Les lliçons de Natzaret

Sant Pau VI, papa

El papa Pau VI deixa la basílica de l'Anunciació
a Natzaret, després de celebrar una missa
el 5 de gener de 1964

Tots recordem aquell viatge memorable de sant Pau VI a Terra Santa en 1964. Va ser el primer Papa que va viatjar al país de Jesús. Les paraules que va pronunciar en ocasió de la seua visita a la basílica de l’Anunciació a Natzaret, el diumenge 5 de gener del 1964, ens podem servir de meditació durant els dies del cicle de Nadal.

La casa de Natzaret és l'escola on comencem a comprendre la vida de Jesús: l'escola de l’Evangeli. Ací aprenem a mirar, a escoltar, a meditar i a penetrar el significat, tan profund i tan misteriós, d'aquella manifestació del Fill de Déu, tan simple, tan humil i tan bella. Potser hi aprenem fins i tot, sense adonar-nos-en, a imitar-lo. 

Ací aprenem el mètode que ens permetrà de comprendre qui és el Crist. Ací descobrim la necessitat d'observar el quadre de vida de quan va ser entre nosaltres: els llocs, els temps, els costums, la llengua, les pràctiques religioses, tot allò de què es va servir Jesús per a revelar-se al món. 

Ací tot parla, tot té un sentit. Tot revestix un doble significat: d’entrada, un significat exterior, el que els sentits i les facultats de percepció immediata poden extraure de l'escenari evangèlic, el de la gent que mira des de fora, que es limita a estudiar i a criticar el vestit filològic i històric dels llibres sants, allò que en el llenguatge bíblic s’anomena «la lletra».

Este estudi és important i necessari, però qui s'hi para, resta en la foscor; pot fins i tot suscitar la il·lusió orgullosa de sapiència en els qui observen els aspectes exteriors de l’Evangeli sense tindre la mirada neta, el cor humil, la intenció bona i l'ànima en oració. 

L’Evangeli no regala el seu significat interior, és a dir, la revelació de la veritat, de la realitat que manifesta i alhora amaga a les mirades, sinó a aquell que es posa d’acord amb la llum, acord que ve de la rectitud de l’esperit, és a dir, del pensament i del cor, —condició subjectiva i humana que cadascú hauria de procurar-se a si mateix—, però acord que ve al mateix temps de la imponderable, lliure i gratuïta il·luminació de la gràcia. Esta, gràcies al misteri de misericòrdia que regix el destí de la humanitat, no falla mai; almenys en certes hores i sota certes formes, no falla mai als hòmens de bona voluntat. Açò es «l’esperit». 

Ací, en esta escola, comprenem la necessitat de tindre una disciplina espiritual, si volem seguir l'ensenyament de l’Evangeli i ser deixebles del Crist. ¡Oh, com voldria tornar a ser infant i retornar a esta humil i sublim escola de Natzaret! ¡Com voldria aprendre de nou, al costat de Maria, la verdadera ciència de la vida i la saviesa superior de les veritats divines! 

Però només estic de pas. Em cal abandonar este desig de prosseguir ací l'educació, mai no acabada, per a comprendre l’Evangeli. No marxaré, però, sense haver-me endut, enmig de les presses, i com d’amagat, algunes lliçons breus d’esta casa de Natzaret. 

Primer de tot, una lliçó de silenci. Que renasca en nosaltres l'estima del silenci, esta admirable i imprescindible condició de l’esperit; en nosaltres que ens veiem assaltats per tants clamors, preocupacions i crits enmig de la nostra vida moderna agitada i hipersensibilitzada. Silenci de Natzaret, ensenya'ns el recolliment, la interioritat, la disposició a escoltar les bones inspiracions i les paraules dels mestres verdaders; ensenya'ns la necessitat i el valor de la preparació, de l'estudi, de la meditació, de la vida personal i interior, de la pregària que només Déu coneix en el secret. 

Una lliçó de vida familiar. Que Natzaret ens ensenye què és la família, la seua comunió d'amor, la seua bellesa austera i simple, el seu caràcter sagrat i inviolable. Aprenguem de Natzaret com la formació que s'hi rep és suau i irreemplaçable. Aprenguem quin és el seu paper primordial en l’àmbit social. 

Una lliçó, també, de treball. Natzaret, casa del «fill del fuster», és ací on voldríem comprendre i celebrar la llei severa i redemptora del treball humà; ací voldríem restablir la consciència de la noblesa del treball; recordar, ací, que el treball no pot ser un fi en si mateix, sinó que la seua llibertat i la seua noblesa li vénen, més que del seu valor econòmic, dels valors que té com a finalitat; ací volem, finalment, saludar a tots els treballadors del món sencer i mostrar-los el seu gran model, el seu germà diví, el profeta de totes les causes justes que els afecten: ens referim a Crist, el nostre Senyor.

---

Enllaços relacionats:

• J.M. Bausset: El papa Pau VI a Terra Santa (2013).

Festa de la Sagrada Família

DIRECTORI SOBRE LA PIETAT POPULAR I LA LITÚRGIA

(Congregació per al Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments, 2002)

La festa de la Sagrada Família

112. La festa de la Sagrada Família, Jesús, Maria i Josep (diumenge en l'octava de Nadal) oferix un àmbit celebratiu apropiat per al desenvolupament d'alguns ritus o moments d'oració, propis de la família cristiana.

El record de Josep, de Maria i de Jesús, que es dirigixen a Jerusalem, com tota família hebrea observant, per a fer els ritus de la Pasqua (cf. Lc 2,41-42), animarà que tota la família accepte la invitació a participar unida, eixe dia, en l'Eucaristia. I resultaria molt significatiu que la família s'encomanara novament al patrocini de la Sagrada Família de Natzaret, la benedicció dels fills, prevista en el Ritual, i on siga oportú, la renovació de les promeses matrimonials assumides pels esposos, convertits ja en pares, en el dia del seu matrimoni, així com les promeses dels desposoris amb les quals els nóvios formalitzen el seu projecte de fundar en el futur una família nova.

Però més enllà del dia de la festa, als fidels els agrada recórrer a la Sagrada Família de Natzaret en moltes circumstàncies de la vida: s'inscriuen amb gust en les Associacions de la Sagrada Família, per a configurar el seu propi nucli familiar segons el model de la Família de Natzaret, i li dirigixen jaculatòries freqüents, mitjançant les quals s'encomanen al seu patrocini i demanen l'assistència per al moment de la mort.

La Nit de Nadal

DIRECTORI SOBRE LA PIETAT POPULAR I LA LITÚRGIA

(Congregació per al Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments, 2002)

La Nit de Nadal

109. En el temps que discorre entre les primeres Vespres de Nadal i la celebració eucarística de mitjanit, juntament amb la tradició de les nadales, que són instruments molt poderosos per a transmetre el missatge d'alegria i pau de Nadal, la pietat popular proposa algunes de les seues expressions d'oració, diferents segons els països, que és oportú valorar i, si cal, harmonitzar amb les celebracions de la Litúrgia. Es poden presentar, per exemple:

• els «betlems vivents», la inauguració del betlem domèstic, que pot donar lloc a un moment d'oració de tota la família: oració que incloga la lectura de la narració del naiximent de Jesús segons Sant Lluc, en la qual ressonen els cants típics del Nadal i s'eleven les súpliques i les alabances, sobretot les dels xiquets, protagonistes d'esta trobada familiar;
• la inauguració de l'arbre de Nadal. També es presta a un acte d'oració familiar semblant a l'anterior. Independentment del seu origen històric, l'arbre de Nadal és hui un signe fortament evocador, bastant estés en els ambients cristians; evoca tant l'arbre de la vida, plantat al jardí de l'Edén (cf. Gn 2,9), com l'arbre de la creu, i adquirix així un significat cristològic: Crist és el verdader arbre de la vida, nascut del nostre llinatge, de la terra verge Santa Maria, arbre sempre verd, fecund en fruits. L'adorn cristià de l'arbre, segons els evangelitzadors dels països nòrdics, consta de pomes i dolços que pengen de les seues rames. Es poden afegir altres «dons»; no obstant això, entre els regals col·locats sota l'arbre de Nadal no haurien de faltar els regals per als pobres: ells formen part de tota família cristiana;
• el sopar de Nadal. La família cristiana que cada dia, segons la tradició, beneïx la taula i dona gràcies al Senyor pel do dels aliments, realitzarà este gest amb major intensitat i atenció en el sopar de Nadal, en el qual es manifesten amb tota la seua força la fermesa i l'alegria dels vincles familiars.

110. L'Església desitja que tots els fidels participen en la nit del 24 de desembre, si pot ser, en l'Ofici de Lectura, com a preparació immediata a la celebració de l'Eucaristia de mitjanit. On açò no es faça, pot ser oportú preparar una vigília amb cants, lectures i elements de la pietat popular, inspirant-se en este ofici. 

111. En la Missa de mitjanit, que té un gran sentit litúrgic i gaudix de l'estima popular, es podran destacar: 

• al començament de la Missa, el cant de l'anunci del naiximent del Senyor, amb la fórmula del Martirologi Romà;
• l'oració dels fidels haurà d'assumir un caràcter verdaderament universal, fins i tot, on siga oportú, amb l'ús de diversos idiomes com un signe; i en la presentació dels dons per a l'ofertori sempre hi haurà un record concret dels pobres;
• al final de la celebració podrà tindre lloc el bes de la imatge del Jesuset per part dels fidels, i la seua col·locació en el naiximent que s'haja posat a l'església o en algun lloc pròxim.

Nadala

Miquel Peris i Segarra (1917-1987)

Poeta

Pastorets, veniu!

Voreu un Estel

que dorm al caliu

de l’Ama del cel.

La nit tremolava

gelada de fred.

Damunt de la palla,

jeu nu Jesuset.

Colles d’angelets

pels camins del cel,

porten al Xiquet

llesquetes amb mel.

Pastorets, veniu!

I al que és nat voreu.

Mirant-lo, somriu

la Marededéu.

És ros com l’albada,

tan blanc com la neu,

més dolç que la veu

que té l’estimada.

La Verge filava;

son fillet dormia;

sant Josep vetlava

i la neu caïa.

Veniu tots, veniu!

Vorem un Xiquet

que, dormint, somriu,

gelant-se de fred.

22 de novembre de 1965

Miquel Peris i Segarra: Aiguamoll i senill, Diputació de Castelló, 1967, p. 44.

El naiximent de Jesús

Sor Isabel de Villena

Com que s’acosta Nadal, acabarem l’Any de sor Isabel de Villena amb el capítol del naixement virginal de Jesús. És una escena coral. Allí es presenta sant Miquel i tota la cort celestial; els arcàngels inviten a Josep a cantar; i amb el cant arriba Jesús al món. Maria mira l’infant, l’adora, l’abraça, el besa; Jesús també la mira amb tendresa. És el primer diàleg, «sens mitjà de llengua». Però «al punt que hom naix comença de morir» (Pere March) i este pensament adolorix momentàniament a Maria. Però el plor del Jesuset, que té fred, reclama atenció immediata. Amb l’ajuda de les virtuts el bolcarà i li calfarà els peus amb les seues mans. És un fragment on apareixen les principals característiques de l’estil de l’abadessa. F. Xavier Martí.

Capítol lxv. Com el Senyor isqué del ventre virginal de sa mare i fon adorat i bolcat per aquella.

Venint la nit del diumenge en el qual el Fill de Déu s’havia de presentar al món, la Senyora s’agenollà [...]

I, venint sant Miquel, s’agenollà davant sa altesa, i cridà el gran secretari de sa senyoria, Gabriel nomenat, i el príncep Rafel, perquè els tres cantassen alegrant sa senyoria. I ans de començar demanaren de gràcia a sant Josep volgués fer la tenor; el qual es llevà molt prest i s’acostà a ells ab gran alegria, dient que era molt content d'ajudar-los a cantar, car tant era el goig que tenia en la seua ànima, que volguera rompre els lligams del cos i que el seu esperit cantàs i ballàs contínuament, festejant la Senyora i el prenyat. I així, ells quatre començaren el seu cant ab solemnitat [...].

I ab aquesta melodia, venint l’hora i temps pel Pare eternal ordenada, isqué el Senyor del ventre virginal de sa Mare sense donar-li ningun dolor, lleixant-la Verge i pura, segons David havia profetat [...]

I sant Miquel i els altres prínceps prengueren el Senyor prestament perquè no caigués en terra, i adoraren sa Majestat ab profunda reverència i el presentaren a la senyora Mare seua, qui ab goig infinit el mirava; la qual l’adorà ans de tocar-lo, reconeixent-lo ésser el seu Déu i Senyor, recordant-se primer de la reverència divina que de l’amor de mare, ab tot que sense terme l’amava. I, prenent-lo sa mercé de les mans dels àngels, ab sobirana prudència i reverència el posà en la seua falda, i l’abraçà i el besà estretament ab tendrea d’amor, com a Fill seu verdader i natural; i el Senyor fermà els seus amables ulls en la faç de la seua santíssima Mare, mostrant adelitar-se en aquella com a cosa a ell més cara que tota la resta del món. I, sense mitjà de llengua, l’ànima del Fill i de la Mare es parlaren de tan alts i secrets parlaments que no bastava enteniment angèlic a comprendre’ls; de què la Senyora fon recomplida d’alegria tanta que estimar ni recomptar no es pot.

I mirant i contemplant aquell petit cos, i veent la seua excel·lent bellea, conegué ésser aquell del qual David havia dit [...] [que] era el més bell de tots els fills dels hòmens. I mirant aquella divinal persona tan tendra i tan delicada, i recordant-se que era passible i mortal, sentí en si la senyora Mare tan excessiu dolor que tot el cor li travessà, i especialment com el sentí plorar de fred; i, acompanyant-lo en el seu plor ab sobirana pietat, l’embolcà ab summa diligència, ajudant-la les seues donzelles; car Diligència li donava els bolquers, Caritat els escalfava, Pobretat els estirava tant com podia perquè bastassen a cobrir els peuets del Senyor, i Pietat portava un drap que li fos posat damunt el cap. I, tenint-lo la Senyora així bolcadet, el Senyor lleixà el plorar, mostrant que havia pres plaer ab aquella robeta que l'estalviava del fred; i la Senyora, prenent gran plaer del seu repòs, li digué ab dolçor d’amor: [...] «Oh, meravellós Fill de Déu! Vós, qui per la vostra gran potència i magnificència cloeu tota la terra dins la vostra mà, ara, vida meua, sou calfat i recreat ab aquests pobrellets drapellets».

I prenia la Senyora els peuets del seu Fill, i els calfava ab les pròpies mans no havent altra manera de foc, i li deia: «Oh, amor meu! La gran caritat i amor que teniu a natura humana vos fa sentir tant de fred i pobrea de roba! Oh, Senyor meu! I coneguen açò els hòmens, i ho estimen, i vos amen de cor, puix tant els haveu amat».

Publicat en Cresol, 135 (2016), p. 59.

Enllaç relacionat:

• Verònica ZARAGOZA GÓMEZ: «L'escriptura al recer conventual: sobre l'autoritat avalada d'Isabel de Villena», Saó, 414 (2016 abril), pp. 20-22.

La paraula habita en nosaltres

Sant Bernat

La Paraula s'ha fet carn i ja habita en nosaltres. Habita per la fe en els nostres cors, en la nostra memòria, habita en el nostre pensament, i devalla fins a la mateixa imaginació. Abans, ¿què podia pensar l'home sobre Déu, sense fabricar tal vegada un ídol en el seu cor? 

Era inabastable i inaccessible, invisible i impensable totalment. Ara, en canvi ha volgut ser agafat, vist, pensat. De quina manera, ¿em pregunteu? Estant allitat al pesebre, assegut a la falda de la Verge, predicant a la muntanya, passant la nit en oració, suspés en la Creu, consumint-se en la mort, lliure entre els difunts i regnant al país dels morts, o també, ressuscitant el tercer dia i mostrant als apòstols el lloc dels claus, els senyals de la victòria i, finalment, pujant a vista d'ells, dalt del cel.

¿Quina d'estes coses no és pensada verdaderament, devotament i santament? En qualsevol que pense, pense en Déu i en totes elles ell és el meu Déu. He dit que meditar estes coses és saviesa i he tingut per prudència de recordar constantment la suavitat dels dolços fruits que va produir amb abundància l'espiga sacerdotal que Maria va recollir al cel i va escampar generosament sobre nosaltres. La va rebre sens dubte en el cel i per damunt dels àngels, ja que rebé la Paraula del mateix cor del Pare, tal com està escrit: els dies l’un a l'altre es transmeten la Paraula. 

Sant Bernat: In nativitate B. Mariae, Sermó, 10-11, Sancti Bernardi Opera, V,

Roma 1966-1968, pp. 282s.

En el temps de Nadal

DIRECTORI SOBRE LA PIETAT POPULAR I LA LITÚRGIA

(Congregació per al Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments, 2002)

En el temps de Nadal

106. En el temps de Nadal, l'Església celebra el misteri de la manifestació del Senyor: el seu humil naiximent a Betlem, anunciat als pastors, primícia d'Israel que acull el Salvador; la manifestació als Reis, «vinguts d'Orient» (Mt 2,1), primícia dels gentils, que en Jesús nounat reconeixen i adoren el Crist Messies; la teofania al riu Jordà, on Jesús va ser proclamat pel Pare «fill predilecte» (Mt 3,17) i comença públicament el seu ministeri messiànic; el signe realitzat a Canà, amb el qual Jesús «va manifestar la seua glòria i els seus deixebles van creure en ell» (Jo 2,11).

107. Durant el temps nadalenc, a més d'estes celebracions, que mostren el seu sentit essencial, tenen lloc unes altres que estan íntimament relacionades amb el misteri de la manifestació del Senyor: el martiri dels Sants Innocents (28 de desembre), la sang del qual va ser escampada a causa de l'odi a Jesús i del rebuig del seu regne per part d'Herodes; la memòria del Nom de Jesús, el 3 de gener; la festa de la Sagrada Família (diumenge dins de l'octava), en la qual se celebra el sant nucli familiar en el qual «Jesús creixia en saviesa, edat i gràcia davant de Déu i davant dels hòmens» (Lc 2, 52); la solemnitat de l'1 de gener, memòria important de la maternitat divina, virginal i salvífica de Maria; i, encara que fora ja dels límits del temps nadalenc, la festa de la Presentació del Senyor (2 de febrer), celebració de la trobada del Messies amb el seu poble, representat en Simeó i Anna, i ocasió de la profecia messiànica de Simeó.

108. Gran part del ric i complex misteri de la manifestació del Senyor troba ampli ressò i expressions pròpies en la pietat popular. Esta mostra una atenció particular als esdeveniments de la infància del Salvador, en els quals s'ha manifestat el seu amor per nosaltres. La pietat popular capta d'una manera intuïtiva:

• el valor de l’«espiritualitat del do», pròpia del Nadal: «un xiquet ens ha nascut, un fill se'ns ha donat» (Is 9,5), do que és expressió de l'amor infinit de Déu que «tant va estimar al món que ens ha donat el seu Fill únic» (Jo 3,16);
• el missatge de solidaritat que comporta l'esdeveniment de Nadal: solidaritat amb l'home pecador, pel qual, en Jesús, Déu s'ha fet home «per nosaltres els hòmens i per la nostra salvació»; solidaritat amb els pobres, perquè el Fill de Déu «sent ric s'ha fet pobre» per a enriquir-nos «per mitjà de la seua pobresa» (2 Co 8,9);
• el valor sagrat de la vida i l'esdeveniment meravellós que es realitza en el part de tota dona, perquè mitjançant el part de Maria, el Verb de la vida ha vingut als hòmens i s'ha fet visible (cf. 1 Jn 1,2);
• el valor de l'alegria i de la pau messiàniques, aspiracions profundes dels hòmens de tots els temps: els Àngels anuncien als pastors que ha nascut el Salvador del món, el «Príncep de la pau» (Is 9,5) i expressen el desig de «pau en la terra als hòmens que estima Déu» (Lc 2,14);
• el clima de senzillesa, i de pobresa, d'humilitat i de confiança en Déu, que envolta els esdeveniments del naiximent del Jesuset.

La pietat popular, precisament perquè intuïx els valors que s'amaguen en el misteri del Nadal, està cridada a cooperar per a salvaguardar la memòria de la manifestació del Senyor, de manera que la forta tradició religiosa vinculada al Nadal no es convertisca en terreny adobat per al consumisme ni per a la infiltració del neopaganisme.