Vicent Sorribes i Gramatge (1903-1986)
Rector de Rocafort
Punt prodigiós d'intercessió és este sagrament, on assolix màxima plenitud l'atansament de Déu a l’home; plagué, doncs, a la bondat divina per tal de comunicar-se amb l'home i com si volgués donar més relleu a les paraules del salm CXLIV: «Les misericòrdies d’Ell (Déu) sobrepassen tota altra manifestació del seu poder», instituir este sagrament, meravella de l’amor de tot un Déu fet home. «Baldament els hagués estimat tantíssim durant la vida a la fi d'ella els estimà molt més.» (Joan, XIII-1). «Dilecció major ningú no té que la d'aquell que oferix sa vida pels propis amics». (Joan, XV-13).
La missió del Crist, germà, era finida en la terra, però calia abastar l’home per tal que no es perdés, no deixar-lo orfe. «No vos deixaré orfes», havia dit la nit de la Cena; però amb tot i això, havia de morir, perquè era l'autor del Nou Testament, i l'eficàcia d'un testament «mai no és definitiva mentre viu el testador». (Hebr. IX-17).
Com podia abandonar-nos? Si no ho consentia el seu amor sens límits? La Saviesa divina trobà un mitjà d’ésser entre nosaltres per segles de segles: «Qui —Jesús— la vigília de la passió prengué el pa en ses santes i venerables mans i els ulls aixecats el cel, a Vós, oh Déu Pare Omnipotent, donant-vos gràcies, el beneí, partí i el donà els seus deixebles dient: «Teniu i mengeu-ne tots. Car este és el meu Cos». I com es vullga que la paraula de Déu, com bé diuen els teòlegs, és abans que tot «operativa» i fa allò que diu, sota el vel de les espècies eucarístiques resta Jesucrist vivent, amb cos i ànima. «Poderós com és en el Cel». Misteri de fe s'anomena este Sagrament Santíssim de la Fe, la qual segons sant Pau és «Substància de les coses que s'esperen i motivació raonable de les que no es veuen». (Hebr. XI-1). La litúrgia popular amb un profund instint teològic, l’anomena Santíssim Sagrament. Què més? Reflexiona ¡oh cristià!, diu el Crisòstom amb eloqüència sobirana, el present que se't fa en la institució de l’Eucaristia. «Aquell qui, sols de contemplar-lo, als Àngels produïx esgarrifances, que ells no gosen fitar a plaer per la fulguració de la seua resplendor, és el qui esdevé aliment nostre, i amb Ell ens unim i ens tornem un mateix cos, una mateixa carn… Quin pastor hi ha que pasture les ovelles amb la seua pròpia sang? I què dic pastor? No reparen moltes mares en nodrir a pits mercenaris els seus fills tantost passades les angúnies del deslliurar? Això és el que Jesús no consentí, sinó que, abrandat d'amor, ens pastura amb la seua sang pròpia i en tot ens fa una mateixa cosa amb Ell». (Homl. 60. pobl. Antioch. (Del Breviari Romà.))
Si espigolem el perquè de la institució d’este Sagrament hi veurem que, abans de tot, i potser, sols per això, que resta Jesús en el Sagrament de l'amor no sols per a ésser adorat sinó principalíssimament per ésser la Vida de l'ànima cristiana. «Qui menja de la meua carn i beu de la meua sang, resta en Mi i Jo en ell». (Joan, VI-48-49). O més: «Com m'ha enviat el Pare vivent i jo vixc del Pare, també així el que em menja, ell viurà per mi». El sentit d’estes paraules és el següent: «Així com jo per ésser enviat del Pare, qui és font de la vida, vixc del Pare, participe de la mateixa vida, així el creient qui em rep; per menjar la meua carn viurà amb la meua pròpia vida». (Comt. de S. Joan, L. Murillo, pàg. 287). (1) Germà, no devalla, doncs, Jesús a les nostres ànimes com a un sepulcre on són reduïdes a impotència ses eficàcies divinals, ni tampoc perquè les espècies eucarístiques hagen de confondre's amb les grolleries de la carn de l’home; és l'espiritualitat tota de Jesús la que ha de regnar, amb plenitud sobirana, dins dels qui s'alimenten amb el Cos diví, per tal que s’esdevinga a nosaltres aquella intimació adreçada pel propi Sant Pau als Colossencs, (III-3). «Vostra vida és reclosa amb Crist en Déu». Cal, en resum, tindré com a objectiu pels qui reben la comunió: Viure'n del Crist, fent seues aquelles altres paraules de l'esmentat apòstol. «Més que jo en mi mateix, és el Crist qui viu en mi». (Gal. XI-20). Però això la litúrgia, en ser-nos presentat el Crist abans de rebre'l com aliment sacratíssim, posa, en llavis del sacerdot aquelles santes paraules, la lluïssor de les quals sobrepassa la mesura de la humana intel·ligència. «El Cos del Nostre Senyor Jesucrist, siga custòdia de la teua ànima en ordre a la vida eterna». (Ex Miss.) L’Eucaristia és doncs, la més gran de les obres divines, «el prodigi de l’Eterna bondat».
Malgrat constar expressis verbis tot ço que dic, car jo altra cosa no faç que traduir els texts sagrats, caldrà repetir a l'home emmalaltit per la concupiscència allò, si fa no fa, que la Comunió és per a nodrir la vida cristiana? «Tinc jo per menjar uns altres aliments desconeguts per vosaltres». (Joan, IV-32). Sí, germà, l’Eucaristia és d'antuvi el sagrament de l'operació del Crist. Ell no hi resta present més que per treballar. Tots els sagraments fan invisiblement allò que signifiquen sensiblement i Ella és, repetixc, no un símbol de presència, com ho és una flor, una relíquia, una imatge, sinó un signe de nodriment, un aliment espiritual. Panis vivus. «Pa vivent». L’aliment exigix ésser rebut per ésser transformat en aquell qui el rep, mes ací l'aliment es diví i és ell qui ha de transformar, en la seua substància, el fidel que combrega. (S. Agustí). Finalment, com has vist, Ell és l'amor, l’amor fet aliment teu, deixa, doncs, entrar dins de tu este amor dominador, gelós, fort com la mort, i després que hages combregat, amb el Crist treballa com indòmit obrer, per tal de fer-te millor, ben bo, cristià de veres. Ultra açò que dic, cal donar gràcies; però no oblides que allò que interessa per sobre tot és donar-te a Crist; els compliments poden ser breus, no és l’hora més escaient de presentar el full de peticions com ho fan molts, atesa llur ideologia, estos sempre aprofiten els moments sublims i decisius de la comunió per obtenir mercés; t’ho torne a dir, els compliments poden ésser breus, recorda el que feia sant Francesc de Sales; allò que interessa és que la teua docilitat aleshores siga total i la pregària més escaient és ben bé la súplica de sant Tomàs d’Aquino: «Atorgueu al meu esperit viure de Vós». Praesta meae menti de Te vivere.
Formar ànimes eucarístiques és el que vol el Crist, i tu deus dir-li sincerament: «Senyor, què voleu que faça?». Domine, quid vis me facere?, i et dirà: col·laborar amb Mi. Sigues meu més plenament. Este és el fruit que Jo cobege; vull fer créixer en tu la fam i set de justícia, donar-te apetit de les coses divines. In invisibilium amorem rapiamur. Sols açò és combregar bé i profitosament. Germà: obra lenta, com totes les d'educació és l’Eucaristia, però no oblides que el Crist vivent és amb tu i que tu pots cavar dins la teua ànima el buit saludable que la plenitud del Crist vindrà a omplir. ¡Senyor, el meu cor es lliura totalment a Vós! Tibi cor meum totum subjicit.
(1) Lino Murillo SJ: San Juan, Barcelona, Gustavo Gili, 1908.
(Vicent SORRIBES i GRAMATGE: Eucologi Valencià, Lletres Valencianes, València 1951, pp. 17-20)
Articles relacionats:
- Ramon ARNAU GARCIA: «En el 50é aniversari de l'Eucologi-Missal de mossén Sorribes», Cresol, 22 (2001, desembre), p. 18.
- Josep Miquel BAUSSET: «L'Eucologi de mossèn Vicent Sorribes» (2016)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada