Bonaventura Guerau
«Serà superior entre els grans, anirà a terres forasteres, llançarà de veure qui és cada u, l’Església l’alabarà, tots temps es recordarà d’ell, i del seu nom se’n farà una gran commemoració d’una generació a una altra» (Cardenal Hug de Saint-Cher). Este lloc ve com anell en dit a la festa, és de motle per a sant Pere i sant Vicent.
[...]
L’Església predicarà les alabances d’este Vicent, així com hui predica les alabances de sant Pere i sant Pau, perquè en el mateix dia de Sant Pere i Sant Pau fon canonitzat. Per què sant Vicent fon canonitzat el dia de Sant Pere? Perquè en tota l’Església no es troba sant més semblant a sant Vicent.
[...]
Com sant Pere volgué enfosquir la seua festa? Com li donà el millor lloc a Vicent? Perquè a sant Pere el tindrien per descortés si no ho fera d’esta manera. [...] perquè Vicent era apòstol com sant Pere, com ell mateix ho va dir (sobre l’Evangeli Ego sum pastor bonus): els apòstols són com jo. Fon Vicent doctor de les gents, i estava sant Pere molt obligat a la seua predicació; perquè predicà sant Vicent en tota l’Església [...]
Multum ecclesiae profuit, fon de molt profit en l’Església i encara pareix, en cert modo, més que sant Pau, perquè este predicant en València, predicaria en valencià, i si hi havia algun castellà, que perdonàs; mes la predicació de Vicent era tan portentosa, que tots l’entenien, puix únicament li convé ser trompeta de l’Evangeli: Quasi tuba exalta vocem tuam [Fes sentir com una trompeta la teua veu (Is 58, 1)]. La trompeta té esta propietat, que una mateixa manera de tocar causa en la imaginació dels hòmens diferents idiomes. Toca a retirar, el valencià diu «l’enemic ve»; el castellà diu «el enemigo viene», el llatí diu «hostis venit»; tocada la trompeta de Vicent: Timete Deum, el llatí entenia Deum; el valencià Déu; el castellà Dios; el francés, Dieu, el grec, Theós; l’hebreu, Jehovà; i l’agaré i moro, Al·là. I per predicar solament en la seua llengua es llança de veure que és el major predicador del món.
Diu el Filòsof: pluribus intentus minor est ad singula sensus; u que té compte en moltes coses no pot tenir intenció ferma respecte d’una, i esta és la causa per què u no pot tenir molta energia en reprendre la gravetat del pecat, perquè tant quant l’ànima està atenta a la manera del parlar artificiós en idioma foraster i sobreposat ha de faltar en la força de la reprensió; i així, si ab vehemència gran reprén, és força que sols use del seu llenguatge. ¿No haveu vist un papagall, que ab artifici parla en castellà i en valencià?; pegueu-li ab un verduc i veureu que no es queixa en valencià ni en castellà, sinó com a papagall, perquè la força del dolor i la imaginació ferma del que patix, no el deixa usar de llenguatge artificiós.
[...]
Ningú dels qui ouen el sermó estarà viu en el centenari que ve, tots estarem ja en la eternitat. Plàcia a Déu que la nostra vida finixca en gràcia, i coronats de glòria ab sant Vicent en el cel, vejam la tercera festa centenària. Amén.
Nota. El Sermó per a la festa del Segon Centenar de la canonizació del pare sanct Vicent Ferrer es va editar dins de l’obra de Marc Antoni Ortí: Segundo centenario de los años de la canonización del valenciano apóstol San Vicente Ferrer (Jeroni Vilagrassa, València 1656). Sobre el paborde Guerau i altres predicadors valencians barrocs és imprescindible el llibre de Vicent Pitarch: Llengua i Església durant el Barroc valencià (IIFV-Abadia de Montserrat, València-Barcelona 2001).
Publicat en Cresol, 148 (2019, gener-febrer), p. 55.
Per a saber més- Vicent Josep ESCARTÍ: Marc Antoni Ortí i les festes a sant Vicent (1655), Saó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada