Esglésies, fetes de pedra i de fe emocionada

Josep Martínez i Rondan

Rector de Faura

Este text és el començament de la Introducció del seu llibre L'església parroquial dels Sants Joans de Faura (Caixa Sagunt, Faura 1991).

Tot a l'Església és celestial. Tot vola cap a les crineres de la vida, perquè les altures han obert la seua sina i el cel ha vessat l'amor sobre les montanyes com la rosada de l'aurora. Tot a l'Església és inefable i humà, celestial i sentit, present i penúltim. És un goig que ens sobrepassa i ens transporta, és un amor que ens descansa i reanima, és una pau que el desig no alcança, és una flama, no crema i il·lumina. El goig ve al nostre encontre, el misteri envolta la nostra vida, i abraça el nostre fang, i a una altra taula ens convida. Sense crepuscles ni fosca, sense descans en l'alegria, en la joia d'aquell món que trobadors i profetes han cridat per als germans que el món desfavoria.

Quants signes d'humil victòria el cel assenyalen, d'on el batec del cor espera la redempció i pau sense fronteres. Ens emociona veure les montanyes i les valls, i els camins que hi porten buscant vida i llum, farcides de capelles i ermites, de monestirs i d'esglésies, fetes de pedra i de fe emocionada; i ens emociona veure els pobles d'Europa i tants altres del món, escampats en terres uberoses o entre les roques foscants de la serralada, a l'ombra d'esglésies i campanars, acaronats per la dolça veu de les torlanes, embolcallats per la salmòdia orant i ferventa, descansats els cors, davall les altes naus, del neguit sempre inquiet i amable de l'existència humana.

Trista condició de la consciència sense el goig present i latent, interior i intermitent del misteri que fuig i ens busca. I que bé expressen esglésies i ermites la força de l'amor que no vol morir, ans transcendir-se, i alcançar l'abraç sense espines que el mateix amor delera.

Quin bé de l'esperit, quin tresor cultural, quina escola d'art, quina herència tan gloriosa, quin casal de caritat l'Església de Jesucrist al llarg dels segles. Ha pogut més el deler encés, la força de l'amor, la compassió del Crucificat, que les ombres i pecats de la mateixa Església, de nosaltres mateixos, de vegades covards i poregosos, de vegades còmodes i ressagats. Quan l'Amor ens fereix d'amor les ombres ens il·luminen i la gràcia regna allà on triomfaren les febleses dels mortals.

Monuments escrits d'història passada, arxius fecunds, senders que es perden en temps llunyans. I la vida feta imatge, el missatge fet escultura, les icones, sagramentals de la fe, cridant a les portes de l'ànima; retaules, misteris, pintures, capelles, portalades, muralletes ornades amb sants fets de pedra i silenci. Orfebreria, ornaments, instruments músics, apoteosi cridant les promeses de la fe, el descans fecund de la caritat. Campanes, campanes estenent un dosser de místiques flors per damunt de la gràcia de viure i d'esperar, dient a tots, transcendint el bronze, que entrem dins de nosaltres, que mirem amunt, que tinguem la humilitat de deixar-nos estar perquè millor escoltem, ni que siga per uns instants, la remor que ve de l'eternitat.

I la caritat, el que no es veu, allò que els pobres han menjat, allò que l'Evangeli ha furtat, movent els cors, a tantes persones acabalades, unes creients i generoses, altres poderoses i egoistes. Hospitals, casals de pobres i desemparats, confraries de pietat i caritat, ajudant-se quan malalts o pobres els seus confrares; soterrant els nàufrags que la mar tornava a la platja, o els desconeguts pelegrins d'una sobtada mort, trobats per l'horta. Altres temps, altres barrets, altres mentalitats, provisionals com les nostres, millorables, des de la sinceritat.
[...]