Nous començaments

Ximo Garcia i Roca

Sociòleg i teòleg

Els sers humans hem nascut per a començar; «no pinte el ser, pinte el trànsit —escrivia Montaigne— en el pòrtic de la modernitat, la meua ànima està sempre aprenent i posant-se a prova» (Assaigs, III,2) i així ho reconeix Hanna Arendt en La condició humana en afirmar que «cada persona és un inici i una nouvinguda al món, pot prendre iniciatives, convertir-se en precursora i començar alguna cosa nova». Començar de nou sembla un miracle allí on ens hem habituat simplement a perpetuar-nos en els costums i tancar-nos a la novetat. La màxima evangèlica «qui no nasca de nou no podrà entrar en el Regne del Cel» definix la condició humana.

El nostre temps ha recuperat esta consciència emergent i viu una metamorfosi en tots els escenaris socials, econòmics, culturals i polítics. Un dels motius de la seducció de Francesc és haver constatat el canvi d'època, haver recuperat un llenguatge fresc, entendre al cristià com una persona incompleta, proposar una nova espiritualitat ecològica, ecumènica i interreligiosa, amb un sorprenent i alliberador «qui sóc jo per a jutjar». Este començament requerix viure entre l'eixida d'un món caduc —«museu d'antiguitats», segons les seues paraules—, i l'entrada en una altra realitat complexa i incerta, sense límits precisos, ni agents de seguretat. Només ve precedit per una sacsejada interior i un tremolor exterior, semblant a l'alpinista, que perd peu en escalar un penya-segat. Hi ha qui considera inevitable la caiguda al precipici encara que arrastre darrere una àmplia cordada, uns altres s'agarren immòbils a la paret a l'espera que l'aigua torne al seu caixer, i un tercer grup s'acomoda i renúncia a l'escalada. Tot començament ve bloquejat i impedit per estratègies de cooptació, per la banalització del canvi i per la por al risc.

Quan la vellor devora la novetat

Hi ha els qui —no importa que siguen laics o religiosos, bisbes o cardenals— davant la sacsejada d'un nou començament, afronten la novetat amb esquemes mentals caducs; no poden deslliurar-se de categories abstractes i inamovibles per a mirar la realitat concreta i viva; interpreten la novetat des de la vellor (el que és vell), i coopten d'esta manera qualsevol significat innovador. La carta que quatre cardenals dirigixen a Francesc és un bon exemple d'esta estratègia grotesca. La misericòrdia, que Francesc proposa practicar amb els divorciats, se li exigix practicar-la amb ells, com a discrepants: «Sant Pare, estem confosos i demanem que exercisca amb nosaltres la misericòrdia» (¿des de quan l'han exercida amb els discrepants?). «El poble fidel camina escandalitzat» (¡com si els importara el sentir del poble!); fan valer una suposada autoritat del bisbe d'«origen diví» per a afirmar que «el bisbe té el dret diví a discutir lliurement» (¡com si algú no el tinguera!). D'esta manera, la misericòrdia, la col·legialitat i l'Església en camí —epicentres de la nova marxa—, queden mistificats. L'Evangeli ho denomina parany saduceu. No sorprén que Francesc no haja contestat la carta, com no ho va fer Crist amb els saduceus. Li basta afirmar que «davant dels mals i els problemes de l'Església és inútil buscar solucions en conservadorismes i fonamentalismes, en la restauració de conductes i formes superades que ni tan sols culturalment tenen capacitat de ser significatives».

Quan la novetat és declarada insignificant

Una altra actitud consistix a parapetar-se, buscar refugi o posar-se a cobert, fins que les aigües tornen al caixer; la fe es convertix en una paret monolítica, en un ciment ferm a què aferrar-se; es reivindica el «depòsit de la fe» per a immunitzar-se davant de la novetat. Intenten mostrar que el que diu Francesc no era el que deia Joan Pau II o Benet XVI. No importa si el que estos deien, ja estava dit a Trento; ara es tracta de deslegitimar l'hora actual. Fan tractats teològics o exhortacions pastorals en les quals Francesc és una guinda perfectament prescindible perquè, segons ells, fins i tot «manca de teologia». Una segona estratègia consistix a banalitzar el significat de Francesc en reduir-lo a gestos populistes; exemple d'esta estratègia és la revista Il mio Papa, sostinguda per la Universitat Catòlica de València, —una altra vegada València!— amb pretensió de competir amb Hola o amb Semana. A força de conéixer com vestix, resa, menja o calça s'instal·len en la superfície del canvi i es desactiva la seua perillositat. Enfront d'estes actituds Francesc afirma que no es tracta de fer reformes en l'Església sinó de declarar a l'Església en estat de reforma. Una de les poques lliçons de la història, que sembla tindre validesa universal, és que cap muralla protegix permanentment davant del vent de la història.

Quan el risc és viscut com una amenaça

Davant de la incertesa del començament, hi ha una actitud que dóna per inevitables els petits canvis, però no aspira a seguir endavant, ja que perillarien les conquistes aconseguides. L'estratègia consistix a limitar el canvi, ja que s'arrisca a perdre el que ja s'ha aconseguit. No s'oposen a la proposta de Francesc de des-clericalització, sempre que els seglars no vagen massa lluny i vulguen assumir un paper protagònic en la gestió de les parròquies; no els desagrada la proposta d'una Església en camí, sempre que no s'abandonen els espais propis i fitats; els sona bé que la dona assumisca més funcions en l'Església mentre no aspiren a accedir als ministeris ordenats. Per deslliurar-se d'esta actitud, Francesc convida a iniciar processos de canvi sense limitar els resultats, ja que el temps és superior a l'espai; com els recordava en la recent carta al G-20, els problemes a afrontar són molt complexos i difícils perquè estan interconnectats i no tenen solució immediata i totalment satisfactòria; així la immigració està connectada a la pobresa, a la guerra o al desastre natural. Però és possible engegar solucions progressives; per exemple, si volen reformar l'economia mundial —els suggerix, als dignataris mundials— comencen per la lliure circulació de les persones o per impedir que 30 milions muiguen de gana per falta de menjar i aigua. «Només cal que tinguen clar l'objectiu final: donar prioritat als pobres, als refugiats, als qui sofrixen, als desplaçats i exclosos».

Cap risc podrà detindre els verdaders combats del nostre segle: una nova governança de les institucions, la incorporació igualitària de la dona; els avanços científics orientats a véncer les malalties; la lluita alliberadora contra la pobresa i la mort injusta; la custòdia de la terra. Cada vegada que l'Església es detinga, entrarà en caiguda lliure, ja que es nega a sentir la veu de l'Esperit, que segons la promesa de Jesús «el temps vos dirà el que jo no vos he pogut dir». No s'és comunitat cristiana sinó que s'espera ser-ho.

Publicat en Cresol, 140 (2017, setembre-octubre), pp. 12s.