Missatge per a la 59a Jornada Mundial de la Pau (2026)

MISSATGE DE SA SANTEDAT LLEÓ XIV

PER A LA 

LIX JORNADA MUNDIAL DE LA PAU

1 DE GENER DE 2026

Pau a tots vosaltres:

cap a una pau «desarmada i desarmant»

«¡Que la pau siga amb tu!»

Esta salutació antiquíssima, que continua sent habitual en moltes cultures, la vesprada de Pasqua es va omplir de nou vigor en llavis de Jesús ressuscitat. «Pau a vosaltres!» (Jo 20, 19.21) és la seua paraula, que no sols desitja, sinó que provoca un canvi definitiu en aquells que l’acullen i, per tant, en tota la realitat. Per això, els successors dels apòstols donen veu cada dia i en tot el món a la revolució més silenciosa: «Pau a vosaltres!». Des de la vesprada de la meua elecció com a bisbe de Roma, he volgut incorporar la meua salutació en este anunci coral. I vullc repetirr-la: «Esta és la pau de Crist ressuscitat, una pau desarmada i una pau desarmant, humil i perseverant. Prové de Déu, que ens estima a tots de manera incondicional» [1].

[document complet en PDF: versió en valencià de F. X. Martí]

[1] Benedicció apostòlica Urbi et Orbi i primera salutació, lògia central de la Basílica de Sant Pere (8 maig 2025).

Missatge per a la 58a Jornada Mundial de la Pau (2025)

MISSATGE

DEL SANT PARE

FRANCESC

PER A LA LVIII

JORNADA MUNDIAL DE LA PAU

1 DE GENER DE 2025

Perdoneu les nostres culpes, concediu-nos la vostra pau

I. Sentint el crit de la humanitat amenaçada

1. A l'inici d'este any nou que ens dona el Pare celestial, un temps jubilar dedicat a l'esperança, dirigixc el meu desig de pau més sincer a cada dona i a cada home, en particular a qui se sent prostrat per la seua condició existencial, condemnat pels seus errors, esclafat pel juí dels altres, i ja no pot albirar cap perspectiva per a la seua vida. A tots vosaltres, esperança i pau, perquè este és un Any de Gràcia que prové del Cor del Redemptor.

2. El 2025 l'Església catòlica celebra el Jubileu, esdeveniment que ompli els cors d'esperança. El «jubileu» es remunta a una antiga tradició jueva, quan el so d'un corn de carner —en hebreu yobel— anunciava, cada quaranta-nou anys, un any de clemència i alliberament per a tot el poble (cf. Lv 25, 10). Esta crida solemne havia de ressonar en teoria en tot el món (cf. Lv 25, 9), per a restablir la justícia de Déu en diferents àmbits de la vida: en l'ús de la terra, en la possessió dels béns, en la relació amb el proïsme, sobretot respecte als més pobres i als qui havien caigut en desgràcia. El so del corn recordava a tot el poble —a qui era ric i a qui s'havia empobrit— que cap persona ve al món per a ser oprimida; som germans i germanes, fills del mateix Pare, nascuts per a ser lliures segons la voluntat del Senyor (cf. Lv 25, 17.25.43.46.55).

3. També hui, el Jubileu és un esdeveniment que ens impulsa a buscar la justícia alliberadora de Déu sobre tota la terra. Al començament d'este Any de Gràcia, en lloc del corn nosaltres voldríem posar-nos a sentir el «crit desesperat d'auxili» [1] que, com la veu de la sang d'Abel el just, s'eleva des de moltes parts de la terra (cf. Gn 4, 10), i que Déu no deixa mai de sentir. També nosaltres ens sentim cridats a ser veu de tantes situacions d'explotació de la terra i d'opressió del proïsme [2]. Estes injustícies assumixen sovint la forma del que sant Joan Pau II va definir com «estructures de pecat» [3], perquè no es deuen només a la iniquitat d'alguns, sinó que s'han consolidat —per dir-ho d’alguna manera— i se sostenen en una complicitat estesa.

4. Cada u de nosaltres ha de sentir-se responsable en certa manera de la devastació a què està sotmesa la nostra casa comuna, començant per eixes accions que, encara que només siga indirectament, alimenten els conflictes que estan assotant la humanitat. Així es fomenten i s'entrellacen desafiaments sistèmics, distints però interconnectats, que assolen el nostre planeta [4]. Pense, especialment, en les desigualtats de tota classe, en el tracte inhumà que es dona a les persones migrants, en la degradació mediambiental, en la confusió generada culpablement per la desinformació, en el rebuig de tota forma de diàleg, en les grans inversions en la indústria militar. Són tots factors d'una amenaça real per a l'existència de la humanitat en conjunt. Per tant, al començament d'enguany volem posar-nos a sentir este crit de la humanitat a fi que tots, junts i personalment, ens sentim cridats a trencar les cadenes de la injustícia i, així, proclamar la justícia de Déu. Fer algun acte de filantropia esporàdic no és suficient. Calen, per contra, canvis culturals i estructurals, de manera que també es realitze un canvi que perdure [5].

II. Un canvi cultural: tots som deutors

5. L'esdeveniment jubilar ens convida a emprendre diversos canvis per a afrontar l'actual condició d'injustícia i desigualtat, recordant-nos que els béns de la terra no estan destinats només a alguns privilegiats, sinó a tots [6]. Pot ser útil recordar el que escrivia sant Basili de Cesarea: «¿Quines coses, dis-me, et pertanyen? ¿D'on les has preses per a posar-les en la teua vida? […] ¿Que no vas eixir totalment nu del ventre de ta mare?, ¿no tornaràs nu novament a la terra? Els béns que tens ara, ¿d'on et venen? Si dius que et venen de l'atzar, negaries a Déu , perquè no reconeixes el Creador, i no donaries gràcies a qui te'ls ha donat» [7]. Quan falta la gratitud, l'home ja no reconeix els dons de Déu. No obstant això, el Senyor, en la seua misericòrdia infinita, no abandona els hòmens que pequen contra Ell; més bé, confirma el do de la vida amb el perdó de la salvació, oferit a tots per Jesucrist. Per això, ensenyant-nos el «Pare nostre», Jesús ens convida a demanar: «Perdoneu les nostres culpes» (Mt 6,12).

6. Quan una persona ignora el seu vincle amb el Pare, comença a covar la idea que les relacions amb els altres puguen ser governades per una lògica d'explotació, on el més fort pretén tindre el dret d'abusar del més dèbil [8]. Com les elits en el temps de Jesús, que s'aprofitaven dels patiments dels més pobres, així hui en l'aldea global interconnectada [9], el sistema internacional, si no s'alimenta de lògiques de solidaritat i d'interdependència, genera injustícies, exacerbades per la corrupció, que atrapen els països més pobres. La lògica de l'explotació del deutor també descriu sintèticament l'actual “crisi del deute” que afecta diversos països, sobretot els del sud del món.

7. No em canse de repetir que el deute extern s'ha convertit en un instrument de control a través del qual alguns governs i institucions financeres privades dels països més rics no tenen escrúpols d'explotar de manera indiscriminada els recursos humans i naturals dels països més pobres, a fi de satisfer les exigències dels seus mercats [10]. A això s'afegix el fet que diverses poblacions, ja gravades pel deute internacional, també es veuen obligades a carregar amb el pes del deute ecològic dels països més desenvolupats [11]. El deute ecològic i el deute extern són les dos cares d'una mateixa moneda, d'esta lògica d'explotació que culmina en la crisi del deute [12]. Aprofitant este any jubilar, convide la comunitat internacional a emprendre accions de remissió del deute extern, i a reconéixer l'existència d'un deute ecològic entre el nord i el sud del món. És una crida a la solidaritat, però sobretot a la justícia [13].

8. El canvi cultural i estructural per a superar esta crisi es realitzarà quan finalment ens reconeixerem tots fills del Pare i, davant d'Ell, ens confessarem tots deutors, però també tots necessaris, necessitats els uns dels altres, segons una lògica de responsabilitat compartida i diversificada. Podrem descobrir «definitivament que ens necessitem i ens devem els uns als altres» [14].

III. Un camí d'esperança: tres accions possibles

9. Si ens deixem tocar el cor per estos canvis necessaris, l'Any de Gràcia del Jubileu podrà reobrir la via de l'esperança per a cada u de nosaltres. L'esperança naix de l'experiència de la misericòrdia de Déu, que és sempre il·limitada [15].

Déu, que no deu res a ningú, continua atorgant sense parar gràcia i misericòrdia a tots els hòmens. Isaac de Nínive, un Pare de l'Església oriental del segle VII, escrivia: «El teu amor és més gran que les meues culpes. Insignificants són les ones de la mar comparades amb la quantitat dels meus pecats; però, si pese els meus pecats, comparats amb el teu amor, s'esfumen com si res» [16]. Déu no calcula el mal comés per l'home, sinó que és immensament «ric en misericòrdia, pel gran amor amb què ens va estimar» (Ef 2,4). Al mateix temps, sent el crit dels pobres i de la terra. Bastaria detindre's un moment, a l'inici d'enguany, i pensar en la gràcia amb què cada vegada perdona els nostres pecats i condona tots els nostres deutes, per a que el nostre cor s'inunde d'esperança i de pau.

10. Per això Jesús, en l'oració del «Pare nostre»  diu una cosa molt exigent: «així com nosaltres perdonem els nostres deutors», després d’haver demanat al Pare la remissió de les nostres culpes (cf. Mt 6, 12). Per a perdonar un deute als altres i donar-los esperança és necessari, en efecte, que la nostra vida estiga plena d'eixa mateixa esperança que arriba de la misericòrdia de Déu. L'esperança és sobreabundant en la generositat, no calcula, no exigix comptes als deutors, no es preocupa del guany propi, sinó que té com a punt de mira una sola finalitat: alçar a qui ha caigut, embenar els cors ferits, alliberar de tota forma d'esclavitud.

11. A l'inici d'este Any de Gràcia, voldria, per tant, suggerir tres accions que puguen restaurar la dignitat en la vida de poblacions senceres i tornar a posar-les en camí sobre la via de l'esperança, per a que se supere la crisi del deute i totes puguen tornar a reconéixer-se deutors perdonats.

Sobretot, reprenc la crida llançada per sant Joan Pau II en ocasió del Jubileu de l'any 2000, de pensar «en una notable reducció, si no en una total condonació, del deute internacional que pesa sobre el destí de moltes nacions» [17]. Que, reconeixent el deute ecològic, els països més rics se senten cridats a fer el possible per a condonar els deutes d'aquells països que no estan en condicions de tornar el que deuen. Certament, a fi que no es tracte d'un acte aïllat de beneficència, que porte a córrer el risc de desencadenar novament un cercle viciós de finançament-deute, cal, alhora, desenvolupar una nova arquitectura financera que porte a la creació d'una Carta financera global, fundada en la solidaritat i en l'harmonia entre els pobles.

A més, demane un compromís ferm per a promoure el respecte de la dignitat de la vida humana, des de la concepció fins a la mort natural, per a que tota persona puga estimar la seua vida i mirar el futur amb esperança, desitjant el desenvolupament i la felicitat per a si mateixa i per als seus fills. Sense esperança en la vida, en efecte, és difícil que sorgixca en el cor dels més jóvens el desig de generar altres vides. Ací, en particular voldria convidar una vegada més a un gest concret que puga afavorir la cultura de la vida. Em referixc a l'eliminació de la pena de mort en totes les nacions. Esta mesura, en efecte, a més de comprometre la inviolabilitat de la vida, destruïx tota esperança humana de perdó i de renovació [18].

M'atrevixc també a rellançar una altra crida —i apel·le a la doctrina de sant Pau VI i de Benet XVI [19]— a les jóvens generacions, en este temps marcat per les guerres: utilitzem almenys un percentatge fix dels diners emprats en els armaments per a constituir un Fons mundial que elimine definitivament la fam i facilite als països més pobres activitats educatives dirigides a promoure el desenvolupament sostenible i lluitar, així, contra el canvi climàtic [20]. Hem de tractar d’eliminar qualsevol pretext que puga impulsar la joventut a imaginar el seu futur sense esperança, o bé com una expectativa per a venjar la sang dels seus sers estimats. El futur és un do per a superar els errors del passat, per a construir camins nous de pau.

IV. La meta de la pau

12. Aquells que emprendran, amb els gestos suggerits, el camí de l'esperança, podran vore cada vegada més pròxima la meta tan anhelada de la pau. El salmiste ens confirma en esta promesa: quan «l'Amor i la Veritat es trobaran, la Justícia i la Pau s'abraçaran» (Sal 85, 11). Quan em lleve l'arma del crèdit i restituïxc la via de l'esperança a una germana o a un germà, contribuïxc al restabliment de la justícia de Déu en esta terra i m'encamine amb esta persona cap a la pau. Com deia sant Joan XXIII, la pau verdadera només podrà nàixer d'un cor desarmat de l'angoixa i de la por de la guerra [21].

13. Que el 2025 siga un any en què cresca la pau. Eixa pau real i duradora, que no es deté en les objeccions dels contractes o en les taules de compromisos humans [22]. Busquem la pau verdadera, la que Déu dona a un cor desarmat: un cor que no s'encabota a calcular el que és meu i el que és teu; un cor que dissipa l'egoisme en la promptitud d'anar a l'encontre dels altres; un cor que no dubta a reconéixer-se deutor de Déu i, per això, està disposat a perdonar els deutes que oprimixen el proïsme; un cor que supera el desànim pel futur amb l'esperança que cada persona és un bé per a este món.

14. El desarmament del cor és un gest que involucra a tots, els primers i els últims, els xicotets i els grans, els rics i els pobres. A vegades, és suficient una cosa senzilla, com «un somriure, un gest d'amistat, una mirada fraterna, una escolta sincera, un servici gratuït» [23]. Amb estos xicotets-grans gestos, ens acostem a la pau, i l'aconseguirem més de pressa; encara més, al llarg del camí, al costat dels germans i germanes reunits, ens descobrirem ja canviats respecte a com havíem partit. En efecte, la pau no s'aconseguix només amb el final de la guerra, sinó amb l'inici d'un món nou, un món en què ens descobrim diferents, més units i més germans del que havíem imaginat.

15. ¡Concediu-nos la vostra pau, Senyor! Esta és l'oració que eleve a Déu, mentres envie els meus millors desitjos per a l'any nou als caps d'estat i de govern, als responsables de les organitzacions internacionals, als líders de les diverses religions, a totes les persones de bona voluntat.

Perdoneu les nostres culpes, Senyor,

així com nosaltres perdonem els nostres deutors,

i, en este cercle de perdó, concediu-nos la vostra pau,

eixa pau que només Vós podeu donar

a qui es deixa desarmar el cor,

a qui amb esperança vol perdonar els deutes dels seus germans,

a qui sense temor confessa que és el vostre deutor,

a qui no resta sord al crit dels més pobres.

Vaticà, 8 de desembre de 2024

FRANCESC

Traducció de F. Xavier Martí

__________________________________

[1] Spes non confundit. Butla de convocació del Jubileu Ordinari de l'Any 2025 (9 maig 2024), 8.

[2] Cf. S. Joan Pau II, Carta ap. Tertio millennio adveniente (10 novembre 1994), 51.

[3] Carta enc. Sollicitudo rei socialis (30 desembre 1987), 36.

[4] Cf. Discurs als participants en la Trobada promoguda per les Acadèmies Pontifícies de les Ciències i de les Ciències Socials (16 maig 2024).

[5] Cf. Exhort. ap. Laudate Deum (4 octubre 2023), 70.

[6] Cf. Spes non confundit. Butla de convocació del Jubileu Ordinari de l'Any 2025 (9 maig 2024), 16.

[7] Homilia de avaritia, 7: PG 31, 275.

[8] Cf. Carta enc. Laudato si’ (24 maig 2015), 123.

[9] Cf. Catequesi (2 setembre 2020): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (4 setembre 2020), p. 12.

[10] Cf. Discurs als participants en la Trobada «Abordant la crisi de deute al Sud Global» (5 juny 2024).

[11] Cf. Discurs a la Conferència de les Parts en la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic ― COP 28 (2 desembre 2023).

[12] Cf. Discurs als participants en la Trobada «Abordant la crisi de deute al Sud Global» (5 juny 2024).

[13] Cf. Spes non confundit. Butla de convocació del Jubileu Ordinari de l'Any 2025 (9 maig 2024), 16.

[14] Carta enc. Fratelli tutti (3 octubre 2020), 35.

[15] Cf. Spes non confundit. Butla de convocació del Jubileu Ordinari de l'Any 2025 (9 maig 2024), 23.

[16] Discurs X (Tercera col·lecció), Oració, 100-101: CSCO 638, 115. Sant Agustí fins i tot arriba a afirmar que Déu no deixa de fer-se deutor de l'home: «Perquè encara que la teua misericòrdia és infinita», tens a bé fer-te deutor amb promeses d'aquells mateixos als qui tu perdones tots els seus deutes» (cf. Confessions, 5,9,17: PL 32, 714).

[17] Carta ap. Tertio millennio adveniente (10 novembre 1994), 51.

[18] Cf. Spes non confundit. Butla de convocació del Jubileu Ordinari de l'Any 2025 (9 maig 2024), 10.

[19] Cf. S. Pau VI, Carta enc. Populorum progressio (26 març 1967), 51; Benet XVI, Discurs al Cos Diplomàtic acreditat davant la Santa Seu (9 gener 2006); Íd., Exhort. ap. postsin. Sacramentum caritatis (22 febrer 2007), 90.

[20] Cf. Carta enc. Fratelli tutti (3 octubre 2020), 262; Discurs al Cos Diplomàtic acreditat davant la Santa Seu (8 gener 2024); Discurs a la Conferència de les Parts en la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic ― COP 28 (2 desembre 2023).

[21] Cf. Carta enc. Pacem in terris (11 abril 1963), 113.

[22] Cf. Commemoració en el desé aniversari de la «Invocació a la pau en Terra Santa» (7 juny 2024).

[23] Spes non confundit. Butla de convocació del Jubileu Ordinari de l'Any 2025 (9 maig 2024), 18.

Recordant la Pacem in terris

Ramon Arnau i Garcia (†)
Degà de la Seu de València

 El passat 11 d'abril [del 2003] es compliren els quaranta anys de la publicació pel papa Joan XXIII de l'encíclica Pacem in terris. A un fet de tanta repercussió, no sols dins de l'Església sinó en el món sencer, bé que s'ho val dedicar-li una reflexió encara que siga curta.

Sens dubte, el glossador més qualificat a l'hora de recordar l'esdeveniment de la Pacem in terris ha sigut Joan Pau II, en dedicar-li enguany el missatge de la Jornada de la Pau. Però aquest comportament tan lloable no ens priva a nosaltres de procurar fer la nostra pròpia reflexió.

Qui llegix amb una certa atenció l'encíclica de Joan XXIII, arriba prest a la conclusió de trobar-se davant d'un escrit amb forta càrrega profètica, obert als diversos aspectes de la vida, ja que el seu ensenyament afecta tant el dret privat com el públic, així també com els plantejaments econòmics i les relacions internacionals. I dins d'esta problemàtica plural, la persona és la consideració fonamental que hi servix de suport. Una elemental enquesta sobre el lèxic del Papa en el seu escrit donaria com a resultat que el mot que més empra l'encíclica és persona. Data valuosa i significativa per a comprendre la intenció de l'escrit, que ens presenta totes les qüestions al voltant de la persona.

Recordar les mateixes paraules del Papa serà prou per a adonar-se del que he dit, si hi ha encara algun dubte. Amb tota claredat i precisió escriu: «En tota convivència humana ben organitzada i fecunda s'ha de col·locar com a fonament el principi que tot ser humà és persona, és a dir, una natura dotada d'intel·ligència i de voluntat lliure; i, per tant, d'eixa mateixa naturalesa directament naixen al mateix temps drets i deures que, per ser universals i inviolables, són també absolutament inalienables». Joan XXIII, partint dels conceptes més clàssics, i si es vol més tradicionals, proposa la persona des de la seua capacitat intel·lectual i lliure. L'home ha sigut creat per buscar la veritat i viure en llibertat.

Davant d'un món amenaçat pels conceptes absolutistes, fets a la vegada comportaments polítics, com eren els formulats tant pel feixisme com pel marxisme, proposar el reconeixement de l'home com a persona intel·ligent i lliure, equivalia a adoptar una actitud que bé pot ser considerada revolucionària, en quant va contra corrent; i, si ho diem amb paraules cristianes, haurem d'anomenar-la profètica, puix obri camins nous en la comprensió de l'home i, en conseqüència, també de la política.

Quan l'home, seguint l'ensenyament de Joan XXIII, s'adona de la repercussió que per a ell té ser lliure i capaç de buscar la veritat, reconeix l'estructura fonamental de la seua naturalesa, que li permet portar endavant la pròpia vida amb dimensió personal.

Si haguérem de resumir en una sola expressió la motivació de Joan XXIII en escriure la Pacem in terris, hauríem de dir que, seguint la millor tradició del pensament cristià, va mostrar creure en Déu i també en l'home. I esta és, sens dubte, la gran lliçó que hui ens dona el bon papa Joan, que creguem al mateix temps en Déu i en l'home i, en conseqüència, amb tal ensenyament haurem de procurar que Déu siga pròxim als hòmens; i els hòmens, des de tots els punts de vista (personals, socials, polítics i econòmics) ens realitzem mirant Déu. Joan XIII ens dóna el fonament d'allò que hui i sempre hem de reconéixer com humanisme cristià.

Publicat en Cresol, 37 (2003, juny), p. 18.

Missatge per a la 56a Jornada Mundial de la Pau

MISSATGE DEL SANT PARE

FRANCESC

PER A LA CELEBRACIÓ DE LA

56a JORNADA MUNDIAL DE LA PAU

1 DE GENER DE 2023

Ningú es pot salvar tot sol.

Recomençar des de la Covid-19 per a traçar junts camins de pau

«Germans, no cal que vos escrigam quan i en quins moments arribarà el dia del Senyor: vosaltres mateixos ja sabeu prou bé que vindrà com un lladre a la nit» (Primera carta de sant Pau als Tessalonicencs 5,1-2).

1. Amb estes paraules, l'apòstol Pau convidava la comunitat de Tessalònica, mentres esperava l'encontre amb el Senyor, a mantindre's ferma, amb els peus i el cor ben plantats a terra, capaç d'una mirada atenta sobre la realitat i les vicissituds de la història. Per això, encara que els esdeveniments de la nostra existència semblen tan tràgics i ens sentim empesos al túnel fosc i difícil de la injustícia i el patiment, estem cridats a mantindre el cor obert a l'esperança, confiant en Déu que es fa present, ens acompanya amb tendresa, ens sosté en la fatiga i, sobretot, orienta el nostre camí. Per això sant Pau exhorta constantment la comunitat a vigilar, buscant el bé, la justícia i la veritat: «No hem de dormir, com els altres, sinó vetlar i viure sòbriament» (5,6). És una invitació a mantindre'ns desperts, a no tancar-nos en la por, el dolor o la resignació, a no cedir a la distracció, a no desanimar-nos, sinó, en canvi, a ser com sentinelles capaços de vetlar i distingir les primeres llums de l'alba, especialment en les hores més fosques.

2. La Covid-19 ens va sumir enmig de la nit, desestabilitzant la nostra vida ordinària, trasbalsant els nostres plans i els nostres costums, pertorbant la tranquil·litat aparent fins i tot de les societats més privilegiades, generant desorientació i patiment, i causant la mort de tants germans i germanes nostres.

El món sanitari, immers en un frenesí de desafiaments inesperats i en una situació que no estava del tot clara, ni tan sols des del punt de vista científic, es va mobilitzar per a mitigar el dolor de tanta gent i procurar posar-hi remei; igual que les autoritats polítiques, que van haver de prendre mesures dràstiques en matèria d'organització i gestió de l'emergència.

Juntament amb les manifestacions físiques, la Covid-19 ha provocat —també amb efectes a llarg termini— un malestar generalitzat que ha calat en els cors de moltes persones i famílies, amb seqüeles a tindre en compte, alimentades per períodes llargs d'aïllament i diverses restriccions de la llibertat.

A més, no podem oblidar com la pandèmia ha tocat la fibra sensible del teixit social i econòmic, traent a la llum contradiccions i desigualtats. Ha amenaçat la seguretat laboral de molta gent i ha accentuat la soledat cada vegada més estesa en les nostres societats, sobretot la dels més dèbils i la dels pobres. Pensem, per exemple, en els milions de treballadors informals d'arreu del món, als quals se'ls va deixar sense faena i sense cap ajuda durant tot el confinament.

Poques vegades els individus i la societat progressen en situacions que generen este sentiment de derrota i amargor; de fet debilita els esforços dedicats a la pau i provoca conflictes socials, frustracions i violències de tota classe. En este sentit, la pandèmia sembla haver sacsejat fins i tot les zones més pacífiques del nostre món i ha fet aflorar innombrables fragilitats.

3. Transcorreguts tres anys, ha arribat el moment de prendre'ns un temps per a qüestionar-nos, aprendre, créixer i deixar-nos transformar —de manera personal i comunitària—; un temps privilegiat per a preparar-nos al "dia del Senyor". Ja he dit diverses vegades que dels moments de crisi mai no se n'ix igual: n'eixim o millors o pitjors. Hui estem cridats a preguntar-nos: ¿què hem aprés d'esta situació de pandèmia? ¿Quins camins nous hem d'emprendre per a alliberar-nos de les cadenes dels nostres hàbits vells, per a estar més ben preparats, per a atrevir-nos a la novetat? ¿Quins senyals de vida i esperança podem aprofitar per a continuar avant i intentar fer millor el nostre món?

Certament, després d'haver palpat la fragilitat que caracteritza la realitat humana i la nostra existència personal, podem dir que la lliçó més gran que ens deixa en herència la Covid-19 és la consciència que tots ens necessitem; que el nostre tresor més gran, encara que també el més fràgil, és la fraternitat humana, fundada en la nostra filiació divina comuna, que ningú es pot salvar tot sol. Per tant, és urgent que busquem i promogam junts els valors universals que tracen el camí d'esta fraternitat humana. També hem aprés que la fe dipositada en el progrés, la tecnologia i els efectes de la globalització no només ha sigut excessiva, sinó que s'ha convertit en una intoxicació individualista i idolàtrica, de manera que ha compromés la desitjada garantia de justícia, concòrdia i pau. En el nostre món accelerat, molt sovint els problemes generalitzats de desequilibri, injustícia, pobresa i marginació alimenten el malestar i els conflictes, i generen violència i fins i tot guerres.

Si, d'una banda, la pandèmia ha fet emergir tot açò, de l'altra, hem aconseguit fer descobriments positius: un retorn beneficiós a la humilitat; una reducció de certes pretensions consumistes; un sentit renovat de la solidaritat que ens anima a eixir del nostre egoisme per a obrir-nos al patiment dels altres i a les seues necessitats; així com un compromís, en alguns casos verdaderament heroic, de tantes persones que s'han entregat per tal que tots pogueren superar millor el drama de l'emergència.

D'esta experiència ha sorgit una consciència més forta que convida a tots, pobles i nacions, a tornar a posar la paraula "junts" en el centre. En efecte, és junts, en la fraternitat i la solidaritat, que podem construir la pau, garantir la justícia i superar els esdeveniments més dolorosos. En efecte, les respostes més eficaces a la pandèmia han sigut aquelles en què grups socials, institucions públiques i privades, i organitzacions internacionals s'han unit per a fer front al desafiament, deixant de banda interessos particulars. Només la pau que naix de l'amor fratern i desinteressat pot ajudar-nos a superar les crisis personals, socials i mundials.

4. Alhora, en el moment que ens atrevírem a esperar que el pitjor de la nit de la pandèmia de la Covid-19 havia passat, un desastre nou i terrible es va abatre sobre la humanitat. Vam ser testimonis de l'inici d'un altre assot: una nova guerra, en part comparable a la Covid-19, però impulsada per decisions humanes reprovables. La guerra a Ucraïna es cobra víctimes innocents i propaga la inseguretat, no només entre els directament afectats, sinó de manera generalitzada i indiscriminada arreu del món; també afecta els qui, fins i tot a milers de quilòmetres de distància, en patixen els efectes col·laterals —només cal pensar en l'escassetat de blat i els preus del combustible.

Certament, esta no és l'era post-Covid que esperàvem o prevéiem. De fet, esta guerra, juntament amb els altres conflictes arreu del planeta, representa una derrota per a la humanitat en conjunt i no només per a les parts directament implicades. Encara que s'ha trobat una vacuna contra la Covid-19, encara no s'han trobat solucions adequades per a la guerra. Certament, el virus de la guerra és més difícil de véncer que els que afecten l'organisme humà, perquè no procedix de l'exterior, sinó de l'interior del cor humà, corromput pel pecat (cf. Evangeli de Marc 7,17-23).

5. ¿Què se'ns demana, per tant, que fem? En primer lloc, que ens deixem canviar el cor per l'emergència que hem viscut, és a dir, permetre que Déu transforme els nostres criteris habituals d'interpretació del món i de la realitat a través d'este moment històric. Ja no podem pensar només a preservar l'espai dels nostres interessos personals o nacionals, sinó que hem de concebre'ns a la llum del bé comú, amb un sentit comunitari, és a dir, com un "nosaltres" obert a la fraternitat universal. No podem buscar només protegir-nos a nosaltres mateixos; és hora que tots ens comprometam amb la sanació de la nostra societat i el nostre planeta i creem les bases per a un món més just i pacífic, que s'involucre amb serietat en busca d'un bé que siga verdaderament comú.

Per tal d'aconseguir açò i viure millor després de l'emergència de la Covid-19, no podem ignorar una dada fonamental: les diverses crisis morals, socials, polítiques i econòmiques que patim estan totes interconnectades, i el que considerem com a problemes autònoms són en realitat un la causa o conseqüència dels altres. Per això estem cridats a fer front als reptes del nostre món amb responsabilitat i compassió. Hem de reprendre la qüestió de garantir la sanitat pública per a totes i tots; promoure accions de pau per a posar fi als conflictes i les guerres que continuen generant víctimes i pobresa; tindre cura de manera conjunta de la nostra casa comuna i aplicar mesures clares i eficaces per a fer front al canvi climàtic; lluitar contra el virus de la desigualtat i garantir l'alimentació i un treball digne per a totes i tots, alhora que donem suport als qui ni tan sols tenen un salari mínim i travessen grans dificultats. L'escàndol dels pobles famolencs ens fa mal. Hem de desenvolupar, amb polítiques adequades, l'acollida i la integració, especialment dels migrants i dels qui viuen com a descartats en les nostres societats. Només invertint en estes situacions, amb un desig altruista inspirat per l'amor infinit i misericordiós de Déu, podrem construir un món nou i ajudar a edificar el Regne de Déu, que és un Regne d'amor, de justícia i de pau.

En compartir estes reflexions, espere que en el nou any pugam caminar junts, atresorant el que la història ens pot ensenyar. Expresse els meus millors desitjos als caps d'Estat i de govern, als responsables de les organitzacions internacionals i als líders de les diferents religions. A tots els hòmens i les dones de bona voluntat desitge que pugau construir, dia a dia, com a artesans de pau, un bon any! Que Maria Immaculada, Mare de Jesús i Reina de la Pau, intercedixca per nosaltres i pel món sencer.

Vaticà, 8 de desembre de 2022

Francesc

(versió en valencià de F. Xavier Martí)

Missatge per a la 55a Jornada Mundial de la Pau

MISSATGE DEL SANT PARE

FRANCESC

PER A LA CELEBRACIÓ DE LA

55a JORNADA MUNDIAL DE LA PAU

1 DE GENER DE 2022

Diàleg entre generacions, educació i treball:

instruments per a construir una pau duradora

 

1. «¡Que bonics són, per les muntanyes els peus del missatger de bones noves que anuncia la pau!» (Is 52,7).

Les paraules del profeta Isaïes expressen el consol, el sospir d’alleujament d’un poble exiliat, esgotat per la violència i els abusos, exposat a la indignitat i la mort. El profeta Baruc es preguntava sobre això: «¿Com és, Israel, que vius en un país enemic, que et fas vell en una terra estrangera? ¿Per què et tenen per impur com si fores un cadàver? ¿Per què et posen entre els qui baixen al país dels morts?» (3,10-11). Per a este poble, l’arribada del missatger de la pau significava l’esperança d’un renaiximent de les runes de la història, el començament d’un futur prometedor.

Encara hui, el camí de la pau, que sant Pau VI va anomenar amb el nou nom de desenvolupament integral,[1] roman desafortunadament allunyat de la vida real de molts hòmens i dones i, per tant, de la família humana, que està totalment interconnectada. A pesar dels nombrosos esforços encaminats a un diàleg constructiu entre les nacions, el soroll ensordidor de les guerres i els conflictes s’amplifica, mentre es propaguen malalties de proporcions pandèmiques, s’agreugen els efectes del canvi climàtic i de la degradació del medi ambient, empitjora la tragèdia de la fam i la set, i seguix dominant un model econòmic que es basa més en l’individualisme que en el compartir solidari. Com en el temps dels antics profetes, el clamor dels pobres i de la terra[2] seguix alçant-se hui, implorant justícia i pau.

En cada època, la pau és tant un do que ve del cel com el fruit d’un compromís compartit. Hi ha, en efecte, una “arquitectura” de la pau, en què intervenen les diverses institucions de la societat, i hi ha una “artesania” de la pau que ens involucra a tots.[3] Tothom pot col·laborar en la construcció d’un món més pacífic: partint del propi cor i de les relacions en la família, en la societat i amb el medi ambient, fins a les relacions entre els pobles i entre els Estats.

Ací m’agradaria proposar tres camins per a construir una pau duradora. En primer lloc, el diàleg entre les generacions, com a base per a la realització de projectes compartits. En segon lloc, l’educació, com a factor de llibertat, responsabilitat i desenvolupament. I, finalment, el treball per a una plena realització de la dignitat humana. Ests tres elements són essencials per a «la gestació d’un pacte social»,[4] sense el qual tot projecte de pau és insubstancial.

2. Diàleg entre generacions per a construir la pau

En un món encara tenallat per les urpes de la pandèmia, que ha causat massa problemes, «alguns miren de fugir de la realitat refugiant-se en mons privats, i altres l’afronten amb violència destructiva; però, entre la indiferència egoista i la protesta violenta, sempre hi ha una opció possible: el diàleg. El diàleg entre les generacions».[5]

Tot diàleg sincer, encara que no estiga exempt d’una dialèctica justa i positiva, requerix sempre una confiança bàsica entre els interlocutors. Hem de recuperar esta confiança mútua. L’actual crisi sanitària ha augmentat en tots la sensació de solitud i el replegament sobre un mateix. La solitud de les persones grans va acompanyada en els jóvens d’un sentiment d’impotència i de la falta d’una idea comuna de futur. Esta crisi és certament dolorosa. Però també pot fer emergir el millor de les persones. De fet, durant la pandèmia hem vist generosos exemples de compassió, col·laboració i solidaritat arreu del món.

Dialogar significa escoltar-se, confrontar-se, posar-se d’acord i caminar junts. Fomentar tot això entre les generacions significa llaurar la dura i estèril terra del conflicte i l’exclusió per a cultivar-hi les llavors d’una pau duradora i compartida.

Encara que el desenvolupament tecnològic i econòmic haja dividit sovint les generacions, les crisis contemporànies revelen la urgència que s’alien. D’una banda, els jóvens necessiten l’experiència existencial, sapiencial i espiritual de la gent gran; de l’altra, els majors necessita el suport, l’afecte, la creativitat i el dinamisme dels jóvens.

Els grans reptes socials i els processos de construcció de la pau no poden prescindir del diàleg entre els dipositaris de la memòria ―els majors― i els continuadors de la història ―els jóvens―; tampoc poden prescindir de la voluntat de cadascú de nosaltres de donar cabuda a l’altre, de no pretendre ocupar tot l’escenari perseguint els propis interessos immediats com si no hi haguera passat ni futur. La crisi global que vivim ens mostra que l'encontre i el diàleg entre generacions és la força propulsora d’una política sana, que no s’acontenta amb administrar la situació existent «amb pegats o solucions ràpides»,[6] sinó que s’oferix com a forma eminent d’amor a l’altre,[7] a la recerca de projectes compartits i sostenibles.

Si sabem practicar este diàleg intergeneracional enmig de les dificultats, «podrem estar ben arrelats en el present, i des d’ací freqüentar el passat i el futur: freqüentar el passat, per a aprendre de la història i per a curar les ferides que a vegades ens condicionen; freqüentar el futur, per a alimentar l’entusiasme, fer germinar somnis, suscitar profecies, fer florir esperances. D’esta manera, units, podrem aprendre els uns dels altres».[8] Sense arrels, ¿com podrien els arbres créixer i donar fruit?

Només cal pensar en la qüestió de la cura de la nostra casa comuna. De fet, el mateix medi ambient «és un préstec que cada generació rep i ha de transmetre a la generació següent».[9] Per això, hem d’apreciar i encoratjar els nombrosos jóvens que s’esforcen per un món més just i atent a la salvaguarda de la creació, confiada a la nostra cura. Ho fan amb preocupació i entusiasme i, sobretot, amb sentit de responsabilitat davant de l’urgent canvi de rumb[10] que ens imposen les dificultats derivades de la crisi ètica i sòcioambiental actual.[11]

D’altra banda, l’oportunitat de construir junts camins cap a la pau no pot prescindir de l’educació i el treball, llocs i contextos privilegiats per al diàleg intergeneracional. És l’educació la que proporciona la gramàtica per al diàleg entre les generacions, i és en l’experiència del treball on hòmens i dones de diferents generacions es troben ajudant-se mútuament, intercanviant coneiximents, experiències i habilitats per al bé comú.

3. La instrucció i l’educació com a motors de la pau

El pressupost per a la instrucció i l’educació, considerades com una despesa més que com una inversió, ha disminuït significativament a nivell mundial en els últims anys. No obstant això, constituïxen els principals vectors d’un desenvolupament humà integral: fan la persona més lliure i responsable, i són indispensables per a la defensa i la promoció de la pau. En altres paraules, la instrucció i l’educació són les bases d’una societat cohesionada, civil, capaç de generar esperança, riquesa i progrés.

Les despeses militars, en canvi, han augmentat i superen el nivell registrat al final de la “guerra freda”, i semblen destinades a créixer de manera exorbitant.[12]

Per tant, és oportú i urgent que tots els qui tenen responsabilitats de govern elaboren polítiques econòmiques que prevegen un canvi en la relació entre les inversions públiques destinades a l’educació i els fons reservats als armaments. D’altra banda, la recerca d’un procés real de desarmament internacional no pot sinó causar grans beneficis al desenvolupament de pobles i nacions, alliberant recursos financers que s’utilitzen de manera més apropiada per a la salut, l’escola, les infraestructures i la cura del territori, entre altres.

M’agradaria que la inversió en l’educació estiguera acompanyada per un compromís més consistent orientat a promoure la cultura de la protecció.[13] Esta cultura, davant les fractures de la societat i la inèrcia de les institucions, pot convertir-se en el llenguatge comú que trenque les barreres i construïsca ponts. «Un país creix quan les seues diverses riqueses culturals dialoguen de manera constructiva: la cultura popular, la universitària, la juvenil, l’artística, la tecnològica, la cultura econòmica, la cultura de la família i dels mitjans de comunicació».[14] Per tant, cal forjar un nou paradigma cultural a través d’«un pacte educatiu global per a i amb les generacions més jóvens, que involucre en la formació de persones madures a les famílies, comunitats, escoles i universitats, institucions, religions, governants, a tota la humanitat».[15] Un pacte que promoga l’educació en l’ecologia integral segons un model cultural de pau, de desenvolupament i de sostenibilitat, centrat en la fraternitat i en l’aliança entre el ser humà i el seu entorn.[16]

Invertir en la instrucció i en l’educació de les generacions jóvens és el camí principal que les conduïx, per mitjà d’una preparació específica, a ocupar de manera profitosa un lloc adequat en el món del treball.[17]

4. Promoure i assegurar el treball construix la pau

El treball és un factor indispensable per a construir i mantindre la pau; és expressió d’un mateix i dels dons propis, però també és compromís, esforç, col·laboració amb altres, perquè es treballa sempre amb o per algú. En esta perspectiva marcadament social, el treball és el lloc on aprenem a oferir la nostra contribució per un món més habitable i bonic.

La situació del món del treball, que ja estava afrontant múltiples desafiaments, s’ha vist agreujada per la pandèmia de Covid-19. Milions d’activitats econòmiques i productives han fet fallida; els treballadors precaris són cada vegada més vulnerables; molts d’aquells que desenvolupen servicis essencials es mantenen encara més ocults a la consciència pública i política; la instrucció a distància ha provocat en molts casos una regressió en l’aprenentatge i en els programes educatius. Així mateix, els jóvens que s’incorporen al mercat professional i els adults que han caigut en la desocupació afronten actualment perspectives dramàtiques.

L’impacte de la crisi sobre l’economia informal, que sovint afecta els treballadors migrants, ha estat particularment devastador. A molts d’ells les lleis nacionals no els reconeixen, és com si no existiren. Tant ells com les seues famílies viuen en condicions molt precàries, exposats a diverses formes d’esclavitud i privats d’un sistema d’assistència social que els protegisca. A això s’agrega que actualment només un terç de la població mundial en edat laboral gaudix d’un sistema de seguretat social, o pot beneficiar-se’n només de manera restringida. La violència i la criminalitat organitzada augmenten en molts països, sufocant la llibertat i la dignitat de les persones, enverinant l’economia i impedint que es fomente el bé comú. La resposta a esta situació només pot vindre a través d’una oferta més gran de les oportunitats de treball digne.

El treball, en efecte, és la base sobre la qual es construïxen en tota comunitat la justícia i la solidaritat. Per això, «no ha de buscar-se que el progrés tecnològic reemplace cada vegada més el treball humà, amb la qual cosa la humanitat es faria mal a ella mateixa. El treball és una necessitat, part del sentit de la vida en esta terra, camí de maduració, de desenvolupament humà i de realització personal».[18] Hem d’unir les idees i els esforços per a crear les condicions i inventar solucions, per tal que tot ser humà en edat de treballar tinga l’oportunitat de contribuir amb el seu propi treball a la vida de la família i de la societat.

És més urgent que mai que es promoguen arreu del món condicions laborals decents i dignes, orientades al bé comú i a la cura de la creació. Cal assegurar i sostenir la llibertat de les iniciatives empresarials i, alhora, impulsar una responsabilitat social renovada, per tal que el benefici no siga l’únic principi rector.

En esta perspectiva cal estimular, acollir i sostindre les iniciatives que insten a les empreses al respecte dels drets humans fonamentals de les treballadores i els treballadors, sensibilitzant en este sentit no només les institucions, sinó també els consumidors, la societat civil i les realitats empresarials. Estes darreres, com més conscients són de la seua funció social, més es convertixen en llocs en els quals s’exercita la dignitat humana, participant així alhora en la construcció de la pau. En este aspecte la política està cridada a exercir un rol actiu, promovent un just equilibri entre la llibertat econòmica i la justícia social. I tots aquells que actuen en este camp, començant pels treballadors i els empresaris catòlics, poden trobar orientacions segures en la doctrina social de l’Església.

Benvolguts germans i germanes: mentre intentem unir els esforços per a eixir de la pandèmia, voldria renovar el meu agraïment a tots els qui s’han compromés i continuen dedicant-se amb generositat i responsabilitat a garantir la instrucció, la seguretat i la tutela dels drets, per a oferir l’atenció mèdica, per a facilitar la trobada entre familiars i malalts, per a brindar ajuda econòmica a les persones indigents o que han perdut el treball. Assegure el meu record en la pregària per totes les víctimes i les seues famílies.

Faig una crida als governants i a tots els qui tenen responsabilitats polítiques i socials, als pastors i als animadors de les comunitats eclesials, així com també a tots els hòmens i dones de bona voluntat per tal que continuem avançant junts amb valentia i creativitat per estos tres camins: el diàleg entre les generacions, l’educació i el treball. Que siguen cada vegada més nombrosos els qui, sense fer soroll, amb humilitat i perseverança, es convertisquen cada dia en artesans de pau. I que sempre els precedisca i acompanye la benedicció del Déu de la pau.

Vaticà, 8 de desembre de 2021

FRANCESC

(Versió de F. Xavier Martí)

____________________

[1] Cf. Carta enc. Populorum progressio (26 de març de 1967), 76ss.

[2] Cf. Carta enc. Laudato si’ (24 de maig de 2015), 49.

[3] Cf. Carta enc. Fratelli tutti (3 d’octubre de 2020), 231.

[4] Ibíd., 218.

[5] Ibíd., 199.

[6] Ibíd., 179.

[7] Cf. ibíd., 180.

[8] Exhort. ap. postsin. Christus vivit (25 de març de 2019), 199.

[9] Carta enc. Laudato si’ (24 de maig de 2015), 159.

[10] Cf.ibíd., 163; 202.

[11] Cf.ibíd., 139.

[12] Cf.Missatge als participants en el 4t Fòrum de París sobre la pau, 11-13 de novembre de 2021.

[13] Cf. Carta enc. Laudato si’ (24 de maig de 2015), 231; Missatge per a la LIV Jornada Mundial de la Pau. La cultura de la cura com a camí de pau (8 de desembre de 2020).

[14] Carta enc. Fratelli tutti (3 d’octubre de 2020), 199.

[15] Videomissatge amb motiu de la Trobada “Global Compact on Education. Together to Look Beyond” (15 d’octubre de 2020).

[16] Cf. Videomissatge amb motiu de la Cimera virtual d’alt nivell sobre reptes climàtics (12 de desembre de 2020).

[17] Cf.S. Joan Pau II, Carta enc. Laborem exercens (14 de setembre de 1981), 18.

[18] Carta enc. Laudato si’ (24 de maig de 2015), 128.

¿Per tots o per molts?

Contribució teològica a la pau

Ximo Garcia i Roca

L'odi i la violència, la discriminació i l'exclusió són virus mutants que es coven en les pràctiques socials, en els discursos culturals i en les fórmules i rituals litúrgics, que són eficaços productors de percepcions, mentalitats i imaginaris socials. Hi ha retòriques, pregàries i imatges que induïxen a l'odi i a la violència; i unes altres que són proveïdores de pau i reconciliació. Està demostrat que l'oració per «la conversió dels pèrfids jueus», que es recitava el Divendres Sant, va fer que ser jueu s'identificara com a amenaça, perillositat i traïció. La supressió de l'oració, per part de Joan XXIII, va col·laborar decididament a incorporar-los a la humanitat comuna. Per la mateixa raó, va ser decisiu que el Caudillo entrara a Madrid acompanyat del repic de campanes de les esglésies per a legitimar la guerra com una croada providencial. Diuen les cròniques que «era com l'entrada de Crist a Jerusalem». Quan la Missa de la 2 es transmet des de la catedral castrense de Madrid —una particularitat espanyola difícilment comprensible—, s'aconseguix rehabilitar com una cosa natural l'antiga aliança entre la creu i l'espasa.

Si la pau es cova també en els arsenals litúrgics, cal ser molt acurat en les cerimònies religioses o en els rituals sagrats i evitar tot el que afavorisca l'odi o promoga la violència, ja que res ni ningú pot situar-se fóra del compromís amb i per la pau. En la societat del rebuig i en la cultura del fonamentalisme, cal afrontar críticament els símbols patrioticoreligiosos i els llenguatges bèl·lics en la litúrgia, que no ajuden a la cultura de la pau. Recorde l'estupor que va viure aquella jove intel·ligent, que pocs dies després dels atemptats terroristes a Barcelona, assistia a l'eucaristia en memòria de sa mare; com que no era un consumidor habitual de la missa, va procurar entendre tot el que escoltava, inclosa la lectura ordinària de Josué 24,1-13, que deia així: «Vaig enviar a Moisés i Aaró per a castigar Egipte [...] vaig fer que el mar tornara sobre els egipcis, i el mar els va cobrir [...] els vaig exterminar i vaig sembrar el pànic entre vosaltres [...] Vos he donat un país que no havíeu cultivat, habiteu en ciutats que no havíeu construït». Amb la seua mirada mostrava que per a ella, el relat justificava la barbàrie que acabava de succeir.

Amb raó, el Concili Vaticà II va proposar adaptar la litúrgia a la cultura i idiosincràsia de cada poble, de manera que els fidels «puguen participar de manera plena, conscient i activa». No és suficient mantindre el ritual tradicional ni mantindre la literalitat d'una traducció si amb això s'adultera el sentit del text. En constatar que este propòsit conciliar no s'ha complit suficientment, el papa Francesc en el recent motu proprio «Magnum Principium» (3 de setembre de 2017) proposa que «es traduïsca al llenguatge propi d'un poble concret, allò que l'Església va voler comunicar a un altre per mitjà de la llengua llatina». Atendre a les realitats locals en diferents contextos culturals es constituïx en el gran principi que obliga a transferir a les Esglésies locals, les competències que eren pròpies de la Congregació vaticana.

En els últims anys, se sent amb insistència en alguns mitjans conservadors la necessitat de «reformar la reforma», la qual cosa significa per a ells, ignorar la reforma litúrgica conciliar i recuperar elements preconciliars, com —en paraules del mateix responsable de la Congregació per al Culte Diví— «ajuntar el polze i l'índex després de la consagració, fer la genuflexió abans de l'elevació, combregar de genolls, rebre la comunió en els llavis deixant-se nodrir com un xiquet (sic!) i tornar a celebrar la missa d'esquena al poble». I sobretot mantindre la literalitat dels textos com a expressió de fidelitat a la tradició. Es coneix l'enèrgica desautorització personal del papa Francesc i la crida a no utilitzar l'expressió «reforma de la reforma», que porta a equívocs.

En este clima de «reforma de la reforma», la fórmula de la consagració «la sang que serà escampada per vosaltres i per tots els hòmens» s'ha substituït per «vosaltres i per molts». Confesse que em sent molest i atordit cada vegada que sent la nova fórmula litúrgica; sóc incapaç de pronunciar-la i em sent objector de consciència. No hi ha raons bíbliques per a açò, ja que cap dels grans exegetes del Marc 24,14 (Lagrange (1928), Taylor (1979), Jeremias (1989) Harrington (1990) Mateos-Camacho (2008) i tants altres) posen en dubte el sentit inclusiu del «per molts», ni el seu caràcter de totalitat i universalitat, llevat que siga el «literalisme» que «és des del punt de vista tècnic inadmissible i fins i tot infantil». Qualsevol teoria de la traducció sap que les paraules no es corresponen mecànicament en les diferents llengües, com han advertit en este cas l'Església alemanya, l'anglesa i la italiana. Tampoc hi ha raons des de la fe del poble fidel; a qualsevol que se li pregunte «¿Creus que Crist va morir per alguns, per molts, o per tots els hòmens?» La resposta és inequívoca: va morir per tots.

¿Per què, doncs, la fórmula tradicional de la consagració s'ha fet restrictiva en la traducció castellana? No voldria vore en este fet la preferència d'una Església autoreferencial, que té el seu propi llenguatge i cultura enfront d'una Església en marxa que utilitza els materials culturals del seu temps. Em preocupa, abans de res, l'efecte col·lateral d'una fórmula que a força de repetir-la, enfortix els mecanismes d'exclusió i debilita la cultura de la pau que es construïx des de l'experiència d'una humanitat comuna. En establir «un nosaltres salvats, que hem merescut la sang de Crist» i els «altres —pocs o molts— que queden fora», es perd la representació d'un «nosaltres» universal, que ha sigut sempre la condició de la pau perpètua.

Si es renuncia a la universalització objectiva de la salvació, es perd l'element comú que ens constituïx com a humanitat davant de Déu. Cadascú quedarà lliure d'imaginar els qui queden exclosos ¿per raons morals, ètniques, polítiques, religioses? Conscientment o inconscientment, existiran «uns altres» que acabaran sent considerats una amenaça, un perill o un col·lectiu de segona classe. Mentre que uns tenen el privilegi per raó d'estar sentint la consagració, els altres quedaran condicionats a la seua elecció, a la manera com s'entra en un club de selectes. Estes classificacions acaben menyspreant als altres i no valorant la fe, la bondat, la solidaritat, els valors d'un món plural en les seues manifestacions, cosa que ha servit històricament per a justificar guerres, violències quotidianes i odis. És l'hora de trobar semblances —tots som estimats de Déu— allí on abans només hi havia diferències —uns són estimats i uns altres no. És el pas necessari per a deixar percebre's com a sers humans, amb idèntica dignitat, en un món on l'urgent és accentuar que no solament hi ha salvació per al 3% de la població cristiana. En el món catòlic encara hi ha un subconscient col·lectiu, segons el qual el no-salvat —els xiquets no batejats, o els indis abans de ser evangelitzats— no té l'estatut de persona humana. Qualsevol gest, paraula, formula que alimente esta creença trenca el compromís per la pau. I s'oposa al principi conciliar que establia «custodiar l'autèntica litúrgia adaptant-la amb saviesa a la idiosincràsia dels diversos pobles».

Publicat en Cresol, 142 (2018, gener-febrer), pp. 18s.