Les lliçons de Natzaret

Sant Pau VI, papa

El papa Pau VI deixa la basílica de l'Anunciació
a Natzaret, després de celebrar una missa
el 5 de gener de 1964

Tots recordem aquell viatge memorable de sant Pau VI a Terra Santa en 1964. Va ser el primer Papa que va viatjar al país de Jesús. Les paraules que va pronunciar en ocasió de la seua visita a la basílica de l’Anunciació a Natzaret, el diumenge 5 de gener del 1964, ens podem servir de meditació durant els dies del cicle de Nadal.

La casa de Natzaret és l'escola on comencem a comprendre la vida de Jesús: l'escola de l’Evangeli. Ací aprenem a mirar, a escoltar, a meditar i a penetrar el significat, tan profund i tan misteriós, d'aquella manifestació del Fill de Déu, tan simple, tan humil i tan bella. Potser hi aprenem fins i tot, sense adonar-nos-en, a imitar-lo. 

Ací aprenem el mètode que ens permetrà de comprendre qui és el Crist. Ací descobrim la necessitat d'observar el quadre de vida de quan va ser entre nosaltres: els llocs, els temps, els costums, la llengua, les pràctiques religioses, tot allò de què es va servir Jesús per a revelar-se al món. 

Ací tot parla, tot té un sentit. Tot revestix un doble significat: d’entrada, un significat exterior, el que els sentits i les facultats de percepció immediata poden extraure de l'escenari evangèlic, el de la gent que mira des de fora, que es limita a estudiar i a criticar el vestit filològic i històric dels llibres sants, allò que en el llenguatge bíblic s’anomena «la lletra».

Este estudi és important i necessari, però qui s'hi para, resta en la foscor; pot fins i tot suscitar la il·lusió orgullosa de sapiència en els qui observen els aspectes exteriors de l’Evangeli sense tindre la mirada neta, el cor humil, la intenció bona i l'ànima en oració. 

L’Evangeli no regala el seu significat interior, és a dir, la revelació de la veritat, de la realitat que manifesta i alhora amaga a les mirades, sinó a aquell que es posa d’acord amb la llum, acord que ve de la rectitud de l’esperit, és a dir, del pensament i del cor, —condició subjectiva i humana que cadascú hauria de procurar-se a si mateix—, però acord que ve al mateix temps de la imponderable, lliure i gratuïta il·luminació de la gràcia. Esta, gràcies al misteri de misericòrdia que regix el destí de la humanitat, no falla mai; almenys en certes hores i sota certes formes, no falla mai als hòmens de bona voluntat. Açò es «l’esperit». 

Ací, en esta escola, comprenem la necessitat de tindre una disciplina espiritual, si volem seguir l'ensenyament de l’Evangeli i ser deixebles del Crist. ¡Oh, com voldria tornar a ser infant i retornar a esta humil i sublim escola de Natzaret! ¡Com voldria aprendre de nou, al costat de Maria, la verdadera ciència de la vida i la saviesa superior de les veritats divines! 

Però només estic de pas. Em cal abandonar este desig de prosseguir ací l'educació, mai no acabada, per a comprendre l’Evangeli. No marxaré, però, sense haver-me endut, enmig de les presses, i com d’amagat, algunes lliçons breus d’esta casa de Natzaret. 

Primer de tot, una lliçó de silenci. Que renasca en nosaltres l'estima del silenci, esta admirable i imprescindible condició de l’esperit; en nosaltres que ens veiem assaltats per tants clamors, preocupacions i crits enmig de la nostra vida moderna agitada i hipersensibilitzada. Silenci de Natzaret, ensenya'ns el recolliment, la interioritat, la disposició a escoltar les bones inspiracions i les paraules dels mestres verdaders; ensenya'ns la necessitat i el valor de la preparació, de l'estudi, de la meditació, de la vida personal i interior, de la pregària que només Déu coneix en el secret. 

Una lliçó de vida familiar. Que Natzaret ens ensenye què és la família, la seua comunió d'amor, la seua bellesa austera i simple, el seu caràcter sagrat i inviolable. Aprenguem de Natzaret com la formació que s'hi rep és suau i irreemplaçable. Aprenguem quin és el seu paper primordial en l’àmbit social. 

Una lliçó, també, de treball. Natzaret, casa del «fill del fuster», és ací on voldríem comprendre i celebrar la llei severa i redemptora del treball humà; ací voldríem restablir la consciència de la noblesa del treball; recordar, ací, que el treball no pot ser un fi en si mateix, sinó que la seua llibertat i la seua noblesa li vénen, més que del seu valor econòmic, dels valors que té com a finalitat; ací volem, finalment, saludar a tots els treballadors del món sencer i mostrar-los el seu gran model, el seu germà diví, el profeta de totes les causes justes que els afecten: ens referim a Crist, el nostre Senyor.

---

Enllaços relacionats:

• J.M. Bausset: El papa Pau VI a Terra Santa (2013).