Ximo Garcia Roca
Sociòleg i teòleg
La cultura cientificotècnica va ser el repte més gran del catolicisme en la segona meitat del segle XX; en l'actualitat, els reptes no procedixen primàriament de l'àmbit de la cultura, sinó que estan amagats en l'escenari de l'acció. Preocupa menys el conflicte entre civilitzacions que la construcció d'un món comú i comunicat; no preocupa tant el diàleg entre religions com les seues aportacions a una vida feliç, a una societat justa i a una terra saludable. L'eliminació del sofriment evitable canalitza les millors energies de la ciència, de la tècnica i de les savieses mundials, inclòs el catolicisme.
Les transformacions actuals de la política, que dissolen els actors únics, reconeixen la complexitat de la realitat i reclamen major participació social, desafien de nou la dimensió política de l'Evangeli, que gira entorn de la justícia, la pau i alliberament. Requerix, en primer lloc, desprendre's decididament de l'espiritualisme, que reduïx la salvació a un afer interior, i del dualisme, que es preocupa per un avenir únicament espiritual. Suposa, així mateix, que l'acció política no se situa fora, a dalt o darrere del catolicisme, sinó que recrea la relació fe i justícia, amor i dret, justícia i misericòrdia i en l'actualitat ajuda humanitària i racionalitat política; el samarità de l'evangeli no solament va tindre sentiments humanitaris sinó que va procurar portar el ferit a institucions sanitàries. Però sobretot traure les conseqüències derivades de «la política és l'expressió suprema de la caritat»; amb molta freqüència l'acció humanitària davant de drames humans i la gestió política de processos estructurals caminen per raïls contraris i infranquejables, com ha evidenciat la recent crisi dels migrants nàufrags al Mediterrani. A la política sense humanisme, li falta cor, i l'humanisme sense política no té raó. ¿Què de cor i quant de raó?
No ajuden a articular l'acció humanitària amb la política, aquells actors socials que des d'una suposada superioritat moral es pronuncien sobre el bo i el mal sense albergar cap mena de dubte. Mentre l'acció política és, per a ells, erràtica, ineficaç i lenta, l'acció altruista és sempre innocent, ajustada i immune a tota crítica. Tampoc ajuden els actors polítics quan creuen que per a afrontar el desafiament migratori «amb l'Estat n'hi ha prou» i ignoren que no hi ha obligació pública que no siga també social. Té més raó el papa Francesc en suggerir que cada parròquia, convent o comunitat religiosa a Europa aculla una família de refugiats, que qui rebutja la iniciativa social en la governació de les migracions.
No afavorixen la relació sinèrgica els qui desconeixen la racionalitat pròpia i autònoma de cada àmbit. Mentre l'acció humanitària requerix temps curts i intervenció ràpida, la política necessita temps mesurats i intervencions sotmeses a llei. No ha de sorprendre que ONG intenten salvar els nàufrags migrants, sense condicions ni reserves, però tampoc hauria d'escandalitzar que les Administracions públiques atenguen els efectes col·laterals. Per ventura, en rescatar els nàufrags, ¿no és raonable enviar el missatge que el mar no és Xauxa i no sempre hi haurà algú que t'espera? ¡Quantes persones hauran mort convençudes que algú les esperaria en alta mar! La presència de punts morts anònims al Mediterrani confirma esta presumpció. Ni una ni cent barques ni mil flotes de salvament són capaces de custodiar l'ample mar. Esta pràctica perversa és un efecte probable quan un salvament es convertix en espectacle televisat.
Cada vegada que el sector social desacredita arbitràriament el sector polític, o viceversa, es destruïxen les bases d'una societat decent. Sembla que alguns sectors necessiten l'afonament del sector públic perquè florisca el catolicisme. Esta dialèctica de suma zero –a més drets menys caritat, a més estat menys iniciativa social– és un repte al catolicisme realment existent, que no presagia cap futur per a ningú. ¿No seria més raonable i humà que la solidaritat fora incumbència alhora dels subjectes polítics que exercixen drets –solidaritat política–, i dels actors socials que creen relacions de proximitat –solidaritat social? ¡Tan difícil és imaginar que el rescat en alta mar corresponga a les flotes dels Estats com a exercici del dret de ciutadania mundial, i en arribar a la costa, associacions cíviques, organitzacions solidàries i confessions religioses responguen a les seues fams de comunicació i d'amistat, que no poden ser administrades en els Centres d'internament (CIES)!
Esta relació cooperant, no implica renunciar al debat cultural i a la lluita ideològica. Darrere de tota pràctica, hi ha una representació cultural; en este cas s'enfronten dos relats migratoris irracionals i injustos; la visió conservadora considera que les immigracions són un problema de seguretat que només exigix mesures de control i defensa de les fronteres, i que els immigrants són sers perillosos que venen a destruir el benestar i a pertorbar la Pau social. Qualsevol connivència del catolicisme amb este discurs, li farà perdre la qualitat evangèlica. Més subtil, però igualment denigrant, és certa visió progressista que reduïx els immigrants a la condició de víctimes, que no decidixen emigrar sinó que la patixen a causa de la pobresa, la violència o el canvi climàtic. En identificar-los com a víctimes se'ls expropia la seua decisió i subjectivitat i només requerixen generositat i assistència. En la meua llarga experiència he pogut confirmar que les persones immigrants ni són perilloses ni són víctimes; en la major part són persones amb coratge i creativitat, portadores de grans capacitats individuals i socials; a més d'immigrants són treballadors, llauradors, amants, pares, empresaris o socis del club del seu poble.
Quan s'ignora que la política es desplega en mediacions històriques i concretes que sempre són ambigües, complexes, provisionals i progressives, es nega que la política siga l'expressió suprema de la caritat. Tot el que no siga políticament possible, va en contra de la solidaritat real. Quan es proposa l'obertura indiscriminada de fronteres, es neutralitza l'acció, ja que mai serà real. Ho denuncien els bisbes africans quan advertixen que els grans perdedors en la migració africana és Àfrica en robar-los als seus països un potencial humà transformador. Si perden les comunitats d'origen, ¿qui guanya? Guanya la indústria migratòria que ha convertit l'acte de migrar en un mercat, en mans de comerciants i mercaders de sers humans; guanyen els països receptors que augmenten el capital humà sense costos previs; guanyen els països envellits que ni tan sols poden garantir el reemplaçament generacional. Guanyen els que cobriran les seues necessitats peremptòries com el treball agrícola, la construcció, l'assistència domèstica, o l'acompanyament a majors. La immigració és així el salconduit més gran del capitalisme més salvatge i l'últim pillatge al Sud. ¿A qui pot sorprendre que humanistes i polítics coincidisquen que «val més ajudar les persones a créixer en la seua cultura que provocar vindre a una Europa en plena decadència»?
¿És que haurem de patir perquè s'han salvat els nàufrags, s'ha aconseguit alhora el compromís de diversos estats europeus i, fins i tot, s'ha provocat la caiguda d'un ministre sens dubte xenòfob i despietat? Quan s'asserenen els politiquejos, potser no sorprén que un cristià li escriga alguna vegada a un polític reconeixent-li algun èxit en la seua gestió, sense ser acusat de col·laboracionista o de perdre la qualitat evangèlica.
La cultura cientificotècnica va ser el repte més gran del catolicisme en la segona meitat del segle XX; en l'actualitat, els reptes no procedixen primàriament de l'àmbit de la cultura, sinó que estan amagats en l'escenari de l'acció. Preocupa menys el conflicte entre civilitzacions que la construcció d'un món comú i comunicat; no preocupa tant el diàleg entre religions com les seues aportacions a una vida feliç, a una societat justa i a una terra saludable. L'eliminació del sofriment evitable canalitza les millors energies de la ciència, de la tècnica i de les savieses mundials, inclòs el catolicisme.
Les transformacions actuals de la política, que dissolen els actors únics, reconeixen la complexitat de la realitat i reclamen major participació social, desafien de nou la dimensió política de l'Evangeli, que gira entorn de la justícia, la pau i alliberament. Requerix, en primer lloc, desprendre's decididament de l'espiritualisme, que reduïx la salvació a un afer interior, i del dualisme, que es preocupa per un avenir únicament espiritual. Suposa, així mateix, que l'acció política no se situa fora, a dalt o darrere del catolicisme, sinó que recrea la relació fe i justícia, amor i dret, justícia i misericòrdia i en l'actualitat ajuda humanitària i racionalitat política; el samarità de l'evangeli no solament va tindre sentiments humanitaris sinó que va procurar portar el ferit a institucions sanitàries. Però sobretot traure les conseqüències derivades de «la política és l'expressió suprema de la caritat»; amb molta freqüència l'acció humanitària davant de drames humans i la gestió política de processos estructurals caminen per raïls contraris i infranquejables, com ha evidenciat la recent crisi dels migrants nàufrags al Mediterrani. A la política sense humanisme, li falta cor, i l'humanisme sense política no té raó. ¿Què de cor i quant de raó?
No ajuden a articular l'acció humanitària amb la política, aquells actors socials que des d'una suposada superioritat moral es pronuncien sobre el bo i el mal sense albergar cap mena de dubte. Mentre l'acció política és, per a ells, erràtica, ineficaç i lenta, l'acció altruista és sempre innocent, ajustada i immune a tota crítica. Tampoc ajuden els actors polítics quan creuen que per a afrontar el desafiament migratori «amb l'Estat n'hi ha prou» i ignoren que no hi ha obligació pública que no siga també social. Té més raó el papa Francesc en suggerir que cada parròquia, convent o comunitat religiosa a Europa aculla una família de refugiats, que qui rebutja la iniciativa social en la governació de les migracions.
No afavorixen la relació sinèrgica els qui desconeixen la racionalitat pròpia i autònoma de cada àmbit. Mentre l'acció humanitària requerix temps curts i intervenció ràpida, la política necessita temps mesurats i intervencions sotmeses a llei. No ha de sorprendre que ONG intenten salvar els nàufrags migrants, sense condicions ni reserves, però tampoc hauria d'escandalitzar que les Administracions públiques atenguen els efectes col·laterals. Per ventura, en rescatar els nàufrags, ¿no és raonable enviar el missatge que el mar no és Xauxa i no sempre hi haurà algú que t'espera? ¡Quantes persones hauran mort convençudes que algú les esperaria en alta mar! La presència de punts morts anònims al Mediterrani confirma esta presumpció. Ni una ni cent barques ni mil flotes de salvament són capaces de custodiar l'ample mar. Esta pràctica perversa és un efecte probable quan un salvament es convertix en espectacle televisat.
Cada vegada que el sector social desacredita arbitràriament el sector polític, o viceversa, es destruïxen les bases d'una societat decent. Sembla que alguns sectors necessiten l'afonament del sector públic perquè florisca el catolicisme. Esta dialèctica de suma zero –a més drets menys caritat, a més estat menys iniciativa social– és un repte al catolicisme realment existent, que no presagia cap futur per a ningú. ¿No seria més raonable i humà que la solidaritat fora incumbència alhora dels subjectes polítics que exercixen drets –solidaritat política–, i dels actors socials que creen relacions de proximitat –solidaritat social? ¡Tan difícil és imaginar que el rescat en alta mar corresponga a les flotes dels Estats com a exercici del dret de ciutadania mundial, i en arribar a la costa, associacions cíviques, organitzacions solidàries i confessions religioses responguen a les seues fams de comunicació i d'amistat, que no poden ser administrades en els Centres d'internament (CIES)!
Esta relació cooperant, no implica renunciar al debat cultural i a la lluita ideològica. Darrere de tota pràctica, hi ha una representació cultural; en este cas s'enfronten dos relats migratoris irracionals i injustos; la visió conservadora considera que les immigracions són un problema de seguretat que només exigix mesures de control i defensa de les fronteres, i que els immigrants són sers perillosos que venen a destruir el benestar i a pertorbar la Pau social. Qualsevol connivència del catolicisme amb este discurs, li farà perdre la qualitat evangèlica. Més subtil, però igualment denigrant, és certa visió progressista que reduïx els immigrants a la condició de víctimes, que no decidixen emigrar sinó que la patixen a causa de la pobresa, la violència o el canvi climàtic. En identificar-los com a víctimes se'ls expropia la seua decisió i subjectivitat i només requerixen generositat i assistència. En la meua llarga experiència he pogut confirmar que les persones immigrants ni són perilloses ni són víctimes; en la major part són persones amb coratge i creativitat, portadores de grans capacitats individuals i socials; a més d'immigrants són treballadors, llauradors, amants, pares, empresaris o socis del club del seu poble.
Quan s'ignora que la política es desplega en mediacions històriques i concretes que sempre són ambigües, complexes, provisionals i progressives, es nega que la política siga l'expressió suprema de la caritat. Tot el que no siga políticament possible, va en contra de la solidaritat real. Quan es proposa l'obertura indiscriminada de fronteres, es neutralitza l'acció, ja que mai serà real. Ho denuncien els bisbes africans quan advertixen que els grans perdedors en la migració africana és Àfrica en robar-los als seus països un potencial humà transformador. Si perden les comunitats d'origen, ¿qui guanya? Guanya la indústria migratòria que ha convertit l'acte de migrar en un mercat, en mans de comerciants i mercaders de sers humans; guanyen els països receptors que augmenten el capital humà sense costos previs; guanyen els països envellits que ni tan sols poden garantir el reemplaçament generacional. Guanyen els que cobriran les seues necessitats peremptòries com el treball agrícola, la construcció, l'assistència domèstica, o l'acompanyament a majors. La immigració és així el salconduit més gran del capitalisme més salvatge i l'últim pillatge al Sud. ¿A qui pot sorprendre que humanistes i polítics coincidisquen que «val més ajudar les persones a créixer en la seua cultura que provocar vindre a una Europa en plena decadència»?
¿És que haurem de patir perquè s'han salvat els nàufrags, s'ha aconseguit alhora el compromís de diversos estats europeus i, fins i tot, s'ha provocat la caiguda d'un ministre sens dubte xenòfob i despietat? Quan s'asserenen els politiquejos, potser no sorprén que un cristià li escriga alguna vegada a un polític reconeixent-li algun èxit en la seua gestió, sense ser acusat de col·laboracionista o de perdre la qualitat evangèlica.
Publicat en Cresol (2019) 152, Unió Apostòlica de València, pp. 14-15.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada