La Cristiandat: segles XI-XIII

Avel·lí Flors i Bonet

Els pobles d'Europa, durant aquests anys, formen com una gran comunitat sobre el fonament de la fe cristiana. Església i Imperi són les dos cares d'una mateixa realitat, ensems espiritual i temporal, talment l'ànima i el cos. Esta és la visió ideal que proposen els millors pensadors del moment, a l'edat mitjana. Al capdavant d'esta cristiandat, hi trobem, destacat, el Papa (amb els bisbes), a vegades en lluita amb el poder temporal d'emperadors, reis i comtes.

[El papat]

Parlem una miqueta del Papa. El 1059 el papa Nicolau II, amb el propòsit d'evitar la intromissió dels poders temporals en l'Església, precisa les regles d'elecció del Papa, que, des d'ara, hauran de designar els cardenals. 

Papa Gregori VII

El papa Gregori VII (1073-1085) emprén un pla de reforma de l'Església, i comença lluitant aferrissadament contra la investidura dels bisbes per part del poder civil. Vol un poder eclesiàstic independent dels poders temporals, però s'extralimita afirmant una autoritat excessiva sobre la societat mitjançant els dictatus papae.

Com un exemple, l'emperador romanogermànic Enric IV (1050-1106) s'hi oposa, i destitueix el papa Gregori VII (1020-1085) que, al seu torn, deposa Enric IV i dispensa els seus súbdits del jurament d'obediència. Des d'ara el Papa intervindrà com a senyor absolut de la cristiandat, i el dret canònic acabarà tenint tanta autoritat com la Bíblia mateixa. Sant Bernat es queixa al papa Eugeni III: «...al palau pontifici ressonen cada dia les lleis de Justinià i no les del Senyor...». Amb el papa Innocenci III (1198-1216) el poder de l'Església és pràcticament absolut, i així ho ensenya en la butla Unam sanctam, on s'atribueix el poder absolut sobre la cristiandat (i també en l'ordre temporal), i, en aquest mateix sentit, es defineix el IV concili del Laterà (1215). 

[La reforma de l'Església]

Durant el segle XIII, la situació sembla insostenible, i n'hi ha molts que en demanen la reforma. El II concili de Lió (1274) es proposa buscar-ne la solució. La reforma que proposava, però, no aconseguí millorar la situació, i els cardenals buscaren remei en un ermità de vuitanta anys, el papa (sant) Celestí V, que no tardaria a abdicar.

En esta situació, els monjos representen un paper determinant en la reforma. L'abadia de Cluny (Borgonya, França), com a braç dret del papat, encapçala un ample moviment de reforma eclesial juntament amb les abadies benedictines, arrelades en molts llocs. A començament del segle XI es desplega un fort moviment eremític, d'hòmens (amb sant Pere l'Ermità) i de dones. Sant Bru, en el mateix sentit, funda la Cartoixa (1084). I els canonges regulars de sant Agustí integren la majoria de capítols catedralicis. Sant Bernat, per millorar la vida monàstica dels benedictins, funda l'orde del Cister (1115).

[Fe i costums del poble]

Mentrestant el poble malvivia, abandonat a la seua sort. La litúrgia (missa i sagraments) en llatí i la manca de predicació i de catequesi, deixava un laïcat ignorant i desmotivat. S'arriba, en les esglésies particulars, a una barreja de rituals religiosos i costums populars: els ciris i l'antorxa de Nadal que encendran també els dies de tronada; el dia dels Innocents, quan els infants prenen el poder a l'església; el primer dia de l'any amb la festa dels orats, jocs de cartes, elecció del papa dels orats i, fart de botifarres a l'altar, festa dels animals amb discurs de la burra de Balaam; processó de quaresma on cada canonge du una sardina penjada d'una corda a l'esquena;  i el costum del risus paschalis... Apareix també la representació dels misteris de Nadal i de la Passió, de la Mare de Déu (Dormició o Assumpció) o de la vida dels sants... 

En els costums, hi ha molta diferència entre la norma eclesiàstica i l'experiència real de la gent. Els preveres prediquen una moral sexual intransigent, però en la pràctica tot era molt més lax, també per a ells. De fet el poble jutjava més severament l'avarícia que la fornicació. La gent es preocupa molt dels seus funerals i, als testaments, prescrivien nombroses misses de sufragi i almoines per als pobres, transeünts, pelegrins i institucions benèfiques.

[La funció d'ensenyar]

L'Església, però, no es desentén completament de la formació dels laics. I així és com s'institueixen escoles de teologia als monestirs, i, a les ciutats, es funden escoles episcopals. Estes institucions demanen autonomia de funcionament, al marge de l'autoritat de bisbes i papes. Contra la mentalitat anterior, dominada pel pensament neoplatònic i agustinià, gràcies a les descobertes de savis àrabs al segle XII, es posa de moda el pensament aristotèlic que fa possible, per exemple, una personalitat com la de Pere Abelard (1079-1142) que, centrat en les fonts revelades, intenta harmonitzar fe i raó. Així naixen les universitats, al capdavant de les quals hi ha la Sorbona de París (1231), d'on eixirà el geni de Tomàs d'Aquino (1225-1274) que sintetitza el seu pensament en la Summa theologica, l'obra teològica més madura de l'edat mitjana. El poble baix, pel seu compte, alimentava la fe en el teatre religiós, la representació de drames litúrgics, miracles i misteris de Nadal i de Passió, i en la pintura i escultura, romànica i gòtica, de monestirs, catedrals i esglésies locals.

[Els enemics de l'Església]

L'Església de l'edat mitjana es veu obligada a lluitar contra els enemics: un d'exterior, la presència dels musulmans, i un d'interior, la proliferació dels heretges. Contra els musulmans apareixen les croades; contra els heretges, la inquisició. Les croades, des del concili de Clarmont (1095), amb ben migrades conquistes, i un descrèdit general per les matances de cristians d'orient i de musulmans, i les freqüents derrotes militars. Set croades per a no res. Només salvaríem la constitució dels ordes militars que facilitarien l'accés dels pelegrins a Terra Santa, i, sobretot, la figura de Francesc d'Assís que guanyà la batalla final amb  la germana pobresa i la humilitat davant del poder del soldà.

En esta Església, el nostre poble tingué una digna representació. Jaume I intenta la que hauria estat la vuitena croada (1269) que fracassà per un temporal desfermat a les costes de Sardenya, i la seua oferta al concili II de Lió (1274) que provoca el somriure incrèdul de papa i cardenals. I, sobretot, el geni del nostre admirable Ramon Llull, també present al concili de Lió, que presenta com a remei contra els musulmans, l'amor a ells, l'aprenentatge de la seua llengua, el diàleg i la raó ('les raons necessàries'). Malgrat tot, una aportació poc més que inútil per a la causa.

Confirmació de la Regla de Sant Francesc
Giotto

Desesperadament trista l'actitud de l'Església davant els seus dissidents: recordem especialment l'actitud davant de Pere Valdés i els 'pobres de Lió' (1173), els càtars o els 'bons homes' i els albigesos, massacrats per mandat del Papa a Besiers i al castell de Montsegur (1244), els moviments apocalíptics (com el d'Arnau de Vilanova) o mil·lenaristes, i Joaquim de Fiore (el mestre de les Flors). Només els ordes mendicants mereixen l'aprovació amb nota: els germans predicadors de Domingo de Guzmán i els germans menors del germà Francesc d'Assís, guanyats a la pau i l'alegria, una nova primavera de l'Església.

Tanquem el repàs d'aquests segles de la història de l'Església amb la referència més trista de l'etapa medieval. Després de vacil·lacions i reticències, l'Església acabà elaborant una legislació repressiva contra les heretgies i els heretges, començant contra els càtars i els albigesos (1208-1242), amb l'horrorosa matança de la població a la catedral de Besiers. I, per arrodonir el desastre, la institució de la Inquisició, la secular amb l'emperador Frederic II (1224) i (sant) Lluís IX (1229), l'episcopal (Tolosa, 1229) i la pontifícia. El papa Gregori IX (1145-1241) arreplegà la legislació anterior a ell i feu de la Inquisició un tribunal d'excepció que depenia directament del papa i que confià als germans (?) dominicans. En 1252 el tribunal de la Inquisició autoritza l'ús de la tortura. I, fins i tot un pensador tan lúcid com Tomàs d'Aquino proporciona una justificació a l'execució de les sentències del tribunal. És impossible entendre com una Església que apel·la constantment a l'Evangeli pogués cremar vius els qui no n'acceptaven els ensenyaments. Aquell règim de cristiandat era un poder totalitari o, almenys, totalitzant i constrictiu que, per sobreviure, usava els mitjans de la justícia del seu temps, la tortura i la mort. Mai més!

Castelló de la Plana, 24 de novembre de 2019

La cristiandat durant el segle XIV

Avel·lí Flors i Bonet

Al segle XIV (1300-1399), solen aplicar la paraula definitòria 'decadència'. I és cert: es tracta d'uns anys de decadència del sistema de cristiandat on el papa, fins aleshores, exercia la funció d'àrbitre universal d'Europa movent-se en un equilibri, però, molt fràgil. Es produeixen crisis i els sobirans (emperador i reis) discuteixen el paper del papa i, dins mateix de l'Església, esclata el cisma d'Occident i la discussió sobre la funció papal. Parlem d'uns anys convulsos per les desgràcies: la fam, les pestes, els terratrémols, les guerres, a les quals cal afegir una eclosió del pensament religiós que marca la fi de la unanimitat. 

Però aquest aspecte de decadència no descriu tota la vida de l'Església perquè s'hi donen transformacions que anuncien una nova època. Molts cristians reflexionen i aprofundeixen la fe buscant el seu lloc dins la societat. Podríem parlar ací del naixement de l'esperit laic, no antireligiós, però sí oposat a un esperit clerical, és a dir, dominat per la jerarquia. Cal no oblidar que el nostre Ramon Llull (+1316) és un laic, vinculat a una espiritualitat franciscana que promou una evangelització raonada i una vivència mística. 

El segle comença amb l'enfrontament violent entre el rei de França Felip IV el Bell i el papa Bonifaci VIII (1303), la bufetada d'Anagni i la mort del pontífex. El 1305 comença a perfilar-se la gran crisi clerical amb l'elecció de l'occità Bertran de Got com a nou papa Climent V, sotmés al poder del sobirà francés que el segresta al palau d'Avinyó (1309). Pocs anys després (1324), des d'Avinyó, Joan XXII no vol reconéixer Lluís de Baviera com a emperador. I ell, per la Butla d'Or (1356), exclou cap intervenció del papa en la designació de l'emperador d'Alemanya. Marsili de Pàdua, rector de la Universitat de París al servei d'aquest emperador, en Defensor pacis (1324), defensa una teocràcia al revés, ve a dir que només l'Estat té la sobirania. Dos grans afirmacions caracteritzen l'esperit laic: la independència de l'Estat respecte de l'Església i la insistència a definir-la com el conjunt dels creients, el laïcat, no limitat a la institució clerical. 

Per si això encara fora poc, el 1378 es consuma l'anomenat cisma d'Occident, al més alt nivell: l'italià Bartolomeo de Prignano esdevé papa Urbà VI amb residència a Roma, i l'occità Robert de Ginebra, papa Climent VII amb residència a Avinyó. Cada un, amb el seu defensor: Climent VII compta amb Vicent Ferrer, Urbà VI amb Caterina de Siena. I esta doble sèrie papal tindrà continuïtat prop de quaranta anys. Recordem que, el 1394, l'aragonés Pero de Luna, amb el nom de Benet XIII, succeirà Climent VII a la seu d'Avinyó. 

El segle XIV està marcat també, per les desgràcies que caigueren sobre aquella societat turmentada. Les pestes no deixen d'escampar-se i la població va disminuint de forma alarmant. Hi ha països amb un 90% de mortaldat; a la majoria de territoris, com és el cas del nostre país, hi moren dos terços de la població. La representació de la mort, les danses de la mort, el culte als difunts i als cementeris es posa de moda, com també els sufragis pels difunts i els testaments a favor de causes piadoses i socials. Apareixen també, per tot Europa, processons de penitents i flagel·lants que canten mentre s'assoten. I, finalment, veent que la pesta no cessa, el poble clama contra els jueus com si fossen ells els causants del mal en enverinar l'aigua dels pous i les fonts; i acaben perseguint-los fins a fer-los morir als seus mateixos calls. Bon exemple de tot això és la pràctica seguida per fra Vicent Ferrer en les seues predicacions multitudinàries per tot Europa. 

Per completar la llista de desgràcies, entre França i Anglaterra, esclata la guerra dels Cent Anys (1337-1453). I, entre nosaltres, les guerres de la Unió contra el rei Pere el Cerimoniós (1337) i la d'aquest contra el rei de Castella, Pere el Cruel (1356-1369). A esta situació desastrosa, hi contribuïren poderosament les crisis de fam provocades per irregularitats climàtiques, sobretot per l'escassesa de pluges. Només cal que recordem el desastrós any de la fam, 1333, que les cròniques del temps qualifiquen de 'lo mal any primer'. I no desdenyem els terratrémols, sobretot el del dia 3 de març de 1373 que el cronicó de Benifassà qualifica de «terribilis et magnus quod videbatur parietes et tecta subcumbi». I encara tenim notícies d'un altre terratrémol el 1396. 

El pensament teològic perd aquell admirable equilibri i seguretat que havia adquirit durant el segle XIII amb la síntesi que elaboraren grans teòlegs com el dominicà Tomàs d'Aquino i el franciscà Bonaventura de Bagnoregio. Ara prevalen els teòlegs anglesos, el nominalista Guillem d'Occam (+1350) que, després de ser excomunicat, subratlla el paper dels laics a l'Església i oposa la filosofia de la raó a la teologia de la fe; i el teòleg d'Oxford John Wycliffe (1320-1384) que refusa la teologia tradicional; per a ell, l'Església és la totalitat dels predestinats que tenen Crist com a cap. 

Finalment, en espiritualitat, el segle XIV veu nàixer una pietat centrada en la humanitat de Jesús i de Maria. La cristiandat, diu un autor, ha rebut el do de les llàgrimes. Un bon cristià ha de patir amb Crist, experimentar-ne els dolors de la passió. Comença a florir una nova mística. Els dominicans Eckhart (+1328), Tauler (1300-1361), Heinrich Seuse (1300-1366) i el flamenc Ruysbroeck (1293-1381) il·lustren aquest nou corrent: recerca de la unió amb Déu sense cap representació, i tendència a una teologia negativa. Fora dels convents floreix un gran desig de vida espiritual en petits grups, sospitosos als ulls de la jerarquia, com les beguines i els beguins o els tercers ordes dominicans i franciscans, autoritzats per l'Església, com el de santa Caterina de Siena (1347-1380). 

Inserits en el seu temps, aquests moviments insisteixen en la psicologia religiosa i en els mitjans per progressar en la vida espiritual. Escriuen o lligen obres accessibles a persones de poques lletres i proposen diversos exercicis espirituals que aviat desembocaran en l'anomenada devoció 'moderna', en la qual destacarà Tomàs de Kempis per la seua Imitació de Crist (1380), que aviat coneixerà traducció a les diverses llengües d'Europa, també a la nostra.

Castelló de la Plana, 8 i 15 de desembre de 2019

Cronologia del segle XIV (referida especialment a Castelló de la Plana)