El valencià en la litúrgia

Antoni Ferrando

Universitat de València - Acadèmia Valenciana de la Llengua

L’aprovació de l’estatut d’autonomia de la Comunitat Valenciana (1982) implicà el reconeixement de la cooficialitat del valencià i del castellà. El valencià, marginat i discriminat des que van ser suprimides les institucions pròpies arran de l’ocupació borbònica del regne de València (1707), podia encetar així el camí de la seua dignificació social. Un procés que és inseparable de la recuperació dels seus usos formals. Des del 1982, l’educació, la formació cultural i l’exemplaritat institucional es convertien en instruments imprescindibles per a convertir la lletra de l’estatut d’autonomia en una realitat viva. No era, no és, fàcil superar quasi tres segles de prejudicis i de complexos d’inferioritat induïts.El 1983 s’encetava la incorporació del valencià al sistema escolar amb tres modalitats: ensenyament en castellà amb l’assignatura de valencià, ensenyament en les dos llengües i ensenyament en valencià amb l’assignatura de castellà. Milers i milers de valencians podíem conéixer l’expressió culta de la nostra llengua.

El 1998, el Consell Valencià de Cultura (CVC), a petició de les Corts, emetia un informe sobre el valencià, en què definia la seua naturalesa filològica i recomanava la creació d’una institució normativa pròpia: la que serà batejada Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL). En l’informe es feia una “crida al món eclesiàstic perquè se sume en el seu àmbit a este impuls de valencianització”. La crida, ara incorporada al preàmbul de la Llei de Creació de l’AVL, era ben explicable, perquè després de 16 anys de cooficialitat estatutària del valencià i castellà, i després de 23 de l’acabament del Concili Vaticà II, el món eclesiàstic valencià continuava en general desatenent els valencianoparlants que començàvem a formar-nos en la nostra llengua pròpia. I això que el papa Joan Pau II havia insistit en la seua encíclica Slavorum Apostoli (1984) en la necessitat de respectar i protegir la diversitat cultural dels estats i havia proclamat com a patrons d’Europa sant Ciril i Metodi, que van evangelitzar l’Europa eslava en cada una de les seues llengües. Conscient d’esta injusta situació, de la qual es va fer eco el sínode valencià de 1987, convocat per l’arquebisbe Roca Cabanellas, la “crida” del CVC obtingué una resposta clara de l’arquebisbat de València: “si este organismo finalmente llega a una solución en el debate de la lengua, la Iglesia aceptará su dictamen y sumará su actuación” (1998). L’AVL, ara incorporada com a institució normativa valenciana a l’Estatut d’Autonomia (2006), ha tancat el debat sobre la normativa oficial del valencià: l’AVL és la que fixa la normativa legal del valencià. 

Constituïda l’AVL (2001), la primera decisió que adoptà el seu Ple, a petició de l’acadèmic de l’AVL don Ramon Arnau, aleshores degà de la catedral de València, va ser crear la Comissió de Textos Religiosos (2001). Aquell mateix any, s’havia promulgat la Liturgiam authenticam, quinta instrucció (28-III-2001), per a aplicar degudament tant la Constitució Sacrosantum Concilium del Concili Vaticà II, com les de l’Ordenament general que precedix l’editio tertia del Missale Romanum. A finals del 2002 i principis del 2003, l’AVL ja va entregar als tres bisbes titulars de les diòcesis valencianes les parts més bàsiques de la traducció de l’editio tertia del Missale Romanum, feta per consens general i d’acord amb les instruccions de la Liturgiam authenticam i les orientacions papals, com són les que va donar Pau VI, el 1965, en el seu discurs al Congrés de traductors de la litúrgia a les llengües vernacles, celebrat a Roma: la llengua de la traducció –va dir– “ha de ser planera, per tal de ser entesa per tots”, però alhora “cal que siga digna de les realitats tan exceleses que per ella s’expressen; cal que siga diversa de la manera quotidiana de parlar en carrers i places”.

L’article 120 de la Liturgiam authenticam diu (cite per la traducció castellana): “Los libros que se utilizan para proclamar los textos litúrgicos, con el pueblo o en beneficio del mismo, en lengua vernácula, deben tener una dignidad tal que su aspecto exterior mueva a los fieles a una mayor reverencia a la Palabra de Dios y a las cosas sagradas. Por ello, es necesario que se supere cuanto antes la fase provisional de las hojas y folletos, allá donde esto se dé”. En canvi, si repassem el panorama actual de la presència de valencià en la litúrgia, s’observa que no solament persistix la “fase provisional de las hojas y folletos”, sinó que es troba en situació poc més que testimonial.

Segons un estudi de Vicent Garcia Perales, professor de valencià de la Universitat Cardenal Herrera CEU San Pablo, la missa en valencià se celebra regularment cada diumenge en només 50 parròquies, encara que més el 83% dels capellans de les diòcesis valencianes tenen el valencià com a llengua materna. A part, el valencià s’aplica en casaments, batejos i defuncions en funció de peticions particulars. Generalment se seguix el Llibre del Poble de Déu, d’aprovació episcopal ad experimentum, però amb adaptacions orals improvisades o amb adaptacions impreses fetes ad hoc, que sol realitzar el prevere que els celebra. Molts capellans adopten el valencià només en la predicació i els avisos. En este cas, es constata un doble llenguatge, el del mer ritual i el del que vol incidir en l’atenció dels feligresos, que em recorda una experiència personal: en un poble valencià, un dia de festes patronals, on quasi tots els actes (presentació dels festers, llibre de festes, etc.) es fan en valencià, el prevere oficiant, vists els ostensibles signes de desatenció al sermó del predicador en castellà invitat, va fer, excepcionalment, un segon sermó en valencià per cridar l’atenció dels assistents. Anècdota real, que revela el divorci entre la llengua de la litúrgia i la llengua dels fidels. Certament, una tal situació sols és possible en una societat valencianoparlant que encara viu condicionada per la inèrcia de segles de menysteniment de valencià, compartida per una gran part del clero.

Ara bé, han transcorregut quasi trenta anys des que el valencià ha tornat a recuperar la seua oficialitat. A pesar dels moderats progressos a fer real la doble oficialitat de valencià i castellà, el fet evident és que la majoria de les generacions més jóvens ja s’ha format en valencià en qualsevol de les tres modalitats més amunt explicitades. Així, podem observar que, segons dades de la Conselleria d’Educació de la Generalitat Valenciana, durant el curs 2008-2009, reberen ensenyament de o en valencià 394.000 alumnes d’Infantil i Primària (exactament 138.223 en valencià), en 748 centres, i 219.000 d’ESO i Batxillerat (concretament 58.626 en valencià), en 301 centres. Si sumem les quantitats corresponents al 2008-2009 a les de cada curs des del 1982-1983, és a dir, a les dels 26 cursos anteriors, podem fer-nos una idea aproximada de com les generacions més jóvens no sols coneixen el valencià, sinó que molts d’ells han recuperat l’estima per la pròpia llengua i cultura, una estima que no sols no està renyida amb la formació en castellà, sinó que és una font d’enriquiment cultural.

En l’àmbit universitari, podem adduir la situació en la Universitat de València. Segons el seu Servei de Normalització Lingüística, el percentage d’alumnes que ha sol·licitat enguany rebre la docència en valencià (a part n’hi ha els que cursen l’assignatura de valencià), és el 23’18% (10.903 alumnes), al qual s’ha de sumar el corresponent als que opten indistintament pel valencià o pel castellà, que és el 12’4% (5.664 alumnes), és a dir, un total de 16.567 alumnes. Xifra que prou que posa de manifest una creixent confiança en la llengua pròpia, a pesar de l’absoluta situació d’inferioritat en què es troba. A pesar dels pocs anys d’existència de la Universitat Catòlica “Sant Vicent Màrtir”, de València, hui és un fet, segons dades d’esta Universitat, que, durant el curs 2008-2009, hi estan rebent classes de valencià 3.700 alumnes (el 60% de total), impartit per 19 professors. És un fet ben positiu, que contrasta amb l’escassa atenció al valencià en altres centres educatius pertanyents a l’Església.

Si comparem la situació del món educatiu amb la praxi de la litúrgia, és evident que s’observa un divorci massa gran entre la feligresia i el món eclesiàstic valencià. Un divorci que el magisteri del Concili Vaticà II, dels papes, del sínode valencià de 1987 i del sínode de bisbes de Roma de 2008 han recomanat vivament de corregir. En concret, este últim sínode ha insistit en la necessitat de revisar la manera de conduir la predicació i de traduir la Bíblia i els textos litúrgics a totes les llengües. I una manera de conduir més adequadament la predicació és fer realitat el consell de l’apòstol: “fer- se a tots per a guayar-los a tots a Crist”. També insisteix en la mateixa línia monsenyor Gianfranco Ravasi, l’actual president del Pontifici Consell de la Cultura, precisament una institució que vetla pel diàleg entre l’Església i les diverses manifestacions de la cultura. El divorci és particularment greu quan, a més a més, és un divorci entre el món eclesiàstic i les generacions més jóvens.

L’absència d’uns textos litúrgics en valencià no és sinó la manifestació d’una anormalitat pastoral. Ja no es tracta només d’una situació de divorci amb importants sectors de la societat valenciana, sinó d’injustícia objectiva per als valencianoparlants per acció i per omissió (la paraula del Confiteor tan oblidada), que posa de manifest un problema de pastoral: ¿com podrem transmetre la fe als fills i als alumnes que s’han educat en valencià quan estos veuen que els administradors de la fe ignoren o menystenen el valencià?, ¿quina credibilitat pot tindre una gran part d’eixe món eclesiàstic per a molts dels cristians que s’estimen el valencià? ¿com podran incidir pastoralment els capellans i catequistes en estos sectors, si no ho fan en la seua llengua? Preferisc pensar que no és una aposta eclesiàstica per l’abandonament dels seus potencials feligresos (i, en dir això, no puc estar-me de recordar la “paraula de la ovella perduda”, i ja n’hi ha massa ovelles perdudes pel camí), sinó una actitud generalment inconscient. Una actitud reveladora d’un estat de l’Església, que mereix una profunda reflexió. Una actitud que, tanmateix, no exclou de greus responsabilitats pastorals. No es tracta de substituir el castellà pel valencià, sinó d’adequar-se a una realitat bilingüe, que mereix ser reconeguda i tractada per igual amb dignitat.

Publicat en Cresol, 93 (2010, febrer), pp. 60-62.