La Cristiandat: segles XI-XIII

Avel·lí Flors i Bonet

Els pobles d'Europa, durant aquests anys, formen com una gran comunitat sobre el fonament de la fe cristiana. Església i Imperi són les dos cares d'una mateixa realitat, ensems espiritual i temporal, talment l'ànima i el cos. Esta és la visió ideal que proposen els millors pensadors del moment, a l'edat mitjana. Al capdavant d'esta cristiandat, hi trobem, destacat, el Papa (amb els bisbes), a vegades en lluita amb el poder temporal d'emperadors, reis i comtes.

[El papat]

Parlem una miqueta del Papa. El 1059 el papa Nicolau II, amb el propòsit d'evitar la intromissió dels poders temporals en l'Església, precisa les regles d'elecció del Papa, que, des d'ara, hauran de designar els cardenals. 

Papa Gregori VII

El papa Gregori VII (1073-1085) emprén un pla de reforma de l'Església, i comença lluitant aferrissadament contra la investidura dels bisbes per part del poder civil. Vol un poder eclesiàstic independent dels poders temporals, però s'extralimita afirmant una autoritat excessiva sobre la societat mitjançant els dictatus papae.

Com un exemple, l'emperador romanogermànic Enric IV (1050-1106) s'hi oposa, i destitueix el papa Gregori VII (1020-1085) que, al seu torn, deposa Enric IV i dispensa els seus súbdits del jurament d'obediència. Des d'ara el Papa intervindrà com a senyor absolut de la cristiandat, i el dret canònic acabarà tenint tanta autoritat com la Bíblia mateixa. Sant Bernat es queixa al papa Eugeni III: «...al palau pontifici ressonen cada dia les lleis de Justinià i no les del Senyor...». Amb el papa Innocenci III (1198-1216) el poder de l'Església és pràcticament absolut, i així ho ensenya en la butla Unam sanctam, on s'atribueix el poder absolut sobre la cristiandat (i també en l'ordre temporal), i, en aquest mateix sentit, es defineix el IV concili del Laterà (1215). 

[La reforma de l'Església]

Durant el segle XIII, la situació sembla insostenible, i n'hi ha molts que en demanen la reforma. El II concili de Lió (1274) es proposa buscar-ne la solució. La reforma que proposava, però, no aconseguí millorar la situació, i els cardenals buscaren remei en un ermità de vuitanta anys, el papa (sant) Celestí V, que no tardaria a abdicar.

En esta situació, els monjos representen un paper determinant en la reforma. L'abadia de Cluny (Borgonya, França), com a braç dret del papat, encapçala un ample moviment de reforma eclesial juntament amb les abadies benedictines, arrelades en molts llocs. A començament del segle XI es desplega un fort moviment eremític, d'hòmens (amb sant Pere l'Ermità) i de dones. Sant Bru, en el mateix sentit, funda la Cartoixa (1084). I els canonges regulars de sant Agustí integren la majoria de capítols catedralicis. Sant Bernat, per millorar la vida monàstica dels benedictins, funda l'orde del Cister (1115).

[Fe i costums del poble]

Mentrestant el poble malvivia, abandonat a la seua sort. La litúrgia (missa i sagraments) en llatí i la manca de predicació i de catequesi, deixava un laïcat ignorant i desmotivat. S'arriba, en les esglésies particulars, a una barreja de rituals religiosos i costums populars: els ciris i l'antorxa de Nadal que encendran també els dies de tronada; el dia dels Innocents, quan els infants prenen el poder a l'església; el primer dia de l'any amb la festa dels orats, jocs de cartes, elecció del papa dels orats i, fart de botifarres a l'altar, festa dels animals amb discurs de la burra de Balaam; processó de quaresma on cada canonge du una sardina penjada d'una corda a l'esquena;  i el costum del risus paschalis... Apareix també la representació dels misteris de Nadal i de la Passió, de la Mare de Déu (Dormició o Assumpció) o de la vida dels sants... 

En els costums, hi ha molta diferència entre la norma eclesiàstica i l'experiència real de la gent. Els preveres prediquen una moral sexual intransigent, però en la pràctica tot era molt més lax, també per a ells. De fet el poble jutjava més severament l'avarícia que la fornicació. La gent es preocupa molt dels seus funerals i, als testaments, prescrivien nombroses misses de sufragi i almoines per als pobres, transeünts, pelegrins i institucions benèfiques.

[La funció d'ensenyar]

L'Església, però, no es desentén completament de la formació dels laics. I així és com s'institueixen escoles de teologia als monestirs, i, a les ciutats, es funden escoles episcopals. Estes institucions demanen autonomia de funcionament, al marge de l'autoritat de bisbes i papes. Contra la mentalitat anterior, dominada pel pensament neoplatònic i agustinià, gràcies a les descobertes de savis àrabs al segle XII, es posa de moda el pensament aristotèlic que fa possible, per exemple, una personalitat com la de Pere Abelard (1079-1142) que, centrat en les fonts revelades, intenta harmonitzar fe i raó. Així naixen les universitats, al capdavant de les quals hi ha la Sorbona de París (1231), d'on eixirà el geni de Tomàs d'Aquino (1225-1274) que sintetitza el seu pensament en la Summa theologica, l'obra teològica més madura de l'edat mitjana. El poble baix, pel seu compte, alimentava la fe en el teatre religiós, la representació de drames litúrgics, miracles i misteris de Nadal i de Passió, i en la pintura i escultura, romànica i gòtica, de monestirs, catedrals i esglésies locals.

[Els enemics de l'Església]

L'Església de l'edat mitjana es veu obligada a lluitar contra els enemics: un d'exterior, la presència dels musulmans, i un d'interior, la proliferació dels heretges. Contra els musulmans apareixen les croades; contra els heretges, la inquisició. Les croades, des del concili de Clarmont (1095), amb ben migrades conquistes, i un descrèdit general per les matances de cristians d'orient i de musulmans, i les freqüents derrotes militars. Set croades per a no res. Només salvaríem la constitució dels ordes militars que facilitarien l'accés dels pelegrins a Terra Santa, i, sobretot, la figura de Francesc d'Assís que guanyà la batalla final amb  la germana pobresa i la humilitat davant del poder del soldà.

En esta Església, el nostre poble tingué una digna representació. Jaume I intenta la que hauria estat la vuitena croada (1269) que fracassà per un temporal desfermat a les costes de Sardenya, i la seua oferta al concili II de Lió (1274) que provoca el somriure incrèdul de papa i cardenals. I, sobretot, el geni del nostre admirable Ramon Llull, també present al concili de Lió, que presenta com a remei contra els musulmans, l'amor a ells, l'aprenentatge de la seua llengua, el diàleg i la raó ('les raons necessàries'). Malgrat tot, una aportació poc més que inútil per a la causa.

Confirmació de la Regla de Sant Francesc
Giotto

Desesperadament trista l'actitud de l'Església davant els seus dissidents: recordem especialment l'actitud davant de Pere Valdés i els 'pobres de Lió' (1173), els càtars o els 'bons homes' i els albigesos, massacrats per mandat del Papa a Besiers i al castell de Montsegur (1244), els moviments apocalíptics (com el d'Arnau de Vilanova) o mil·lenaristes, i Joaquim de Fiore (el mestre de les Flors). Només els ordes mendicants mereixen l'aprovació amb nota: els germans predicadors de Domingo de Guzmán i els germans menors del germà Francesc d'Assís, guanyats a la pau i l'alegria, una nova primavera de l'Església.

Tanquem el repàs d'aquests segles de la història de l'Església amb la referència més trista de l'etapa medieval. Després de vacil·lacions i reticències, l'Església acabà elaborant una legislació repressiva contra les heretgies i els heretges, començant contra els càtars i els albigesos (1208-1242), amb l'horrorosa matança de la població a la catedral de Besiers. I, per arrodonir el desastre, la institució de la Inquisició, la secular amb l'emperador Frederic II (1224) i (sant) Lluís IX (1229), l'episcopal (Tolosa, 1229) i la pontifícia. El papa Gregori IX (1145-1241) arreplegà la legislació anterior a ell i feu de la Inquisició un tribunal d'excepció que depenia directament del papa i que confià als germans (?) dominicans. En 1252 el tribunal de la Inquisició autoritza l'ús de la tortura. I, fins i tot un pensador tan lúcid com Tomàs d'Aquino proporciona una justificació a l'execució de les sentències del tribunal. És impossible entendre com una Església que apel·la constantment a l'Evangeli pogués cremar vius els qui no n'acceptaven els ensenyaments. Aquell règim de cristiandat era un poder totalitari o, almenys, totalitzant i constrictiu que, per sobreviure, usava els mitjans de la justícia del seu temps, la tortura i la mort. Mai més!

Castelló de la Plana, 24 de novembre de 2019

La cristiandat durant el segle XIV

Avel·lí Flors i Bonet

Al segle XIV (1300-1399), solen aplicar la paraula definitòria 'decadència'. I és cert: es tracta d'uns anys de decadència del sistema de cristiandat on el papa, fins aleshores, exercia la funció d'àrbitre universal d'Europa movent-se en un equilibri, però, molt fràgil. Es produeixen crisis i els sobirans (emperador i reis) discuteixen el paper del papa i, dins mateix de l'Església, esclata el cisma d'Occident i la discussió sobre la funció papal. Parlem d'uns anys convulsos per les desgràcies: la fam, les pestes, els terratrémols, les guerres, a les quals cal afegir una eclosió del pensament religiós que marca la fi de la unanimitat. 

Però aquest aspecte de decadència no descriu tota la vida de l'Església perquè s'hi donen transformacions que anuncien una nova època. Molts cristians reflexionen i aprofundeixen la fe buscant el seu lloc dins la societat. Podríem parlar ací del naixement de l'esperit laic, no antireligiós, però sí oposat a un esperit clerical, és a dir, dominat per la jerarquia. Cal no oblidar que el nostre Ramon Llull (+1316) és un laic, vinculat a una espiritualitat franciscana que promou una evangelització raonada i una vivència mística. 

El segle comença amb l'enfrontament violent entre el rei de França Felip IV el Bell i el papa Bonifaci VIII (1303), la bufetada d'Anagni i la mort del pontífex. El 1305 comença a perfilar-se la gran crisi clerical amb l'elecció de l'occità Bertran de Got com a nou papa Climent V, sotmés al poder del sobirà francés que el segresta al palau d'Avinyó (1309). Pocs anys després (1324), des d'Avinyó, Joan XXII no vol reconéixer Lluís de Baviera com a emperador. I ell, per la Butla d'Or (1356), exclou cap intervenció del papa en la designació de l'emperador d'Alemanya. Marsili de Pàdua, rector de la Universitat de París al servei d'aquest emperador, en Defensor pacis (1324), defensa una teocràcia al revés, ve a dir que només l'Estat té la sobirania. Dos grans afirmacions caracteritzen l'esperit laic: la independència de l'Estat respecte de l'Església i la insistència a definir-la com el conjunt dels creients, el laïcat, no limitat a la institució clerical. 

Per si això encara fora poc, el 1378 es consuma l'anomenat cisma d'Occident, al més alt nivell: l'italià Bartolomeo de Prignano esdevé papa Urbà VI amb residència a Roma, i l'occità Robert de Ginebra, papa Climent VII amb residència a Avinyó. Cada un, amb el seu defensor: Climent VII compta amb Vicent Ferrer, Urbà VI amb Caterina de Siena. I esta doble sèrie papal tindrà continuïtat prop de quaranta anys. Recordem que, el 1394, l'aragonés Pero de Luna, amb el nom de Benet XIII, succeirà Climent VII a la seu d'Avinyó. 

El segle XIV està marcat també, per les desgràcies que caigueren sobre aquella societat turmentada. Les pestes no deixen d'escampar-se i la població va disminuint de forma alarmant. Hi ha països amb un 90% de mortaldat; a la majoria de territoris, com és el cas del nostre país, hi moren dos terços de la població. La representació de la mort, les danses de la mort, el culte als difunts i als cementeris es posa de moda, com també els sufragis pels difunts i els testaments a favor de causes piadoses i socials. Apareixen també, per tot Europa, processons de penitents i flagel·lants que canten mentre s'assoten. I, finalment, veent que la pesta no cessa, el poble clama contra els jueus com si fossen ells els causants del mal en enverinar l'aigua dels pous i les fonts; i acaben perseguint-los fins a fer-los morir als seus mateixos calls. Bon exemple de tot això és la pràctica seguida per fra Vicent Ferrer en les seues predicacions multitudinàries per tot Europa. 

Per completar la llista de desgràcies, entre França i Anglaterra, esclata la guerra dels Cent Anys (1337-1453). I, entre nosaltres, les guerres de la Unió contra el rei Pere el Cerimoniós (1337) i la d'aquest contra el rei de Castella, Pere el Cruel (1356-1369). A esta situació desastrosa, hi contribuïren poderosament les crisis de fam provocades per irregularitats climàtiques, sobretot per l'escassesa de pluges. Només cal que recordem el desastrós any de la fam, 1333, que les cròniques del temps qualifiquen de 'lo mal any primer'. I no desdenyem els terratrémols, sobretot el del dia 3 de març de 1373 que el cronicó de Benifassà qualifica de «terribilis et magnus quod videbatur parietes et tecta subcumbi». I encara tenim notícies d'un altre terratrémol el 1396. 

El pensament teològic perd aquell admirable equilibri i seguretat que havia adquirit durant el segle XIII amb la síntesi que elaboraren grans teòlegs com el dominicà Tomàs d'Aquino i el franciscà Bonaventura de Bagnoregio. Ara prevalen els teòlegs anglesos, el nominalista Guillem d'Occam (+1350) que, després de ser excomunicat, subratlla el paper dels laics a l'Església i oposa la filosofia de la raó a la teologia de la fe; i el teòleg d'Oxford John Wycliffe (1320-1384) que refusa la teologia tradicional; per a ell, l'Església és la totalitat dels predestinats que tenen Crist com a cap. 

Finalment, en espiritualitat, el segle XIV veu nàixer una pietat centrada en la humanitat de Jesús i de Maria. La cristiandat, diu un autor, ha rebut el do de les llàgrimes. Un bon cristià ha de patir amb Crist, experimentar-ne els dolors de la passió. Comença a florir una nova mística. Els dominicans Eckhart (+1328), Tauler (1300-1361), Heinrich Seuse (1300-1366) i el flamenc Ruysbroeck (1293-1381) il·lustren aquest nou corrent: recerca de la unió amb Déu sense cap representació, i tendència a una teologia negativa. Fora dels convents floreix un gran desig de vida espiritual en petits grups, sospitosos als ulls de la jerarquia, com les beguines i els beguins o els tercers ordes dominicans i franciscans, autoritzats per l'Església, com el de santa Caterina de Siena (1347-1380). 

Inserits en el seu temps, aquests moviments insisteixen en la psicologia religiosa i en els mitjans per progressar en la vida espiritual. Escriuen o lligen obres accessibles a persones de poques lletres i proposen diversos exercicis espirituals que aviat desembocaran en l'anomenada devoció 'moderna', en la qual destacarà Tomàs de Kempis per la seua Imitació de Crist (1380), que aviat coneixerà traducció a les diverses llengües d'Europa, també a la nostra.

Castelló de la Plana, 8 i 15 de desembre de 2019

Cronologia del segle XIV (referida especialment a Castelló de la Plana)

Segle XV: agonitza l'edat mitjana, naix l'Humanisme

 Avel·lí Flors i Bonet

No debades (sant) Vicent Ferrer (+1419) predicava oportunament i importunament que s'acabava el món i que venia l'Anticrist. Abans que ell, el gran metge Arnau de Vilanova (+1311) ja havia anunciat que aquest esdeveniment es donaria el 1378, l'any que, tristament, començaria el cisma d'Occident. En realitat és evident que s'acabava aquell món que sant Vicent volia que perduràs, és a dir, l'edat mitjana, plantejada com una societat religiosa unificada sota la figura del Papa, a la qual se sotmetien els pobles i els regnes. Al segle XV s’afona esta edificació tan mal concebuda. I així, si al segle XIV havia nascut l'esperit laic, al segle XV es produïa la revolució del laïcat contra la jerarquia i el naixement de l'Humanisme, que col·locaria l'home i el món en el centre del pensament i el sentiment de la societat baixmedieval.

L'angoixa davant la mort, la inquietud per la salvació i la pèrdua de confiança en la institució eclesialtransformen l'existència cristiana. L'experiència personal preval per damunt de la importància que tenia la jerarquia en la conducció de les consciències. Això explica, en part, la condemna de (santa) Joana d'Arc (1431) que tenia més confiança en les veus que sentia que en l'opinió de bisbes, monjos i teòlegs a sou d'anglesos i borgonyons. Aquesta nova actitud, però, té sentits oposats: des d'un increment de l'individualisme i la superstició fins a un autèntic aprofundiment en la vida de fe.

N'hi ha que viuen inquiets, a la recerca de tots els mitjans possibles per assegurar-se la salvació. El culte als sants i a les relíquies viu el seu punt àlgid. El rei de França Carles II distribueix, entre els seus, les costelles de sant Lluís IX (+1270), i aquests darrers les redistribueixen entre els seus. Es multiplica l'oferta d'indulgències que, a Flandes, es poden guanyar fins i tot com si es tractàs d'una loteria. La pietat es fa quantitativa: es multipliquen les misses, i els preveres, per guanyar-se la vida, opten acarnissadament per aconseguir un benifet i viuen dedicats, gairebé exclusivament, a repetir incansablement el ritual de la missa.

Els primers a promoure una autèntica reforma de l'Església són marginats i, fins i tot, són cremats a la foguera de la Inquisició, com Jan Hus (+1415) que, cansat de reclamar una Església pobra i evangèlica, acaba enfrontat amb el clergat txec i el (anti)papa Joan XXIII. També morirà pel foc de la inquisició, a instigació del papa valencià Alexandre VI, el severíssim reformador de Florència, el dominicà Jeroni Savonarola (+1498). La Imitació de Crist de Tomàs de Kempis es difon pertot, com un autèntic best-seller, i és traduïda a totes les llengües d'Europa. Miquel Peres ho fa al català (1482); i, més tard, encara ho tornaran a fer Pere Gil (1621) i Pere Bonaura (1698). En esta atmosfera de devoció es banyaran els hòmens del renaixement, com Erasme de Rotterdam i el mateix Martí Luter, entre altres.

[L'Església d'Orient]

Icona de la Trinitat
(Andrei Rubliov)

A esta visió més aviat pessimista de l'Església d'Occident, hauríem d'afegir una breu consideració de l'Església d'Orient, una mica més positiva. L'Església búlgara i la sèrbia oscil·len entre l'adhesió a Constantinoble o a Roma. El principat de Kíev ha de cedir el relleu a Moscou (1425) i, per a major desgràcia, cau Constantinoble, la segona Roma, davant les tropes otomanes (1453), i així es consolida la capitalitat de Moscou, convertida ara en la tercera Roma.

L'element més valuós de les esglésies d'Orient és l'espiritualitat. El sant mont Athos s'omple de monestirs i de monjos. Gregori Palamàs (1296-1359) fa la síntesi del monacat ortodox en l'hesicasme, teoria i pràctica de la contemplació i recerca del repòs en Déu. Moltes esglésies conserven mosaics, frescos i icones d'aquest període. Tots coneixem a bastament la icona de la Santa Trinitat pintada pel monjo rus Andrei Rublev (1411).

[L'Església a Castelló de la Plana]

Possiblement els fidels de Castelló que participaven de les celebracions litúrgiques (missa i sagraments), exercicis de pietat (processons i novenes) i representacions teatrals (de la Passió de l'Assumpció de Maria) a l'església de Santa Maria, no devien estar prou al corrent de les coses que passaven a l'Església en totes les nacions d'Europa, l'únic món que els era conegut. Estaven entretinguts rebent visites importants de religiosos (el frare Vicent Ferrer, el papa Benet XIII i Roderic de Borja, futur Alexandre VI) i civils (el rei Ferran d'Antequera, l'infant Alfons el Magnànim, l'infant Joan II, l'infant Ferran, i els reis Ferran II d'Aragó i Isabel I de Castella)

Per les dades que coneixem, la gent de Castelló estava interessada a reconstruir i fer més gran la vella església, adquiria una nova pila baptismal (la que encara conservem), completava les portades gòtiques amb la corresponent principal, dedicava capelles laterals a diversos sants i santes, i incorporava, al seu altar major, un bellíssim retaule, obra de Paolo da San Leocadio. 

Durant el segle XV, la vila de Castelló acull els primers jueus en un call, i moltes famílies musulmanes, procedents de diverses comarques de l'interior, en la seua moreria. Comencen a fer-se, en el mateix temple renovat i ampliat, les primeres representacions de la Passió del Senyor i de l'Assumpció de la verge Maria al cel. Santa Maria acull la celebració de solemnes exèquies que coneixem amb tota mena de detalls (entre altres, les de Martí el Jove, Martí l'Humà, Carles de Viana, Ferran d'Antequera, l'infant Joan d'Aragó). El temple s'omple d'imatges de sants i de santes, i s'incrementa el culte a les ermites de la vila, sobretot per les sovintejades processons de rogatives amb ocasió dels incessants brots de pesta negra. Els bisbes de Tortosa visiten l'església de Santa Maria (1429 i 1485) per vigilar-ne el culte i controlar la moralitat de clergues i laics. D'altra banda, el cementeri, prou deteriorat, demana una millora substancial, i, lamentablement, una ampliació substancial per acollir les despulles de milers de cossos dels que moren a causa de la pesta, sembla que dos terceres parts de la població.

[La Corona d'Aragó]

El pare Jofré defenent un boig (Sorolla)

Políticament, amb la mort del rei Martí l'Humà, extingida la dinastia dels comtes de Barcelona, els estats de la corona d'Aragó (també el regne de València) comencen a dependre de prínceps castellans. Eclesiàsticament, amb la mort de Benet XIII, es va extingint el fantasma del cisma i retorna, a la vella cristiandat, una pau relativa.

A València el mercedari pare Gilabert Jofré promou la primera institució que comença a tractar científicament i amb dignitat els afectats de malalties mentals. La seua obra va indissolublement unida a la confraria de Santa Maria dels Innocents, Folls i Desemparats (1414). Per iniciativa de Benet XIII se celebren, a Tortosa i Sant Mateu, en un clima de relativa tolerància, les segones disputes entre cristians i jueus.

El pensament i les lletres s'enriqueixen amb l'admirable aportació dels poetes Ausiàs March i Joan Roís de Corella, i dels novel·listes Jaume Roig, Joanot Martorell i sor Isabel de Villena. Un discret laic, Francesc de Pertusa escriu, a València, una autèntica enciclopèdia del saber teològic: El memorial de la fe catòlica (1440). Vivim el segle esplendorós de la ciutat (i el regne) de València, capital general dels territoris de l'antiga corona d'Aragó que, durant aquest segle, s'estén pels territoris de la península italiana, als regnes de Nàpols i Sicília, fins als límits grecs d'Atenes i Neopàtria, darreres conquistes de l'armada almogàver. Recordem que, des de 1335, Castelló (aleshores conegut com Castelló de Borriana) era cap de la governació dellà el riu Uixó, dins el regne de València.

Castelló de la Plana, 12 de gener de 2020

Cronologia del segle XIV

Referida especialment a Castelló de la Plana

Avel·lí Flors i Bonet

• 1300: Ramon Llull navega pel Mediterrani i disputa amb musulmans.
• 1305: l'occità Bertran de Got, papa Climent V.
• 1309: Climent V trasllada la seu pontifícia a la ciutat occitana d'Avinyó.
• 1310: el morellà Francesc Paolac, bisbe de Tortosa.

• 

  Catedral de Viena del Delfinat

  1311: mor, a Gènova, el metge i escriptor apocalíptic Arnau de Vilanova. Concili de Viena del Delfinat.
• 1312: supressió de l'orde del Temple.
• 1315: Francesc Paolac passa visita pastoral a l'església de Santa Maria de Castelló de la Plana. Guilhem Belibasta estableix una comunitat càtara a Sant Mateu.
• 1316: mor el prolífic escriptor i místic Ramon Llull. Amb l'abat Bernat Pallarés, al monestir de Santa Maria de Benifassà, conviuen cinquanta persones, entre monjos i personal de servei.
• 1321: Castelló de Borriana, seu de la governació dellà el riu d'Uixó. Mn. Francesc d'Oliveres, rector de Santa Maria de Castelló.
• 1327: mor, a Montpeller, el llegendari sant Roc.
• 1333: anomenat 'mal any primer' per la fam i la misèria regnant. Gràcies a la intervenció del rei Alfons el Benigne i el conseller Francesc de Vinatea, la vila de Castelló no se separara del regne de València. El 20 de març, per culpa del rector, paorós incendi de Santa Maria de Castelló. Conflicte amb el bisbat que emet interdicte contra la vila.
• 1334: l'Església s'oposa als fratricelli, partidaris d'una pobresa extrema s'enfronta també amb grups de beguins i beguines.
• 1336: mor, a Estremoz, santa Isabel, princesa d'Aragó i reina de Portugal. (1)
• 1337: Comença, a Europa, la guerra dels Cent Anys.
• 1338: mor, a Cardona, sant Ramon Nonat.
• 1341: després de passar el contenciós al bisbat de València, la cúria papal de Joan XXII emet sentència definitiva. La documentació pontifícia parla d'un Castelló de dotze mil habitants. Comencen les obres de reconstrucció de l'església a costa del rector. El municipi destina un terç de les multes a la seua reconstrucció.
• 1348: s'estén a la vila de Castelló de la Plana la pesta negra: hi moren dos terços de la població. A la batalla de Mislata perd la Unió Valenciana, a la qual s'havia adherit la vila de Castelló, en lluita contra el rei Pere el Cerimoniós. Destrosses a la vila i al convent de sant Agustí a causa de la guerra. Pere el Cerimoniós ordena reparar les muralles malmeses de la vila.
• 1350: naix, a València, Vicent Ferrer Miquel, futur sant Vicent Ferrer.
• 1357: Enric de Trastàmara, futur rei Enrique II, senyor de Castelló. A conseqüència de la pesta, la població de la vila baixa de dotze mil a 3.345 habitants.
• 1363: el 16 de juliol, a l'actual complex de sant Agustí (Castelló de la Plana), és assassinat el príncep Ferran, germanastre del rei Pere el Cerimoniós.
• 1371: conseqüències devastadores de la pesta negra a Castelló que perd un altre terç de la població.
• 1373: un terratrémol afecta greument l'estructura de santa Maria de Castelló de la Plana.
• 1375: el Consell de la vila de Castelló acorda canviar l'emplaçament del cementeri en 'lloc lícit' per no considerar adequat el que ara ocupa a la plaça.
• 1376: Wycliffe pregona la reforma de l'Església, conscient que no hi farà res.
• 1378: amb l'elecció de dos papes, a Roma i a Avinyó, comença el cisma d'Occident. Castelló pertany a l'obediència d'Avinyó. Robert de Ginebra, papa Climent VII. Arnau de Vilanova havia predit que aquest any seria la fi del món.
• 1380: l'església i el convent dels agustins, traslladats al carrer Major (Castelló de la Plana). Mor, a Roma, santa Caterina de Siena.
• 1382: l'arquitecte Guillem Coll fa la portada de migdia de santa Maria de Castelló.
• 1385: amb la batalla d'Aljubarrota, Portugal s'independitza de Castella. El príncep Martí l'Humà funda la cartoixa de la Vall de Crist.

• 

  Papa Benet XIII

  1387: a la mort del rei Pere el Cerimoniós, se'n celebren solemnes funerals. Joan I, l'amador de la Gentilesa, rei de la corona d'Aragó.
• 1389: en la batalla de Kosovo Polje, els otomans derroten els serbis i estenen fins al Danubi el domini musulmà.
• 1390: el català Hug de Llupià, bisbe de Tortosa, passa visita pastoral a l'església de santa Maria de Castelló.
• 1391: s'estenen els atacs a les jueries de moltes poblacions.
  
• 1394: a la mort de Climent VII, l'aragonés Pero de Luna, papa Benet XIII.
• 1396: un nou terratrémol a tot el regne afecta l'església de santa Maria de Castelló. A la mort de Joan I, Martí l'Humà, rei de la corona d'Aragó.
• 1397: el papa Benet XIII promou la croada de Torreblanca contra els musulmans en què participen valencians i aragonesos.
• 1398: el cens de la vila de Castelló és de 2.534 habitants.
• 1399: fra Vicent Ferrer, legatus a latere Christi, intensifica la seua predicació apocalíptica per Europa.


(1) Santa Isabel d'Aragó, reina de Portugal, admirable pel seu esforç a aconseguir que reis enfrontats feren les paus, i per la seua caritat en favor dels pobres. Mort el seu espòs, el rei Dionís, va abraçar la vida religiosa al monestir de monges del Tercer Orde de les Clarisses d'Estremoz, a Portugal, que ella mateixa havia fundat, i on va morir, quan s'esforçava per aconseguir la reconciliació entre un fill i un net seus que estaven enfrontats. (1336).