Homilia en el VII centenari de la mort del rei Jaume I

Josep Maria Cases i Deordal (†)

Bisbe de Sogorb-Castelló

Amb ocasió del VII centenari de la mort del rei Jaume I, el bisbe Josep Maria Cases demanà al rector del Seminari Major de la diòcesi que li facilités un guió per a l'homilia que havia de pronunciar a la basílica de Lledó el mes d'octubre de 1976. Este és el text que acabà pronunciant i que reproduí la revista quinzenal Documents d'Església, de l'abadia de Montserrat:

Germans, ens reunim per recordar aquell gran home que fou Jaume I. La diòcesi de Sogorb-Castelló vol unir-se al record i a l'agraïment per l'obra d'un gran rei. Al santuari de la Mare de Déu de Lledó venim a donar gràcies pels beneficis que la nostra terra ha rebut a través d'ell. I també volem reflexionar mirant la seua vida en un moment important de la nostra història.

Els textos de la missa que acabem d'escoltar ens hi ajuden de veritat: "Escolta, Israel, el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l'únic". "Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament, amb totes les forces". El segon és: "Estima els altres com a tu mateix".

Comencem recordant Jaume I com el polític que té com a guia la llum de la fe. Només cal obrir la primera pàgina de la seua Crònica per trobar-nos amb esta afirmació de principis:

"Retrau monsenyor sant Jaume que fe sens obres morta és; esta paraula volc nostre Senyor complir en los nostres feits ... E quan nostre Senyor Jesucrist, que sap totes coses, sabia que la nostra vida s'allongaria tant que faríem ajustament de bones obres amb la fe que nós havíem ... no volc encara que moríssem tro açò haguéssem complit ... E la mercè del Senyor de glòria ha feit a nós en aquesta semblança perquè es cumple la paraula de sent Jaume: que, a la darreria de nostres anys, vol complir que l'obra s'acordàs amb la fe".

Efectivament Jaume I, home passional tota la vida, buscava l'amistat amb Déu. I així [davant la conquista de Múrcia] demanà confessió al bisbe de Barcelona [que l'acompanyava] i prometé deixar de mantenir vida marital amb dona Berenguera: "E nos dixem-li que amb aquella fe entraríem en la batalla, que eixiríem de pecat mortal o per una guisa o per altra; que serviríem tant Déu en aquell dia e en aquella conquista, que ens perdonaria".

Totes les conquistes del rei Jaume I són inspirades per la seua fe, amb la clara intenció de guanyar noves terres per a la fe catòlica. És particularment emotiva la descripció de l'entrada que feu a la ciutat de València, segons la tradició de la ciutat, el dia 9 d'octubre de 1238, fet atribuït totalment a la gràcia de Déu [com refereix la mateixa Crònica]:

"E quan açò fo feit, e haguem menjat e begut e dormit en un reial que era prop de la nostra albergada, enviam per l'arquebisbe e els bisbes e els rics hòmens e l'arquebisbe de Narbona que hi fo. E, quan tots foren denant, nos dixem-los com nostre Senyor nos havia feites moltes gràcies; e, entre les altres, havia'ns-en feita ara una que nós e ells devien molt [a]grair; e quant en aquest bé nostre [ells] havien gran part, volíem-los-ho fer saber per tal que ells se n'alegrassen: que València era nostra ... E dix l'arquebisbe de Tarragona: 'Açò és obra de Déu, e jo no creu que de tres coses que en vós no n'haja una: o que vós hajats servit Déu, o que ara lo sirvats o que·l servirets'. E dix Ramon Berenguer d'Àger: Molt devem [a]grair a nostre Senyor l'amor que·ns mostra, car ço que vostre llinatge e vós havets desitjat, e que ara·s comple per vós, molt ho devem [a]grair a nostre Senyor ... E, quam vim nostra senyera sus en la torre, descavalcam del cavall e endreçam-nos vers orient, e ploram de nostres ulls e besam la terra per la gran mercè que Déus nos havia feita".

Dins l'estil politicoguerrer del nostre rei conqueridor, la pau també hi juga un paper important. En ell es podrien complir les paraules evangèliques que auguren la felicitat als qui treballen per la pau. I, així, des del començament, [Jaume I] procura restaurar la pau amb l'Església que potser podia haver-se sentit ferida pel comportament de son pare, el rei Pere I el Catòlic; per ell es fan també els tractats amb Castella i amb França sobre els límits de les fronteres dels propis dominis i les futures conquestes. La mateixa conquesta del nostre país fou bàsicament una marxa pacífica a la recerca de tractats de pau amb els sarraïns. I, a la seua Crònica, Jaume I refereix l'entrevista que manté amb el papa Gregori X, el qual projectava iniciar una croada per reconquerir els sants llocs. Jaume I es mostra partidari dels plans del pontifex, i li promet ajuda, dient-li coratjosament: "Us anagaré [animaré] los altres que no han cor de servir nostre Senyor, e dir-hi he tant jo e hi faré que per açò s'hauran a anagar [animar]". És curiosa la reacció del papa i els cardenals davant les paraules del monarca: "E de aquesta paraula preseren-se a riure l'apostoli e els cardenals, per ço car ho havíem tan bé dit".

Jaume I pot ser tingut com un pare del nostre país que constituí en regne independent i amb personalitat pròpia davant les aspiracions de la noblesa aragonesa; li donà uns furs propis sobre el model del dret canònic i dels Usatges de Barcelona. Des d'aquell moment, València començà a formar unitat, dins la confederació catalano-aragonesa, presidida per un sol monarca; unió no mai trencada, ni tan sols a la seua mort, en què es dividiren els territoris peninsulars i insulars. Esta unió política, dins una diversitat expressament volguda, tingué també expressió en la vida eclesiàstica del país que, des del principi, formà unitat amb la província eclesiàstica Tarraconense fins que el papa Alexandre VI, el 1492, constituí la seu metropolitana de València. Fins i tot aleshores, però, les comarques del nord del regne de València continuaren integrades dins la província tarraconense amb la diòcesi de Tortosa, i així encara hi continua integrada part del territori, després de la constitució del nou bisbat de Sogorb-Castelló.

La connexió dels valencians amb Catalunya, des dels orígens, és constant, tant en l'ordre cultural (sobretot lingüístic), com en l'espiritual i polític. Així ho predicava l'il·lustre fill de Castelló, Josep Climent Avinent, el dia de la presa de possessó del bisbat de Barcelona, el primer diumenge d'Advent de 1766:

"Tu nombre, juntament con tu voz apostólica, resonó por todas partes. Tu lengua, la lengua valenciana que comunmente hablamos, y que entonces era la lengua de nuestra corte, se hizo lengua verdaderamente universal pues, hablándola Vicente [Ferrer], la entendían naciones de diferentes lenguas. Y, al oir al apóstol valenciano, todos hablaban de tí, ciudad ilustre, con el mayor aprecio, todos aplaudían tu felicidad, bien lejos de envidiarla, te agradecían el bien que les habías hecho dándoles un bienhechor tan insigne ... Fuera de estos motivos, hermanos míos, encuentro otro particular, y muy poderoso, para amaros en el beneficio que vuestros mayores hicieron a Valencia, mi patria, librándola de la dura esclavitud de los mahometanos, en la memoria de que la poblaron sus gloriosos conquistadores. Casi todos los valencianos somos catalanes en el origen, y, con cortas diferencias, son unas mismas las costumbres y una misma la lengua de los naturales de ambas provincias".

De fet, catalans foren tots els reis que governaren la nostra confederació fins que, pel compromís de Casp, entraren a presidir la corona d'Aragó reis de la dinastia castellana dels Trastámara.

Especialment important seria la influència dels frares dominicans el quals, juntament amb els mercedaris i els franciscans, foren els evangelitzadors de les noves terres que marcaren amb un esperit d'estricta romanitat, ortodòxia i mesura. Sant Ramon de Penyafort i sant Pere Nolasc, dos sants que són a la base del nostre poble, marcat per l'esperit evangèlic. La nostra terra, que havia conegut la fe cristiana ja en temps de les persecucions (com ho demostra el martiri de sant Vicent a València), reviscola ara amb la florida de nous sants: des de sant Pere Pasqual, fill (pel que sembla) d'una família mossàrab de València, fins a sant Vicent Ferrer que encengué la nostra terra amb el foc abrandat de la seua paraula, plena de gràcia i d'esperit.

Castelló de la Plana aleshores passava més aviat desapercebuda a recer de la ciutat de Borriana. Aviat, però, pren embranzida i se situa al front del concert de les terres del nord del regne de València. Al cap d'una centúria, Castelló de la Plana figura al costat de les millors viles del Regne formant part de les Corts i la Generalitat Valenciana. Espiritualment Castelló esdevé capaç d'edificar una bellíssima església gòtica i un campanar renaixentista que encara hui desperta pertot admiració. I un estol d'ordes religiosos hi venen a obrir convents i monestirs.

Cada any Castelló commemora, a les festes de la Magdalena, el tradicional romiatge al bressol original dels seus pares. Segons la seua tradició, el mateix Jaume I donaria [1252] l'ordre de traslladar el vell Castelló de la Magdalena al pla, que esdevindria així el nou Castelló de la Plana, hui cap i casal de moltes i fecundes terres al nord del país, territori de trobada entre Catalunya i València. Jaume I poblà el país de focus irradiadors de vida espiritual. En primer lloc, el monestir de Benifassà, que dotà de monjos cistercencs vinguts de Poblet; i el Puig de Santa Maria, lloc on Jaume I, posat en peu, feia la solemne promesa que refereix en la seua Crònica:

"Nos prometem ací a Déu e a aquest altar, que és de la sua mare, que nós no passarem Terol ne·l riu de Tortosa, tro que València hajam presa; e enviarem per la regina [Violant d'Hongria], nostra muller, e per nostra filla [Violant d'Aragó i d'Hongria], que és ara regina de Castella [muller del rei Alfonso X el Sabio], que vinguen per ço que entenats que major volentat hinc havem d'aturar e de conquerre aquest Regne que sia a servici de Déus"...

En esta solemne commemoració del VII centenari de la mort del nostre rei Jaume I, ens trobem reunits en un temple dedicat a la Mare de Déu. Tot el nostre país està sembrat d'ermites, capelles i esglésies en honor a la Mare de Déu, aquella devoció que apareix en totes les pàgines de les memòries, en la Crònica del nostre rei. És meravellós de retrobar-nos, la generació actual, que viu del fruit de la conquesta dels nostres pares, reunits en la mateixa fe que donà força al seu braç i intel·ligència a la seua política. Som continuadors de la seua fe; amb estricta fidelitat als orígens, al projecte inicial de la conquesta. Tenim un deure sagrat que cal complir: mantenir la llàntia encesa de la fe del nostre rei, obrir la nostra terra que perilla de negar-se en el materialisme, als valors pels quals lluitaren els guerrers i els sants en aquella bella edat mitjana.

Potser el cos d'infant que engendraren ells, aquell segle XIII, ara s'ha tornat adolescent i es rebel·la contra els orígens que en marquen l'estructura com a poble. L'Església, al nostre país, té el deure de mantenir la serenor i la fidelitat més estricta a aquella fe amb obres que agermanà Jaume I, i que anà completant humilment al llarg de la seua vida.

La Mare de Déu del Lledó ens dona la lliçó: a l'arrel d'un arbre es troba la petita imatge d'una Verge; com si diguéssem que, en els orígens del nostre poble, hi havia la fe. Maria fon la dona creient, la verge fidel, la mare fecunda. El nostre país té ara una doble tasca: la de mantenir la virginitat i la puresa de la seua personalitat històrica que comporta la fe, i la d'esdevenir constantment mare fecunda que infante un nou país, cada volta més humà, lliure i fort. En l'arrel del nostre poble, la humil mare de Jesús continua mostrant-nos Jesús, fruit beneït del seu ventre. Només per Crist, amb ell i en ell, el nostre poble serà plenament gloriós.

Una gran força desperta en el cos social del nostre país; l'Església s'alegra de tota vida. "L'home ple de vida és la glòria de Déu", proclamava sant Ireneu, bisbe de Lió, aquell llunyà segle III. L'Església, ara i ací, vol aportar a la nova vida la llum de la fe que la història demostra ser capaç de grans empreses. "Poble valencià, posa't a caminar", cridava un eslògan entre joves valencians. Sí, cal posar-se a caminar humilment, al costat de tots aquells que volen un poble Valencià millor. Cal que els creients estiguen presents en tot moviment noble, just i bo; cal que, com a creients, repetim la voluntat de Jaume I d'animar molts perquè s'acaben decidint a fer un poble al servici de Déu.

Continuem l'eucaristia, per a la qual trobe plenament adient el text de Moisés que hem llegit a la primera lectura:

"Reverencia el Senyor, el teu Déu, compleix durant tota la vida els manaments que et dona, tant tu com els teus fills i els fills dels teus fills. Així viureu anys i més anys. Escolta, Israel, mira de posar en pràctica això que et mane. Així seràs un poble feliç i nombrós en un país que regala llet i mel, tal com el Senyor va prometre als teus pares".

Font: Pentecosta, 116 (2021), pp. 58-61.