Els pobles tenen la seua història de la salvació

Josep Martínez i Rondan

Rector de Faura

Este text és un fragment de la Introducció del seu llibre L'església parroquial dels Sants Joans de Faura (Caixa Sagunt, Faura 1991, pp. 24s.).

Raó d'aquestes planes

L'amor troba moltes raons on descansar, puix ha estat l'amor a la Parròquia de Faura, als seus habitadors, que l'Església ens ha encomanat perquè la servim, que ens ha mogut i sostingut en aquesta dolça i feixuga faena d'acostar-nos a les arrels cristianes de la fe a casa nostra. Dolça, perquè la saviesa i el coneixement del passat són mel en l'ànima; pesada, puix que ser sagal del bon Pastor i trobador nodreixen i sobrepassen --feliç tibantor-- les nostres forces.

No hem sabut passar per esglésies i parròquies sense emoció. L'amor al passat, l'horitzó beatífic dels monuments cristians --aurores sense crepuscle de la fe que els construí--, i la veneració a la bona gent, germans en la vida i molt més en la joia del Redemptor, ens han fet pelegrins dels dies que el temps s'endugué, i ens han mogut a arreplegar les fulles que els anys escamparen a les senderes de la vida. Dèria inefable que tant ens ompli de goig, i ens ha fet admirar i escriure alguna troba als pobles del nostre humil ministeri.

Faura no s'hi podia quedar sense la nostra ofrena. Que som, l'Església, com un arbre de grosses branques on els ocellets s'hi ajoquen (Lc 13,19), de fruits uberosos, de fulles molt belles i arrels molt fondes. Sense arrels l'arbre cauria. I les arrels, com els temps que són passats, no s'hi veuen.

Els pobles tenen la seua història de la salvació. També Faura, i és de segles. Si la té, serà bo conéixer-la, no ens podem quedar parats, i la Sacra Pàgina ens invita a escriure, puix diu el salmista: «Que quede escrit per a les generacions que vindran, i el poble creat de nou lloarà Déu» (Salm 102,19). I també: «Conteu a les nacions la seua glòria, conteu a tots els pobles els prodigis del Senyor» (Salm 96,3). I en altre lloc: «Recorda't dels temps antics, vés pensant en cada generació, pregunta al teu pare...» (Deuteronomi 32,9a).

Si trobem, és complir la Sagrada Bíblia quan diu: «Parlaran del Senyor a les generacions que vindran, anunciaran els seus favors als qui naixeran després, i els diran: 'Déu ha fet això'» (Salm 22,31b-32), i llavors tots junts podrem cantar: «Déu nostre, evoquem el vostre amor enmig del temple. Recorreu les muralles de Sió; compteu les seues torres, mireu les seues fortificacions, resseguiu els seus merlets, i podreu dir després als vostres fills: 'Aquest és Déu, el nostre Déu per sempre més; ell és el nostre guia'» (Salm 48,10.13-15).

I davant la senzilla història de l'església de Faura, bé escaurien aquelles altres paraules: «Tot evocant el record dels temps antics, meditant les vostres proeses, considerant les obres de les vostres mans, estenc a vós els braços i us mire, Senyor...» (Salm 143,5). I Cassià encara diu: «Contar les gestes del Senyor és lloar Déu».

Si l'Església ha conservat els arxius de les seues comunitats, cal que els salvem estudiant-los i fent-los conéixer, per tal que sapiem el fonament de la nostra cristiandat i fem un poble cada dia més gojós del seu passat, tots fent camí envers el cel nou i la terra nova que ens han estat promesos. Ai, que totes les esglésies de la cristiandat tenen la seua història, els seus orígens cada dia més lluny de nosaltres, però falten lletraferits que l'escriguen, trobadors que la canten. Gran favor farien molts escrivint ni que fos només l'efemèride senzilla de la seua comunitat a manca d'arxius, o escorcollant-los a més si es conserven, a poc a poc, sense temença, que anant anant hom aprén a fer camí i és il·luminat i dolçament compensat.
[...]