Prevere
Com afirma el Papa, el Rosari és un «tresor a recuperar», donat el seu caràcter popular i els extraordinaris valors contemplatius que conté, centrats en el Misteri salvador de Jesucrist i en el seu acompliment en Maria, Mare i Figura de l'Església. Dit açò, cal precisar, i explicar amb tota claredat al poble cristià, que, per la seua pròpia naturalesa, es tracta d'un «exercici devocional» i, per tant, ha d'ocupar en la vida de les comunitats i de cada fidel un lloc subordinat al de la litúrgia, oració pública de l'Església —del Christus totus: del Cap amb els seus membres.
Tots sabem com determinats sectors, alguns amb molta influència en l'Església i en la societat política, seguixen presentant el Rosari com a signe d'identitat catòlica i test inequívoc de devoció verdadera. Esta postura, que a voltes mereixeria ser qualificada de «rosariolatria», menysprea de fet el votum conciliar —desenvolupat pel papa Pau VI (constitució apostòlica Laudis canticum) i reafirmat per Joan Pau II (carta apostòlica Tertio millennio ineunte)— segons el qual la Litúrgia de les Hores hauria de passar, de ser considerada una obligació canònica de clergues i monjos, a viure's com l'oració laical per excel·lència: la celebració de la lloança divina com a vocació joiosa de tot el poble de Déu.
L'origen del Rosari, com resulta ben conegut, respon a una època —que ha durat molts segles!— en què els seglars amb prou faena podien participar en un Ofici diví que havia de cantar-se o recitar-se en llatí. La seua estructura mateixa n'és la prova. Els cinc salms de les Hores majors es transformaren en els cinc misteris, i les denes d'Avemaries volien traduir d'alguna manera les estrofes dels salms. Els versets bíblics de la introducció, els Parenostres, els Gloria Patri, les lletanies i antífones a la Mare de Déu es trobaven també, d'una forma o altra, al llarg de l'Ofici. Això explica que el primer nom del Rosari fóra el de «Salteri de la Mare de Déu».
Resulta realment penós que estes senzilles dades de la història i del magisteri pastoral, indispensables per a aconseguir una comprensió justa i equilibrada del Rosari, no es transmeten com caldria als fidels, i fins i tot en alguns ambients continuen adduint-se els «missatges» de les aparicions marianes com a argument decisiu i inapel·lable («hem de resar el Rosari perquè ho ha dit la Mare de Déu»). El Papa ha hagut de recordar, una vegada més, la doctrina ortodoxa: aquests missatges formen part de «revelacions» privades que no pertanyen al depòsit de la fe (Catecisme de l'Església Catòlica, n. 67) i no tenen, per tant, caràcter normatiu (RVM, n. 7, nota).
Tot això no vol dir, ni de bon tros, que el Rosari ja no tinga sentit hui, quan la Litúrgia de les Hores s'ha traduït a les llengües vernacles. Tal com el Papa indica (RVM, n. 13), pot molt bé servir per a preparar i perllongar l'oració litúrgica de l'Eucaristia i de les Hores i contribuir a fer factible l'exhortació de l'Apòstol: «pregueu sense interrupció» (1Tes 5,17). No es tracta, per tant, d'una alternativa a la Litúrgia de les Hores, sinó del seu (aconsellable) complement (RVM, n. 41). En igualtat de condicions, per tant, cal preferir la celebració de la Litúrgia de les Hores —la qual, en tot cas, ha de ser fomentada. Altrament, atemptaríem contra la naturalesa de l'oració cristiana, que és «pública i comunitària» (sant Cebrià de Cartago), i inclús contra els drets dels laics.
El Rosari acomplirà la seua finalitat en la mesura que inserisca els cristians, d'una manera cada vegada més viva, en el Misteri salvador del Crist. Aquest plantejament cristocèntric de la RVM, que ha sigut lloat darrerament per algun teòleg de confessió evangèlica, ha trobat un aprofundiment molt notable en els nous «misteris de llum» proposats —no imposats— pel Papa. Efectivament, l'estructura tradicional tripartida (goig-dolor-glòria) respon a la visió cristiana de l'home i és d'una gran bellesa i harmonia (omne trinum est perfectum), però, igual que els Símbols de la fe, depén d'una teologia més prompte «descendent» (polaritzada entorn de l'Encarnació i la Pasqua redemptora), que ha deixat en segon pla la vida de Jesús, «el Jesús històric», amb totes les conseqüències que això ha tingut en la configuració d'un cristianisme desencarnat, tendencialment herètic (monofisita). El Papa s'ha situat així en la línia oberta pel nou Catecisme, que, amb la seua exposició dels «misteris de la vida de Jesús» (nn. 512-570) ha recuperat una «cristologia narrativa» quasi oblidada (J. Ratzinger, citant K. Rahner).
D'altra banda, la incorporació d'estos «misteris de llum», el tipus dels quals és el de la Transfiguració (cf. RVM, n. 9), estretix oportunament els llaços de la nostra espiritualitat occidental amb la dels germans d'Orient (vegeu la carta pastoral Orientale lumen, de 1995). Per als oratorians de València, a més, hi ha un motiu providencial que ens els fa més pròxims: la Mare de Déu de la Llum, advocació que iconogràficament constituïx una variant de la del Roser, és patrona de la nostra fraternitat. Ara fa dos anys que ha sigut restaurat el llenç de Jeroni Jacint Espinosa (s. XVII), que, inserit en un vistós retaule rococó, obra d'Ignasi Vergara (s. XVIII), es conserva en depòsit en el cambril de la basílica de la Mare de Déu dels Desemparats.
Els textos oracionals del Rosari en valencià són els que ens proporciona la nostra rica tradició litúrgica i devocional, més homogènia del que podria semblar a primer colp d'ull. Heus-ne ací les fonts: el Catecisme publicat per sant Joan de Ribera en 1571 (reeditat en 1897 i 1922), l'Eucologi valencià de Mn. Sorribes (1951), el Catecisme diocesà de 1952 i el Llibre del Poble de Déu de 1974. La normativa que s'ha aplicat és l'establida per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. Ens plau poder presentar esta xicoteta edició el 7 d'octubre d'enguany, 2003, festa de la Mare de Déu del Roser i cloenda de l'Any Sant, al sendemà, justament, del centenari del naixement de Mn. Vicent Sorribes. Laus Deo!
Publicat en Cresol, 41 (2003, octubre), pp. 29s.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada