Missatge del papa Francesc per a la Jornada Mundial d'Oració per les Vocacions (2025)

MISSATGE DEL SANT PARE FRANCESC

PER A LA 62a JORNADA MUNDIAL

D'ORACIÓ PER LES VOCACIONS

[11 de maig de 2025]

Pelegrins d'esperança: el do de la vida

Benvolguts germans i germanes,

En esta LXII Jornada Mundial d'Oració per les Vocacions, vullc dirigir-vos una invitació plena d'alegria i coratge per a ser pelegrins d'esperança, entregant la vida amb generositat.

La vocació és un do preciós que Déu sembra en el cor, una crida a eixir de nosaltres mateixos per a emprendre un camí d'amor i de servici. I cada vocació en l'Església —siga laical, al ministeri ordenat o a la vida consagrada— és un signe de l'esperança que Déu posa en el món i en cada u dels seus fills.

En el nostre temps, molts jóvens se senten perduts davant del futur. Experimenten sovint incertesa sobre el seu futur laboral i, més profundament, una crisi d'identitat, que és també una crisi de sentit i de valors, i que la confusió del món digital fa encara més difícil de travessar. Les injustícies contra els més dèbils i contra els pobres, la indiferència d'un benestar egoista i la violència de la guerra amenacen els somnis d'una vida bona que els jóvens coven en el seu cor. A pesar d'això, el Senyor, que coneix el cor humà, no ens deixa en la incertesa; al contrari, vol despertar en cada u la convicció de ser amat, cridat i enviat com a pelegrí d'esperança.

Per això, a nosaltres, els membres adults en l'Església —especialment, els pastors— se'ns demana acollir, discernir i acompanyar el camí vocacional de les noves generacions. I vosaltres, jóvens, esteu cridats a ser els protagonistes de la vostra vocació o, millor encara, coprotagonistes juntament amb l'Esperit Sant, que suscita en vosaltres el desig de fer de la vostra vida un do d'amor.

Acollir el camí vocacional propi

Estimats jóvens, «la vida vostra no és un “mentrestant”. Vosaltres sou l'ara de Déu» (exhort. ap. postsin. Christus vivit, 178). Cal prendre consciència que el do de la vida exigix una resposta generosa i fidel. Mireu els sants i beats jóvens que van respondre amb alegria a la crida del Senyor: santa Rosa de Lima, sant Doménec Savio, santa Teresa de Lisieux, sant Gabriel de la Dolorosa, els beats —que prompte seran sants— Carles Acutis i Pere Jordi Frassati, i tants altres. Cada u d'ells va viure la vocació com un camí cap a la felicitat plena, en la relació amb Jesús viu. Quan escoltem la seua Paraula, el nostre cor crema dins de nosaltres (cf. Lc 24,32) i sentim el desig de consagrar la nostra vida a Déu; ací naix la voluntat de descobrir com i en quina forma de vida podem correspondre a l'amor que Ell ens ha donat primer.

Tota vocació, quan es percep profundament en el cor, fa sorgir la resposta com un impuls interior cap a l'amor i el servici; com una font d'esperança i caritat, i no com una búsqueda d'autoafirmació. Vocació i esperança, per tant, estan entrellaçades en el projecte diví per a l'alegria de cada home i de cada dona, perquè tots estem cridats a oferir la nostra vida pels altres (cf. exhort. ap. Evangelii gaudium, 268). Molts jóvens busquen conéixer el camí que Déu els convida a recórrer: alguns descobrixen —moltes vegades amb sorpresa— la vocació al sacerdoci o a la vida consagrada; uns altres perceben la bellesa de la vocació al matrimoni i la vida familiar, així com la crida al compromís pel bé comú i al testimoni de la fe entre els seus companys i amics.

Tota vocació està animada per l'esperança, que es traduïx com a confiança en la Providència. En efecte, per al cristià, esperar és molt més que un simple optimisme humà: és per damunt de tot una certesa basada en la fe en Déu, que actua en la història de cada persona. I així, la vocació madura en la fidelitat diària a l'Evangeli, en l'oració, en el discerniment i en el servici.

Estimats jóvens, l'esperança en Déu no defrauda, perquè Ell guia cada pas de qui es confia a Ell. El món necessita jóvens que siguen pelegrins d'esperança, valents a dedicar la seua vida a Crist i plens de l'alegria pel fet mateix de ser els seus deixebles-missioners.

Discernir el camí vocacional propi

El descobriment de la vocació pròpia es produïx en un camí de discerniment. Este procés mai és solitari, sinó que es desenvolupa en el si de la comunitat cristiana i juntament amb ella.

Estimats jóvens, el món vos espenta a prendre decisions precipitades, a omplir els vostres dies de soroll, impedint-vos experimentar un silenci obert a Déu, que parla al cor. Tingueu el valor de parar, d'escoltar dins de vosaltres mateixos i de preguntar-li a Déu què somia per a vosaltres. El silenci en l'oració és indispensable per a “llegir” la crida de Déu en la història pròpia i respondre amb llibertat i de manera conscient.

El recolliment permet comprendre que tots podem ser pelegrins d'esperança si fem de la nostra vida un do, especialment al servici dels qui habiten les perifèries materials i existencials del món. Qui es posa a l'escolta de Déu no pot ignorar el clam de tants germans i germanes que se senten exclosos, ferits o abandonats. Tota vocació ens obri a la missió de ser presència de Crist allí on més es necessita llum i consol. Els fidels laics, en particular, estan cridats a ser “sal, llum i rent” del Regne de Déu per mitjà del compromís social i professional.

Acompanyar el camí vocacional

Des d'esta perspectiva, els agents de pastoral vocacional —especialment, els acompanyants espirituals— no han de tindre por d'acompanyar els jóvens amb la confiança esperançada i pacient de la pedagogia divina. Es tracta de ser per a ells persones d'escolta i acolliment respectuós en les quals puguen confiar, guies savis disposats a ajudar-los i a reconéixer els signes de Déu en el seu camí.

Per això, exhorte que es promoga la cura de la vocació cristiana en els diferents àmbits de la vida i de l'activitat humana, afavorint l'obertura espiritual de cada persona a la veu de Déu. Amb este propòsit, és important que els itineraris educatius i pastorals contemplen espais adequats per a l'acompanyament de les vocacions.

L'Església necessita pastors, religiosos, missioners i matrimonis que sàpien dir “sí” al Senyor amb confiança i esperança. La vocació no és mai un tresor que es queda tancat en el cor, sinó que creix i s'enfortix en la comunitat que creu, ama i espera. I atés que ningú pot respondre sol a la crida de Déu, tots necessitem l'oració i el suport dels germans i germanes.

Benvolguts amics, l'Església està viva i és fecunda quan genera noves vocacions. I el món, moltes vegades sense saber-ho, busca testimonis d'esperança, que anuncien amb la seua vida que seguir a Crist és font d'alegria. Per tant, no ens cansem de demanar al Senyor nous obrers per als seus sembrats, amb la certesa que Ell continua cridant amb amor. Estimats jóvens, encomane el vostre camí de seguiment del Senyor a la intercessió de Maria, Mare de l'Església i de les vocacions. ¡Camineu sempre com a pelegrins d'esperança per la via de l'Evangeli! Vos acompanye amb la meua benedicció, i vos demane, per favor, que reseu per mi.

Roma, Policlínic A. Gemelli, 19 de març de 2025.

FRANCESC

Poesia i discerniment

Papa Francesc

[...]

La tercera paraula és IMAGINACIÓ. Este és el moment del discerniment en l'Església i en el món. El discerniment es realitza sempre en presència del Senyor, mirant els signes, escoltant les coses que succeïxen, el sentiment de la gent que coneix el camí humil de l’obstinació diària, i especialment dels pobres. La saviesa del discerniment rescata la necessària ambigüitat de la vida. Però hem de penetrar en l'ambigüitat, hem d'entrar, tal com el Senyor Jesús va fer assumint la nostra carn. El pensament rígid no és diví perquè Jesús ha assumit la nostra carn, que no és rígida, excepte en el moment de la mort.

Per això m'agrada tant la poesia i, quan puc, continue llegint-la. La poesia està plena de metàfores. La comprensió de les metàfores ajuda a fer que el pensament siga àgil, intuïtiu, flexible, agut. Qui té imaginació no s'enfronta, té sentit de l'humor, sempre gaudix de la dolçor de la misericòrdia i de la llibertat interior. Pot obrir visions àmplies fins i tot en espais reduïts, com va fer en les seues pintures el germà Andrea Pozzo (1642-1709), obrint amb la imaginació espais oberts, cúpules i passadissos, allà on només hi havia sostres i parets. [...]

He pensat en els versos de Baudelaire sobre Rubens allà on escriu que "la vie afflue et s'agite sans cesse, / comme l'air dans le ciel et la mer dans la mer". Sí, la vida és fluida i s'agita sense parar com l'aire s'agita en el cel i la mar en la mar. El pensament de l'Església ha de recuperar el geni i entendre millor com l'home s'entén hui per a desenvolupar i aprofundir en el seu ensenyament. I este geni ajuda a comprendre que la vida no és una imatge en blanc i negre. És una imatge en color. Alguns clars i uns altres foscos, uns tènues i altres brillants. No obstant això, els matisos prevalen. I este és l'espai del discerniment, l'espai en què l'Esperit mou el cel com l'aire i la mar com l'aigua. La vostra tasca —tal com va demanar el beat Pau VI— és viure la confrontació "entre els desitjos més profunds de l'home i el missatge perenne de l'Evangeli" (Discurs en ocasió de la XXXII Congregació General de la Companyia de Jesús, 3 de desembre de 1974).

Papa Francesc: Audiència a la Comunitat de la revista La Civiltà Cattolica, 2017, febrer 9.

El discerniment espiritual segons el papa Francesc

Selecció de F. Xavier Martí

La intenció mensual del papa Francesc del març de 2018 és pregar per la formació en el discerniment espiritual: «Perquè tota l'Església reconega la urgència de la formació en el discerniment espiritual, en el pla personal i comunitari». Últimament el Papa s’ha referit al tema en diverses ocasions.

[¿Què és discerniment?]

De manera especial s’hi referix en el document preparatori del pròxim Sínode titulat Els jóvens, la fe i el discerniment espiritual (2017, gener 13). Ací trobem una primera aproximació al concepte:

Prendre decisions i orientar les pròpies accions en situacions d'incertesa i enfront d'impulsos interns contradictoris és l'àmbit de l'exercici del discerniment. Es tracta d'un terme clàssic de la tradició de l'Església, que s'aplica a una pluralitat de situacions. 

(Els jóvens, la fe i el discerniment espiritual, document preparatori de la XV Assemblea General Ordinària del Sínode de Bisbes, 2017, gener 13).

«Tresor dels jesuïtes», en paraules del jesuïta papa Francesc a la comunitat dels escriptors de La civiltà cattolica (2013, juny 14):

Un tresor dels jesuïtes és precisament el discerniment espiritual, que intenta reconéixer la presència de l'Esperit de Déu en la realitat humana i cultural, la llavor ja plantada de la seua presència en els esdeveniments, en les sensibilitats, en els desitjos, en les tensions profundes dels cors i dels contextos socials, culturals i espirituals. Recorde una cosa que deia Rahner: el jesuïta és un especialista en el discerniment en el camp de Déu i també en el camp del diable. No s'ha de tindre por de prosseguir en el discerniment per a trobar la veritat. Quan vaig llegir estes observacions de Rahner, em van impressionar bastant. 

(Discurs a la comunitat dels escriptors de La civiltà cattolica, 2013, juny 14)

[Tipus de discerniment]

En el document preparatori del Sínode ens parla dels diversos tipus de discerniment:

En efecte, existix un discerniment dels signes dels temps, que apunta a reconéixer la presència i l'acció de l'Esperit en la història; un discerniment moral, que distingix allò que és bo d'allò que és mal; un discerniment espiritual, que té com a objectiu reconéixer la temptació per a rebutjar-la i, en el seu lloc, seguir el camí de la plenitud de vida. Les connexions entre estes diferents accepcions són evidents i no es poden mai separar completament. 

Tenint presente açò, ens centrem ací en el discerniment vocacional, és a dir, en el procés pel qual la persona arriba a realitzar, en el diàleg amb el Senyor i escoltant la veu de l'Esperit, les eleccions fonamentals, començant per la de l'estat de vida. 

(Els jóvens, la fe i el discerniment espiritual, document preparatori de la XV Assemblea General Ordinària del Sínode de Bisbes, 2017, gener 13)

[L'acompanyament personal en el discerniment espiritual]

El discerniment espiritual no és un procés individual, sinó que té una dimensió personal i comunitària. Per això, recorda el Papa en el mateix document, «la tradició espiritual destaca la importància de l'acompanyament personal». I indica en què es diferencia del suport psicològic:

Entre estos instruments, la tradició espiritual destaca la importància de l'acompanyament personal. Per a acompanyar una altra persona no és suficient estudiar la teoria del discerniment; cal tindre l'experiència personal a interpretar els moviments del cor per a reconéixer l'acció de l'Esperit, la veu del qual sap parlar a la singularitat de cadascú. L'acompanyament personal exigix refinar contínuament la pròpia sensibilitat a la veu de l'Esperit i conduïx a descobrir en les peculiaritats personals un recurs i una riquesa. 

Es tracta d'afavorir la relació entre la persona i el Senyor, col·laborant a eliminar els obstacles. Heus ací la diferència entre l'acompanyament en el discerniment i el suport psicològic, que també, si està obert a la transcendència, es revela sovint de fonamental importància. El psicòleg sosté a una persona en les dificultats i l'ajuda a prendre consciència de les seues fragilitats i el seu potencial; el guia espiritual remet la persona al Senyor i prepara el terreny per a la trobada amb Ell (cf. Jn 3,29-30). 

(Els jóvens, la fe i el discerniment espiritual, document preparatori de la XV Assemblea General Ordinària del Sínode de Bisbes, 2017, gener 13)

[El discerniment espiritual i pastoral]

En el cas dels pastors del Poble de Déu cal aplicar el discerniment a la praxi pastoral.

És possible tindre projectes grans i dur-los a terme actuant sobre coses mínimes. Podem usar mitjans dèbils que resulten més eficaços que els forts, com diu sant Pau en la Primera Carta als Corintis.

Un discerniment d'este tipus requerix temps. Són molts, per posar un exemple, els que creuen que els canvis i les reformes poden arribar en un temps breu. Jo sóc de l'opinió que cal temps per a posar les bases d'un canvi verdader i eficaç. Es tracta del temps del discerniment. I a voltes, per contra, el discerniment ens espenta a fer ja el que inicialment pensàvem deixar per a més avant. És el que m'ha succeït a mi en esos mesos. I el discerniment es realitza sempre en presència del Senyor, sense perdre de vista els signes, escoltant el que succeeix, el sentir de la gent, sobretot dels pobres. Les meues decisions, fins i tot les que tenen a vore amb la vida normal, com usar un cotxe modest, van lligades a un discerniment espiritual que respon a exigències que naixen de les coses, de la gent, de la lectura dels signes dels temps. El discerniment en el Senyor em guia en la meua manera de governar. 

(Antonio Spadaro, s.j: Entrevista al papa Francesc (2013, agost 19)

En el Discurs als nous bisbes ordenats durant l'any (2017) el Papa parla del discerniment pastoral com a «remei contra la immobilitat» i «antídot contra la rigidesa»:

El discerniment és un remei contra la immobilitat del «sempre s'ha fet així» o del «prenguem temps». És un procés creatiu que no es limita a aplicar esquemes. És un antídot contra la rigidesa, perquè les mateixes solucions no són vàlides a tot arreu. És sempre el perenne hui del Ressuscitat, que ens imposa que no ens resignem a la repetició del passat i tinguem el valor de preguntar-nos si les propostes d'ahir seguixen sent evangèlicament vàlides. No vos deixeu empresonar per la nostàlgia de tindre una sola resposta per a aplicar en tots els casos. Açò tal vegada calmaria la nostra ansietat de rendiment, però deixaria relegades als marges i tornaria «eixutes» les vides que necessiten ser regades per la gràcia que custodiem (Mc 3, 1-6; Ez 37, 4). 

(Discurs als nous bisbes ordenats durant l'any, 2017, setembre 14)