics que m'han volgut acompanyar en aquest día: de l'arxidiòcesi de València, del meu poble natal Cullera, de les parròquies que he servit (Sant Ferran Rei, Sant Llàtzer, Santa Caterina d'Alzira i el Bon Pastor). Gràcies per l'amor que m'heu donat i perdonau si no he sabut servir-vos com vosaltres mereixíeu.
I als meus diocesans de Menorca, a tots els cristians i cristianes de Menorca (laics, persones de vida consagrada i preveres), a les digníssimes autoritats aquí presents..., moltes gràcies per l'acollida que em donen i l'afecte que m'han manifestat de tantes maneres des del dia del meu nomenament. Tractaré de no defraudar-los.
Confio plenament en l'ajuda de tots i en l'acompanyament maternal de la Mare de Déu del Toro a qui encoman el meu ministeri episcopal.
Publicat en Cresol, 18 (2001, juliol).
