El papa Francesc s'acosta als sacerdots casats
Antoni Duato i Gómez-Novella
El passat dia 11 de novembre [de 2016], el papa Francesc es va trobar en un suburbi de Roma amb les famílies de set sacerdots casats. Tots bastant joves i residents a Roma. Cinc italians, un uruguaià i un espanyol. Este, procedent del seminari de València. Després d'uns pocs anys en parròquies d'ací, va treballar en la Conferència Episcopal quan era secretari Martínez Camino i estava en l'Acadèmia Diplomàtica del Vaticà quan es va secularitzar. Ara treballa com a laic per a la Santa Seu i va ser l'únic del grup a qui Francesc coneixia des del seu viatge a Madrid per a dirigir exercicis als bisbes (2006). Li havia fet de xofer. En el vídeo de la visita el Papa el saluda amb un «a tu et conec». Segons el testimoniatge dels assistents, el Papa va estar molt afectuós amb tots ells i amb les dones i fills, i molt atent escoltant els seus relats i les seues inquietuds.
Va ser l'última de les visites sorpresa que va estar fent un divendres de cada mes de l'Any de la Misericòrdia. En la nota de premsa del Vaticà es deia que el Papa «va pretendre oferir un signe de proximitat i d'afecte a estos jóvens que han realitzat una opció amb freqüència no compartida pels seus germans sacerdots i els seus mateixos familiars». M'imagine com li ho agrairien eixos jóvens sacerdots. Encara que l'existència de sacerdots casats estiga hui més normalitzada socialment que fa anys i encara que la nova elecció els proporcione gojos i fondàries vitals insospitades, les dificultats amb què es troba qui realitza l'opció pel matrimoni i la vida laica està plena de penalitats i marginacions.
Francesc els va visitar com a bisbe de Roma, no com a Papa. És a dir, sense plantejar-se el fet de prendre en consideració la possibilitat de canviar l'estatut dels sacerdots casats, els quals, llevat que provinguen de l’anglicanisme o de les esglésies orientals, han de renunciar a l'exercici de funcions ministerials. No és poca aventura i esquinçament esta renúncia. Ja que eixes funcions teològicament se'ls van concedir amb la indeleble petjada del caràcter sacramental i antropològicament solen arribar a formar part de la seua personalitat. Està bé davant d’açò «un signe de proximitat i afecte». És el mínim que pot fer un bisbe. A tots ells, en tot el món, anava destinat sobretot este gest exemplar de Francesc.
Però crec que ni els set visitats pel Papa ni els altres molts que van fer la mateixa opció i que formen l'ampli grup estadístic de capellans casats i secularitzats, puguen quedar satisfets amb eixos signes d'afecte o altres pareguts. No es resignen a ser només objecte de misericòrdia, els «miseri», miserables, als qui cal acostar-se amb compassió i amor meritori. Per sentit de la pròpia dignitat, com qualsevol altre descartat social, aspiren a no ser només objecte de misericòrdia sinó de reconeixement i justícia. I generalment se senten molt solidaritzats amb els qui, cadascú o cadascuna en les seues circumstàncies personals, van fer algun dia eixa mateixa opció per la vida laïcal.
Perquè si és veritat que han passat dificultats, fins i tot econòmiques, en general han manifestat ser persones de gran valor humà, ja que han aconseguit traure a flotació les seues vides i les seues famílies amb treball i esforç. Des de les primeres onades de secularitzats, en els primers anys de la primavera conciliar i la següent involució, molts van saber unir-se per a crear plataformes col·lectives de reflexió i acció. A través de COSARESE, per exemple, van aconseguir que se'ls reconegueren els anys treballats sense cotització, a l'hora de fixar la jubilació. Dret reconegut per llei, corrent a càrrec seu en diferit les quotes que hauria d'haver pagat l'Església, malgrat una primera resistència d'alguns bisbes, a pesar que per a ells no representava cap càrrega econòmica. Molts així han aconseguit eixe benefici, tot i que encara hi ha persones que no tenen resolt el problema de la jubilació, sobretot les dones exclaustrades.
I han volgut caminar com a cristians i cristianes que mantenen la seua esperança en una renovació de l'Església amb un altre tipus d'associació, el MOCEOP –Moviment pel Celibat Opcional,
www.moceop.net– que forma hui part d'una xarxa mundial de sacerdots casats. No volen amb açò tornar a exercir, sinó que es configure un altre tipus de servidors de la comunitat cristiana, no solament sense celibat obligatori o discriminació de gènere, sinó recreant un tipus de ministeri no clerical des de l'esperit de Jesús. La comunitat diocesana actual, en esta hora tan important, hauria de tenir en compte estos moviments i estes propostes que tant sintonitzen amb la conversió pastoral que demana a tots hui el papa Francesc.
Els sacerdots secularitzats de València tenen també un mitjà propi d'expressió, el blog
Nihil Obstat, obert a tots els cristians i moviments de la diòcesi i promogut per l'associació AU! D'este mateix grup va nàixer la idea d'arreplegar en el llibre ¿Por qué nos salimos?: los secularizados, el testimoniatge d'un grup de sacerdots del nostre presbiteri. Va ser coordinat per Antonio Signes i es va sumar a una altra tesi publicada una mica abans en la Universitat Autònoma de Barcelona amb el títol de
Les plegades. Aquesta tesi es basa en una sèrie d'entrevistes fetes a diversos secularizats de Barcelona i reflexionades en grups d'estudi, en els quals participaven també sacerdots en exercici. Jo mateix vaig tenir l'ocasió de reflexionar sobre este tema en la revista
Concilium, «
Sacerdotes casados: una experiencia a tener en cuenta» (núm. 340, 2011, pp. 275-281). Qui desitge estudiar este fet eclesial amb serietat, disposa ja de bastant material bibliogràfic.
Bé farien els bisbes i el Papa a tenir més en compte estes agrupacions de capellans casats com una part del poble de Déu i una expressió del sensus fidei. Va fer bé Francesc en eixa visita particular a un grupet de la seua diòcesi a escoltar, a més de portar proximitat i afecte. Però cal escoltar més a fons i col·lectivament. És important per a tots conéixer l'experiència dels qui, sense perdre la fe, van viure esta aventura d'eixir de la clerecia (o del convent o congregació, en el cas de dones i religiosos) i traspassar «els forts i fronteres», per a endinsar-se en el cor del laïcisme cercant l'estimat. ¿Què ha aportat al seu esperit i maduresa cristiana la vivència de l'amor conjugal (l'amor de major proximitat, projimidad) i la paternitat (l'experiència que més s’assembla a Déu creador fins i tot augmentant la consciència de la pròpia pobresa, de la manca de ser)?
Tant en el camp de vivències interiors com en el procés de forjar un caràcter apropiat per a dirigir comunitats sense necessitat de suplir amb eixe rol insatisfaccions vitals, els capellans casats tindrien molt a aportar al col·lectiu de preveres o bisbes, en estos temps de cerca de nous camins d'Església. Per açò jo crec que el que ha iniciat Francesc en esta visita hauria de continuar-se, amb contactes més institucionalitzats, entre organitzacions de capellans casats i consells presbiterals o equips episcopals en les diòcesis. I entre la xarxa mundial al·ludida i els sínodes de bisbes i organismes de la cúria vaticana.
Ja sé que per a molts clergues esta escolta i este diàleg resulta a voltes dolorós i provocatiu. Creuen que està bé acceptar en el present i sobretot en el futur que hi haja sacerdots casats, però sempre que es mantinga la primacia del celibat. Encara que no siga obligatori, serà sempre el carisma preferent per a ser un bon sacerdot, un responsable superior de la comunitat cristiana. ¿Per ventura el celibat no és el que ens permet dedicar més temps a la missió, treballar més temps i millor per l'Església, tenir un cor més centrat en Jesús i menys dividit? ¿És que no ho diu Pau? Doncs no. No hi ha en l'autèntica Església de Jesús cap estat millor que no siga el camí del verdader amor. ¿De què servix el celibat o els ordes sagrats? Si no hi ha amor, de gens servixen. I punt. Altres recomanacions de Pau van poder dependre de la seua limitada experiència o de fràgils paradigmes heretats que sempre rebaixaven, sense adonar-se, a les dones.
No hi ha cap discriminació en el «camí millor» de l'amor; açò sí que ho va dir molt bé Pau als corintis, basant-se en autèntica revelació de Déu, per a qui no hi ha jueu o grec, lliure o esclau, home o dona.
Publicat en Cresol, 136 (2017, gener-febrer), pp. 20s.
