Per què en valencià?

Mossén Jesús Miralles i Porcar (†)

Prevere i historiador

I

Per a una gran part de la diòcesi, la pregunta tindria una resposta clara i espontània: perquè en valencià hem aprés a parlar i en valencià parlem. En som molts que, de menuts, només sentíem parlar en castellà algun foraster. L'altre lloc on ho sentíem era l'escola. Resulta que, a l'escola, el que havíem après a casa i al carrer, no ens aprofitava. Calia oblidar-ho i aprendre el castellà. El pas al despreci del valencià era fàcil.

Si afegim les burletes que u patia quan pronunciava malament els mots castellans; si afegim que, en aquell temps, qualsevol que volia mostrar haver pujat en «l’escala social», se’n passava a parlar en castellà, el sentiment d'inferioritat del valencià augmentava. La cosa esdevenia angoixosa, i la pregunta «per què no parlem tots en castellà?» ens semblava natural.

Hem hagut de créixer, fer-nos grans, per superar tot allò. Hem llegit els llibres vells conservats a les parròquies i ajuntaments; hem llegit les recomanacions dels bisbes als rectors, en les visites pastorals, per tal que predicassen al poble en la llengua valenciana. La normalitat de la llengua del carrer, de casa, del temple, de les tavernes, de les cançons… fins que arriba un canvi.

En un punt apareix una ordre, manant oblidar el valencià. Després, les ordres es tornen amenaces. I després, el silenci. Només el poble es manté fidel i el poble, sentint-se, de vegades, analfabet, ha salvat els mots, el nom de cada cosa…

La cosa, gràcies a Déu, ha canviat un poc prou. El fet de parlar en valencià, sembla que no és de ser analfabet. A l'escola ja ensenyen a llegir-lo i escriure’l. Els grans, però, tenen dificultat de llegir-lo i, no diguem, d'escriure’l. A més, el sentiment viscut de la poca valoració social, afegit a la degradació d'una llengua no treballada; les diferències naturals fonètiques i de lèxic, fan costosa la normalitat de l’ús de la nostra llengua.

II

No és per la importància de la pregunta (que la té!), que apareix per segona vegada. És perquè l'espai del Full Parroquial és curt i no cabia tot el que volia dir, en un article.

Com que les coses viscudes tenen més força que no les llegides, permeteu-me contar, un poc per damunt, la meua experiència en l'ús del valencià en la litúrgia, cosa que faig amb tota normalitat.

Cànon de la Missa, de Guillem Anglés

Ja des dels primers anys de rector d'una parròquia, vaig notar la contradicció escandalosa que patia la nostra llengua, allà pels primers anys seixanta. Resulta que, en les parròquies on jo hi era, solíem ajuntar-nos a la porta de l'església conforme anàvem acudint als tocs de missa. Allà féiem la «xarreta» i el cigarret parlant, naturalment, en valencià… Quan s'acostava l'hora de la missa, jo me n'anava a vestir-me els ornaments corresponents i tots entràvem a l'església. Érem els mateixos que, al carrer, havíem comentat sobre el temps, les collites, algun esdeveniment familiar o del poble —al poble tots ens coneixem. Però no era el mateix. Jo em trobava ridícul parlant en castellà. Què passava? Ells no eren els mateixos? Jo no era el mateix?

Com que les respostes d'aquestes preguntes totes eren positives, la contradicció era fàcil de resoldre. Un dia ho vaig explicar a missa i, endavant, mai més no he parlat en castellà. La cosa de llegir les lectures ha costat més per tot allò que explicàvem l'altre dia. Per part de la gent no hi ha hagut grans dificultats.

Si, a més, pensem que, per aquells anys, es celebrava el Concili Vaticà II, i que la primera constitució aprovada era la de la litúrgia on, clarament, es pronunciava per l'ús de la llengua vulgar, la cosa, per a mi, quedava decidida. Perquè la llengua vulgar, la llengua vernacla, no és el castellà.

Penso que hauria de ser més normal l’ús del valencià en la litúrgia. També penso que la resistència de molts a utilitzar-lo, és més cosa de sentiment que no de raó. Però el sentiment no es pot combatre amb raons. En un moment, l’Església dels nostres pobles es va resistir a introduir el castellà. Només cal llegir els llibres de les nostres parròquies. Ara, per què ens resistim a tornar-lo a usar?

Hoja parroquial, 1426 (1990, gener 21) i 1427 (1990, gener 28).

Font: Pere E. Barreda: Mossèn Jesús Miralles, historiador: recull de la seua obra, Centre d'Estudis del Maestrat - Ajuntament d'Atzeneta del Maestrat, Benicarló - Atzeneta 2011, pp. 325-326.