El desafiament de la unitat dins de l'Església catòlica

Martín Gelabert Ballester, OP

L'Església catòlica, al llarg de la seua història, ha hagut de fer front a dificultats i problemes que semblaven qüestionar el seu mateix ser. Davant d'eixos desafiaments els fidels en particular, i l'Església com a institució, s'han vist obligats a prendre postura, i a trobar respostes per a aclarir la confusió que podien plantejar els qüestionaments, o per a situar-se més adequadament, de manera que, en la mesura que siga possible, s'evitaren els malentesos que semblaven derivar-se d'una mala comprensió del missatge cristià.

La Reforma protestant va suposar un desafiament seriós per a l'Església catòlicoromana perquè, d'una banda, la protesta de Luter plantejava una pregunta decisiva a les institucions eclesials, la de si elles transmetien i vivien fidelment el missatge cristià. D'altra banda, una vegada consolidada la Reforma, a uns i a altres, catòlics i reformats, se'ls plantejava la pregunta de si eixa ruptura no era el principal obstacle perquè el món creguera, perquè la ruptura és un signe evident que no es complixen les paraules de Crist, al qual totes les Esglésies apel·len per a mantindre la seua separació: «que tots siguen u» Evidentment, els cristians no som u. Som molts, estem dividits, i la unió sembla complexa i difícil. Si prenem de deveres les paraules que el quart Evangeli posa en boca de Jesús en forma d'oració al Pare: «que tots siguen u, perquè el món crega» (Jo 17,21-22), la conclusió que sembla imposar-se és que la condició perquè el món crega no es complix, i com no es complix, la transmissió de la fe es troba dificultada.

Hui el desafiament que la separació entre cristians suposa de cara a la transmissió de la fe, s'ha radicalitzat més, si cap, perquè la separació ja no es dona només entre uns grups i uns altres, suposadament cohesionats dins del mateix grup, sinó que afecta l'interior mateix d'algun grup, com sembla ser el cas dins de l'Església catòlica. Algunes persones, apel·lant a la fidelitat a «la catolicitat», qüestionen la persona, la doctrina i l'autoritat del garant de la unitat catòlica, el Pontífex Romà. Això suposa un escàndol seriós per a molts catòlics de bona voluntat, i és un dels majors desafiaments a què s'ha d'enfrontar hui l'Església catòlica romana. La gravetat de l'assumpte es multiplica quan són aquells que haurien d'estar més units al Papa, els que més obertament el critiquen.

Una manera de desactivar, almenys en part, este possible escàndol, seria recordar que les tensions són una cosa tan antiga com l'Església mateixa. El Nou Testament conta que Pau «es va enfrontar» a Pere (Ga 2,11). La qüestió objecte de divisió era si els no jueus convertits al cristianisme havien d'observar les lleis jueves. És possible que també hi haguera discrepàncies entre altres dos grans líders del cristianisme primitiu, Pere (més liberal) i Jaume (més aferrat al judaisme).

Les ruptures que posteriorment s'han donat van començar sent enfrontaments o tensions que no van saber o van poder resoldre. Com que no es van resoldre, es van formar «Esglésies» separades, i cadascuna es considerava la «verdadera» i acusava les altres de desviació de la veritat. Els períodes postconciliars han sigut moments propicis per a les ruptures perquè, d'alguna manera, tot Concili introduïx maneres de comprensió que molesten els qui s'aferren a comprensions literals i arcaiques. Després del Vaticà I, alguns bisbes van considerar que la proclamació de la infal·libilitat pontifícia era contrària a la tradició catòlica. Després del Vaticà II, un bisbe va considerar que els pronunciaments ecumènics i litúrgics del concili eren una clara desqualificació de la tradició. Ací, a Espanya, les crítiques al cardenal Tarancón eren moneda freqüent entre molts catòlics.

El que està passant ara amb Francesc és quasi una repetició del que va passar amb Joan XXIII quan va convocar el Concili. Amb una diferència: llavors no hi havia les que hui es coneixen com a «xarxes socials», i les desqualificacions no es propagaven amb la facilitat amb què ara ho fan. Però les crítiques a Joan XXIII van ser de bon calibre, també per part d'aquells que més obediència havien de manifestar-li, fins al punt que el famós cardenal Ottaviani, en l'escut episcopal del qual es podia llegir «Semper ídem», va encapçalar l'oposició eclesial a moltes de les reformes del Vaticà II.

Són possibles respostes diferents sense trencar la comunió. U sol jutjar a partir de les dades que té i de les experiències viscudes. Els diferents llocs de missió i les necessitats diverses dels fidels i comunitats cristianes, provoquen respostes divergents, però la divergència no està en l'Evangeli, sinó en la situació a què l'Evangeli ha de respondre. Hi ha diferències que són manifestació de la riquesa de l'Evangeli i de la seua capacitat d'adaptació a situacions diverses.

La comunió es trenca no pels desacords, sinó quan del desacord es passa a l'insult i a la desqualificació personal, quan en compte de buscar algun element de bondat en la postura de l'altre, es considera que, fins i tot les coses bones que puga dir o fer, amaguen les pitjors intencions. La comunió es trenca quan no hi ha un esforç seriós per a comprendre el que l'altre diu, quan ens quedem en la superfície o en una paraula o frase separada del seu context, i ací veem recapitulats tots els mals.

Hi ha altres desafiaments que hui se li plantegen a l'Església. En cite només un, que ha afectat seriosament la seua credibilitat: l'escàndol dels abusos i agressions sexuals. També en este escàndol convindria guardar les formes i no engrandir-lo innecessàriament. Sens dubte les víctimes són les primeres perjudicades. Però també han resultat perjudicats molts sacerdots entregats i innocents, avergonyits pels fets, i dolguts (com reconeix el Papa) per «la sospita» que la maldat d'uns pocs és la punta de l'iceberg de la maldat de tots. Este és un tema sobre el qual hi hauria molt a dir i moltes consideracions a fer. Esperem que les mesures que s'han pres eviten que tornen a donar-se tals delictes, i confiem que ningú aprofite que les aigües venen tèrboles per a pescar el que no hi ha.

Publicat en Cresol (2019) 152, Unió Apostòlica de València, pp. 12-13.

Presentació de l'Oracional Valencià

Antoni Ferrando

Universitat de València - Acadèmia Valenciana de la Llengua

Sr. President de l'AVL, Sr. President de l'Associació Ecumènica de Cristians pel Valencià, companys, amigues i amics,

M'agradaria que les primeres paraules de presentació de l'Oracional Valencià foren de record i d'agraïment a Pere Maria Orts i Bosch, president de la Comissió de Textos Religiosos de l'AVL, que hui fa quatre mesos que ens ha deixat. Crec que la millor manera de recordar-lo és llegint les seues paraules preliminars al llibre entranyable que hui presentem. Heus-les ací:

El dictamen sobre la llengua dels valencians del Consell Valencià de Cultura, de 13 de juliol de 1998, feia una «crida al món eclesiàstic perquè se sume en el seu àmbit a este impuls de valencianització» que la institució encoratjava. Este mateix dictamen era recollit literalment com a preàmbul en la Llei de Creació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, de 16 de setembre del 1998. Conscient de la funció de "vetlar per l'ús normal del valencià" que esta Llei encomana a l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), la nostra institució normativa, des d'un primer moment, va voler contribuir a facilitar la versió en llengua valenciana dels textos litúrgics i per això va crear la Comissió de Textos Religiosos. Així s'ha fet amb la immensa majoria dels textos litúrgics, i sempre des del consens i des de la integració de les diverses sensibilitats lingüístiques presents al si de l'AVL. Ha estat una tasca llarga i costosa, feta a partir de la preceptiva versió llatina del Missale Romanum i tenint en compte no solament totes les principals aportacions valencianes anteriors, sinó també les solucions adoptades en la resta del nostre àmbit lingüístic catalano-valenciano-balear, així com també les opcions de les llengües veïnes, especialment del castellà i de l'italià. En el cas dels textos litúrgics, l'AVL, des de 2002, els ha posat reiteradament a disposició dels bisbes de les diòcesis valencianes, que són els responsables de validar-ne el contingut i d'oferir-los a les comunitats cristianes. Mentretant, l'AVL ha decidit incorporar les lectures dominicals a la seua pàgina web.

No satisfeta amb esta iniciativa, l'AVL també ha volgut contribuir a oferir en llengua valenciana altres manifestacions de caràcter paralitúrgic, com és l'Oracional valencià, que ara presentem. Per a realitzar esta tasca, hem comptat amb la col·laboració de l'Associació Ecumèmica de Cristians pel Valencià, i singularment amb un dels seus membres, August Monzón, que ens ha oferit els materials dels quals hem partit i s'ha encarregat d'emmarcar-los en els seus àmbits d'ús, tal com es pot llegir en la Introducció que seguix. 

Ara no ens queda sinó agrair a l'Associació Ecumènica de Cristians pel Valencià la seua ajuda perquè la Comissió de Textos Religiosos poguera realitzar la seua tasca de traducció o d'adaptació lingüística del present Oracional valencià i pel seu conpromís de difondre'l entre els col·lectius valencians que volen fer un "ús normal" del valencià també en este àmbit. 

He qualificat l'Oracional d'entranyable no sols perquè arreplega moltes de les pregàries més estimades pels seus destinataris naturals, els cristians valencians de diferents denominacions, sinó perquè el llibre compensa d'alguna manera el desamor d'alguns pastors envers els valencians que ens estimem la llengua dels nostres pares i amics, com és el cas de Francesc Aracil, president de l'Associació Ecumènica de Cristians pel Valencià, o dels valencians que l'han adoptat lliurement, com és el cas de la castellana Carmen Sarmiento Cabañes, presidenta de la secció espanyola de la Internacional Ecumenical Fellowship i vicepresidenta de l'Associació Ecumènica de Cristians pel Valencià, o el cas d'August Monzón Arazo, membre de l'Oratori, que tant ens ha ajudat a fer possible esta meravalla de llibre. A ells, pilars bàsics de l'associació, i als membres de l'AVL, acadèmics i tècnics, que han sabut comprendre les raons profundes de la iniciativa i del treball de la Comissió de Textos Religiosos, van adreçades, en nom de la Comissió, les meues paraules d'agraïment.

A més de complir amb la seua missió bàsica de determinar la normativa lingüística del valencià, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua –l'única l'única institució oficial valenciana encarregada d'esta comesa– ha prestat molta atenció a col·lectius molt diversos, que van des dels professionals dels mitjans de comunicació als aficionats a la pilota valenciana. Entre estos col·lectius no podia faltar un dels més importants, el dels cristians valencians, de la mateixa manera que algun dia s'haurà d'ocupar també de col·lectius no cristians, com els musulmans, els jueus, els agnòstics i els ateus. Una institució com l'AVL no podia deixar de prestar atenció a este col·lectiu, que tant ha contribuït a la cultura valenciana. Ara bé, l'Academia Valenciana de la Llengua és una institució aconfessional i laica, però no laicista, perquè entén que els seus treballs i els seus serveis han d'anar dirigits a tots aquells valencians i valencianes que estimem o ens interessem per la nostra llengua, a tots aquells valencians que exigim el dret a viure plenament com a valencians i a deixar de ser discriminats per raons de la nostra opció lingüística.

Afortunadament, l'AVL ha comptat i compta amb membres capacitats per a realitzar, en col·laboració amb experts externs, una tasca com la versió al valencià d'un conjunt de textos com els reunits a l'Oracional. De fet, de la mateixa manera que la Real Academia Española ha comptat com a membre el cardenal Tarancón, o que la Real Academia Gallega s'ha vist honorada per la presència de Miguel Angel Araújo, bisbe de Mondoñedo, i ara per la del teòleg Andrés Torres Queiruga, o que la Euskaltzaindia ha tingut com a president el franciscà Luis Villasante, o que l'IEC compta entre els seus membres amb el canonge Josep Perarnau, així també l'AVL ha comptat des dels seus inicis amb distingits eclesiàstics, com són els teòlegs Ramon Arnau i Miquel Navarro. Per tant, en assegurar la seua presència en l'AVL, s'ha actuat amb la voluntat de reconéixer de la contribució dels cristians a la llengua i la cultura valencianes, d'homologar l'AVL amb moltes altres institucions acadèmiques i de facilitar la presència del valencià en les comunitats cristianes.

Quan l'AVL estava en procés de creació, l'arquebisbe que llavors tenia València, Agustín García Gasco, va declarar que els textos litúrgics en valencià serien una realitat a partir del moment en què es comptara amb un referent lingüístic oficial. És per això que l'arquebisbe i futur cardenal va veure amb bons ulls l'elecció de don Ramon Arnau, llavors degà de la catedral de València, com a membre de l'AVL, de determinar la normativa del valencià. I és per això que, el 19 de desembre del 2001, mossén Arnau s'adreçava a la presidenta de l'AVL, Sra. Ascensió Figueres, sol·licitant la creació de la Comissió de Textos Religiosos de l'AVL, "atenent el desig reiteradament expressat pels bisbes de les diòcesis valencianes i considerant la decisiva importància de la literatura religiosa en la conformació de l'idioma valencià, així com el pes sociològic que el fet religiós exercix en la nostra Comunitat".

Tot seguit, la CTR va traduir el Missale Romanum, d'acord amb els criteris de la Liturgiam Authenticam, i en va presentar els primers treballs als bisbes de totes les diòcesis valencianes, sempre deixant clar que la traducció era una proposta que integrava les diferents sensibilitats presents a l'AVL i que s'oferia com a versió de treball consensuada perquè els bisbes la revisaren des del punt de vista teològic. Totes les peticions realitzades fins ara per l'AVL als bisbes de les diòcesis valencianes han sigut ignorades sistemàticament.

El 29 de novembre de 2010, l'AVL organitzà una Jornada sobre Llengua i Església, sol·licitada per un grup nombrós de preveres, religiosos i laics, amb l'objectiu d'escoltar les seues propostes a l'AVL al voltant de la presència del valencià en l'àmbit religiós. El resultat d'aquella trobada fou la proposta de constitució d'una associació de cristians compromesos amb la inculturació de la fe entre els valencians, hui ja una realitat amb el reconeixement legal de l'Associació que suggerira a l'AVL la versió en llengua valenciana de textos de caire religiós. El primer text que es proposà va ser precisament l'Oracional que hui presentem, inspirat en el Concili Vaticà II i de caràcter ecumènic. Per raons d'estricta justícia, hem de reconéixer que la iniciativa té com a il·lustre precedent i font d'inspiració l'Eucologi valencià –obra personal de mossén Vicent Sorribes i Gramatge, assessorada lingüísticament per Josep Giner–, que va ser prologat per Marcelino Olaechea, aleshores arquebisbe de València.

No cal dir que l'AVL està oberta a totes les iniciatives de l'Associació Ecumènica de Cristians pel Valencià o d'altres institucions, incloent-hi òbviament la jerarquia eclesiàstica, que contribuïsquen a assegurar el dret de tots els valencians a expressar-se, també en l'àmbit religiós, en la nostra llengua, en el benentés que no correspon a l'AVL de determinar-ne els continguts, sinó als col·lectius que ho sol·liciten. L'AVL es limitarà només a avaluar l'interés de les iniciatives i a considerar si contribuïxen a "l'ús normal del valencià".

Tant de bo que l'Oracional servisca per a la finalitat que han buscat els seus impulsors i per a contribuir que un bon nombre de valencians, creients o no creients, que ens estimem la llengua el puguem gaudir per la bellesa i l'encert de la traducció i per la riquesa espiritual o cultural del seu contingut.

Moltes gràcies.

(València, Sant Miquel dels Reis, 26 de juny de 2015)

Apèndix

• Informe que presenta al ple de l'AVL Ramon Arnau, president de la Comissió de Textos Religiosos.

Articles relacionats:

• J.M. Bausset: L'Oracional Valencià (2015)