Intransigència i persistència

Ximo García Roca

Sociòleg i teòleg

Viure humanament i cristianament és moure's entre les metes ideals i l'acció concreta, entre la justícia perfecta i la injustícia evitable, entre els propòsits i els resultats. No existix decisió humana que no estiga travessada i amenaçada per estos dilemes; quan es trenca a favor dels ideals, naixen generacions d’intransigents, portadors de somnis i pensadors d'utopies; focalitzats a aconseguir institucions perfectes, obliden que els sers humans caminen a passos curts; descuiden els cansaments del cos i de l'esperit, tendixen a l'autoflagel·lació, viuen permanentment indignats, i practiquen el judici immisericorde per no aconseguir les metes ideals. Si el dilema es trenca a favor de les realitzacions concretes, naixen generacions de pragmàtics, persones mediocres que només aspiren a anar fent, sense ideals ni horitzons, possibilistes que es conformen amb el que hi ha, més gestors que entusiastes; ficats en l'acció concreta perden la visió llarga i només veuen el que els seus ulls distingixen. ¿Estarem condemnats a triar entre l'idealisme paralitzant i el pragmatisme mediocre? La crida a la conversió permet articular l'horitzó de la Pasqua amb els deserts de la vida, les ferides personals i les institucions mediocres.

Henri de Lubac

Cal afrontar esta paradoxa de manera que el compromís amb les alternatives ideals, no oblide els comportaments reals i factibles. Deia el gran teòleg Henri de Lubac que el ser humà és en si mateix un dilema vivent i que l'Evangeli està ple de paradoxes, començant per l'Encarnació, que és la Paradoxa suprema, on la idealitat i la corporalitat s'han reconciliat. Com més gran és la fe, més terreny guanyen els dilemes. I cada acció creient produïx una nova paradoxa, de manera que els creients vivim sempre d'inici en inici.

Viure la paradoxa és transformar la dicotomia en una tensió productiva que impedix traçar línies clares ni demarcacions excloents, en constant cerca de síntesi. Les antinòmies no desapareixen però ja no situen en la cruïlla d'haver de triar entre la intransigència de l'ideal i la persistència de l'acció concreta, sinó en la lògica del procés. Entre aconseguir un ideal i renunciar a ell, està sempre la baula que comença processos. La conversió quotidiana, i a primera vista insignificant, és una baula necessària per a sanar el cor i promoure alternatives factibles, i quan estes es produïxen se sanen les institucions i es transformen les estructures. Els dilemes no es resolen en una síntesi purament intel·lectual sinó en la menuda acció bona i creativa.

L'acció concreta mai es dirimix entre una visió clara del bé a realitzar i la certesa evident del mal a evitar, sinó mitjançant contradiccions, foscors, rectificacions i tantejos. No hi ha una acció bona que només siga bona ni una acció mala que només siga mala. Per l'experiència personal de sant Pau sabem que quan es creu fer el bé és el mal el que es fa. Segons la paràbola del judici final, els interessats no sabien el que feien, per a bé o per a mal. En aquell moment es van assabentar que les accions més simples d'alimentar, visitar, acollir, i cuidar afectaven a Déu mateix.

Viure el dilema és acceptar que el bé s'obri pas a través d'accions imperfectes, institucions mediocres i estructures nefastes. Hi ha un il·luminisme molt perillós que confon l'esperit amb el món ideal dels principis i de les institucions perfectes, quan realment camina amb persones imperfectes, institucions mediocres i vides danyades. Un excés d'idealisme situa a l'Esperit sense cos, sense història, sense raó. Un excés de pragmatisme ignora la crida permanent a la conversió.

Publicat en Cresol, 154, (2020, febrer-març), pp. 16-17.