Sermó en el primer diumenge de l'Advent

Andreu Capella

Bisbe d'Urgell

El teòleg Andreu Capella (València 1529-Sanaüja, Segarra 1609) va ser, primer, jesuïta, i després cartoixà. Fou novici a Portaceli i profés a Escaladei. Fou prior en diverses cartoixes. Durant 21 anys va regir la mitra d’Urgell (1588-1609), on va aplicar amb entusiasme la reforma tridentina. Algunes obres seues en castellà foren traduïdes al llatí, francés, alemany i italià, i molt reeditades. Els Sermons dels diumenges i festes es publicaren en dos volums (1593-1594). És el primer sermonari en la nostra llengua que seguix les disposicions del concili de Trento. Capella empra una llengua literària de gran dignitat i, alhora, és fàcil i pla «per a que tots ho puguen entendre». F. Xavier Martí.

Comença hui l’Església santa nostra mare de celebrar el temps sant de l’Advent, que és com una vigília de la solemnitat de la Nativitat de nostre Senyor que naixqué en aquest món per a nostra salvació. Perquè conforme a la festa ha de ser la vigília, puix com esta festa i solemnitat de la Nativitat del Senyor sia tan principal, no es contenta nostra mare santa l’Església de senyalar-li un dia de vigília, sinó molts. […] 

[La litúrgia] no lleva l'Al·leluia, perquè si bé els sants pares que foren abans que Crist vingués al món, no tingueren el goig complit, l’esperança que tingueren de la seua vinguda els tenia alegres i consolats […] I esta esperança i desig que els Patriarques i Profetes i els altres justs i amics de Déu que foren abans de Crist tingueren de la seua vinguda al món, ens representa la santa Església en aquest temps de l’Advent. Ensenyant-nos que la vinguda de Crist nostre senyor fon abans molt temps revelada i promesa i esperada amb gran desig. Del qual parlant el gloriós sant Bernat, diu d’esta manera:

«Pensant jo moltes vegades l’ardor del desig dels sants pares que sospiraven per veure a Crist present en la nostra carn, reste compungit i confús en mi mateix, i a penes puc detenir les llàgrimes per la vergonya que tinc de veure la tebiesa i fluixedat dels nostres temps. Perquè ¿qui hi ha de nosaltres a qui cause tanta alegria l’haver-se-nos feta esta gràcia de venir Crist al món, quan encengué el desig dels Sants pares la sola promesa?». 

 

[...]

De dos vingudes principals de Crist nostre Senyor fa menció la Sagrada Escriptura. La primera en què vingué al món fent-se home per a salvar als hòmens. La segona en què vindrà amb la mateixa forma d'home que prengué per a judicar els vius i els morts, i donar a cada u segons les obres. La primera fon d'humilitat. De la qual parla el gloriós sant Pau, dient: «Desféu-se a si mateix prenint forma de servent». La segona serà de glòria i de majestat […] La primera vinguda fon de misericòrdia, convidant-nos amb la salut. La segona, de justícia per a castigar als que no s'hauran aprofitat de la salut amb què els convida. La primera fon per a ensenyar-nos el camí del cel. La segona serà per a llançar a l'infern als que no hauran volgut caminar pel camí del cel que ens ensenya. […]

No desmaieu, sinó amb gran confiança alceu els ulls al Cel, i confieu en aquell Senyor a qui haveu servit que és fidel i no desampara als seus, sinó que els ajuda en els majors treballs i en la major necessitat. Oh feliç la sort dels servents del Senyor que en aquell dia tan temerós que fins als àngels del cel causarà temor i espant, ells estaran plens de confiança. I quan els miserables pecadors aniran amb el cap baix plens de confusió i vergonya, ells començaran a alçar el cap i alegrar-se, perquè s’acostarà la seua redempció. A tots ens redimí Crist el nostre Redemptor, però el fruit d’aquesta redempció seua no el gosarem complidament fins al dia del judici, en el qual ressuscitant gloriosos gosarem de la glòria de l’ànima i del cos, que és la complida redempció, i cessaran tots els treballs i angoixes i es complirà el que diu el gloriós sant Joan: «Eixugarà Déu les llàgrimes dels ulls dels seus servents, i no hi haurà mort, ni plors, ni clamors, ni dolor ningú». Aquest és el fruit de la vinguda de Crist al món. Preparem-nos en aquest temps del sant Advent per a dignament celebrar aquesta santa solemnitat, per a saber agrair i estimar tan gran mercé i benefici, i per a alcançar el fruit d’ella, de gràcia i de glòria. Amén. 

(«Sermó en lo primer diumenge del Advent», Sermons dels diumenges, y festes principals del any..., Primera part, En lo castell de Sanahuja per Noel Baresson, 1593, fol. 1-8. Fragment adaptat).

Nota. Sobre les obres de Capella vid. Vicent PITARCH: Llengua i església durant el barroc valencià (València-Barcelona 2001, pp. 69-73); Enric MOLINÉ: «Els llibres del bisbe d’Urgell Andreu Capella», en Església d’Urgell, 200 (1991, abril-maig) i 204 (1991, octubre); «Andreu Capella, bisbe d’Urgell (1588-1609)», Ibídem, 226 (1994). No hi ha edicions modernes de les seues obres, però hi ha reproduccions digitals en Internet.

Publicat en Cresol, 141 (2017, novembre-desembre), p. 59.

Necessitat del silenci interior

Sant Pau VI, papa

Audiència General

Dimecres, 5 de desembre de 1973

Necessitat del silenci interior per a escoltar la veu de Déu

[...]

En la pràctica de la nostra vida espiritual ací caldria posar la doctrina de l'oració, com a condició fonamental de la nostra religiositat salvadora. Ens referim a la pregària que obri l'ànima a l'acció benèfica de la misericòrdia de Déu i que és, més o menys, coneguda per tots, ja siga en la seua definició essencial d’acte racional de l'esperit que s’adreça a Déu voluntàriament, ja siga com acte de tensió amorosa cap a Ell (Bossuet, Serm. 1, 374, «il n'y a que la seule charité qui prie»), ja siga com absorció contemplativa i mística en la presència de l'interlocutor diví.

[Oració i «orientació»]

Però l'oració, així concebuda, pressuposa el coneixement i la fe en Déu, i de fet sovint es tracta de la veu interior d'una paraula que no sabríem formular, i que l'Esperit pronuncia en nosaltres amb accents inefables (Rom 8,26). I suposa una vida espiritual regular, que malauradament, molts, moltíssims no tenen: són muts, no són capaços d'emetre amb un sentiment de pietat el simple nom paternal, dolcíssim, santíssim, de Déu. 

¿Des de quin punt es pot presentar la «conversió» a estes persones, que són legió? 

Mireu: cal tenir en compte l'«estat d'ànim» d'estes persones, millor dit, d’este poble, d'estos germans que, per incúria espiritual o per excés crític, no estan de moment en condicions de balbucejar aquella oració mínima que establiria immediatament una relació amb Déu. Com hem de procedir? 

Certament ací no podem resoldre un problema espiritual d'esta magnitud, però recomanarem només dues paraules que ens poden ajudar. És a dir, fins i tot abans de parlar de «conversió» en el sentit ple i saludable d'este terme, parlarem d’’orientació'; demanem als que estan encara al llindar del món religiós, que adrecen, al problema que ens interessa i que ha d'interessar a tots, una simple mirada, una simple orientació de la seua atenció. Este és un acte humà superlativament honest, el de dedicar al problema de Déu una reflexió, ja nasca de la necessitat interior de lògica i de veritat, o que sorgisca d'una observació externa que suggerix i exigix una crida a un Principi Suprem. Orientar-se cap a l'inextingible far del Déu amagat, del Déu vivent. El problema religiós sempre val la pena. 

[Oració i silenci]

L'altra paraula, que suggerim per la similar condició espiritual, sembla una contradicció, però és una paradoxa simple i raonable; i és la paraula silenci. Per a entendre alguna cosa sobre el problema religiós, necessitem el silenci; del silenci interior, que també reclama una mica de silenci exterior. Silenci: ens referim a la suspensió de totes les remors, de totes les impressions dels sentits, de totes les veus que l’ambient imposa a les nostres oïdes, i que ens fa extravertits, ens fa sords, mentre ens ompli d'ecos, d'imatges, d'estímuls que, ens agrade o no, paralitzen la nostra llibertat interior per a pensar, per a pregar. El silenci ací no vol dir son: vol dir, en el nostre cas, un diàleg amb nosaltres mateixos, una reflexió tranquil·la, un acte de consciència, un moment de solitud personal, un intent de recuperació de nosaltres mateixos. Més encara: donarem al silenci la capacitat d'escoltar. Escoltar, què?, a qui? No podem dir-ho; però sabem que l’escolta espiritual ens permet percebre, si Déu ens concedix la gràcia, la seua veu, esta veu que immediatament es distingix per la dolcesa i la força, per la seua paraula, de Déu; el Déu que, de seguida, quasi per impuls instintiu, comencem a cridar des de dins, amb avidesa de conéixer i comprendre, amb temor i amb confiança, amb emoció inusual i invasora bondat: el Déu-Paraula, fet mestre interior. 

El temps litúrgic de l’Advent ens ha conduit per esta via: silenci per a escoltar; i també el motiu apressant de l’Any Sant, que imposa el silenci i l'oració i que proposa per a moltes de les nostres preocupacions modernes la resposta de Déu, la del seu Amor i la de la nostra salvació. 

Amb la nostra Benedicció Apostòlica.

Font:  http://w2.vatican.va/content/paul-vi/it/audiences/1973/documents/hf_p-vi_aud_19731205.html.

Traduït de l'italià per X. Martí.