Santa Hildegarda de Bingen: textos litúrgics

TEXTOS LITÚRGICS
PER A LA MEMÒRIA LLIURE
DE SANTA HILDEGARDA DE BINGEN
(17 DE SETEMBRE)

Traducció al valencià a partir de les versions
aprovades per la Conferència Episcopal Espanyola
i confirmades pel decret del Dicasteri per al Culte Diví
i la Disciplina per als Sagraments
amb data 15 de novembre de 2022 (Prot. N. 651/21).
Annex al decret del dia 25 de gener de 2021 (Prot. N. 40/21).

Dia 17 de setembre

S. Hildegarda de Bingen, verge i doctora de l’Església

Del Comú de vèrgens: per una verge, o del comú de sants: per una monja.

Col·lecta

Oh Déu, font de vida,
que vau omplir d’esperit profètic
santa Hildegarda, verge,
feu que nosaltres, amb el seu exemple i intercessió,
conegam els vostres camins
i que, en la foscor d’este món,
reconegam la claredat de la vostra llum.
Per nostre Senyor Jesucrist.

Dia 17 de setembre

S. Hildegarda de Bingen, verge i doctora de l’Església

Del Comú de vèrgens o de santes [per religioses].

Lectura I — Cant 8, 6-7, n. 731, 1 * [Leccionari Santoral 239]
Salm resp. — Sal 44, 11-12. 14-15. 16-17, n. 733, 1. [L. Sant. 242]

Al·leluia — Mt 5, 8, n. 741, 3. [L. Sant. 335]
Evangeli — Mt 25, 1-13, n. 742, 11. [L. Sant. 252]

Dia 17 de setembre

S. Hildegarda de Bingen, verge i doctora de l’Església

Va nàixer a Bermersheim, Germània, l’any 1098, i l’any 1115 pronuncià la professió religiosa a l’abadia benedictina de Disibodenberg. Cap a l’any 1150 va fundar el monestir de Rupertsberg prop de Bingen i el va regir com a abadessa. Entesa en ciències naturals i en l’art de la música, en diversos escrits va exposar piadosament al clero i al poble la revelació que havia experimentat en la contemplació mística; va predicar les obres de penitència i va refutar els errors contra la doctrina, de manera que fins i tot els prínceps i els Pontífexs Romans van demanar sol·lícitament el seu consell. Afectada d’una malaltia, morí l’any 1179.

Comú de vèrgens: per una verge, o bé de dones santes: per religioses.

Ofici de lectura

LECTURA SEGONA

De les cartes de santa Hildegarda, verge i doctora de l’Església.

(Ep LII: a Werneri de Kitcheim, amb els altres germans de la seua companyia: PL 197, 269-271)

La imatge de l’Església

Prostrada durant molt de temps en el llit de la malaltia, l’any mil cent setanta de l’encarnació del Senyor, estant desperta de cos i d’ànima, vaig vore una imatge molt bella, que tenia forma de dona, que era d’una suavitat excel·lent, molt preciosa en les delícies, d’una bellesa tan gran que la ment humana no seria capaç d'entendre, i la seua estatura arribava des de la terra fins al cel.

La seua faç brillà amb la més gran claredat i els seus ulls miraren al cel. Vestia també un vestit molt brillant de seda blanca i l’envoltava un mantell adornat amb pedres preciosíssimes, a saber, la maragda, el safir, les perles i joies, portant al voltant dels peus un calçat d’ònix. Però havien embrutat de pols el seu rostre, i el vestit s’havia esgarrat pel costat dret, el seu mantell elegant havia perdut la seua bellesa i el seu calçat s’havia ennegrit.

I ella mateixa, amb veu forta i lúgubre, clamava cap a dalt del cel, dient: “Escolta, oh cel, que el meu rostre s’ha embrutat; i plora, oh terra, perquè el meu vestit s’ha esgarrat; i tremola, oh abisme, perquè el meu calçat s’ha ennegrit”. I deia novament: “Jo vaig estar amagada en el cor del Pare, fins que el Fill de l’home que fou concebut i va nàixer en virginitat, escampà la seua sang, ell que també m’esposà i em dotà amb esta mateixa sang”.

Perquè els forats de les ferides del meu espòs també s’han obert recentment tot el temps que les ferides dels pecats dels hòmens estaran obertes. Estes mateixes ferides, els sacerdots de Crist, que m’haurien de fer càndida i servir-me amb candor, les contaminen amb la seua excessiva avarícia anant d’esglésies en esglésies. També esgarren el meu vestit perquè són prevaricadors de la llei, de l’Evangeli i del seu sacerdoci i enfosquixen el meu mantell, perquè negligixen del tot els preceptes que hi ha instituïts en ells, ni els acomplixen amb bona voluntat i amb un bon obrar, ni en l’abstinència com en maragdes ni distribuint almoines com en un safir ni amb altres obres bones i justes (amb què Déu és honrat com amb altres classes de pedres precioses). Sinó que ennegrixen per damunt el meu calçat perquè ells, ni seguixen els camins rectes, és a dir, durs i aspres, de la justícia, ni donen bons exemples als seus súbdits, a pesar que baix el meu calçat tinc com en el meu secret la blancor de la veritat.

I vaig sentir una veu del cel que deia: “Esta imatge designa l’Església. Per això tu, home, que veus estes coses i sents les paraules del seu plany, dóna-ho a conéixer als sacerdots que han estat constituïts i ordenats per a regir i ensenyar el poble de Déu, als quals s’ha dit amb els apòstols: Aneu per tot el món, i prediqueu l’Evangeli a tota criatura”.

RESPONSORI (Dn 2, 21-22; 1C 12, 11)

℟. El Senyor dona als savis la saviesa, i la ciència als qui saben comprendre: *Revela les coses profundes i ocultes, i la llum habita amb ell.

℣. Tots estos dons són obra de l’únic Esperit que els distribuïx en particular a cada u com li sembla bé. *Revela les coses.

ORACIÓ

Oh Déu, font de vida, que vau omplir d’esperit profètic santa Hildegarda, verge, feu que nosaltres, amb el seu exemple i intercessió, conegam els vostres camins i que, en la foscor d’este món, reconegam la claredat de la vostra llum. Per nostre Senyor Jesucrist.

AL MARTIROLOGI ROMÀ,

S’ha d’afegir al dia 17 de setembre en el segon lloc l’elogi següent:

Santa Hildegarda, verge i doctora de l’Església que, entesa en la ciència natural i la medecina així com en l’art de la música, va exposar i descriure piadosament en els llibres el que havia experimentat en la contemplació mística.

Anyell de Déu

F. Xavier Martí

L’anyell de Déu (agnus Dei) és Jesucrist. Crist és l’anyell pasqual que ha estat immolat (cfr. 1Cor 5,7). L’anyell que es sacrificava en el temps de la pasqua jueva és typos de Crist, anyell de la nova Pasqua. L’anticipa el profeta Isaïes: «Com els anyells portats a matar o les ovelles mentres les esquilen, ell callava i ni tan sols obria la boca» (Is 53,7).

És Joan Baptista qui, en vore Jesús, proclama: «Mireu l’anyell de Déu, el qui lleva el pecat del món», segons l’evangeli de Joan (Jo 1,29). És, per tant, ací on es troba l’origen d’esta invocació que forma part de la litúrgia eucarística des del segle VII. Es proclama o es canta després de la pregària Ad pacem i abans de la comunió, mentre es fa la fracció del pa. També es diu al final de les lletanies dels sants o del rosari.

En valencià és qüestió si agnus s’ha de traduir per ‘anyell’ o per ‘corder’. El diminitiu d’agnus és agnellus, i este és l’ètim d’anyell. L’etimologia d’anyell no té a vore amb ‘any', encara que el seu primer significat siga «cria de l’ovella que no passa de l’any». 'Corder' és sinònim d’anyell, però es pot confondre amb 'cordeller', persona que fa cordes o en ven. A Castelló de la Plana hi ha una plaça que s’anomena Hort dels Corders, i fa referència als antics cordellers de la ciutat. Altres sinònims són: xai, be, marrec, anyí i borrec.

El corder o cabrit que sacrificaven els hebreus havia de ser d’un any; per això, cal traduir agnus per ‘anyell’, ‘corder’ o altres sinònims. En el missal en castellà empren ‘cordero’ i no ‘añojo’, que té un ètim semblant a anyell (agnuculus, diminutiu d’agnus); i deu ser perquè hi ha una tradició literària que prefereix el mot ‘cordero’.

En valencià, com podem observar en la versió de Guillem Anglés, es traduïx des de ben antic per ‘anyell’. Els escriptors valencians de tema religiós empren el mot 'anyell' per a referir-se a l’anyell pasqual: traducció de Bernat Oliver, Vicent Ferrer en els sermons, l’obra de Fenollar-Martines, Isabel de Villena, etc.. Es recupera la paraula en sentit genèric en la Renaixença. Xavier Casp també l’empra en el sentit bíblic en la seua poesia. També el preferix l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en la seua versió de textos religiosos. És cert que s’ha perdut en el valencià popular, però el «Corder de Déu» provoca somriures entre els fidels cristians i també entre els no cristians.

---

Guillem ANGLÉS: "Exposició breu gramaticalment en romanç del Cànon", dins Expositio de Ordine Misse, Ms. 169 de l’Arxiu Capitular de la Seu de València (entre 1345 i 1368), pp. 175-175 i 178.

Anyell de Déu, qui tols o perdonas los peccats dels hòmens del món, hajes mercé de nós.

Anyell de Déu, qui tols o perdones los peccats dels hòmens del món, hajes mercé de nós.

Anyell de Déu, qui tols los peccats dels hòmens del món, dona'ns per totstemps pau.

Constructio:

Agnus, sive Agne o Ayel, Dei, de Déu, qui, lo qual, tollis, tols o perdones, peccata, los peccats, mundi, del món, ço és, dels hòmens del món, miserere nobis, mercé hajes a nosaltres. Agnus Dei, etc., eodem modo construe. Agnus Dei, etc., dona nobis pacem, dona a nosaltres pau. Vel sic respice.

[...]
Constructio:
[...]

Agnus Dei, o Anyel de Déu, qui, lo qual en la ara de la creu coneguist lo Pare, miserere nobis, hajes mercé de nós; o Anyel de Déu, qui estant en la creu coneguist la Mare, miserere nobis, ajes mercé de nós; Anyel de Déu piedós, qui reemist lo món e Tu mateix offerist per nós a Déu lo Pare, dona nobis pacem, dona a nós pau. On emperamor d’açò, car Déus no dona pau sinó a aquells dels quals ha mercé, per tal diu dues vegades abans: “miserere nobis”, hajes mercé de nós, et en la darrera: “dona nobis pacem”, dona a nós pau.

En les misses verament de deffunts diem dues vegades: “dona eis requiem”, e la terça vegada diem “sempiternam”. Primerament lo prevere, desigant que les ànimes qui són en purgatori hajen repòs, prega et diu: Agnus Dei, etc., dona. Tu dona, eis, a aquells, [f. 125] requiem, repòs, ço és a dir, Tu, Ayel de Déu, qui per nós has escampada la tua Sanch, desliura les ànimes d’aquells qui són en purgatori. Secundo: Agnus Dei, etc., dona eis requiem, ço és a dir, Ayel de Déu, dóna a les ànimes d’aquells qui són en purgatori la tua benaventurada glòria. Tercio: Agnus Dei, etc., dona eis requiem sempiternam, ço és: Ayel de Déu, dona als còssors d’aquells la tua glòria, axí que en ànima et en cors sien desliurats de les penes en què són et en Tu eternalment hajen repòs.

Vid. Ramon ARNAU: El Missal del segle XIV (Publicat en Paraula (2004, juny 20), pp. 26-27).

---

Vicent SORRIBES GRAMATGE: Eucologi-Missal, Lletres Valencianes, València 1951, p. 316. (Invocacions a la víctima) El sacerdot diu per tres vegades, colpejant-se el pit, allò que digué Sant Joan Baptista, des de la ribera del Jordà, quan viu a Jesús: Anyell de Déu, que lleveu els pecats del món: tingau pietat de nosaltres. Anyell de Déu, que lleveu els pecats del món: tingau pietat de nosaltres. Anyell de Déu, que lleveu els pecats del món: doneu-nos la pau. En les misses de Réquiem es diu: Anyell de Déu, que lleveu els pecats del món: doneu-los el repòs. Anyell de Déu, que lleveu els pecats del món: doneu-los el repòs. Anyell de Déu, que lleveu els pecats del món: doneu-los el repòs sempitern.

Pere RIUTORT MESTRE: Llibre del Poble de Déu, Gorg, València 1975, p. 604. Mentrestant es canta o es recita Anyell de Déu, que lleveu el pecat del món, tingueu pietat de nosaltres. Anyell de Déu, que lleveu el pecat del món,  tingueu pietat de nosaltres. Anyell de Déu, que lleveu el pecat del món,  doneu-nos la pau. Aquestes invocacions es poden repetir diverses vegades, si la fracció del pa s'allarga. La darrera vegada es diu:doneu-nos la pau. (Oracional valencià, pp. 81-82).

Ordinari de la missa en llengua valenciana, Amunt el cor, Valéncia 1978, p. 90. Mentrestant, se canta o se diu: Corder de Deu, que lleves el pecat del món, tin pietat de nosatres. Corder de Deu, que lleves el pecat del món, tin pietat de nosatres. Corder de Deu, que lleves el pecat del món, dona’ns la pau. Estes invocacions poden repetir-se més voltes si la fracció del pa s’allarga. Aixina i tot, l’última volta se diu: dona’ns la pau.

---

Agnus Dei, de Samuel Barber (1967)

Festa de la Sagrada Família

DIRECTORI SOBRE LA PIETAT POPULAR I LA LITÚRGIA

(Congregació per al Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments, 2002)

La festa de la Sagrada Família

112. La festa de la Sagrada Família, Jesús, Maria i Josep (diumenge en l'octava de Nadal) oferix un àmbit celebratiu apropiat per al desenvolupament d'alguns ritus o moments d'oració, propis de la família cristiana.

El record de Josep, de Maria i de Jesús, que es dirigixen a Jerusalem, com tota família hebrea observant, per a fer els ritus de la Pasqua (cf. Lc 2,41-42), animarà que tota la família accepte la invitació a participar unida, eixe dia, en l'Eucaristia. I resultaria molt significatiu que la família s'encomanara novament al patrocini de la Sagrada Família de Natzaret, la benedicció dels fills, prevista en el Ritual, i on siga oportú, la renovació de les promeses matrimonials assumides pels esposos, convertits ja en pares, en el dia del seu matrimoni, així com les promeses dels desposoris amb les quals els nóvios formalitzen el seu projecte de fundar en el futur una família nova.

Però més enllà del dia de la festa, als fidels els agrada recórrer a la Sagrada Família de Natzaret en moltes circumstàncies de la vida: s'inscriuen amb gust en les Associacions de la Sagrada Família, per a configurar el seu propi nucli familiar segons el model de la Família de Natzaret, i li dirigixen jaculatòries freqüents, mitjançant les quals s'encomanen al seu patrocini i demanen l'assistència per al moment de la mort.

Litúrgia i art

Joan Benlloch i Vivó
Bisbe d'Urgell

En 1914 el valencià Joan Benlloch i Vivó era bisbe d'Urgell i copríncep d'Andorra. Amb motiu de la convocatòria d'un Congrés de Litúrgia que s'havia de celebrar a Montserrat pel juliol de 1915, el futur cardenal envia esta carta al president i junta permanent dels Congressos d'Art Cristià a Catalunya.

[...]

Així com l'art religiós, suprema expressió de l'art pròpiament cristià, té la seua única raó de ser en la Sagrada Litúrgia, així també han de tenir-la per nord els Congressos d'Art Cristià, si volen fer tasca profitosa; de manera que creiem fermament que aquesta que ara començareu és l'obra fonamental i de més transcendència. L'art religiós no es pot comprendre ni estimar en cap de les seues manifestacions, si no es comprén i s'estima degudament la sagrada Litúrgia; ni serà art ni serà res, si no va informat d'esperit genuïnament litúrgic.

Ab íntima satisfacció veiem que ho haveu comprés així i, per això, no trobem paraules prou expressives per encoratjar-vos i lloar-vos.

¿Què més voldríem els prelats, sinó que els fidels entren de ple en el coneixement i estima dels sagrats ritus, i vinguen a participar activament dels divins misteris i a prendre part en l'oració pública, solemne i oficial de l'Església? L'aurèola d'art que fulgura en la Litúrgia Catòlica no és altra cosa sinó despertador i vehicle dels sentiments religiosos; sensibilització, encara que molt imperfecta, de misteris altíssims i incomprensibles que són objecte del culte extern que hem de donar a Déu Nostre Senyor.

A més, la vida religiosa, per ser vida, ha de ser quelcom més que la presència passiva i inconscient dels cristians en les funcions sagrades, en les quals tenen acció senyalada i pròpia no solament los clergues, sinó també els fidels. Si aquests, per ignorància o pel que sia, no s'hi associen sinó mecànicament, a més de resultar que els sagrats ritus, desconeguts en llur naturalesa i significació, són mirats com espectacle de valor purament extern, que ni enlaira l'esperit ni produeix altre efecte sinó delectació estètica o ensopiment, segons la forma més o menys artística que els acompanya: succeeix que fins aquells que a l'assistir a les funcions religioses eleven el cor a Déu, ho fan per compte propi, a la desbandada i quasibé divorciats dels ministres del culte; de manera que dintre el sagrat temple hi vibra un gran devessall de notes dissonants, que encara que llunyanament concorden en donar culte a la Divinitat, ho fan de manera molt imperfecta i poc intensa, puix essent forces aïllades, ni l'una ajuda a l'altra, com ho farien si hi hagués unitat, ni són animades tan plenament de la gràcia inherent als actes propis de l'Església com a cos orgànic.

El culte sagrat es dona ab gran esplendor en les nostres catedrals i a proporció de llur importància en totes les parròquies; però tots lamentem que el poble no se'n sap aprofitar com seria degut. Els prelats hem anat fent el possible per augmentar-lo i aconseguir que tant de bé sia eficaç per santificar les ànimes; però topem i hem de lluitar ab arrelats prejudicis i greus dificultats. Per això, ara ens alegrem en el més íntim de la nostra ànima al veure que les excitacions pontifícies i els nostres esforços troben ressò valuosíssim en la important entitat i força que aqueixa meritíssima Junta representa.

[...]

La Seu d'Urgell 28 de juny de 1914.

† Joan, Bisbe d'Urgell.

Editat en Revista montserratina, 11, (1914, novembre), pp. 496-498. Text adaptat.

---

Enllaç relacionat:

- Josep Miquel BAUSSET: Centenari del I Congrés Litúrgic de Montserrat,

La Nit de Nadal

DIRECTORI SOBRE LA PIETAT POPULAR I LA LITÚRGIA

(Congregació per al Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments, 2002)

La Nit de Nadal

109. En el temps que discorre entre les primeres Vespres de Nadal i la celebració eucarística de mitjanit, juntament amb la tradició de les nadales, que són instruments molt poderosos per a transmetre el missatge d'alegria i pau de Nadal, la pietat popular proposa algunes de les seues expressions d'oració, diferents segons els països, que és oportú valorar i, si cal, harmonitzar amb les celebracions de la Litúrgia. Es poden presentar, per exemple:

• els «betlems vivents», la inauguració del betlem domèstic, que pot donar lloc a un moment d'oració de tota la família: oració que incloga la lectura de la narració del naiximent de Jesús segons Sant Lluc, en la qual ressonen els cants típics del Nadal i s'eleven les súpliques i les alabances, sobretot les dels xiquets, protagonistes d'esta trobada familiar;
• la inauguració de l'arbre de Nadal. També es presta a un acte d'oració familiar semblant a l'anterior. Independentment del seu origen històric, l'arbre de Nadal és hui un signe fortament evocador, bastant estés en els ambients cristians; evoca tant l'arbre de la vida, plantat al jardí de l'Edén (cf. Gn 2,9), com l'arbre de la creu, i adquirix així un significat cristològic: Crist és el verdader arbre de la vida, nascut del nostre llinatge, de la terra verge Santa Maria, arbre sempre verd, fecund en fruits. L'adorn cristià de l'arbre, segons els evangelitzadors dels països nòrdics, consta de pomes i dolços que pengen de les seues rames. Es poden afegir altres «dons»; no obstant això, entre els regals col·locats sota l'arbre de Nadal no haurien de faltar els regals per als pobres: ells formen part de tota família cristiana;
• el sopar de Nadal. La família cristiana que cada dia, segons la tradició, beneïx la taula i dona gràcies al Senyor pel do dels aliments, realitzarà este gest amb major intensitat i atenció en el sopar de Nadal, en el qual es manifesten amb tota la seua força la fermesa i l'alegria dels vincles familiars.

110. L'Església desitja que tots els fidels participen en la nit del 24 de desembre, si pot ser, en l'Ofici de Lectura, com a preparació immediata a la celebració de l'Eucaristia de mitjanit. On açò no es faça, pot ser oportú preparar una vigília amb cants, lectures i elements de la pietat popular, inspirant-se en este ofici. 

111. En la Missa de mitjanit, que té un gran sentit litúrgic i gaudix de l'estima popular, es podran destacar: 

• al començament de la Missa, el cant de l'anunci del naiximent del Senyor, amb la fórmula del Martirologi Romà;
• l'oració dels fidels haurà d'assumir un caràcter verdaderament universal, fins i tot, on siga oportú, amb l'ús de diversos idiomes com un signe; i en la presentació dels dons per a l'ofertori sempre hi haurà un record concret dels pobres;
• al final de la celebració podrà tindre lloc el bes de la imatge del Jesuset per part dels fidels, i la seua col·locació en el naiximent que s'haja posat a l'església o en algun lloc pròxim.

El Parenostre (Guillem Anglés, segle XIV)

Guillem Anglés

   Vos presentem la glossa al Parenostre de la versió de la missa de Guillem Anglés, composta cap a mitjan segle XIV, probablement entre 1345 i 1368. Esta traducció i glossa és el primer testimoni històric del cànon de la missa propi de la Seu valentina, vigent fins al 1570. Guillem Anglés (València ca. 1300-1368) fou un dominic que estudià a Barcelona i fou el primer titular de la càtedra de Teologia instituïda per Ramon Gastó, bisbe de València, i va exercir-hi durant vint-i-tres anys. Teòleg de gran prestigi, va arribar a ser predicador general de l’orde i inquisidor de València. Els destinataris de la seua versió són els preveres del seu temps, que amb prou dificultat entenien el llatí. Xavier Martí.

Fem oració a Déu per tal com Ell ens ha amonestat pels seus manaments de salvació. I així, informats per la divinal institució, gosem dir a Ell l’oració del «Pater noster qui es in celis, etc.»: 

Constructio: 

Nós, amonestats i instruïts pels manaments de salutació (els quals ens porten a salut eternal) i, encara, nós som informats o instruïts per la divinal institució o ordenació, preguem Déu per nós mateix i pel poble i nós gosem dir (ardidament i amb gran fiança a Ell aquesta oració que es segueix):

Pare nostre, ço és, Tu, Senyor, ets Pare nostre per creació i per governació i per adopció.

El qual ets en els cels, ço és, en la celestial glòria o en els sants hòmens o en els cels corporals. 

El teu nom sia sanctificat, ço és, que així ens faces viure santament, que totes coses donen honor i glòria al teu nom.

El teu regne vinga, ço és, que el teu regne i la teua senyoria sia manifestada i declarada en els hòmens i que faces que jo, pecador, sia parçoner (1) de la celestial glòria i del regne de paradís, i que Déu regne en el meu cor i posseesca aquell, amén.

La teua voluntat sia feta així en el cel com en la terra, ço és, que la teua voluntat sia feta i complida en nós, qui som en la terra així com és feta i complida pels sants qui són i habiten en els cels. 

Tu dona hui a nosaltres el pa nostre quotidià, ço és, de tots dies, car Tu ets Pare nostre qui tot sols dones les coses a nós profitoses, ço és a saber, el pa corporal de la vida necessària i el pa espiritual, ço és, de la Paraula de Déu, i el Pa sacramental, ço és, el Cos preciós de Jesucrist. 

I tu deixa a nosaltres els nostres deutes així com nós els perdonem als nostres deutors, ço és, que tot greuge i tota ofensa que ens sia feta per nostres proïsmes que els ho perdonem, i açò no de boca tan solament sinó de cor, car en altra manera els nostres pecats no ens serien perdonats, sinó així com nós els perdonem a nostres proïsmes.

I no ens menes en temptació ço és, que no ens deixes esser vençuts ni sobrats per ninguna temptació.

Ans Tu deslliura nosaltres de mal, ço és, que ací en aquesta petició demanem en general que nostre senyor Déu ens deslliure de tot mal espiritual i temporal. Amén.

Aquesta dicció «Amén» és fi i conclusió afirmativa d’aquesta oració dominical.

(Exposició breu gramaticalment en romanç del Cànon, fragment adaptat)

(1) Partícip.

Nota. L’Expositio de Ordine Misse de Guillem Anglés és un còdex del segle XV, el Ms. 169, de l’Arxiu Capitular de la Seu de València, que inclou una traducció i una explicació glossada en valencià del Cànon de la missa: l’Exposició breu gramaticalment en romanç del Cànon. Antoni Ferrando i Xavier Serra ens van oferir en 2003 una edició filològica del text bilingüe de la missa, precedida d’un estudi sobre l’obra del dominicà (La traducció valenciana de la missa del segle XIV, Universitat de València - Arquebisbat de València, 2003). La Facultat de Teologia el va reeditar en 2007: Un cànon de la missa del segle XIV en romanç, estudi i edició de la versió de Guillem Anglés (ACV, Ms. 169). 

Vid. Ramon ARNAU: El Missal del segle XIV (Publicat en Paraula (2004, juny 20), pp. 26-27).

Sant Agustí i Pentecosta

Avel·lí Flors i Bonet 

La memòria de Sant Agustí se celebra el 28 d'agost, al cor de les vacances d'estiu i, per això, passa una miqueta desapercebuda. Nosaltres en volem fer un record agraït perquè sant Agustí tenia especial predilecció per la Pentecosta. A Pentecosta, com sabem, l'Esperit sant va parlar a cada un dels presents a la festa en la seua pròpia llengua. Se n'han conservat uns quants sermons que n'expliquen el sentit.

Sant Agustí es pregunta com és que, en el seu temps (principis del segle V), ja no hi havia el do de llengües que es manifestà el dia de Pentecosta a Jerusalem, als inicis de la predicació apostòlica. I es respon a ell mateix: "Perquè allò que, en un principi, era un fet extraordinari, amb el pas del temps s'ha convertit en una realitat perquè l'Església Universal d'ara ja parla les llengües de tots els pobles". Pentecosta és així com la festa de la diversitat. L'Esperit fa seues totes les modalitats de les cultures humanes que ell, purificant-les, eleva i santifica.

I ell, que era un gramàtic i orador enamorat de la llengua llatina (que va sentir certa repel·lència per la poca qualitat de les versions llatines dels llibres sagrats), acaba acceptant, en els seus sermons, fins i tot les incorreccions de la llengua del seu poble. Més encara, acabà menystenint la bona gramàtica llatina perquè, solia dir, "és preferible que el poble ens entenga encara que els gramàtics ens reprenguen". 

Fonts: Missa d'Onze, 6 (2009) i 17 (2010). 

---

Article relacionat:

• Avel·lí Flors i Bonet: Pentecosta, llengua i Església (2018)

¿Per tots o per molts?

Contribució teològica a la pau

Ximo Garcia i Roca

L'odi i la violència, la discriminació i l'exclusió són virus mutants que es coven en les pràctiques socials, en els discursos culturals i en les fórmules i rituals litúrgics, que són eficaços productors de percepcions, mentalitats i imaginaris socials. Hi ha retòriques, pregàries i imatges que induïxen a l'odi i a la violència; i unes altres que són proveïdores de pau i reconciliació. Està demostrat que l'oració per «la conversió dels pèrfids jueus», que es recitava el Divendres Sant, va fer que ser jueu s'identificara com a amenaça, perillositat i traïció. La supressió de l'oració, per part de Joan XXIII, va col·laborar decididament a incorporar-los a la humanitat comuna. Per la mateixa raó, va ser decisiu que el Caudillo entrara a Madrid acompanyat del repic de campanes de les esglésies per a legitimar la guerra com una croada providencial. Diuen les cròniques que «era com l'entrada de Crist a Jerusalem». Quan la Missa de la 2 es transmet des de la catedral castrense de Madrid —una particularitat espanyola difícilment comprensible—, s'aconseguix rehabilitar com una cosa natural l'antiga aliança entre la creu i l'espasa.

Si la pau es cova també en els arsenals litúrgics, cal ser molt acurat en les cerimònies religioses o en els rituals sagrats i evitar tot el que afavorisca l'odi o promoga la violència, ja que res ni ningú pot situar-se fóra del compromís amb i per la pau. En la societat del rebuig i en la cultura del fonamentalisme, cal afrontar críticament els símbols patrioticoreligiosos i els llenguatges bèl·lics en la litúrgia, que no ajuden a la cultura de la pau. Recorde l'estupor que va viure aquella jove intel·ligent, que pocs dies després dels atemptats terroristes a Barcelona, assistia a l'eucaristia en memòria de sa mare; com que no era un consumidor habitual de la missa, va procurar entendre tot el que escoltava, inclosa la lectura ordinària de Josué 24,1-13, que deia així: «Vaig enviar a Moisés i Aaró per a castigar Egipte [...] vaig fer que el mar tornara sobre els egipcis, i el mar els va cobrir [...] els vaig exterminar i vaig sembrar el pànic entre vosaltres [...] Vos he donat un país que no havíeu cultivat, habiteu en ciutats que no havíeu construït». Amb la seua mirada mostrava que per a ella, el relat justificava la barbàrie que acabava de succeir.

Amb raó, el Concili Vaticà II va proposar adaptar la litúrgia a la cultura i idiosincràsia de cada poble, de manera que els fidels «puguen participar de manera plena, conscient i activa». No és suficient mantindre el ritual tradicional ni mantindre la literalitat d'una traducció si amb això s'adultera el sentit del text. En constatar que este propòsit conciliar no s'ha complit suficientment, el papa Francesc en el recent motu proprio «Magnum Principium» (3 de setembre de 2017) proposa que «es traduïsca al llenguatge propi d'un poble concret, allò que l'Església va voler comunicar a un altre per mitjà de la llengua llatina». Atendre a les realitats locals en diferents contextos culturals es constituïx en el gran principi que obliga a transferir a les Esglésies locals, les competències que eren pròpies de la Congregació vaticana.

En els últims anys, se sent amb insistència en alguns mitjans conservadors la necessitat de «reformar la reforma», la qual cosa significa per a ells, ignorar la reforma litúrgica conciliar i recuperar elements preconciliars, com —en paraules del mateix responsable de la Congregació per al Culte Diví— «ajuntar el polze i l'índex després de la consagració, fer la genuflexió abans de l'elevació, combregar de genolls, rebre la comunió en els llavis deixant-se nodrir com un xiquet (sic!) i tornar a celebrar la missa d'esquena al poble». I sobretot mantindre la literalitat dels textos com a expressió de fidelitat a la tradició. Es coneix l'enèrgica desautorització personal del papa Francesc i la crida a no utilitzar l'expressió «reforma de la reforma», que porta a equívocs.

En este clima de «reforma de la reforma», la fórmula de la consagració «la sang que serà escampada per vosaltres i per tots els hòmens» s'ha substituït per «vosaltres i per molts». Confesse que em sent molest i atordit cada vegada que sent la nova fórmula litúrgica; sóc incapaç de pronunciar-la i em sent objector de consciència. No hi ha raons bíbliques per a açò, ja que cap dels grans exegetes del Marc 24,14 (Lagrange (1928), Taylor (1979), Jeremias (1989) Harrington (1990) Mateos-Camacho (2008) i tants altres) posen en dubte el sentit inclusiu del «per molts», ni el seu caràcter de totalitat i universalitat, llevat que siga el «literalisme» que «és des del punt de vista tècnic inadmissible i fins i tot infantil». Qualsevol teoria de la traducció sap que les paraules no es corresponen mecànicament en les diferents llengües, com han advertit en este cas l'Església alemanya, l'anglesa i la italiana. Tampoc hi ha raons des de la fe del poble fidel; a qualsevol que se li pregunte «¿Creus que Crist va morir per alguns, per molts, o per tots els hòmens?» La resposta és inequívoca: va morir per tots.

¿Per què, doncs, la fórmula tradicional de la consagració s'ha fet restrictiva en la traducció castellana? No voldria vore en este fet la preferència d'una Església autoreferencial, que té el seu propi llenguatge i cultura enfront d'una Església en marxa que utilitza els materials culturals del seu temps. Em preocupa, abans de res, l'efecte col·lateral d'una fórmula que a força de repetir-la, enfortix els mecanismes d'exclusió i debilita la cultura de la pau que es construïx des de l'experiència d'una humanitat comuna. En establir «un nosaltres salvats, que hem merescut la sang de Crist» i els «altres —pocs o molts— que queden fora», es perd la representació d'un «nosaltres» universal, que ha sigut sempre la condició de la pau perpètua.

Si es renuncia a la universalització objectiva de la salvació, es perd l'element comú que ens constituïx com a humanitat davant de Déu. Cadascú quedarà lliure d'imaginar els qui queden exclosos ¿per raons morals, ètniques, polítiques, religioses? Conscientment o inconscientment, existiran «uns altres» que acabaran sent considerats una amenaça, un perill o un col·lectiu de segona classe. Mentre que uns tenen el privilegi per raó d'estar sentint la consagració, els altres quedaran condicionats a la seua elecció, a la manera com s'entra en un club de selectes. Estes classificacions acaben menyspreant als altres i no valorant la fe, la bondat, la solidaritat, els valors d'un món plural en les seues manifestacions, cosa que ha servit històricament per a justificar guerres, violències quotidianes i odis. És l'hora de trobar semblances —tots som estimats de Déu— allí on abans només hi havia diferències —uns són estimats i uns altres no. És el pas necessari per a deixar percebre's com a sers humans, amb idèntica dignitat, en un món on l'urgent és accentuar que no solament hi ha salvació per al 3% de la població cristiana. En el món catòlic encara hi ha un subconscient col·lectiu, segons el qual el no-salvat —els xiquets no batejats, o els indis abans de ser evangelitzats— no té l'estatut de persona humana. Qualsevol gest, paraula, formula que alimente esta creença trenca el compromís per la pau. I s'oposa al principi conciliar que establia «custodiar l'autèntica litúrgia adaptant-la amb saviesa a la idiosincràsia dels diversos pobles».

Publicat en Cresol, 142 (2018, gener-febrer), pp. 18s.

El Cor immaculat de Maria

Directori sobre la pietat popular i la litúrgia

174. L'endemà de la solemnitat del Sagrat Cor de Jesús, l'Església celebra la memòria del Cor immaculat de Maria. La contigüitat de les dues celebracions és ja, en si mateixa, un signe litúrgic de la seua estreta relació: el mysterium del Cor del Salvador es projecta i reflectix en el Cor de la Mare que és també companya i deixebla. Així com la solemnitat del sagrat Cor celebra els misteris salvífics de Crist d'una manera sintètica i referint-los a la seua font –precisament el Cor-, la memòria del Cor immaculat de Maria és celebració resumida de l'associació "cordial" de la Mare a l'obra salvadora del Fill: de l'Encarnació a la Mort i Resurrecció, i al do de l'Esperit.

La devoció al Cor immaculat de Maria s'ha difós molt, després de les aparicions de la Mare de Déu a Fàtima, en 1917. Al cap de vint-i-cinc anys, en 1942, Pius XII consagrava l'Església i el gènere humà al Cor Immaculat de Maria, i en 1944 la festa del Cor Immaculat de Maria es va estendre a tota l'Església.

Les expressions de la pietat popular cap al Cor de Maria imiten, encara que salvant la infranquejable distància entre el Fill, Déu verdader, i la Mare, només criatura, les del Cor de Crist: la consagració de cadascun dels fidels, de les famílies, de les comunitats religioses, de les nacions; la reparació, realitzada sobretot mitjançant l'oració, la mortificació i les obres de misericòrdia; la pràctica dels cinc primers dissabtes de mes.

Sagrat Cor de Jesús

Directori sobre la pietat popular i la litúrgia

166. [...] Entesa a la llum de la sagrada Escriptura, l'expressió "Cor de Crist" designa el misteri mateix de Crist, la totalitat del seu ser, la seua persona considerada en el nucli més íntim i essencial: Fill de Déu, saviesa increada, caritat infinita, principi de salvació i de santificació per a tota la humanitat. El "Cor de Crist" és Crist, Verb encarnat i salvador, intrínsecament oferit, en l'Esperit, amb amor infinit diví-humà cap al Pare i cap als hòmens els seus germans.

167. Com han recordat sovint els Pontífexs Romans, la devoció al Cor de Crist té un fonament sòlid en l'Escriptura. Jesús, que és un amb el Pare (cf. Jo 10, 30), convida els seus deixebles a viure en íntima comunió amb Ell, a assumir la seua persona i la seua paraula com a norma de conducta, i es presenta a si mateix com a mestre "mans i humil de cor" (Mt 11, 29). Es pot dir, en un cert sentit, que la devoció al Cor de Crist és la traducció en termes cultuals de la mirada que, segons les paraules profètiques i evangèliques, totes les generacions cristianes dirigiran a qui ha sigut travessat (cf. Jo 19, 37; Zc 12, 10), això és, al costat de Crist travessat per la llança, del qual va brollar sang i aigua (cf. Jo 19, 34), símbol del "sagrament admirable de tota l'Església".

El text de sant Joan que narra l'ostensió de les mans i del costat de Crist als deixebles (cf. Jo 20, 20) i la invitació dirigida per Crist a Tomàs, perquè estenguera la seua mà i la ficara en el seu costat (cf. Jo 20, 27), han tingut també un influx notable en l'origen i en el desenvolupament de la pietat eclesial al sagrat Cor.

168. Estos textos, i altres que presenten a Crist com a Corder pasqual, victoriós, encara que també immolat (cf. Ap 5, 6), van ser objecte d'assídua meditació per part dels Sants Pares, que van revelar les riqueses doctrinals i amb freqüència van convidar els fidels a penetrar en el misteri de Crist per la porta oberta del seu costat. Així sant Agustí: "L'entrada és accessible: Crist és la porta. També es va obrir per a tu quan el seu costat va ser obert per la llança. Recorda què va eixir d'allí; així mira per on pots entrar. Del costat del Senyor que penjava i moria en la Creu va eixir sang i aigua, quan va ser obert per la llança. En l'aigua està la teua purificació, en la sang la teua redempció".

Per què en valencià?

Mossén Jesús Miralles i Porcar (†)

Prevere i historiador

I

Per a una gran part de la diòcesi, la pregunta tindria una resposta clara i espontània: perquè en valencià hem aprés a parlar i en valencià parlem. En som molts que, de menuts, només sentíem parlar en castellà algun foraster. L'altre lloc on ho sentíem era l'escola. Resulta que, a l'escola, el que havíem après a casa i al carrer, no ens aprofitava. Calia oblidar-ho i aprendre el castellà. El pas al despreci del valencià era fàcil.

Si afegim les burletes que u patia quan pronunciava malament els mots castellans; si afegim que, en aquell temps, qualsevol que volia mostrar haver pujat en «l’escala social», se’n passava a parlar en castellà, el sentiment d'inferioritat del valencià augmentava. La cosa esdevenia angoixosa, i la pregunta «per què no parlem tots en castellà?» ens semblava natural.

Hem hagut de créixer, fer-nos grans, per superar tot allò. Hem llegit els llibres vells conservats a les parròquies i ajuntaments; hem llegit les recomanacions dels bisbes als rectors, en les visites pastorals, per tal que predicassen al poble en la llengua valenciana. La normalitat de la llengua del carrer, de casa, del temple, de les tavernes, de les cançons… fins que arriba un canvi.

En un punt apareix una ordre, manant oblidar el valencià. Després, les ordres es tornen amenaces. I després, el silenci. Només el poble es manté fidel i el poble, sentint-se, de vegades, analfabet, ha salvat els mots, el nom de cada cosa…

La cosa, gràcies a Déu, ha canviat un poc prou. El fet de parlar en valencià, sembla que no és de ser analfabet. A l'escola ja ensenyen a llegir-lo i escriure’l. Els grans, però, tenen dificultat de llegir-lo i, no diguem, d'escriure’l. A més, el sentiment viscut de la poca valoració social, afegit a la degradació d'una llengua no treballada; les diferències naturals fonètiques i de lèxic, fan costosa la normalitat de l’ús de la nostra llengua.

II

No és per la importància de la pregunta (que la té!), que apareix per segona vegada. És perquè l'espai del Full Parroquial és curt i no cabia tot el que volia dir, en un article.

Com que les coses viscudes tenen més força que no les llegides, permeteu-me contar, un poc per damunt, la meua experiència en l'ús del valencià en la litúrgia, cosa que faig amb tota normalitat.

Cànon de la Missa, de Guillem Anglés

Ja des dels primers anys de rector d'una parròquia, vaig notar la contradicció escandalosa que patia la nostra llengua, allà pels primers anys seixanta. Resulta que, en les parròquies on jo hi era, solíem ajuntar-nos a la porta de l'església conforme anàvem acudint als tocs de missa. Allà féiem la «xarreta» i el cigarret parlant, naturalment, en valencià… Quan s'acostava l'hora de la missa, jo me n'anava a vestir-me els ornaments corresponents i tots entràvem a l'església. Érem els mateixos que, al carrer, havíem comentat sobre el temps, les collites, algun esdeveniment familiar o del poble —al poble tots ens coneixem. Però no era el mateix. Jo em trobava ridícul parlant en castellà. Què passava? Ells no eren els mateixos? Jo no era el mateix?

Com que les respostes d'aquestes preguntes totes eren positives, la contradicció era fàcil de resoldre. Un dia ho vaig explicar a missa i, endavant, mai més no he parlat en castellà. La cosa de llegir les lectures ha costat més per tot allò que explicàvem l'altre dia. Per part de la gent no hi ha hagut grans dificultats.

Si, a més, pensem que, per aquells anys, es celebrava el Concili Vaticà II, i que la primera constitució aprovada era la de la litúrgia on, clarament, es pronunciava per l'ús de la llengua vulgar, la cosa, per a mi, quedava decidida. Perquè la llengua vulgar, la llengua vernacla, no és el castellà.

Penso que hauria de ser més normal l’ús del valencià en la litúrgia. També penso que la resistència de molts a utilitzar-lo, és més cosa de sentiment que no de raó. Però el sentiment no es pot combatre amb raons. En un moment, l’Església dels nostres pobles es va resistir a introduir el castellà. Només cal llegir els llibres de les nostres parròquies. Ara, per què ens resistim a tornar-lo a usar?

Hoja parroquial, 1426 (1990, gener 21) i 1427 (1990, gener 28).

Font: Pere E. Barreda: Mossèn Jesús Miralles, historiador: recull de la seua obra, Centre d'Estudis del Maestrat - Ajuntament d'Atzeneta del Maestrat, Benicarló - Atzeneta 2011, pp. 325-326. 

Informe que presenta al ple de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua

Ramon Arnau Garcia (†)

President de la Comissió de Textos Religiosos de l'AVL

Degà de la Seu de València

Al ser elegit membre de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, l'arquebisbe de València, D. Agustín García-Gasco i Vicente, em va suggerir la conveniència de preparar una traducció dels textos litúrgics al valencià, amb la finalitat de demanar de Roma la pertinent autorització per al seu ús en la tres diòcesis de València, Oriola-Alacant i Sogorb-Castelló, ja que les diòcesis de les Illes ja tenen adaptat el missal català.

La proposta em va paréixer bé, ja que podria servir per a superar la diversitat d'opcions que s'havien donat fins ara entre els valencians. A més a més, la meua presència en l'AVL adquiria un sentit ple a partir del preàmbul de la Llei de Creació de l'AVL, que reproduïx el dictamen del Consell Valencià de Cultura, on hi ha una crida a l'Església perquè adopte el valencià.

Vaig presentar la proposta al Ple de l'Acadèmia, que ho va acceptar i va constituir la Comissió de Textos Religiosos, que presidisc. La Comissió va aprovar tots els textos per consens en un model de valencià fidel a la tradició litúrgica valenciana, digne lingüísticament, integrador de diverses sensibilitats i acostat a la llengua viva, seguint així fidelment els criteris de la instrucció papal Liturgiam Authenticam.

Acabada la primera part del treball, consistent en els formularis de tots els diumenges de l'any més les solemnitats, va ser presentada al Ple de l'Acadèmia, i vaig tindre l'alegria de constatar que tot el Ple va aprovar el treball, amb una sola abstenció.

Des que vam començar a traduir, l'arquebisbe, sempre que hem parlat d'este assumpte, i això ha sigut amb relativa freqüència, m'ha estimulat a continuar treballant. Per això m'ha sorprés que en l'última reunió dels Bisbes de la Província Eclesiàstica, el passat dia 28 de juny a Alacant, es posposara el nomenament de la comissió que, segons les normes de l'Església, havia d'assumir o revisar el text preparat per l'Acadèmia.

Reunida la Comissió de Texts Religiosos de l'AVL en sessió ordinària el passat dia 5 de juliol, va acordar per unanimitat sol·licitar a la Presidenta de l'AVL que encarregara als servicis jurídics de l'AVL un dictamen en defensa de les competències exclusives de l'AVL en matèria de normativa del valencià i de reiteració dels criteris a partir dels quals ha treballat la Comissió de Texts Religiosos (criteris procedents de la instrucció papal Liturgiam Authenticam) a fi que remetera el citat dictamen als bisbes de la Província Eclesiàstica Valentina.

La notícia de la decisió dels bisbes de posposar l'estudi de la nostra proposta de versió, em va dur a escriure a l'arquebisbe una carta sol·licitant-li una entrevista. Em va rebre el dimarts dia 6 del present mes de juliol. En l'entrevista li vaig manifestar la meua decepció per aquella decisió i li vaig expressar el meu pessimisme davant la possibilitat que algun dia València tinguera un missal propi. L'arquebisbe em contestà amb les precisions següents:

a) reconeixia i agraïa el treball que s'havia fet;

b) em demanava que l'Acadèmia continuara traduint els textos litúrgics;

c) em precisava que, si no s'havien iniciat els tràmits per a la definitiva aprovació del text, havia sigut per una mera raó conjuntural que aconsellava retardar l'aprovació inicial dels bisbes;

d) més encara, em va insinuar la possibilitat que l'Acadèmia preparara la traducció al valencià del text del catecisme.

Crec que tenia el deure moral d'informar al Ple de l'AVL sobre tot este procés, a fi de deixar constància de l'encàrrec de la versió i de justificar la continuació del treball de la Comissió de Texts Religiosos. Després del comunicat de premsa de la Junta de Govern a propòsit de la decisió dels bisbes valencians, vaig expressar la meua enhorabona a la Presidenta per la iniciativa i pel to constructiu adoptat. Ara vull aprofitar este informe per a agrair a tots els acadèmics el suport que he tingut de tots ells i per deixar constància de la determinació unànime de la Comissió de Texts Religiosos, si eixa és també la voluntat de Ple, de fer tot el possible per acabar la tasca iniciada. La història no ens perdonaria que no haguérem fet tot el que estava en les nostres mans. Perquè una de les competències de l'AVL és precisament fomentar l'ús normal del valencià.

València, 23 de juliol de 2004

Ramon Arnau,

president de la CTR de l'AVL

Presentació de l'Oracional Valencià

Antoni Ferrando

Universitat de València - Acadèmia Valenciana de la Llengua

Sr. President de l'AVL, Sr. President de l'Associació Ecumènica de Cristians pel Valencià, companys, amigues i amics,

M'agradaria que les primeres paraules de presentació de l'Oracional Valencià foren de record i d'agraïment a Pere Maria Orts i Bosch, president de la Comissió de Textos Religiosos de l'AVL, que hui fa quatre mesos que ens ha deixat. Crec que la millor manera de recordar-lo és llegint les seues paraules preliminars al llibre entranyable que hui presentem. Heus-les ací:

El dictamen sobre la llengua dels valencians del Consell Valencià de Cultura, de 13 de juliol de 1998, feia una «crida al món eclesiàstic perquè se sume en el seu àmbit a este impuls de valencianització» que la institució encoratjava. Este mateix dictamen era recollit literalment com a preàmbul en la Llei de Creació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, de 16 de setembre del 1998. Conscient de la funció de "vetlar per l'ús normal del valencià" que esta Llei encomana a l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), la nostra institució normativa, des d'un primer moment, va voler contribuir a facilitar la versió en llengua valenciana dels textos litúrgics i per això va crear la Comissió de Textos Religiosos. Així s'ha fet amb la immensa majoria dels textos litúrgics, i sempre des del consens i des de la integració de les diverses sensibilitats lingüístiques presents al si de l'AVL. Ha estat una tasca llarga i costosa, feta a partir de la preceptiva versió llatina del Missale Romanum i tenint en compte no solament totes les principals aportacions valencianes anteriors, sinó també les solucions adoptades en la resta del nostre àmbit lingüístic catalano-valenciano-balear, així com també les opcions de les llengües veïnes, especialment del castellà i de l'italià. En el cas dels textos litúrgics, l'AVL, des de 2002, els ha posat reiteradament a disposició dels bisbes de les diòcesis valencianes, que són els responsables de validar-ne el contingut i d'oferir-los a les comunitats cristianes. Mentretant, l'AVL ha decidit incorporar les lectures dominicals a la seua pàgina web.

No satisfeta amb esta iniciativa, l'AVL també ha volgut contribuir a oferir en llengua valenciana altres manifestacions de caràcter paralitúrgic, com és l'Oracional valencià, que ara presentem. Per a realitzar esta tasca, hem comptat amb la col·laboració de l'Associació Ecumèmica de Cristians pel Valencià, i singularment amb un dels seus membres, August Monzón, que ens ha oferit els materials dels quals hem partit i s'ha encarregat d'emmarcar-los en els seus àmbits d'ús, tal com es pot llegir en la Introducció que seguix. 

Ara no ens queda sinó agrair a l'Associació Ecumènica de Cristians pel Valencià la seua ajuda perquè la Comissió de Textos Religiosos poguera realitzar la seua tasca de traducció o d'adaptació lingüística del present Oracional valencià i pel seu conpromís de difondre'l entre els col·lectius valencians que volen fer un "ús normal" del valencià també en este àmbit. 

He qualificat l'Oracional d'entranyable no sols perquè arreplega moltes de les pregàries més estimades pels seus destinataris naturals, els cristians valencians de diferents denominacions, sinó perquè el llibre compensa d'alguna manera el desamor d'alguns pastors envers els valencians que ens estimem la llengua dels nostres pares i amics, com és el cas de Francesc Aracil, president de l'Associació Ecumènica de Cristians pel Valencià, o dels valencians que l'han adoptat lliurement, com és el cas de la castellana Carmen Sarmiento Cabañes, presidenta de la secció espanyola de la Internacional Ecumenical Fellowship i vicepresidenta de l'Associació Ecumènica de Cristians pel Valencià, o el cas d'August Monzón Arazo, membre de l'Oratori, que tant ens ha ajudat a fer possible esta meravalla de llibre. A ells, pilars bàsics de l'associació, i als membres de l'AVL, acadèmics i tècnics, que han sabut comprendre les raons profundes de la iniciativa i del treball de la Comissió de Textos Religiosos, van adreçades, en nom de la Comissió, les meues paraules d'agraïment.

A més de complir amb la seua missió bàsica de determinar la normativa lingüística del valencià, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua –l'única l'única institució oficial valenciana encarregada d'esta comesa– ha prestat molta atenció a col·lectius molt diversos, que van des dels professionals dels mitjans de comunicació als aficionats a la pilota valenciana. Entre estos col·lectius no podia faltar un dels més importants, el dels cristians valencians, de la mateixa manera que algun dia s'haurà d'ocupar també de col·lectius no cristians, com els musulmans, els jueus, els agnòstics i els ateus. Una institució com l'AVL no podia deixar de prestar atenció a este col·lectiu, que tant ha contribuït a la cultura valenciana. Ara bé, l'Academia Valenciana de la Llengua és una institució aconfessional i laica, però no laicista, perquè entén que els seus treballs i els seus serveis han d'anar dirigits a tots aquells valencians i valencianes que estimem o ens interessem per la nostra llengua, a tots aquells valencians que exigim el dret a viure plenament com a valencians i a deixar de ser discriminats per raons de la nostra opció lingüística.

Afortunadament, l'AVL ha comptat i compta amb membres capacitats per a realitzar, en col·laboració amb experts externs, una tasca com la versió al valencià d'un conjunt de textos com els reunits a l'Oracional. De fet, de la mateixa manera que la Real Academia Española ha comptat com a membre el cardenal Tarancón, o que la Real Academia Gallega s'ha vist honorada per la presència de Miguel Angel Araújo, bisbe de Mondoñedo, i ara per la del teòleg Andrés Torres Queiruga, o que la Euskaltzaindia ha tingut com a president el franciscà Luis Villasante, o que l'IEC compta entre els seus membres amb el canonge Josep Perarnau, així també l'AVL ha comptat des dels seus inicis amb distingits eclesiàstics, com són els teòlegs Ramon Arnau i Miquel Navarro. Per tant, en assegurar la seua presència en l'AVL, s'ha actuat amb la voluntat de reconéixer de la contribució dels cristians a la llengua i la cultura valencianes, d'homologar l'AVL amb moltes altres institucions acadèmiques i de facilitar la presència del valencià en les comunitats cristianes.

Quan l'AVL estava en procés de creació, l'arquebisbe que llavors tenia València, Agustín García Gasco, va declarar que els textos litúrgics en valencià serien una realitat a partir del moment en què es comptara amb un referent lingüístic oficial. És per això que l'arquebisbe i futur cardenal va veure amb bons ulls l'elecció de don Ramon Arnau, llavors degà de la catedral de València, com a membre de l'AVL, de determinar la normativa del valencià. I és per això que, el 19 de desembre del 2001, mossén Arnau s'adreçava a la presidenta de l'AVL, Sra. Ascensió Figueres, sol·licitant la creació de la Comissió de Textos Religiosos de l'AVL, "atenent el desig reiteradament expressat pels bisbes de les diòcesis valencianes i considerant la decisiva importància de la literatura religiosa en la conformació de l'idioma valencià, així com el pes sociològic que el fet religiós exercix en la nostra Comunitat".

Tot seguit, la CTR va traduir el Missale Romanum, d'acord amb els criteris de la Liturgiam Authenticam, i en va presentar els primers treballs als bisbes de totes les diòcesis valencianes, sempre deixant clar que la traducció era una proposta que integrava les diferents sensibilitats presents a l'AVL i que s'oferia com a versió de treball consensuada perquè els bisbes la revisaren des del punt de vista teològic. Totes les peticions realitzades fins ara per l'AVL als bisbes de les diòcesis valencianes han sigut ignorades sistemàticament.

El 29 de novembre de 2010, l'AVL organitzà una Jornada sobre Llengua i Església, sol·licitada per un grup nombrós de preveres, religiosos i laics, amb l'objectiu d'escoltar les seues propostes a l'AVL al voltant de la presència del valencià en l'àmbit religiós. El resultat d'aquella trobada fou la proposta de constitució d'una associació de cristians compromesos amb la inculturació de la fe entre els valencians, hui ja una realitat amb el reconeixement legal de l'Associació que suggerira a l'AVL la versió en llengua valenciana de textos de caire religiós. El primer text que es proposà va ser precisament l'Oracional que hui presentem, inspirat en el Concili Vaticà II i de caràcter ecumènic. Per raons d'estricta justícia, hem de reconéixer que la iniciativa té com a il·lustre precedent i font d'inspiració l'Eucologi valencià –obra personal de mossén Vicent Sorribes i Gramatge, assessorada lingüísticament per Josep Giner–, que va ser prologat per Marcelino Olaechea, aleshores arquebisbe de València.

No cal dir que l'AVL està oberta a totes les iniciatives de l'Associació Ecumènica de Cristians pel Valencià o d'altres institucions, incloent-hi òbviament la jerarquia eclesiàstica, que contribuïsquen a assegurar el dret de tots els valencians a expressar-se, també en l'àmbit religiós, en la nostra llengua, en el benentés que no correspon a l'AVL de determinar-ne els continguts, sinó als col·lectius que ho sol·liciten. L'AVL es limitarà només a avaluar l'interés de les iniciatives i a considerar si contribuïxen a "l'ús normal del valencià".

Tant de bo que l'Oracional servisca per a la finalitat que han buscat els seus impulsors i per a contribuir que un bon nombre de valencians, creients o no creients, que ens estimem la llengua el puguem gaudir per la bellesa i l'encert de la traducció i per la riquesa espiritual o cultural del seu contingut.

Moltes gràcies.

(València, Sant Miquel dels Reis, 26 de juny de 2015)

Apèndix

• Informe que presenta al ple de l'AVL Ramon Arnau, president de la Comissió de Textos Religiosos.

Articles relacionats:

• J.M. Bausset: L'Oracional Valencià (2015)

El valencià en la litúrgia

Antoni Ferrando

Universitat de València - Acadèmia Valenciana de la Llengua

L’aprovació de l’estatut d’autonomia de la Comunitat Valenciana (1982) implicà el reconeixement de la cooficialitat del valencià i del castellà. El valencià, marginat i discriminat des que van ser suprimides les institucions pròpies arran de l’ocupació borbònica del regne de València (1707), podia encetar així el camí de la seua dignificació social. Un procés que és inseparable de la recuperació dels seus usos formals. Des del 1982, l’educació, la formació cultural i l’exemplaritat institucional es convertien en instruments imprescindibles per a convertir la lletra de l’estatut d’autonomia en una realitat viva. No era, no és, fàcil superar quasi tres segles de prejudicis i de complexos d’inferioritat induïts.El 1983 s’encetava la incorporació del valencià al sistema escolar amb tres modalitats: ensenyament en castellà amb l’assignatura de valencià, ensenyament en les dos llengües i ensenyament en valencià amb l’assignatura de castellà. Milers i milers de valencians podíem conéixer l’expressió culta de la nostra llengua.

El 1998, el Consell Valencià de Cultura (CVC), a petició de les Corts, emetia un informe sobre el valencià, en què definia la seua naturalesa filològica i recomanava la creació d’una institució normativa pròpia: la que serà batejada Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL). En l’informe es feia una “crida al món eclesiàstic perquè se sume en el seu àmbit a este impuls de valencianització”. La crida, ara incorporada al preàmbul de la Llei de Creació de l’AVL, era ben explicable, perquè després de 16 anys de cooficialitat estatutària del valencià i castellà, i després de 23 de l’acabament del Concili Vaticà II, el món eclesiàstic valencià continuava en general desatenent els valencianoparlants que començàvem a formar-nos en la nostra llengua pròpia. I això que el papa Joan Pau II havia insistit en la seua encíclica Slavorum Apostoli (1984) en la necessitat de respectar i protegir la diversitat cultural dels estats i havia proclamat com a patrons d’Europa sant Ciril i Metodi, que van evangelitzar l’Europa eslava en cada una de les seues llengües. Conscient d’esta injusta situació, de la qual es va fer eco el sínode valencià de 1987, convocat per l’arquebisbe Roca Cabanellas, la “crida” del CVC obtingué una resposta clara de l’arquebisbat de València: “si este organismo finalmente llega a una solución en el debate de la lengua, la Iglesia aceptará su dictamen y sumará su actuación” (1998). L’AVL, ara incorporada com a institució normativa valenciana a l’Estatut d’Autonomia (2006), ha tancat el debat sobre la normativa oficial del valencià: l’AVL és la que fixa la normativa legal del valencià. 

Constituïda l’AVL (2001), la primera decisió que adoptà el seu Ple, a petició de l’acadèmic de l’AVL don Ramon Arnau, aleshores degà de la catedral de València, va ser crear la Comissió de Textos Religiosos (2001). Aquell mateix any, s’havia promulgat la Liturgiam authenticam, quinta instrucció (28-III-2001), per a aplicar degudament tant la Constitució Sacrosantum Concilium del Concili Vaticà II, com les de l’Ordenament general que precedix l’editio tertia del Missale Romanum. A finals del 2002 i principis del 2003, l’AVL ja va entregar als tres bisbes titulars de les diòcesis valencianes les parts més bàsiques de la traducció de l’editio tertia del Missale Romanum, feta per consens general i d’acord amb les instruccions de la Liturgiam authenticam i les orientacions papals, com són les que va donar Pau VI, el 1965, en el seu discurs al Congrés de traductors de la litúrgia a les llengües vernacles, celebrat a Roma: la llengua de la traducció –va dir– “ha de ser planera, per tal de ser entesa per tots”, però alhora “cal que siga digna de les realitats tan exceleses que per ella s’expressen; cal que siga diversa de la manera quotidiana de parlar en carrers i places”.

L’article 120 de la Liturgiam authenticam diu (cite per la traducció castellana): “Los libros que se utilizan para proclamar los textos litúrgicos, con el pueblo o en beneficio del mismo, en lengua vernácula, deben tener una dignidad tal que su aspecto exterior mueva a los fieles a una mayor reverencia a la Palabra de Dios y a las cosas sagradas. Por ello, es necesario que se supere cuanto antes la fase provisional de las hojas y folletos, allá donde esto se dé”. En canvi, si repassem el panorama actual de la presència de valencià en la litúrgia, s’observa que no solament persistix la “fase provisional de las hojas y folletos”, sinó que es troba en situació poc més que testimonial.

Segons un estudi de Vicent Garcia Perales, professor de valencià de la Universitat Cardenal Herrera CEU San Pablo, la missa en valencià se celebra regularment cada diumenge en només 50 parròquies, encara que més el 83% dels capellans de les diòcesis valencianes tenen el valencià com a llengua materna. A part, el valencià s’aplica en casaments, batejos i defuncions en funció de peticions particulars. Generalment se seguix el Llibre del Poble de Déu, d’aprovació episcopal ad experimentum, però amb adaptacions orals improvisades o amb adaptacions impreses fetes ad hoc, que sol realitzar el prevere que els celebra. Molts capellans adopten el valencià només en la predicació i els avisos. En este cas, es constata un doble llenguatge, el del mer ritual i el del que vol incidir en l’atenció dels feligresos, que em recorda una experiència personal: en un poble valencià, un dia de festes patronals, on quasi tots els actes (presentació dels festers, llibre de festes, etc.) es fan en valencià, el prevere oficiant, vists els ostensibles signes de desatenció al sermó del predicador en castellà invitat, va fer, excepcionalment, un segon sermó en valencià per cridar l’atenció dels assistents. Anècdota real, que revela el divorci entre la llengua de la litúrgia i la llengua dels fidels. Certament, una tal situació sols és possible en una societat valencianoparlant que encara viu condicionada per la inèrcia de segles de menysteniment de valencià, compartida per una gran part del clero.

Ara bé, han transcorregut quasi trenta anys des que el valencià ha tornat a recuperar la seua oficialitat. A pesar dels moderats progressos a fer real la doble oficialitat de valencià i castellà, el fet evident és que la majoria de les generacions més jóvens ja s’ha format en valencià en qualsevol de les tres modalitats més amunt explicitades. Així, podem observar que, segons dades de la Conselleria d’Educació de la Generalitat Valenciana, durant el curs 2008-2009, reberen ensenyament de o en valencià 394.000 alumnes d’Infantil i Primària (exactament 138.223 en valencià), en 748 centres, i 219.000 d’ESO i Batxillerat (concretament 58.626 en valencià), en 301 centres. Si sumem les quantitats corresponents al 2008-2009 a les de cada curs des del 1982-1983, és a dir, a les dels 26 cursos anteriors, podem fer-nos una idea aproximada de com les generacions més jóvens no sols coneixen el valencià, sinó que molts d’ells han recuperat l’estima per la pròpia llengua i cultura, una estima que no sols no està renyida amb la formació en castellà, sinó que és una font d’enriquiment cultural.

En l’àmbit universitari, podem adduir la situació en la Universitat de València. Segons el seu Servei de Normalització Lingüística, el percentage d’alumnes que ha sol·licitat enguany rebre la docència en valencià (a part n’hi ha els que cursen l’assignatura de valencià), és el 23’18% (10.903 alumnes), al qual s’ha de sumar el corresponent als que opten indistintament pel valencià o pel castellà, que és el 12’4% (5.664 alumnes), és a dir, un total de 16.567 alumnes. Xifra que prou que posa de manifest una creixent confiança en la llengua pròpia, a pesar de l’absoluta situació d’inferioritat en què es troba. A pesar dels pocs anys d’existència de la Universitat Catòlica “Sant Vicent Màrtir”, de València, hui és un fet, segons dades d’esta Universitat, que, durant el curs 2008-2009, hi estan rebent classes de valencià 3.700 alumnes (el 60% de total), impartit per 19 professors. És un fet ben positiu, que contrasta amb l’escassa atenció al valencià en altres centres educatius pertanyents a l’Església.

Si comparem la situació del món educatiu amb la praxi de la litúrgia, és evident que s’observa un divorci massa gran entre la feligresia i el món eclesiàstic valencià. Un divorci que el magisteri del Concili Vaticà II, dels papes, del sínode valencià de 1987 i del sínode de bisbes de Roma de 2008 han recomanat vivament de corregir. En concret, este últim sínode ha insistit en la necessitat de revisar la manera de conduir la predicació i de traduir la Bíblia i els textos litúrgics a totes les llengües. I una manera de conduir més adequadament la predicació és fer realitat el consell de l’apòstol: “fer- se a tots per a guayar-los a tots a Crist”. També insisteix en la mateixa línia monsenyor Gianfranco Ravasi, l’actual president del Pontifici Consell de la Cultura, precisament una institució que vetla pel diàleg entre l’Església i les diverses manifestacions de la cultura. El divorci és particularment greu quan, a més a més, és un divorci entre el món eclesiàstic i les generacions més jóvens.

L’absència d’uns textos litúrgics en valencià no és sinó la manifestació d’una anormalitat pastoral. Ja no es tracta només d’una situació de divorci amb importants sectors de la societat valenciana, sinó d’injustícia objectiva per als valencianoparlants per acció i per omissió (la paraula del Confiteor tan oblidada), que posa de manifest un problema de pastoral: ¿com podrem transmetre la fe als fills i als alumnes que s’han educat en valencià quan estos veuen que els administradors de la fe ignoren o menystenen el valencià?, ¿quina credibilitat pot tindre una gran part d’eixe món eclesiàstic per a molts dels cristians que s’estimen el valencià? ¿com podran incidir pastoralment els capellans i catequistes en estos sectors, si no ho fan en la seua llengua? Preferisc pensar que no és una aposta eclesiàstica per l’abandonament dels seus potencials feligresos (i, en dir això, no puc estar-me de recordar la “paraula de la ovella perduda”, i ja n’hi ha massa ovelles perdudes pel camí), sinó una actitud generalment inconscient. Una actitud reveladora d’un estat de l’Església, que mereix una profunda reflexió. Una actitud que, tanmateix, no exclou de greus responsabilitats pastorals. No es tracta de substituir el castellà pel valencià, sinó d’adequar-se a una realitat bilingüe, que mereix ser reconeguda i tractada per igual amb dignitat.

Publicat en Cresol, 93 (2010, febrer), pp. 60-62.