Sant Pau VI, papa
Audiència General
Dimecres, 5 de desembre de 1973
[...]
En la pràctica de la nostra vida espiritual ací caldria posar la doctrina de l'oració, com a condició fonamental de la nostra religiositat salvadora. Ens referim a la pregària que obri l'ànima a l'acció benèfica de la misericòrdia de Déu i que és, més o menys, coneguda per tots, ja siga en la seua definició essencial d’acte racional de l'esperit que s’adreça a Déu voluntàriament, ja siga com acte de tensió amorosa cap a Ell (Bossuet, Serm. 1, 374, «il n'y a que la seule charité qui prie»), ja siga com absorció contemplativa i mística en la presència de l'interlocutor diví.
[Oració i «orientació»]
Però l'oració, així concebuda, pressuposa el coneixement i la fe en Déu, i de fet sovint es tracta de la veu interior d'una paraula que no sabríem formular, i que l'Esperit pronuncia en nosaltres amb accents inefables (Rom 8,26). I suposa una vida espiritual regular, que malauradament, molts, moltíssims no tenen: són muts, no són capaços d'emetre amb un sentiment de pietat el simple nom paternal, dolcíssim, santíssim, de Déu.
¿Des de quin punt es pot presentar la «conversió» a estes persones, que són legió?
Mireu: cal tenir en compte l'«estat d'ànim» d'estes persones, millor dit, d’este poble, d'estos germans que, per incúria espiritual o per excés crític, no estan de moment en condicions de balbucejar aquella oració mínima que establiria immediatament una relació amb Déu. Com hem de procedir?
Certament ací no podem resoldre un problema espiritual d'esta magnitud, però recomanarem només dues paraules que ens poden ajudar. És a dir, fins i tot abans de parlar de «conversió» en el sentit ple i saludable d'este terme, parlarem d’’orientació'; demanem als que estan encara al llindar del món religiós, que adrecen, al problema que ens interessa i que ha d'interessar a tots, una simple mirada, una simple orientació de la seua atenció. Este és un acte humà superlativament honest, el de dedicar al problema de Déu una reflexió, ja nasca de la necessitat interior de lògica i de veritat, o que sorgisca d'una observació externa que suggerix i exigix una crida a un Principi Suprem. Orientar-se cap a l'inextingible far del Déu amagat, del Déu vivent. El problema religiós sempre val la pena.
[Oració i silenci]
L'altra paraula, que suggerim per la similar condició espiritual, sembla una contradicció, però és una paradoxa simple i raonable; i és la paraula silenci. Per a entendre alguna cosa sobre el problema religiós, necessitem el silenci; del silenci interior, que també reclama una mica de silenci exterior. Silenci: ens referim a la suspensió de totes les remors, de totes les impressions dels sentits, de totes les veus que l’ambient imposa a les nostres oïdes, i que ens fa extravertits, ens fa sords, mentre ens ompli d'ecos, d'imatges, d'estímuls que, ens agrade o no, paralitzen la nostra llibertat interior per a pensar, per a pregar. El silenci ací no vol dir son: vol dir, en el nostre cas, un diàleg amb nosaltres mateixos, una reflexió tranquil·la, un acte de consciència, un moment de solitud personal, un intent de recuperació de nosaltres mateixos. Més encara: donarem al silenci la capacitat d'escoltar. Escoltar, què?, a qui? No podem dir-ho; però sabem que l’escolta espiritual ens permet percebre, si Déu ens concedix la gràcia, la seua veu, esta veu que immediatament es distingix per la dolcesa i la força, per la seua paraula, de Déu; el Déu que, de seguida, quasi per impuls instintiu, comencem a cridar des de dins, amb avidesa de conéixer i comprendre, amb temor i amb confiança, amb emoció inusual i invasora bondat: el Déu-Paraula, fet mestre interior.
El temps litúrgic de l’Advent ens ha conduit per esta via: silenci per a escoltar; i també el motiu apressant de l’Any Sant, que imposa el silenci i l'oració i que proposa per a moltes de les nostres preocupacions modernes la resposta de Déu, la del seu Amor i la de la nostra salvació.
Amb la nostra Benedicció Apostòlica.
Però l'oració, així concebuda, pressuposa el coneixement i la fe en Déu, i de fet sovint es tracta de la veu interior d'una paraula que no sabríem formular, i que l'Esperit pronuncia en nosaltres amb accents inefables (Rom 8,26). I suposa una vida espiritual regular, que malauradament, molts, moltíssims no tenen: són muts, no són capaços d'emetre amb un sentiment de pietat el simple nom paternal, dolcíssim, santíssim, de Déu.
¿Des de quin punt es pot presentar la «conversió» a estes persones, que són legió?
Mireu: cal tenir en compte l'«estat d'ànim» d'estes persones, millor dit, d’este poble, d'estos germans que, per incúria espiritual o per excés crític, no estan de moment en condicions de balbucejar aquella oració mínima que establiria immediatament una relació amb Déu. Com hem de procedir?
Certament ací no podem resoldre un problema espiritual d'esta magnitud, però recomanarem només dues paraules que ens poden ajudar. És a dir, fins i tot abans de parlar de «conversió» en el sentit ple i saludable d'este terme, parlarem d’’orientació'; demanem als que estan encara al llindar del món religiós, que adrecen, al problema que ens interessa i que ha d'interessar a tots, una simple mirada, una simple orientació de la seua atenció. Este és un acte humà superlativament honest, el de dedicar al problema de Déu una reflexió, ja nasca de la necessitat interior de lògica i de veritat, o que sorgisca d'una observació externa que suggerix i exigix una crida a un Principi Suprem. Orientar-se cap a l'inextingible far del Déu amagat, del Déu vivent. El problema religiós sempre val la pena.
[Oració i silenci]
L'altra paraula, que suggerim per la similar condició espiritual, sembla una contradicció, però és una paradoxa simple i raonable; i és la paraula silenci. Per a entendre alguna cosa sobre el problema religiós, necessitem el silenci; del silenci interior, que també reclama una mica de silenci exterior. Silenci: ens referim a la suspensió de totes les remors, de totes les impressions dels sentits, de totes les veus que l’ambient imposa a les nostres oïdes, i que ens fa extravertits, ens fa sords, mentre ens ompli d'ecos, d'imatges, d'estímuls que, ens agrade o no, paralitzen la nostra llibertat interior per a pensar, per a pregar. El silenci ací no vol dir son: vol dir, en el nostre cas, un diàleg amb nosaltres mateixos, una reflexió tranquil·la, un acte de consciència, un moment de solitud personal, un intent de recuperació de nosaltres mateixos. Més encara: donarem al silenci la capacitat d'escoltar. Escoltar, què?, a qui? No podem dir-ho; però sabem que l’escolta espiritual ens permet percebre, si Déu ens concedix la gràcia, la seua veu, esta veu que immediatament es distingix per la dolcesa i la força, per la seua paraula, de Déu; el Déu que, de seguida, quasi per impuls instintiu, comencem a cridar des de dins, amb avidesa de conéixer i comprendre, amb temor i amb confiança, amb emoció inusual i invasora bondat: el Déu-Paraula, fet mestre interior.
El temps litúrgic de l’Advent ens ha conduit per esta via: silenci per a escoltar; i també el motiu apressant de l’Any Sant, que imposa el silenci i l'oració i que proposa per a moltes de les nostres preocupacions modernes la resposta de Déu, la del seu Amor i la de la nostra salvació.
Amb la nostra Benedicció Apostòlica.
Traduït de l'italià per X. Martí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada