Laudate Deum

EXHORTACIÓ APOSTÒLICA

LAUDATE DEUM

DEL SANT PARE
FRANCESC

A TOTES LAS PERSONES DE BONA VOLUNTAT
SOBRE LA CRISI CLIMÀTICA

1. «Alabeu a Déu per tota criatura». Esta era la invitació que feia sant Francesc d'Assís amb la seua vida, amb els seus càntics, amb els seus gestos. Així recollia la proposta dels salms de la Bíblia i reproduïa la sensibilitat de Jesús davant de les criatures del seu Pare: «Mireu com creixen els lliris dels camps: no treballen ni filen, però vos assegure que ni Salomó, amb tota la seua magnificència, es vestia com cap d'ells» (Mt 6, 28-29). «¿No es venen cinc ocells per pocs diners? I no obstant això, Déu no n'oblida ni un» (Lc 12, 6). ¡Com no admirar esta tendresa de Jesús davant de totes les criatures que ens acompanyen en el camí!

2. Han passat ja huit anys des que vaig publicar la carta encíclica Laudato si', quan vaig voler compartir amb tots vosaltres, germanes i germans del nostre planeta sofrent, les meues més sentides preocupacions sobre la cura de la casa comuna. Però amb el pas del temps advertisc que les nostres reaccions no són suficients, i mentrestant el món que ens acull va afonant-se i potser acostant-se a un punt de fallida. Més enllà d'esta possibilitat, és indubtable que l'impacte del canvi climàtic perjudicarà de manera creixent les vides i les famílies de moltes persones. Sentirem els seus efectes en els àmbits de la salut, l'ocupació, l'accés als recursos, l'habitatge, les migracions forçades, etc.

3. És un problema social global que està íntimament relacionat amb la dignitat de la vida humana. Els bisbes dels Estats Units han expressat molt bé el sentit social de la nostra preocupació pel canvi climàtic, que va més enllà d'un plantejament merament ecològic, perquè «la nostra cura per l'altre i la nostra cura de la terra estan íntimament unides. El canvi climàtic és un dels principals desafiaments que la societat i la comunitat mundial han d'afrontar. Els efectes del canvi climàtic són suportats per les persones més vulnerables, siga a casa o siga a tot el món». [1] En poques paraules ho han dit també els bisbes en el Sínode per a l'Amazònia: «Els atemptats contra la naturalesa tenen conseqüències contra la vida dels pobles». [2] I per a expressar de manera contundent que ja no es tracta d'una qüestió secundària o ideològica sinó d'un drama que ens danya a tots, els bisbes africans han afirmat que el canvi climàtic posa de manifest «un exemple impactant de pecat estructural». [3]

4. La reflexió i la informació que podem recollir d'estos últims huit anys, ens permet precisar i completar el que podíem afirmar temps arrere. Per esta raó, i perquè la situació es torna més imperiosa encara, he volgut compartir amb vosaltres estes pàgines.

1. La crisi climàtica global

5. Per més que es pretenguen negar, amagar, dissimular o relativitzar, els signes del canvi climàtic estan ací, cada vegada més evidents. Ningú pot ignorar que en els últims anys hem sigut testimonis de fenòmens extrems, períodes freqüents de calor inusual, sequera i altres laments de la terra que són només algunes expressions palpables d'una malaltia silenciosa que ens afecta a tots. És veritat que no cal atribuir de manera habitual cada catàstrofe concreta al canvi climàtic global. No obstant això, sí que és verificable que determinats canvis en el clima provocats per la humanitat augmenten notablement la probabilitat de fenòmens extrems cada vegada més freqüents i intensos. Per això sabem que cada vegada que augmente la temperatura global en 0,5 graus centígrads, augmentaran també la intensitat i la freqüència de pluges fortes i inundacions en algunes zones, sequeres importants en unes altres, calors extremes en unes certes regions i grans nevades en unes altres. [4] Si fins ara podíem tindre onades de calor algunes vegades a l'any, ¿què passarà amb un augment de la temperatura global d'1,5 graus centígrads, del qual estem prop? Eixes onades de calor seran molt més freqüents i més intenses. Si arriba a superar els 2 graus, es fondrien totalment els casquets glacials de Groenlàndia i de bona part de l'Antàrtida, [5] amb enormes i gravíssimes conseqüències per a tots.

Resistències i confusions

6. En els últims anys no han faltat persones que han volgut burlar-se d'esta constatació. Esmenten suposades dades científicament sòlides, com el fet que el planeta sempre va tindre i tindrà períodes de refredament i de calfament. Obliden esmentar una altra dada rellevant: que el que estem verificant ara és una inusual acceleració del calfament, amb una velocitat tal que basta una sola generació —no segles ni mil·lennis— per a constatar-la. L'augment del nivell de la mar i el desglaç de les glaceres poden ser fàcilment percebuts per una persona al llarg de la seua vida, i probablement en pocs anys moltes poblacions hauran de traslladar les seues llars a causa d'estos fets.

7. Per a ridiculitzar als qui parlen del calfament global, s'acudix al fet que solen verificar-se també freds extrems. S'oblida que este i altres símptomes extraordinaris no són més que diverses expressions alternatives de la mateixa causa: el desajustament global que provoca el calfament del planeta. Tant les sequeres com les inundacions, tant els llacs que s'assequen com les poblacions arrasades per sismes submarins o inundacions, tenen en definitiva el mateix origen. D'altra banda, si parlem d'un fenomen global, no podem confondre'l amb esdeveniments transitoris i canviants, que s'expliquen en bona part per factors locals.

8. La falta d'informació porta a confondre les grans projeccions climàtiques que suposen períodes llargs —parlem almenys de dècades— amb les previsions meteorològiques que com a màxim poden abastar algunes setmanes. Quan parlem del canvi climàtic ens referim a una realitat global —amb constants variacions locals— que persistix durant diverses dècades.

9. Amb la pretensió de simplificar la realitat, no falten els qui responsabilitzen els pobres perquè tenen molts fills, i fins i tot pretenen resoldre el problema mutilant les dones dels països menys desenvolupats. Com sempre, sembla que la culpa és dels pobres. Però la realitat és que un baix percentatge dels més rics del planeta contamina més que el 50% més pobre de tota la població mundial, i que l'emissió per càpita dels països més rics és molt superior a la dels més pobres. [6] ¿Com oblidar que Àfrica, que alberga més de la meitat dels més pobres del planeta, és responsable d'una mínima part de les emissions històriques?

10. També sol dir-se que els esforços per mitigar el canvi climàtic, reduint l'ús de combustibles fòssils i desenvolupant formes d'energia més netes, provocarà una reducció de l'ocupació. El que ocorre és que milions de persones perden el treball a causa de les diverses conseqüències del canvi climàtic: tant l'augment del nivell de la mar com les sequeres i molts altres fenòmens que afecten el planeta, han deixat molta gent a la deriva. D'altra banda, la transició cap a formes renovables d'energia, ben gestionada, així com tots els esforços d'adaptació als danys del canvi climàtic, són capaços de generar innombrables llocs de treball en sectors diversos. Açò demana que els polítics i empresaris se n'ocupen des d'ara mateix.

Les causes humanes

11. Ja no es pot dubtar de l'origen humà —"antròpic"— del canvi climàtic. Vegem per què. La concentració de gasos d'efecte d'hivernacle en l'atmosfera, que provoquen el calfament de la terra, es va mantindre estable fins al segle XIX, per davall de les 300 parts per milió en volum. Però a mitjans d'eixe segle, en coincidència amb el desenvolupament industrial, van començar a créixer les emissions. En els últims cinquanta anys l'augment es va accelerar notablement, com ho ha certificat l'observatori de Mauna Loa, que pren mesures diàries de diòxid de carboni des de l'any 1958. Quan vaig escriure la Laudato si', es va arribar al màxim de la història —400 parts per milió— fins a arribar el juny de 2023 a les 423 parts per milió. [7] Més del 42% del total de les emissions netes a partir de l'any 1850 es van produir després de 1990. [8]

12. Al mateix temps verifiquem que en els últims cinquanta anys la temperatura ha augmentat amb una velocitat inèdita, sense precedents en els últims dos mil anys. En este període la tendència ha sigut d'un calfament de 0,15 graus centígrads per dècada, el doble de l'ocorregut en els últims cent cinquanta anys. Des de 1850 fins hui la temperatura global ha augmentat 1,1 graus centígrads, fenomen que s'amplifica en les àrees polars. A este ritme, és possible que en deu anys arribem al límit màxim global desitjable d'1,5 graus centígrads. [9] L'augment no s'ha donat només en la superfície terrestre, sinó també en uns quants quilòmetres cap amunt en l'atmosfera, en la superfície dels oceans i fins i tot en profunditats de centenars de metres. Així s'ha incrementat a més l'acidificació de les mars i s'han reduït els nivells d'oxigen. Les glaceres retrocedixen, disminuïx la cobertura nevosa i puja constantment el nivell de la mar. [10]

13. No és possible ocultar la coincidència d'estos fenòmens climàtics globals amb el creiximent accelerat de l'emissió de gasos d'efecte d'hivernacle, sobretot des de mitjan segle XX. Una aclaparadora majoria de científics especialitzats en clima sostenen esta correlació i només un ínfim percentatge d'ells intenta negar esta evidència. Lamentablement, la crisi climàtica no és precisament un assumpte que interesse els grans poders econòmics, preocupats pel rèdit més gran possible amb el menor cost i en el termini més curt possible.

14. Em veig obligat a fer estes precisions, que poden semblar òbvies, a causa de certes opinions despectives i poc racionals que trobe fins i tot dins de l'Església catòlica. Però ja no podem dubtar que la raó de la inusual velocitat d'estos perillosos canvis és un fet inocultable: els enormes canvis relacionats amb la desbocada intervenció humana sobre la naturalesa en els dos últims segles. Els elements d'origen natural que solen provocar calfament, com les erupcions volcàniques i altres, són insuficients per a explicar la proporció i la velocitat dels canvis de les últimes dècades. [11] L'evolució de les temperatures mitjanes superficials no se sosté sense l'efecte de l'augment dels gasos d'efecte d'hivernacle.

Danys i riscos

15. Algunes manifestacions d'esta crisi climàtica ja són irreversibles almenys per centenars d'anys, com l'augment de la temperatura global dels oceans, l'acidificació i la reducció de l'oxigen. Les aigües oceàniques tenen una inèrcia tèrmica i es requerixen segles per a normalitzar la temperatura i la salinitat, cosa que afecta la supervivència de moltes espècies. Este és un signe entre tants que les altres criatures d'este món han deixat de ser companys de camí per a convertir-se en les nostres víctimes.

16. El mateix cal dir del procés que porta a la disminució del gel continental. El desglaç dels pols no podrà revertir-se per centenars d'anys. Pel que fa al clima, hi ha factors que continuen avant durant molt de temps, independentment dels fets que els hagen desencadenat. Per esta raó, ja no podem detindre l'enorme mal que hem causat. Només som a temps d'evitar danys encara més dramàtics.

17. Alguns diagnòstics apocalíptics solen semblar poc racionals o insuficientment fundats. Açò no hauria de portar-nos a ignorar que la possibilitat d'arribar a un punt crític és real. Xicotets canvis poden provocar canvis majors, imprevistos i potser ja irreversibles, a causa dels factors d'inèrcia. Així s'acabarà desencadenant una cascada d'esdeveniments que es precipiten com una bola de neu. En un cas així sempre s'arribarà tard, perquè cap intervenció podrà detindre el procés ja iniciat. D'allí no es torna. No podem afirmar amb certesa que en les condicions actuals açò haja de succeir. Sí que és segur que no deixa de ser una possibilitat si tenim en compte fenòmens ja en curs que "sensibilitzen" el clima, com la disminució dels gels, les modificacions de fluxos oceànics, la desforestació en les selves tropicals, el desglaç del permafrost a Rússia, etc. [12]

18. Per consegüent, urgix una mirada més àmplia que no solament ens permeta admirar-nos per les meravelles del progrés; també és urgent parar atenció a altres efectes que probablement ni tan sols podien imaginar-se un segle arrere. Només se'ns demana una mica de responsabilitat davant de l'herència que deixarem després del nostre pas per este món.

19. Finalment, podem agregar que la pandèmia de la COVID-19 ha constatat l'estreta relació de la vida humana amb la d'altres sers vivents i amb el medi ambient. Però especialment ha confirmat que el que ocorre en qualsevol lloc del món té repercussions en tot el planeta. Això em permet repetir dos conviccions en les quals insistisc fins al cansament: "tot està connectat" i "ningú se salva a soles".

2. El paradigma tecnocràtic creixent

20. En Laudato si' vaig oferir un breu explicació el paradigma tecnocràtic que està darrere del procés actual de degradació del medi ambient. És «una manera d'entendre la vida i l'acció humana que s'ha desviat i que contradiu la realitat fins a danyar-la». [13] En el fons consistix a pensar «com si la realitat, el bé i la veritat brollaren espontàniament del mateix poder tecnològic i econòmic». [14] Com a lògica conseqüència, «d'ací es passa fàcilment a la idea d'un creiximent infinit o il·limitat, que ha entusiasmat tant a economistes, els teòrics de les finances i de la tecnologia». [15]

21. Durant els últims anys hem pogut confirmar este diagnòstic alhora que hem assistit a un nou avanç d'este paradigma. La intel·ligència artificial i les últimes novetats tecnològiques partixen de la idea d'un ser humà sense cap límit, les capacitats i les possibilitats del qual podrien ser ampliades fins a l'infinit gràcies a la tecnologia. Així, el paradigma tecnocràtic es retroalimenta monstruosament.

22. Sens dubte no són il·limitats els recursos naturals que necessita la tecnologia, com el liti, el silici i tants altres, però el problema més gran és la ideologia que subjau a una obsessió: acréixer més enllà de l'imaginable el poder humà, per al qual la realitat no humana és un mer recurs al seu servici. Tot el que existix deixa de ser un do que s'agraïx, es valora i es cuida, i es convertix en un esclau, en víctima de qualsevol capritx de la ment humana i les seues capacitats.

23. Provoca aborronament advertir que les capacitats ampliades per la tecnologia «donen als qui tenen el coneiximent i, sobretot, el poder econòmic per a utilitzar-lo, un domini impressionant sobre el conjunt de la humanitat i del món sencer. Mai la humanitat ha tingut tant de poder sobre si mateixa i res garantix que vaja a usar-lo bé, sobretot si es considera la manera com ho està fent [...]. ¿En mans de qui està i pot arribar a estar tant de poder? És tremendament arriscat que residisca en una part menuda de la humanitat». [16]

Repensar el nostre ús del poder

24. No tot augment de poder és un progrés per a la humanitat. Basta pensar en les tecnologies "admirables" que van ser utilitzades per a delmar poblacions, llançar bombes atòmiques, aniquilar ètnies. Hi va haver moments històrics on l'admiració davant del progrés no deixava vore l'horror dels seus efectes. Però este risc està sempre present, perquè «l'immens creiximent tecnològic no ha estat acompanyat d'un desenvolupament del ser humà en responsabilitat, valors, consciència [...]. Està nu i exposat enfront del seu propi poder, que continua creixent, sense tindre els elements per a controlar-lo. Pot disposar de mecanismes superficials, però podem sostindre que li falta una ètica sòlida, una cultura i una espiritualitat que realment el limiten i el continguen en un lúcida abnegació». [17] No és estrany que un poder tan gran en estes mans siga capaç d'arrasar amb la vida, mentres la matriu de pensament pròpia del paradigma tecnocràtic ens tapa els ulls i no ens permet advertir este problema gravíssim de la humanitat actual.

25. En contra d'este paradigma tecnocràtic diem que el món que ens rodeja no és un objecte d'aprofitament, d'ús desenfrenat, d'ambició il·limitada. Ni tan sols podem dir que la naturalesa és un mer "marc" on desenvolupem la nostra vida i els nostres projectes, perquè «estem inclosos en ella, en som part i estem interpenetrats», [18] de manera que «el món no es contempla des de fora sinó des de dins». [19]

26. Açò mateix exclou la idea que el ser humà siga un estrany, un factor extern només capaç de danyar l'ambient. Ha de ser considerat com a part de la naturalesa. La vida humana, la intel·ligència i la llibertat integren la naturalesa que enriquix el nostre planeta i són part de les seues forces internes i del seu equilibri.

27. Per això un ambient sa també és producte de la interacció del ser humà amb el medi ambient, com ocorre en les cultures indígenes i com ha ocorregut durant segles en diferents regions de la terra. Els grups humans moltes vegades han "creat" ambient, [20] l'han remodelat d'alguna manera sense destruir-lo ni posar-lo en perill. El gran problema actual és que el paradigma tecnocràtic ha destrossat esta sana i harmònica relació. De totes maneres, la indispensable superació d'eixe paradigma tan nociu i destructiu no es trobarà en una negació del ser humà, sinó que inclou la interacció dels sistemes naturals «amb els sistemes socials». [21]

28. Hem de repensar entre tots la qüestió del poder humà, quin és el seu sentit, quins són els seus límits. Perquè el nostre poder ha augmentat frenèticament en poques dècades. Hem fet impressionants i sorprenents progressos tecnològics, i no advertim que al mateix temps ens convertim en sers altament perillosos, capaços de posar en risc la vida de moltes criatures i la nostra pròpia supervivència. Cal repetir hui la ironia de Soloviov: «Un segle tan avançat que era també l'últim». [22] Fa falta lucidesa i honestedat per a reconéixer a temps que el nostre poder i el progrés que generem es giren contra nosaltres mateixos. [23]

L'agulló ètic

29. La decadència ètica del poder real es disfressa gràcies al màrqueting i la informació falsa, mecanismes útils en mans dels qui tenen majors recursos per a incidir en l'opinió pública a través d'ells. Amb l'ajuda d'estos mecanismes, quan es pensa iniciar un projecte amb un fort impacte ambiental i alts efectes contaminants, s'il·lusiona els pobladors de la zona parlant del progrés local que podrà generar-se o de les possibilitats econòmiques, laborals i de promoció humana que això significarà per als seus fills. Però en realitat no sembla interessar-los de veritat el futur d'estes persones, perquè no se'ls diu amb claredat que darrere d'eixe projecte quedaran una terra arrasada; unes condicions molt més desfavorables per a viure i prosperar; una regió desolada, menys habitable, sense vida i sense l'alegria de la convivència i de l'esperança; a més del mal global que acaba perjudicant a molts més.

30. Basta pensar en l'efímer entusiasme dels diners que es reben a canvi de depositar en un lloc residus nuclears. La casa que s'ha pogut comprar amb eixos diners es convertix en una tomba a causa de les malalties que s'han desencadenat. I no parle mogut per una imaginació desbordada sinó a partir de coses que hem viscut. Podrà dir-se que es tracta d'un exemple extrem, però no es pot parlar ací de danys "menors", perquè és precisament la sumatòria de molts danys que es consideren tolerables el que acaba portant-nos a la situació en què ara ens trobem.

31. Esta situació no guarda relació només amb la física o la biologia, sinó també amb l'economia i la nostra manera de concebre-la. La lògica del màxim benefici amb el menor cost, disfressada de racionalitat, de progrés i de promeses il·lusòries, torna impossible qualsevol preocupació sincera per la casa comuna i qualsevol inquietud per a promoure els descartats de la societat. En els últims anys hem pogut advertir que, atordits i extasiats enfront de les promeses de tants falsos profetes, a vegades els mateixos pobres cauen en l'engany d'un món que no es construïx per a ells.

32. Creixen els plantejaments equivocats entorn de l'anomenada "meritocràcia", convertida en un "merescut" poder humà al qual tot ha de sotmetre's, en un domini dels qui van nàixer en millors condicions de desenvolupament. Una cosa és un plantejament sa del valor de l'esforç, el desenvolupament de les pròpies capacitats i un lloable esperit d'iniciativa, però, si no es busca una igualtat d'oportunitats real, la meritocràcia es convertix fàcilment en una pantalla que consolida més encara els privilegis d'uns pocs amb major poder. Dins d'esta lògica perversa, ¿què els importa el mal a la casa comuna si ells se senten segurs davall de la suposada armadura dels recursos econòmics que han obtingut amb la seua capacitat i amb el seu esforç?

33. En la pròpia consciència, i davant del rostre dels fills que pagaran el mal de les seues accions, apareix la pregunta pel sentit: ¿quin sentit té la meua vida, quin sentit té el meu pas per esta terra, quin sentit tenen, en definitiva, el meu treball i el meu esforç?

3. La debilitat de la política internacional

34. Si bé «la història dona mostres d'estar tornant arrere [...] cada generació ha de fer seues les lluites i les conquistes de les generacions passades i portar-les a metes més altes encara. És el camí. El bé, com també l'amor, la justícia i la solidaritat, no es guanyen una vegada per sempre; han de ser conquistats cada dia». [24] Per tal que hi haja avanços sòlids i duradors, em permet insistir que «han de ser afavorits els acords multilaterals entre els Estats». [25]

35. No s'ha de confondre el multilateralisme amb una autoritat mundial concentrada en una persona o en una elit amb poder excessiu: «Quan es parla de la possibilitat d'alguna forma d'autoritat mundial regulada pel dret no necessàriament s'ha de pensar en una autoritat personal». [26] Parlem sobretot d'«organitzacions mundials més eficaces, dotades d'autoritat per a assegurar el bé comú mundial, l'erradicació de la fam i la misèria, i la defensa certa dels drets humans elementals». [27] La qüestió és que han d'estar dotades d'autoritat real de manera que es puga "assegurar" el compliment d'alguns objectius irrenunciables. D'esta manera es donarà lloc a un multilateralisme que no depenga de les circumstàncies polítiques canviants o dels interessos d'uns pocs, i que tinga una eficàcia estable.

36. Continua sent lamentable que les crisis mundials siguen desaprofitades quan haurien de ser l'ocasió per a provocar canvis saludables. [28] És el que va ocórrer en la crisi financera de 2007-2008 i ha tornat a ocórrer en la crisi de la COVID-19. Perquè «les estratègies concretes que s'han desenvolupat posteriorment en el món s'han orientat a més individualisme, a més desintegració, a més llibertat per als realmentt poderosos, que sempre troben la manera d'eixir indemnes». [29]

Reconfigurar el multilateralisme

37. Més que salvar el vell multilateralisme, sembla que el desafiament actual està en el fet de reconfigurar-lo i recrear-lo tenint en compte la nova situació mundial. Vos convide a reconéixer que «tantes agrupacions i organitzacions de la societat civil ajuden a pal·liar les debilitats de la Comunitat internacional, la seua falta de coordinació en situacions complexes, la seua falta d'atenció als drets humans». [30] Per exemple, el procés d'Ottawa contra l'ús, producció i manufactura de les mines antipersones és un exemple que mostra com la societat civil amb les seues organitzacions és capaç de crear dinàmiques eficients que les Nacions Unides no aconseguixen. D'esta manera, s'aplica el principi de subsidiarietat també a la relació mundial-local.

38. A mitjà termini, la globalització afavorix intercanvis culturals espontanis, major coneiximent recíproc i formes d'integració dels pobles que acaben provocant un multilateralisme "des de baix" i no simplement decidit per les elits del poder. Les exigències que brollen des de baix a tot el món, on lluitadors dels més diversos països s'ajuden i s'acompanyen, poden acabar pressionant els poders fàctics. És d'esperar que açò ocórrega respecte a la crisi climàtica. Per això reitere que «si els ciutadans no controlen al poder polític —nacional, regional i municipal—, tampoc és possible un control dels danys ambientals». [31]

39. La cultura postmoderna ha generat una nova sensibilitat cap als qui són més dèbils i menys dotats de poder. Açò està relacionat amb la meua insistència, en la carta encíclica Fratelli tutti, en el primat de la persona humana i la defensa de la seua dignitat més enllà de tota circumstància. És una altra manera de convidar al multilateralisme amb vista a resoldre els problemes reals de la humanitat, procurant abans de res el respecte a la dignitat de les persones de manera que l'ètica prevalga per damunt de les conveniències locals o circumstancials.

40. No es tracta de reemplaçar la política, perquè, d'altra banda, les potències emergents es tornen cada vegada més rellevants i de fet són capaces d'obtindre resultats importants en la resolució de problemes concrets, com algunes d'elles han demostrat en la pandèmia. Precisament el fet que les respostes als problemes puguen vindre de qualsevol país, encara que siga menut, acaba presentant el multilateralisme com un camí inevitable.

41. La vella diplomàcia, també en crisi, continua mostrant la seua importància i la seua necessitat. Encara no ha aconseguit generar un model de diplomàcia multilateral que responga a la nova configuració del món, però, si sap reconfigurar-se, ha de ser part de la solució, perquè l'experiència de segles tampoc pot ser rebutjada.

42. El món es torna tan multipolar i alhora tan complex que cal un marc diferent de cooperació efectiva. No basta pensar en els equilibris de poder sinó també en la necessitat de donar resposta als nous desafiaments i de reaccionar amb mecanismes globals davant dels reptes ambientals, sanitaris, culturals i socials, especialment per a consolidar el respecte als drets humans més elementals, als drets socials i a la cura de la casa comuna. Es tracta d'establir regles globals i eficients que permeten "assegurar" esta tutela mundial.

43. Tot açò suposa generar un nou procediment de presa de decisions i de legitimació d'eixes decisions, perquè el que es va establir fa moltes dècades és suficient ni sembla eficaç. En este marc, són necessaris espais de conversa, de consulta, d'arbitratge, de resolució de conflictes i de supervisió i, en definitiva, una forma de major "democratització" en l'àmbit global a fi que s'expressen i incorporen les diverses situacions. Ja no ens servirà sostindre institucions per a preservar els drets dels més forts sense cuidar els de tots.

4. Les conferències sobre el clima: avanços i fracassos

44. Des de fa dècades, representants de més de 190 països es reunixen periòdicament per a tractar la qüestió climàtica. La Conferència de Rio de Janeiro de 1992 va portar a l'adopció de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (CMNUCC), un tractat que va entrar en vigor quan es van aconseguir les necessàries ratificacions dels països signants en 1994. Estos Estats es reunixen cada any en la Conferència de les Parts (COP), màxim organisme per a la presa de decisions. Algunes han sigut un fracàs, com la de Copenhaguen (2009), mentre unes altres van permetre fer passos importants, com la COP3 de Kyoto (1997). El seu valuós Protocol és el que va posar com a objectiu reduir les emissions complexives de gasos d'efecte d'hivernacle un 5% respecte a 1990. El termini era l'any 2012, però evidentment no es va complir.

45. Totes les parts es comprometien, a més, a implementar programes d'adaptació per a reduir els efectes del canvi climàtic ja en curs. Es preveia també una ajuda per a cobrir els costos d'estes mesures als països en vies de desenvolupament. El Protocol en realitat va entrar en vigor en 2005.

46. Posteriorment, s'ha proposat un mecanisme relatiu a les pèrdues i els danys (loss and damage) causats pel canvi climàtic, que reconeix com a principals responsables els països més rics i procura compensar els danys i les pèrdues que el canvi climàtic produïx als països més vulnerables. No es tracta ja de finançar l'"adaptació" d'estos països sinó de compensar-los pels danys ja patits. Esta qüestió va ser objecte d'importants discussions en diverses COP.

47. La COP21 de París (2015) va ser un altre moment significatiu, perquè va generar un acord que va involucrar a tots. Pot considerar-se un nou començament, tenint en compte l'incompliment dels objectius plantejats en l'etapa anterior. L'acord va entrar en vigor el 4 de novembre de 2016. Si bé és un acord vinculant, no totes les prescripcions són obligacions en sentit estricte i algunes d'elles donen lloc a una àmplia discrecionalitat. D'altra banda, fins i tot per a les obligacions incomplides no es preveuen estrictament sancions ni hi ha instruments eficaços per a garantir el seu compliment. Preveu també formes de flexibilitat per a països en vies de desenvolupament.

48. L'Acord de París presenta un gran objectiu a llarg termini: mantindre l'augment de les temperatures mitjanes globals per davall dels 2 graus respecte als nivells preindustrials, intentant fins i tot baixar als 1,5 graus. Encara s'està treballant per a consolidar pràctiques concretes de monitoratge i facilitar criteris generals que permeten comparar els objectius dels diferents països. Açò dificulta una valoració més objectiva (quantitativa) dels resultats reals.

49. Després d'algunes Conferències amb escassos resultats, i la decepció de la COP25 de Madrid (2019), s'esperava revertir esta inèrcia en la COP26 de Glasgow (2021). Bàsicament, el seu resultat va ser rellançar l'Acord de París posat en dubte pels condicionaments i efectes de la pandèmia. D'altra banda, van abundar les "exhortacions", de les quals no es podia esperar una impacte efectiu. Les propostes tendents a assegurar una transició ràpida i efectiva cap a formes alternatives d'energia menys contaminants no van poder avançar.

50. La COP27 de Sharm El Sheikh (2022) va estar des de l'inici amenaçada per la situació que va crear la invasió d'Ucraïna, que va causar una important crisi econòmica i energètica. L'ús del carbó ha augmentat i tots han volgut assegurar-se'n l'aprovisionament. Els països en vies de desenvolupament consideraven una prioritat urgent accedir a l'energia i a les possibilitats de desenvolupament. Va haver-hi un clar sincerament en reconéixer que de fet els combustibles fòssils proveïxen encara el 80% de l'energia mundial i que el seu ús continua en augment.

51. La Conferència egípcia va ser un exemple més de la dificultat de les negociacions. Podria dir-se que va produir almenys un avanç en la consolidació del sistema de finançament per "les pèrdues i els danys" als països més afectats pels desastres climàtics. Açò semblava donar nova veu i major participació als països en vies de desenvolupament. Però fins i tot en esta qüestió molts punts van quedar imprecisos, sobretot la responsabilitat concreta dels països que han de contribuir.

52. Hui podem continuar afirmant que «els acords han tingut un baix nivell d'implementació perquè no s'han establit mecanismes adequats de control, de revisió periòdica i de sanció dels incompliments. Els principis enunciats continuen reclamant camins eficaços i àgils d'execució pràctica». [32] També que «les negociacions internacionals no poden avançar significativament a causa de les posicions dels països que privilegien els seus interessos nacionals sobre el bé comú global. Els qui patiran les conseqüències que nosaltres intentem dissimular recordaran esta falta de consciència i de responsabilitat». [33]

5. ¿Què s'espera de la COP28 de Dubai?

53. La Unió dels Emirats Àrabs allotjaran la pròxima Conferència de les Parts (COP28). És un país del Golf Pèrsic que es caracteritza per ser un gran exportador d'energies fòssils, si bé ha fet importants inversions en energies renovables. Mentrestant, les empreses de gas i petroli ambicionen nous projectes allí per a ampliar més encara la producció. Dir que no hi ha res a esperar seria un acte suïcida, perquè implicaria exposar a tota la humanitat, especialment els més pobres, als pitjors impactes del canvi climàtic.

54. Si confiem en la capacitat del ser humà de transcendir els seus xicotets interessos i de pensar en gran, no podem deixar de somiar que esta COP28 done lloc a una marcada acceleració de la transició energètica, amb compromisos efectius i susceptibles d'un monitoratge permanent. Esta Convenció pot ser un punt d'inflexió, que mostre que tot el que s'ha fet des de 1992 anava de deveres i va valdre la pena, o serà una gran decepció i posarà en risc les coses bones que s'hagen pogut aconseguir fins ara.

55. A pesar de tantes negociacions i acords, les emissions globals han continuat creixent. És veritat que es pot afirmar que sense estos acords haurien crescut encara més. Però en altres temes relacionats amb el medi ambient, quan va haver-hi voluntat, es van obtindre resultats molt significatius, com va ocórrer amb la protecció de la capa d'ozó. En canvi, la transició necessària cap a energies netes com l'eòlica i la solar, abandonant els combustibles fòssils, no té la velocitat que caldria. Per consegüent, el que s'està fent corre el risc de ser interpretat només com un joc per a distraure.

56. Hem de superar la lògica d'aparéixer com a sers sensibles i alhora no tindre la valentia de produir canvis substancials. Sabem que, a este ritme, només en pocs anys superarem el límit màxim desitjable d'1,5 graus centígrads i en poc temps més podríem arribar als 3 graus, amb un alt risc d'arribar a un punt crític. Encara que no s'arribara a este punt de no retorn, la veritat és que les conseqüències serien desastroses i haurien de prendre's mesures de manera precipitada, amb costos enormes i amb gravíssimes i intolerables conseqüències econòmiques i socials. Si les mesures que prenem ara tenen costos, estos seran molts més greus com més esperarem.

57. Considere imprescindible insistir que «buscar només un remei tècnic a cada problema mediambiental que sorgisca és aïllar coses que en la realitat estan entrellaçades i amagar els problemes verdaders i més profunds del sistema mundial». [34] És veritat que són necessaris els esforços d'adaptació enfront dels mals que són irreversibles a curt termini. També són positives algunes intervencions i avanços tecnològics que permeten absorbir o capturar els gasos emesos. Però correm el risc de quedar-nos tancats en la lògica de posar pegats, col·locar pedaços, lligar amb filferro, mentres per baix avança un procés de deterioració que continuem alimentant. Suposar que qualsevol problema futur podrà ser resolt amb noves intervencions tècniques és un pragmatisme homicida, com pegar-li patades a una bola de neu.

58. Acabem d'una vegada amb les burles irresponsables que presenten este tema com una cosa només ambiental, "verd", romàntic, sovint ridiculitzat pels interessos econòmics. Acceptem finalment que és un problema humà i social en molts sentits. Per això cal un acompanyament de tots. Solen cridar l'atenció en les Conferències sobre el clima les accions de grups que són criticats com a "radicals". Però en realitat ells cobrixen un buit de la societat sencera, que és la que hauria d'exercir una sana "pressió", perquè cada família hauria de pensar que està en joc el futur dels seus fills.

59. Si hi ha un interés sincer a aconseguir que la COP28 siga històrica, que ens honre i ennoblisca com a sers humans, llavors només cal esperar formes vinculants de transició energètica que tinguen tres característiques: que siguen eficients, que siguen obligatòries i que es puguen monitorar fàcilment. Tot açò per a aconseguir que s'inicie un nou procés que destaque per tres aspectes: que siga dràstic, que siga intens i que compte amb el compromís de tots. No és el que ha passat en el camí recorregut fins ara, i només amb eixe procés es podria recuperar la credibilitat de la política internacional, perquè únicament d'eixa manera concreta serà possible reduir notablement el diòxid de carboni i evitar a temps els pitjors mals.

60. Esperem que els qui intervinguen siguen estrategs capaços de pensar en el bé comú i en el futur dels seus fills, més que en interessos circumstancials d'alguns països o empreses. També, que mostren així la noblesa de la política i no la seua vergonya. Als poderosos m'atrevisc a repetir-los esta pregunta: «¿Per a què es vol preservar hui un poder que serà recordat per la seua incapacitat d'intervindre quan era urgent i necessari fer-ho?». [35]

6. Les motivacions espirituals

61. Als fidels catòlics no vullc deixar de recordar-los les motivacions que brollen de la pròpia fe. Exhorte els germans i germanes d'altres religions que facen el mateix, perquè sabem que la fe autèntica no sols dona forces al cor humà, sinó que transforma la vida sencera, transfigura els objectius personals, il·lumina la relació amb els altres i els llaços amb tota la creació.

A la llum de la fe

62. La Bíblia narra que «Déu veié que tot el que havia fet era molt bo» ( Gn 1, 31). D'Ell és «la terra i tot el que conté» ( Dt 10,14). Per això, Ell ens diu: «La terra no es pot vendre definitivament, perquè tota la terra és meua, i per a mi vosaltres no sou més que uns forasters i uns hostes» (Lv 25, 23). Per tant, «esta responsabilitat davant d'una terra que és de Déu implica que el ser humà, dotat d'intel·ligència, respecte les lleis de la naturalesa i els delicats equilibris entre les criatures d'este món». [36]

63. D'altra banda, «el conjunt de l'univers, amb les seues múltiples relacions, mostra millor la inesgotable riquesa de Déu». Per consegüent, per a ser savis, «cal captar la varietat de les coses en les seues múltiples relacions». [37] En este camí de saviesa, no és irrellevant per a nosaltres que desapareguen tantes espècies, que la crisi climàtica pose en risc la vida de tantes criatures.

64. Jesús «podia convidar els altres a estar atents a la bellesa que hi ha en el món perquè ell mateix estava en contacte permanent amb la naturalesa i li prestava una atenció plena d'afecte i sorpresa. Quan recorria cada racó de la seua terra es detenia a contemplar la bellesa sembrada pel seu Pare, i convidava els seus deixebles a reconéixer en les coses un missatge diví». [38]

65. Al mateix temps, «les criatures d'este món ja no se'ns presenten com una realitat merament natural, perquè el Ressuscitat les embolca misteriosament i les orienta a un destí de plenitud. Les mateixes flors del camp i els ocells que ell va contemplar meravellat amb els seus ulls humans, ara estan plenes de la seua presència lluminosa». [39] Si «l'univers es desplega en Déu, que ho ompli tot, hi ha, per tant, mística en una fulla, en un camí, en la rosada, en el rostre del pobre». [40] El món canta un Amor infinit, ¿com no cuidar-lo?

Caminar en comunió i compromís

66. Déu ens ha unit a totes les seues criatures. No obstant això, el paradigma tecnocràtic ens pot aïllar del món que ens envolta, i ens enganya fent-nos oblidar que tot el món és una "zona de contacte". [41]

67. La cosmovisió judeocristiana defén el valor peculiar i central del ser humà enmig del concert meravellós de tots els sers, però hui ens veem obligats a reconéixer que només és possible sostindre un "antropocentrisme situat". És a dir, reconéixer que la vida humana és incomprensible i insostenible sense les altres criatures, perquè «tots els sers de l'univers estem units per llaços invisibles i conformem una espècie de família universal, una comunió sublim que ens mou a un respecte sagrat, afectuós i humil». [42]

68. Açò no és producte de la nostra voluntat, té un altre origen que està en l'arrel del nostre ser, ja que «Déu ens ha unit tan estretament al món que ens envolta, que la desertificació del sòl és com una malaltia per a cada u, i podem lamentar l'extinció d'una espècie com si fora una mutilació». [43] Així acabem amb la idea d'un ser humà autònom, totpoderós, il·limitat, i ens repensem a nosaltres mateixos per a entendre'ns d'una manera més humil i més rica.

69. Convide a cada u a acompanyar este camí de reconciliació amb el món que ens alberga, i a embellir-lo amb l'aportació personal, perquè el nostra afany té a vore amb la dignitat personal i amb els grans valors. A pesar de tot, no puc negar que cal ser sincers i reconéixer que les solucions més efectives no vindran només d'esforços individuals sinó abans de res de grans decisions en la política nacional i internacional.

70. No obstant això, tot suma, i evitar entre tots un augment d'una dècima de grau en la temperatura global ja pot ser suficient per a evitar alguns sofriments a moltes persones. Però el que importa és una mica menys quantitatiu: recordar que no hi ha canvis duradors sense canvis culturals, sense una maduració en la forma de vida i en les conviccions de les societats, i no hi ha canvis culturals sense canvis en les persones.

71. L'esforç de les famílies per contaminar menys, reduir els residus, consumir amb prudència, va creant una nova cultura. El sol fet de modificar els hàbits personals, familiars i comunitaris alimenta la preocupació per les responsabilitats incomplides dels sectors polítics i la indignació davant del desinterés dels poderosos. Advertim que, tot i que açò no produïx immediatament un efecte molt notable des del punt de vista quantitatiu, sí que col·labora per a gestar grans processos de transformació que operen des de les profunditats de la societat.

72. Si considerem que les emissions per càpita als Estats Units són al voltant del doble de les d'un habitant de la Xina i prop de set vegades més respecte a la mitjana dels països més pobres, [44] podem afirmar que un canvi generalitzat en l'estil de vida irresponsable lligat al model occidental tindria un impacte significatiu a llarg termini. Així, amb les indispensables decisions polítiques, estaríem en la senda de la cura mútua.

73. «Alabeu a Déu» és el nom d'esta carta. Perquè un ser humà que pretén ocupar el lloc de Déu es convertix en el pitjor perill per a si mateix.

Roma, Basílica de Sant Joan del Laterà, 4 d'octubre, festa de Sant Francesc d'Assís, de l'any 2023, onzé del meu Pontificat.

FRANCESC

[Traducció al valencià de F. Xavier Martí]

[1] Conferència dels Bisbes Catòlics dels Estats Units, Global Climate Change Background, 2019.

[2] Assemblea Especial del Sínode dels Bisbes per a la Regió Panamazónica, Document final, octubre 2019, 10: AAS 111 (2019), 1744.

[3] Simposi de les Conferències Episcopals d'Àfrica i Madagascar (Sceam), African climate dialogues communiqué, Nairobi, 17 octubre 2022.

[4] Cf. Intergovernmental Panell on Climate Change (IPCC), Climate Change 2021, The Physical Science Basis, Cambridge and Nova York 2021, B.2.2.

[5] Cf. Íd., Climate Change 2023, Synthesis Report, Summary for Policymakers, B.3.2. Per a l'Informe 2023 es fa referència a https://www.ipcc.ch/report/ar6/syr/downloads/report/ipcc_ar6_syr_spm.pdf.

[6] Cf. United Nations Environment Program, The Emissions Gap Report 2022: https://www.unep.org/resources/emissions-gap-report-2022.

[7] Cf. Oficina Nacional d'Administració Oceànica i Atmosfèrica, Earth System Research Laboratories, Global Monitoring Laboratory, “Trends in Atmospheric Carbon Dioxide”: https://www.gml.noaa.gov/ccgg/trends/

[8] Cf. IPCC, Climate Change 2023, Synthesis Report, Summary for Policymakers, A.1.3.

[9] Cf. ibíd., B.5.3.

[10] Estes dades de l'Intergovernmental Panell on Climate Change es basen en aproximadament 34.000 estudis; cf. IPCC, Synthesis Report of the Sixth Assessment Report (20/03/2023): AR6 Synthesis Report: Climate Change 2023.

[11] Cf. IPCC, Climate Change 2023, Synthesis Report, Summary for Policymakers, A.1.2.

[12] Cf. ibíd.

[13] Carta enc. Laudato si’ (24 maig 2015), 101: AAS 107 (2015), 887.

[14] Ibíd., 105: AAS 107 (2015), 889.

[15] Ibíd., 106: AAS 107 (2015), 890.

[16] Ibíd., 104: AAS 107 (2015), 888-889.

[17] Ibíd., 105: AAS 107 (2015), 889.

[18] Ibíd., 139: AAS 107 (2015), 903.

[19] Ibíd., 220: AAS 107 (2015), 934.

[20] Cf. S. Sörlin – P. Warde, “Making the Environment Historical. An Introduction”, en Íd., Nature’s End: History and the Environment, Basingstoke – Nova York 2009, 1-23.

[21] Carta enc. Laudato si’ (24 maig 2015), 139: AAS 107 (2015), 903.

[22] V. Soloviov, Los tres diálogos y el relato del anticristo, Madrid 2016, 195.

[23] Cf. S. Pau VI, Discurs a la FAO en el seu 25ᵒ aniversari (16 novembre 1970), 4: AAS 62 (1970), 833.

[24] Carta enc. Fratelli tutti (3 octubre 2020), 11: AAS 112 (2020), 972.

[25] Ibíd., 174: AAS 112 (2020), 1030.

[26] Ibíd., 172: AAS 112 (2020), 1029.

[27] Ibíd.

[28] Cf. ibíd., 170: AAS 112 (2020), 1029.

[29] Ibíd.

[30] Ibíd., 175: AAS 112 (2020), 1031.

[31] Carta enc. Laudato si’ (24 maig 2015), 179: AAS 107 (2015), 918.

[32] Ibíd., 167: AAS 107 (2015), 914.

[33] Ibíd., 169: AAS 107 (2015), 915.

[34] Ibíd., 111: AAS 107 (2015), 982.

[35] Ibíd., 57: AAS 107 (2015), 870.

[36] Ibíd., 68: AAS 107 (2015), 874.

[37] Ibíd., 86: AAS 107 (2015), 881.

[38] Ibíd., 97: AAS 107 (2015), 886.

[39] Ibíd., 100: AAS 107 (2015), 887.

[40] Ibíd., 223: AAS 107 (2015), 938.

[41] Cf. D.J. Haraway, When Species Meet, Minneapolis 2008, pàg. 205-249.

[42] Carta enc. Laudato si’ (24 maig 2015), 89: AAS 107 (2015), 883.

[43] Exhort. ap. Evangelii gaudium (24 novembre 2013), 215: AAS 105 (2013), 1109.

[44] Cf. United Nations Environment Program, Emission Gap Report 2022: https://www.unep.org/resources/emissions-gap-report-2022.