La política és encontre, reflexió i acció (Francesc)

Discurs del papa Francesc

als membres de la Fraternité Politique du Chemin Neuf

Sala Clementina
Dilluns, 16 de maig de 2022

[Multimèdia]

Benvolguts amics,

És una alegria per a mi acollir-vos, estimats jóvens membres de la Fraternité Politique du Chemin Neuf. En la nostra reunió de l'any passat, vau confiar a la meua pregària la vostra participació en l'esdeveniment Changemakers, a Budapest. Allí heu tingut moments per a l'encontre, per a la formació, però també per l'acció, entre les associacions locals. La manera en què heu viscut este esdeveniment és, al meu entendre, una bona aplicació del significat verdader de la política, molt especialment per als cristians: la política és encontre, reflexió, acció.

La política és, en primer lloc, l'art de l'encontre. Per descomptat, este encontre es viu amb l'acolliment de l'altre i amb l'acceptació de la seua diferència, en un diàleg respectuós. Com a cristians, tanmateix, hi ha més: ja que l'Evangeli ens demana «estimar els nostres enemics» (cf. Mt 5, 44), no puc conformar-me amb un diàleg superficial i formal, com estes negociacions sovint hostils entre partits polítics. Se'ns demana que visquem l'encontre polític com un encontre fraternal, sobretot amb aquells que estan menys d'acord amb nosaltres, cosa que significa veure en qui dialoguem un verdader germà, i un fill benvolgut de Déu. Este art de l'encontre comença, doncs, per un canvi de mirada sobre l'altre, per un acolliment i un respecte incondicional de la seua persona. Si este canvi del cor no té lloc, la política corre el risc de transformar-se en una confrontació sovint violenta per fer triomfar les nostres idees, en una recerca dels interessos particulars més que del bé comú: contra el principi que «la unitat preval sobre el conflicte» (cf. Evangelii Gaudium, 226-230).

Des d'un punt de vista cristià, la política també és una reflexió, és a dir, la formulació d'un projecte comú. Un polític del segle XVIII, Edmund Burke, va explicar als electors de la ciutat de Bristol que no podria acontentar-se a defensar els seus interessos particulars, sinó que era més aviat enviat en el seu nom per a elaborar amb els altres diputats del Parlament una visió pel bé del conjunt del país, pel bé comú. Com a cristians, comprenem, doncs, que la política, després de l'encontre, prosseguix amb una reflexió en comú, a la recerca d'este bé general, i no simplement amb la confrontació d'interessos contradictoris i sovint oposats. En suma, «el conjunt és superior a la part» (ibíd., 234-237). I la nostra brúixola per a elaborar este projecte comú és l'Evangeli, que aporta al món una visió profundament positiva de l'home estimat de Déu.

Finalment, la política també és acció. Em complau que la vostra Fraternitat no sols siga un espai de debat i intercanvi, sinó que també vos porte a un compromís concret. Com a cristians, sempre hem de confrontar les nostres idees amb el gruix de la realitat, si no volem construir sobre arena que tard o d'hora acaba cedint. No oblidem que «la realitat és més important que la idea» (cf. ibíd., 231-233). Per tant, celebre el vostre compromís amb els immigrants i l'ecologia. Així, he aprés que alguns de vosaltres heu optat per viure junts en el cor d'un barri popular de París per a viure a l'escolta dels pobres: esta és una manera cristiana de fer política! No oblideu estes paraules, que la realitat és més important que la idea: no es pot fer política amb una ideologia. Tot és superior a la part, i la unitat és superior al conflicte. Busqueu sempre la unitat i no vos perdeu en els conflictes.

Encontre, reflexió, acció: heus ací un programa de política en el sentit cristià. Crec que vosaltres realment teniu experiència, sobretot en les vostres reunions de diumenge a la nit: pregant junts al Pare de qui tot procedix, imitant Jesucrist, i posant-vos a l'escolta de l'Esperit Sant, la vostra preocupació pel bé comú adquirix una força interior molt poderosa i estimulant. Perquè així és com es practica la política com «la forma més alta de la caritat», tal com l'havia definida el papa Pius XI.

Em detindré en una frase d'este simpàtic brasiler: ha parlat de memòria, d'esperança i d'asombro -això era, no és això? Asombro: La vida cristiana no és possible sense este asombro, sense la meravella. La meravella és el que em fa sentir que estic en Jesús, amb Jesús. La meravella de veure la grandesa del Senyor, la grandesa de la seua persona, la grandesa del seu programa, de percebre la grandesa de les Benaurances com a programa de vida. I després esta altra paraula... memòria... Memòria, esperança, meravella. El passat, el futur i el present: no hi ha futur sense el present, i no hi ha esperança sense la meravella. Cultiveu la pregària amb l'Evangeli per a sentir la meravella de l'encontre amb Jesucrist.

La meua pregària vos acompanya en este camí! Vos agraïsc la vostra escolta, vos beneïsc i, per favor, no vos oblideu de pregar per mi.

I ara, tots junts en l'oració, demanem al Senyor que ens beneïsca. Senyor Jesús, beneïu-nos a tots els que treballem prop de Vos. Beneïu les nostres idees, beneïu els nostres cors, beneïu les nostres mans. Amén.

Ajuda humanitària i acció política

Ximo Garcia Roca

Sociòleg i teòleg

La cultura cientificotècnica va ser el repte més gran del catolicisme en la segona meitat del segle XX; en l'actualitat, els reptes no procedixen primàriament de l'àmbit de la cultura, sinó que estan amagats en l'escenari de l'acció. Preocupa menys el conflicte entre civilitzacions que la construcció d'un món comú i comunicat; no preocupa tant el diàleg entre religions com les seues aportacions a una vida feliç, a una societat justa i a una terra saludable. L'eliminació del sofriment evitable canalitza les millors energies de la ciència, de la tècnica i de les savieses mundials, inclòs el catolicisme.

Les transformacions actuals de la política, que dissolen els actors únics, reconeixen la complexitat de la realitat i reclamen major participació social, desafien de nou la dimensió política de l'Evangeli, que gira entorn de la justícia, la pau i alliberament. Requerix, en primer lloc, desprendre's decididament de l'espiritualisme, que reduïx la salvació a un afer interior, i del dualisme, que es preocupa per un avenir únicament espiritual. Suposa, així mateix, que l'acció política no se situa fora, a dalt o darrere del catolicisme, sinó que recrea la relació fe i justícia, amor i dret, justícia i misericòrdia i en l'actualitat ajuda humanitària i racionalitat política; el samarità de l'evangeli no solament va tindre sentiments humanitaris sinó que va procurar portar el ferit a institucions sanitàries. Però sobretot traure les conseqüències derivades de «la política és l'expressió suprema de la caritat»; amb molta freqüència l'acció humanitària davant de drames humans i la gestió política de processos estructurals caminen per raïls contraris i infranquejables, com ha evidenciat la recent crisi dels migrants nàufrags al Mediterrani. A la política sense humanisme, li falta cor, i l'humanisme sense política no té raó. ¿Què de cor i quant de raó?

No ajuden a articular l'acció humanitària amb la política, aquells actors socials que des d'una suposada superioritat moral es pronuncien sobre el bo i el mal sense albergar cap mena de dubte. Mentre l'acció política és, per a ells, erràtica, ineficaç i lenta, l'acció altruista és sempre innocent, ajustada i immune a tota crítica. Tampoc ajuden els actors polítics quan creuen que per a afrontar el desafiament migratori «amb l'Estat n'hi ha prou» i ignoren que no hi ha obligació pública que no siga també social. Té més raó el papa Francesc en suggerir que cada parròquia, convent o comunitat religiosa a Europa aculla una família de refugiats, que qui rebutja la iniciativa social en la governació de les migracions.

No afavorixen la relació sinèrgica els qui desconeixen la racionalitat pròpia i autònoma de cada àmbit. Mentre l'acció humanitària requerix temps curts i intervenció ràpida, la política necessita temps mesurats i intervencions sotmeses a llei. No ha de sorprendre que ONG intenten salvar els nàufrags migrants, sense condicions ni reserves, però tampoc hauria d'escandalitzar que les Administracions públiques atenguen els efectes col·laterals. Per ventura, en rescatar els nàufrags, ¿no és raonable enviar el missatge que el mar no és Xauxa i no sempre hi haurà algú que t'espera? ¡Quantes persones hauran mort convençudes que algú les esperaria en alta mar! La presència de punts morts anònims al Mediterrani confirma esta presumpció. Ni una ni cent barques ni mil flotes de salvament són capaces de custodiar l'ample mar. Esta pràctica perversa és un efecte probable quan un salvament es convertix en espectacle televisat.

Cada vegada que el sector social desacredita arbitràriament el sector polític, o viceversa, es destruïxen les bases d'una societat decent. Sembla que alguns sectors necessiten l'afonament del sector públic perquè florisca el catolicisme. Esta dialèctica de suma zero –a més drets menys caritat, a més estat menys iniciativa social– és un repte al catolicisme realment existent, que no presagia cap futur per a ningú. ¿No seria més raonable i humà que la solidaritat fora incumbència alhora dels subjectes polítics que exercixen drets –solidaritat política–, i dels actors socials que creen relacions de proximitat –solidaritat social? ¡Tan difícil és imaginar que el rescat en alta mar corresponga a les flotes dels Estats com a exercici del dret de ciutadania mundial, i en arribar a la costa, associacions cíviques, organitzacions solidàries i confessions religioses responguen a les seues fams de comunicació i d'amistat, que no poden ser administrades en els Centres d'internament (CIES)!

Esta relació cooperant, no implica renunciar al debat cultural i a la lluita ideològica. Darrere de tota pràctica, hi ha una representació cultural; en este cas s'enfronten dos relats migratoris irracionals i injustos; la visió conservadora considera que les immigracions són un problema de seguretat que només exigix mesures de control i defensa de les fronteres, i que els immigrants són sers perillosos que venen a destruir el benestar i a pertorbar la Pau social. Qualsevol connivència del catolicisme amb este discurs, li farà perdre la qualitat evangèlica. Més subtil, però igualment denigrant, és certa visió progressista que reduïx els immigrants a la condició de víctimes, que no decidixen emigrar sinó que la patixen a causa de la pobresa, la violència o el canvi climàtic. En identificar-los com a víctimes se'ls expropia la seua decisió i subjectivitat i només requerixen generositat i assistència. En la meua llarga experiència he pogut confirmar que les persones immigrants ni són perilloses ni són víctimes; en la major part són persones amb coratge i creativitat, portadores de grans capacitats individuals i socials; a més d'immigrants són treballadors, llauradors, amants, pares, empresaris o socis del club del seu poble.

Quan s'ignora que la política es desplega en mediacions històriques i concretes que sempre són ambigües, complexes, provisionals i progressives, es nega que la política siga l'expressió suprema de la caritat. Tot el que no siga políticament possible, va en contra de la solidaritat real. Quan es proposa l'obertura indiscriminada de fronteres, es neutralitza l'acció, ja que mai serà real. Ho denuncien els bisbes africans quan advertixen que els grans perdedors en la migració africana és Àfrica en robar-los als seus països un potencial humà transformador. Si perden les comunitats d'origen, ¿qui guanya? Guanya la indústria migratòria que ha convertit l'acte de migrar en un mercat, en mans de comerciants i mercaders de sers humans; guanyen els països receptors que augmenten el capital humà sense costos previs; guanyen els països envellits que ni tan sols poden garantir el reemplaçament generacional. Guanyen els que cobriran les seues necessitats peremptòries com el treball agrícola, la construcció, l'assistència domèstica, o l'acompanyament a majors. La immigració és així el salconduit més gran del capitalisme més salvatge i l'últim pillatge al Sud. ¿A qui pot sorprendre que humanistes i polítics coincidisquen que «val més ajudar les persones a créixer en la seua cultura que provocar vindre a una Europa en plena decadència»?

¿És que haurem de patir perquè s'han salvat els nàufrags, s'ha aconseguit alhora el compromís de diversos estats europeus i, fins i tot, s'ha provocat la caiguda d'un ministre sens dubte xenòfob i despietat? Quan s'asserenen els politiquejos, potser no sorprén que un cristià li escriga alguna vegada a un polític reconeixent-li algun èxit en la seua gestió, sense ser acusat de col·laboracionista o de perdre la qualitat evangèlica.

Publicat en Cresol (2019) 152, Unió Apostòlica de València, pp. 14-15.

Ús polític de la religió

Ximo Garcia i Roca

Sociòleg i teòleg

El nou Govern ha començat a fer camí envoltat de sorolls i rumors d'índole religiosa. Es conjuren, alhora, l'anunci de catàstrofes en vista del govern de progrés per part dels poders econòmics i ideològics, amb la invocació a Déu en vista de l'emergència nacional per part d'algun jerarca eclesiàstic, i el prejudici il·lustrat davant del sentiment religiós per part d'una certa esquerra.

Hi ha un abús de la catàstrofe que produïx por, paràlisi i impotència. En l'última dècada, les retallades socials i les limitacions de drets han anat precedits de mals auguris i pitjors presagis. «Si no renuncieu a conquistes consolidades, serà inevitable la crisi». «Si no vos apreteu el cinturó, el país acabarà al precipici». És comprensible que els canvis socials i polítics susciten alarma en vista de la pèrdua de poder, fins i tot que els fabricants apocalíptics siguen els poders econòmics amb les seues elits, que veuen soscavats els seus dominis. És exactament l'actitud contrària la que trobem en l'ús bíblic de l'apocalíptica, considerada com un crit de resistència dels qui anhelaven un canvi radical, un cant sanador de la impotència dels qui esperaven un futur alternatiu. Quan grups de catòlics s'ajunten als poders econòmics i polítics en el cultiu apocalíptic per l'arribada d'un govern de progrés i ignoren que són portadors de Bones Notícies, fan traïció al sentiment religiós i a la racionalitat social.

En sol·licitar de les comunitats i parròquies que supliquen a Déu que evite l'emergència nacional, fan de Déu un hoste conservador. ¿I si Déu estiguera allotjat als afores i fora un militant dels drets humans i un aliat de les vides danyades? La fe religiosa està més interessada a defendre la vida que a bastir tanques. Tot sembla indicar que Déu no va sentir les seues súpliques i pregàries perquè té una agenda diferent, aliada de la gestió democràtica, i creu que els assumptes humans es porten millor mitjançant decisions participatives. ¿No deu ser que camina compromés amb els processos civilitzatoris? ¿Algú amb bon criteri pot entendre que el rostre de l'Església tinga major afinitat amb els usos autoritaris i patriarcals dels Imperis i amb l'organització feudal de la convivència que amb el sistema democràtic?

En justa correspondència, caldria desitjar que la visió progressista superara els seus prejudicis seculars respecte a l'espiritualitat, atea o religiosa. És curiós que l'única referència que va haver-hi, en el debat d'investidura, per part de l'esquerra va ser per a contraposar la flexibilitat de la política a la rigidesa de la religió, «No som una religió!», «No som uns capellans!» afegia amb raó el diputat. ¿Qui li va donar motiu al diputat per a pensar que la religió és rigidesa i intolerància? Hi ha creients que no deixaren d'estar connectats als clams del temps i a les comunitats que viuen i lluiten, i d'esta manera impediren que la Fe fora un bloc monolític i inalterable que no coneix la vacil·lació, el dubte o la perplexitat. Tenia més raó Unamuno quan va dir que la fe coneix el dubte, que el diputat Rufián quan la fa inamovible. Les apel·lacions constants del papa Francesc a abandonar l'autoreferencialitat, col·locar-se en posició d'eixida i enderrocar tanques mentals i trinxeres socials o polítiques no han arribat a l'imaginari col·lectiu. En compte d'enfortir els bàndols irreconciliables, la Fe es valida hui promovent persones coimplicades i aliades en els autèntics combats del nostre segle: reduir les desigualtats i promoure la justícia, minimitzar el sofriment evitable i maximitzar el benestar de tots i de totes, erradicar la pobresa i véncer les malalties, emancipar la dona i respectar la Terra, sembrar de motius i de fraternitat els camins de la humanitat. Per a estos combats calen moviments socials i partits polítics, arguments científics i savieses mundials, alternatives comunitàries i servicis de proximitat, i també confiança en la bondat i bellesa de la fe cristiana.

Traducció de l'article "El uso político de la religión" (Levante-EMV, 2020, gener 14)