Misssatge per a Jornada Mundial dels Avis i de les Persones Grans (Lleó XIV, 2026)

MISSATGE DEL SANT PARE LLEÓ XIV

PER A LA VI JORNADA MUNDIAL DELS AVIS I DE LES PERSONES GRANS

[Festa dels Sants Joaquim i Anna, 26 de juliol de 2026]

________________________________

Jo no t'oblidaré mai (Is 49,15)

Benvolguts germans i germanes,

Per boca del profeta Isaïes el Senyor promet que no s'oblidarà mai de ningú de nosaltres. Ens assegura que els nostres rostres els porta gravats en els palmells de les mans (cf. Is 49,16) i que el seu amor és més gran que el d'una mare pel seu fill (cf. Is 49,15). El profeta ens permet entrevore un diàleg íntim i personal en què Déu es dirigix a cada u i a tot el poble tractant-lo de “tu”. També hui podem llegir estes paraules dirigides a nosaltres, i cada u pot escoltar aquell “no t'oblidaré mai” com referit a ell mateix.

Són paraules que ens omplin de consol i de confiança. Són la resposta a un sentiment angoixant que agita el cor: «El Senyor m'ha abandonat, el meu Déu s'ha oblidat de mi» (Is 49,14). ¡Quantes vegades en la Sagrada Escriptura, en particular en els salms, l'oració naix de la desorientació de qui té la impressió que la seua vida no interessa a ningú i es desprecia ell mateix! La dolorosa sensació de ser oblidats, desafortunadament, és comuna en moltes persones, sobretot entre les persones grans.

No obstant això, l'amor de Déu, que no oblida ningú, es presenta com a acte de justícia i resposta a l'anonimat, en el qual molt sovint la vida humana acaba per perdre's. En particular, sobre la vida de moltes persones grans sembla haver-se estés un vel que difumina els trets dels rostres i els cobrix amb l'oblit. És el que passa en les cases on regna la soledat, i també en aquells llocs d'hospitalització on la singularitat de cada persona corre el risc de ser reduïda al número del seu llit o a la seua patologia.

La celebració de la Jornada Mundial dels Avis i de les Persones Grans és una oportunitat per a redescobrir que l'Església està cridada a ser mare de tots i que en qualsevol edat és possible descobrir-se sempre com fills i filles de Déu. Que esta Jornada siga, per tant, un estímul per a tots, en particular per als més jóvens, i així reprendre el bell costum de visitar els nostres avis, els ancians de la família i també aquells que no reben cap visita. Porteu-los, juntament amb este missatge i amb la vostra presència, la proximitat i l'afecte del Papa. Feu-ho de tal manera que les paraules del profeta “Jo no t'oblidaré mai” adquirixquen la forma d'un encontre tendre i afectuós. «En una època que tendix a accelerar i a fragmentar, la carn humana continua demanant ser cuidada i reconeguda per mans capaces de tendresa, per ments atentes i bones paraules. La cultura digital multiplica les connexions i oferix noves possibilitats d'encontre; no obstant això, el cor humà conserva una necessitat irrenunciable de proximitat» (Carta enc. Magnifica humanitas, 239).

L'Església coneix el patiment dels seus fills més grans, sap bé que moltes vegades se'ls mira amb prejuís i se'ls considera un pes; és sabedora que una economia concentrada sobre el benefici debilita les relacions familiars; sap que molts ancians són abandonats pels fills que es veuen obligats a migrar o, en alguns casos, a combatre en la guerra. Per cada un d'estos motius, l'Església s'alegra d'anunciar la promesa del Senyor: “Jo no t'oblidaré mai”.

És agradable descobrir a qualsevol edat, però especialment quan ja no s'és jove, com va dir el beat Joan Pau I, que som destinataris «de part de Déu d'un amor atemporal. Sabem: té sempre oberts els ulls sobre nosaltres, fins i tot quan sembla que siga de nit. És pare; més encara, és mare» (Àngelus, 10 de setembre de 1978). Encara que no siga espontani pensar així, la veritat és que ni tan sols quan som majors deixem de ser fills i filles i, per això, continua sent vàlida cada dia la invitació a tornar als braços de Déu, que ens té un amor paternal i maternal alhora.

El descobriment de la tendresa de Déu, per a molts, ocorre en el transcurs de l'existència, moltes vegades pròpiament en l'últim tram de la vida. De fet, cada vegada més sovint, a diferència del que ocorria en el passat, és possible fer-se majors sense haver tingut una experiència real de fe. L'edat avançada, en este cas, a partir de les preguntes que ens fem amb més urgència en esta etapa de la vida, pot convertir-se en el temps oportú per a iniciar o reprendre una vida espiritual. En este nou camí es pot reconéixer que Déu, com diu sant Agustí, «és mare perquè calfa, perquè nodrix, perquè alleta, perquè custodia» (Comentari al Salm 26, II, 18). És una consciència que ajuda a no sentir vergonya per la fragilitat que apareix, i també a comprendre que tots, sempre, tenim necessitat els uns dels altres i requerim atenció i cures. A Déu, que es fa proïsme i al qual aprenem a reconéixer en la seua tendresa, podem dirigir-nos ara amb filial confiança en l'oració. Mai és massa tard per a començar a dirigir-se a Ell. Pot ser un gran do per a tots.

Estimades persones grans, el papa Francesc parlava de vosaltres com d'un “nou poble” (Catequesi, 23 febrer 2022), pel fet que la quantitat de persones avançades en edat no havia sigut mai tan elevat en la història humana. És molt important, per tant, reflexionar amb vosaltres, el “nou poble”, sobre quina pot ser la nostra vocació quan la fragilitat, companya de la humanitat des del naiximent, sembla prevaldre. Vullc dir-vos: No tingueu por de la fragilitat! Pròpiament, esta debilitat comporta una nova potencialitat que il·lumina també les altres edats de la vida. De fet, quan és acceptada i reconeguda, la fragilitat «obri el cor a l'ajuda mútua i a la invocació d'Aquell que pot donar el que cap poder humà és capaç de garantir: la reconciliació profunda dels cors, i amb això la pau verdadera» (Encontre amb la comunitat algeriana, Basílica de la Mare de Déu d'Àfrica, Alger, 13 d'abril de 2026).

D'esta manera podem viure com a cristians el temps de l'ancianitat: “fràgils”, però al mateix temps “cridats”. Un home i una dona poden renàixer quan són grans (cf. Jo 3,4-6) i exclamar amb el profeta: «Vos salvareu si vos convertiu i deixeu d'inquietar-vos. Trobareu la força en la calma i en la confiança» (Is 30,15). Una força que pot convertir-se en una invitació a no recórrer als camins de l'arrogància i del poder per a garantir la convivència humana, sinó als camins de la reconciliació i de la pau verdadera. En este temps, marcat d'una manera tan forta per la violència bèl·lica i social, moltes persones s'interroguen sobre com serà el món en què creixeran els seus nets. Vos exhorte, benvolguts germans i germanes, a unir-vos a mi en la pregaria constant per a que arribe prompte la pau al món sencer.

Germanes i germans grans: vos done les gràcies perquè em sosteniu cada dia amb les vostres oracions, especialment quan reseu el Sant Rosari. Vos ho agraïxc de cor i vos deixe este desig: que el Senyor vos renove sempre en la fe, en l'esperança i en la caritat, ¡Ell no ens oblida mai!

Vaticà, 15 de juny de 2026

LLEÓ PP. XIV

[Versió valenciana de F. Xavier Martí]

Missatge per a la V Jornada Mundial dels Avis i de la Gent Gran

MISSATGE DEL SANT PARE LLEÓ XIV

PER A LA V JORNADA MUNDIAL DELS AVIS I DE LA GENT GRAN

[27 de juliol de 2025]

________________________________

Feliç aquell que no ha perdut l'esperança (cf. Si 14, 2)

Benvolguts germans i germanes:

El Jubileu que vivim ens ajuda a descobrir que l'esperança sempre és font d'alegria, a qualsevol edat. Igualment, quan esta ha sigut temperada pel foc d'una llarga existència, es torna font d'una benaventurança plena.

La Sagrada Escriptura presenta diversos casos d'hòmens i dones ja avançats en anys, als quals el Senyor convida a participar en els seus designis de salvació. Pensem en Abraham i Sara; sent ja ancians, romanen incrèduls davant de la paraula de Déu, que els promet un fill. La impossibilitat de generar semblava haver-los llevat la seua mirada d'esperança respecte al futur.

La reacció de Zacaries davant l'anunci del naiximent de Joan el Baptiste no és diferent: «¿Com puc estar segur d'això? Perquè jo soc ancià i la meua esposa és d'edat avançada» (Lc 1,18). L'ancianitat, l'esterilitat i la deterioració semblen apagar les esperances de vida i de fecunditat de tots estos hòmens i dones. També la pregunta que Nicodem fa a Jesús, quan el Mestre li parla d'un “nou naiximent”, sembla purament retòrica: «¿Com un home pot nàixer quan ja és vell? ¿Potser pot entrar per segona vegada en el si de sa mare i tornar a nàixer?» (Jo 3,4). No obstant això, en cada ocasió, enfront d'una resposta aparentment òbvia, el Senyor sorprén els seus interlocutors amb un acte de salvació.

Els ancians, signes d'esperança

En la Bíblia, Déu mostra moltes vegades la seua providència dirigint-se a persones avançades en anys. Així ocorre no sols amb Abraham, Sara, Zacaries i Isabel, sinó també amb Moisés, cridat a alliberar el seu poble quan ja era octogenari (cf. Ex 7,7). Amb estes eleccions, Déu ens ensenya que, als seus ulls, l'ancianitat és un temps de benedicció i de gràcia, i que per a Ell els ancians són els primers testimonis d'esperança. «¿Què significa en la meua vellesa? —es pregunta sobre este tema sant Agustí— Quan em falten les forces, no m'abandones. I ací Déu et respon: Al contrari, que defallixca el teu vigor, a fi que estiga present el meu en tu, i així pugues dir amb l'Apòstol: “Quan soc dèbil, aleshores soc fort”» (Comentaris als Salms 70, 11). El fet que el nombre de persones en edat avançada augmente es convertix per a nosaltres en un signe dels temps que estem cridats a discernir, per a llegir correctament la història que vivim.

La vida de l'Església i del món, en efecte, només es comprén en la successió de les generacions, i abraçar a un ancià ens ajuda a comprendre que la història no s'esgota en el present, ni es consuma entre trobades fugaces i relacions fragmentàries, sinó que s'obri pas cap al futur. En el llibre del Gènesi trobem el commovedor episodi de la benedicció donada per Jacob, ja ancià, als seus nets, els fills de Josep. Les seues paraules els animen a mirar el futur amb esperança, com en el temps de les promeses de Déu (cf. Gn 48,8-20). Si, per tant, és veritat que la fragilitat dels ancians necessita el vigor dels jóvens, també és veritat que la inexperiència dels jóvens necessita el testimoni dels ancians per a traçar amb saviesa l'avenir. ¡Quantes vegades els nostres avis han sigut per a nosaltres exemple de fe i devoció, de virtuts cíviques i compromís social, de memòria i perseverança en les proves! Este bell llegat, que ens han transmés amb esperança i amor, sempre serà per a nosaltres motiu de gratitud i de coherència.

Signes d'esperança per als ancians

El Jubileu, des dels seus orígens bíblics, ha representat un temps d'alliberament: els esclaus eren alliberats, els deutes condonats, les terres restituïdes als seus propietaris originaris. Era un moment de restauració de l'orde social volgut per Déu, en el qual es reparaven les desigualtats i les opressions acumulades amb els anys. Jesús renova estos esdeveniments d'alliberament quan, en la sinagoga de Natzaret, proclama la bona notícia als pobres, la vista als cegos, l'alliberament als captius i la llibertat als oprimits (cf. Lc 4,16-21).

Considerant les persones ancianes des d'esta perspectiva jubilar, també nosaltres estem cridats a viure amb elles un alliberament, sobretot de la soledat i de l'abandó. Enguany és el moment propici per a realitzar-la; la fidelitat de Déu a les seues promeses ens ensenya que hi ha una benaurança en l'ancianitat, una alegria autènticament evangèlica, que ens demana derrocar els murs de la indiferència, que amb freqüència empresonen als ancians. Les nostres societats, en totes les seues latituds, s'estan acostumant amb massa freqüència a deixar que una part tan important i rica del seu teixit siga marginada i oblidada.

Enfront d'esta situació, és necessari un canvi de ritme, que testifique una assumpció de responsabilitat per part de tota l'Església. Cada parròquia, associació, grup eclesial està cridat a ser protagonista de la “revolució” de la gratitud i de la cura, i això ha de realitzar-se visitant sovint els ancians, creant per a ells i amb ells xarxes de suport i d'oració, entreteixint relacions que puguen donar esperança i dignitat a qui se sent oblidat. L'esperança cristiana ens impulsa sempre a arriscar més, a pensar en gran, a no acontentar-nos amb l'statu quo. En concret, a treballar per un canvi que restituïxca als ancians estima i afecte.

Per això, el papa Francesc va voler que la Jornada Mundial dels Avis i la Gent Gran se celebrara sobretot anant a l'encontre de qui està sol. I per eixa mateixa raó, s'ha decidit que els qui no puguen vindre a Roma enguany, en peregrinació, «podran aconseguir la Indulgència jubilar si acudixen a visitar per un temps adequat els […] ancians en soledat, […] com qui realitza una peregrinació cap a Crist present en ells (cf. Mt 25, 34-36)» (Penitencieria Apostòlica, Normes sobre la Concessió de la Indulgència Jubilar, III). Visitar un ancià és una manera de trobar-nos amb Jesús, que ens allibera de la indiferència i la soledat.

En la vellesa es pot esperar

El llibre de l'Eclesiàstic afirma que la benaurança és d'aquells que no perden l'esperança (cf. 14, 2), deixant entendre que en la nostra vida —especialment si és llarga— poden existir molts motius per a girar la vista arrere, més que cap al futur. No obstant això, com va escriure el papa Francesc durant el seu últim ingrés a l'hospital, «el nostre físic està dèbil, però, fins i tot així, res pot impedir-nos amar, resar, entregar-nos, estar els uns per als altres, en la fe, senyals lluminosos d'esperança» (Àngelus, 16 de març de 2025). Tenim una llibertat que cap dificultat pot llevar-nos: la d'amar i resar. Tots, sempre, podem amar i resar.

L'amor pels nostres sers estimats —pel cònjuge amb qui hem passat gran part de la vida, pels fills, pels nets que alegren les nostres jornades— no s'apaga quan les forces s'esvaïxen. Al contrari, sovint eixe afecte és precisament el que reaviva les nostres energies, donant-nos esperança i consol.

Estos signes de vitalitat de l'amor, que tenen la seua arrel en Déu mateix, ens donen valentia i ens recorden que «encara que el nostre home exterior vaja destruint-se, el nostre home interior va renovant-se dia a dia» (2C 4,16). Per això, especialment en la vellesa, perseverem confiats en el Senyor. Deixem-nos renovar cada dia per l'encontre amb Ell, en l'oració i en la Santa Missa. Transmetem amb amor la fe que hem viscut durant tants anys, en la família i en els encontres quotidians; lloem sempre a Déu per la seua benevolència, cultivem la unitat amb els nostres sers estimats, obrim els nostres cors als qui estan més lluny i, en particular, als qui viuen en una situació de necessitat. Serem signes d'esperança, a qualsevol edat.

Vaticà, 26 de juny de 2025

LLEÓ PP. XIV

Versió valenciana de F. X. Martí